El temps dels ocres, i daurats,
colors que la natura
ens regala,
els arbres, ens fan presents, com la pluja de fulles,
deixen una catifa verda i groguenca,
pels carrers de la Vila.
Encara fa calor,
i no es percep pels fumerals,
el fum de les foganyes enceses,
ni el flaire tan especial,
de llenya cremada.
Els pagesos, aprofiten aquests dies,
per cremar les podes i exsecallades que han fet.
Els camps de conreu no massa esponerosos per la manca de pluja,
tot i que, a la mirada
alegren, amb l’entapissat de verd.
Els boletaires,
van fent els seus ranxos i, fa estona
mostren fotografies
de paners ben plens, per les xarxes,
fins i tot esplèndids esclata-sangs.
Enveja sana.
Un es demana: On coi van a cercar-los?
N’hi ha que saben , on es colga el dimoni.
Tot és molt plàcid
i aquesta sensació,
al manco a mi,
m’aporta relaxació i una gran pau.
Aquests matins de tardor, a Vilafranca, que és un poble tranquil i sense turisme, m’embadaleixen.
Un gran encert triar aquest poble (o que ell ens trias a nosaltres, qui sap) i ens adoptés.
Portem set anys vivint en ell, hem fet algunes amistats i per descriure lo bé que ens hi sentim, caldria un llibre