TRANSHUMÀNCIA D’HIVERN

Aquest mes d’octubre tornarem a parlar d’ovelles amb el Mateu de Toralla, en aquesta època justament era  quan ell  i les ovelles, marxaven cap al sud a passar la temporada d’hivern per manca de pastures a muntanya. Mentre sopa, perquè té el dia molt ocupat, em parla d’aquesta transhumància que l’apartava de casa uns mesos. Del corral pugen els bels de mares buscant als fills i aquests a la mare. Quina tendresa de pensar-ho, però… deu meu, quin soroll!. No et molesta?

– Ni les sinto!, diu tot rient.

– Parlem del viatge cap al pla, sis plau.

– A la zona abundaven els ramats perquè es consumia molta carn, i l’ovella era el cabal, el caixer automàtic dels pagesos. A casa no n’hi havia de diners i quan necessitaves comprar alguna cosa, venies una ovella… o dos. Teníem que cuidar-les; així que buscàvem el menjar més avall.

– Existien dos modalitats. La més habitual era el conlloc: Gent del pla que pujaven a la fira de la Pobleta el 5 d’octubre a buscar ovelles. Aquest dia, les cases que tenien ramats arrendaven pastors i pastures. El tracte era que al final de temporada, de cada 100 et tenien que tornar 20 corderes perquè a la tardor és quan crien les ovelles. Els que passaven de 20 se’ls quedava el conllogater com a pagament. Es baixaven a l’Urgell, a Monzón o a altres parts d’Aragó, i  estaven conllogades del 20 d’octubre al 15 de maig.

– Però jo m’estimava més arrendar una zona de farratge, una finca de reg i una quadra i cuidar-les jo mateix. Ho vaig fer dels anys 70 als 90. Encara que gairebé totes les cases de la vall sortien (anomena a Barbé, Escrivà, Coix i Palleta, i a Capdella Ramon i Tartera), si podia feia la transhumància amb el Pepe de Ton, qui m’aconsellà com fer-la, i amb el Sastre d’Espui de qui vaig aprendre a fer tractes perquè en sabia molt. Deia “Si lloguen un pastor bo i surt dolent, et costa molts diners, per tant millor llogar-lo normal perquè si et surt bo t’estalvies quartos”. N’hi havia molts en aquells temps! Per a llogar-los estaven les fires de Graus, per Sant Miquel; després la Pobleta i Vilaller. Havíem d’anar un mínim de 3.

– Sortíeu a peu per la cabanera, clar.

– Sí, sí. N’hi havia una de llarga que anava a Raïmat, i una de curta fins a Almenar. Creuava cap a Torallola, Salàs, Tremp, barranc de Ricós, Claret, Puigmaçana, El Meüll, Sant Esteve de la Sarga, Coll d’Ares, Font d’Ager, Ager, pel cap del port arribàvem a Vilamajor, Tartareu, Os de Balaguer, Alfarràs -on travessàvem el pont del Noguera Ribagorçana, i Almenar.

– Durant el trajecte l’hotel per a dormir, també era el de mil estrelles?

– I tant! Trigàvem 6 o 7 dies. Recordo al començament de jovenot, quan anava sol que portava paraigües, el deixava a prop i em posava el morralet a sota el cap de coixí; em tapava amb una manta i au, ¡a vetllar!, perquè a la nit passava molta por. Es que de xic havia sentit tantes coses sobre la cabra encesa, el mut de Senterada, i altres ruqueries, que passava ¡por viva! Però quan m’estirava amb el gos al meu costat i veia que les ovelles m’anaven envoltant, se’m passava la por. Et diré que es posaven tant al damunt que n’he vist a més d’una amb el cap reclinat sobre el gos.

– Què dius!

– Sí, sí, les ovelles a la nit volen companyia, s’atansen al foc.

– I no se’n perdia cap?

– Per a que els animals que volten a la nit no les espantessin i esgarriessin, els hi fèiem una pleta imaginaria amb els gossos. Fins al 1980 tota la feina era manual, a partir d’aquesta data vam començar a baixar amb jeep portant tot lo necessari, i a utilitzar el vailet elèctric.

– També havia baixat el ramat al tren. L’estació de Pobla era la única que estava molt ben equipada en aquest aspecte, perquè disposava de carregador de gàbies. A Extremadura en fabricaven unes de tres pisos i a Pobla en tenien varies. Embotíem 90 ovelles a cada pis. No era gens fàcil, no, atapeir-les allà dintre, requeria d’un aprenentatge. Allavorens baixàvem a Tamarite de Litera, que era el punt més a prop d’Almenar i acabàvem el trajecte a peu. La tornada la fèiem caminant, i recordo com ens rebien de bé a Vilamajor i per aquella zona. Els amos dels prats volien que ens hi quedéssim perquè adobàvem la terra amb el bestiar.

– En Rossend Serra, apunto, que al 1909 va donar unes conferències sobre pastors, defineix com pastor de gallorsa al ramat foraster que entra a pasturar i afemar les terres d’altres.

– Ah, no ho havia sentit mai!

– Això és el que diu. Hi ha més autors que en parlen també d’aquest tipus de pastoreig. Au, seguim.

– A partir de 1986 van donar subvencions per a conservar la raça i ens guanyàvem la vida molt millor que ara! La carn la compraven andorrans i francesos. Pensa que les costelles a la brasa amb trumfes fregides era el plat de categoria del Pirineu! El palpís, ternasco al forn, caldereta de corder…

Ummmmmmm…. Se’m fa la boca aigua!

– Una curiositat -dic sorneguera: Es diu que els pastors teniu un caràcter molt especial. Que sou avariciosos, insociables, venjatius i… molt llestos!

– El pastor sempre està alegre i content perquè fa la feina que li agrada. Son reservats, no expliquen gran cosa, que si haguessin explicat ara tindríem una gran historia.

Quan marxo tinc ocasió de gaudir d’una preciosa nit. Miro cap al cel on les estrelles s’endevinen però no es veuen perquè la lluna plena brilla amb ganes. M’aturo ja que de sobte em ve una pregunta al cap, i giro cua.

– Saps quin és el patró dels pastors?, pregunto obrint una mica la porta encara entornada.

– Sant Gil!, contesta divertit per l’agudesa. I es celebra el dia 1 de setembre.

– Bingo! exclamo, i colo trescant cap al cotxe.

Guillermina Subirà Jordana. Senterada, octubre 2018