UN TOMB PER FIGUEROLA DE MEIÀ, O DE FONTLLONGA. CAMARASA LA NOGUERA

Avui, 29 d’octubre de 2019, he visitat Figuerola de Fontllonga (oficialment, Figuerola de Meià) , Comarca de La Noguera, Municipi de Camarasa, Província de Lleida, amb la Carme España que de petita hi havia anat a l’escola (anys 50 del segle XX). Ella va néixer a la Baronia de Sant Oïsme i, mentre duraven les classes, hi estava de dispesa en una casa baixant a la Baronia només els caps de setmana

Figuerola de Meià , és un  poble de gran extensió que s’està transformant i reformant. Es poden veure edificis d’aquella època o anteriors, també de rabiosa actualitat però ; per tant, el que trobem ara és totalment diferent d’aleshores.

Dels principals punts de visita obligada, anem primer a l’escola. Es veu una part del vell edifici retocada i un afegit al costat, o sigui, ampliada. Ella recorda que el porxo del davant era un jardí. Al darrere hi ha un gran descampat. Pel que sembla, la mestra vivia en una casa apart.

Els carrers pels que ens endinsem son cimentats i estrets. En un de les afores, hi veiem un munt de bigues amb forats i escauvet, possiblement arrossegades per matxos des d’algun bosc proper.

Passem per una gran plaça on hi havia una considerable bassa per a recollir aigua de pluja, ja que no n’hi havia a les cases. El canti l’omplien en fonts naturals que hi havia a prop. Avui n’hi ha una d’artificial de dos canonades.

Al final visitem l’església, que té una casa adossada a l’esquerra i a la dreta una gran plaça amb una moderna rosa dels vents incrustada al terra. Ens la obren i podem entrar i fotografiar l’interior. Dedicada a Santa Eulàlia, no és massa gran, amb parets encalçades i molt poca ornamentació. A la sagristia es conserva una calaixera i alguns estris originals de dir missa.

Potser pel tràfec trepidant d’avui dia es diria que està abandonat de la ma del govern, però la bona voluntat dels veïns es veu per tot arreu.

Ens informen que celebren una gran festa el primer dissabte d’agost.

Guillermina Subirá Jordana. Senterada, Octubre 2019

ARNALDO OTEGI MONDRAGÓN I LA SÍNDROME DE MOISÈS.

Repassava la trajectòria de l’Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, 6 de juliol de 1958) , exmilitant de la desapareguda organització armada ETA politicomilitar, en  la què participà  el 19 de febrer de 1979 en el segrest de  Luis de Abaitua Palacios,  i d’on s’integrà a ETA militar

L’any 1989 l’Audiència Nacional el condemnava a sis anys de presó pel delicte de detencions il·legal.

Entre 2013 i 2017 fou secretari general de Sortu i, anteriorment, parlamentari basc per Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna.

Els tres partits polítics foren declarats il·legals per la judicatura espanyola el 2003 per ser considerats sota la tutela d’ETA.

El 14 d’octubre de 2009 fou detingut per ordre del jutge de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón (i fou acusat d’intentar reconstruir Batasuna). Dos dies després, Garzón n’ordenà l’empresonament per haver intentat suposadament refundar Batasuna i reunir-se amb ETA. Aquest fet fou qualificat d’empresonament polític per part d’Amnistia Internacional i altres associacions.

Sortí en llibertat sis anys i mig després, l’1 de març del 2016.

El 6 de novembre de 2018 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat Espanyol per no haver garantit un judici just en el cas Bateragune a Arnaldo Otegi i a quatre dirigents més de l’esquerra independentista basca, i finalment la sentència fou anul·lada pel Tribunal Suprem el 31 de juliol de 2020.

L’ Arnaldo Otegi Mondragón , ha comunicat oficialment avui, 27.11.2023 , que no serà candidat a lehendakari en les eleccions al Parlament de Vitòria previstes per l’any que ve.

El nou Moisès dels abertzale​s, potser veurà la terra promesa, no ho farà però, com a guia dels seus, sinó – en el millor dels casos – con dels “ venerables” que aplanaven el camí per arribar-hi.

Esperem que quan arribi per a ell l’hora de temença, que desitgem trigui molts i molts anys,   – una vegada més – l’arcàngel Sant Miquel, guany en la lluita contra els dimoni.

 

 

EL JARDINER

Qui escull les sensacions d’un jardí és el jardiner. Tria entre les impressions que vol provocar per construir un somni. Cada jardí és diferent i projecta l’estat anímic del jardiner. Alguns jardins conviden a sospirar. Altres a somriure. Els més afortunats irradien felicitat. L’amor està present quan el jardiner està enamorat. De vegades provoquen ofecs si el jardiner està enfadat. Sempre, però és el jardiner qui el rega d’il•lusions o decepcions i decideix els encanteris. Crear un jardí és igual que viure una vida. Viure consisteix en aprendre a plantar sensacions que facin néixer emocions.

Cita de Svileta de Tessàlia: la vida és com un jardí que s’ha de construir. El jardiner de la teva vida ets tu.

Francesc Estival Vilardell

INFORME SELENITA

Un habitant de la lluna va ser enviat a la terra per fer un informe sobre l’ésser humà. El nom que li van posar al dossier va ser “Informe Selenita”. L’informe deia: l’ésser humà es composa de dues parts, ell i les seves propietats. La primera part, ell, és com una caixeta tancada plena de sensacions. La segona part, les seves propietats, serveixen per activar el contingut de la caixeta, les sensacions. L’objectiu de tot plegat és arribar a ser feliços. Sols una petita part ho aconsegueix. Pocs saben que per activar les sensacions no fan falta masses propietats. Per aquest motiu, els més evolucionats, necessiten poques propietats per ser feliços. Els menys evolucionats mai en tenen prou i mai arriben a ser feliços. L’activació de les sensacions és un exercici d’imaginació, les propietats sols fan la funció de placebo.

Cita de Svileta de Tessàlia: observar des de la distància emocional fa que tot es vegi més clar.

Francesc Estival Vilardell

ARRIBADA DE LA TARDOR

El temps dels ocres,  i daurats,

colors que la natura

ens regala,

els arbres, ens fan presents, com la pluja de fulles, 

deixen una catifa verda i groguenca, 

pels carrers de la Vila.

Encara fa calor,

i  no es percep pels fumerals,

el fum de les foganyes enceses,

ni el flaire tan especial, 

de llenya cremada.

Els pagesos, aprofiten aquests dies,

per cremar les podes i exsecallades que han fet.

Els camps de conreu no massa esponerosos per la manca de pluja,

tot i que, a la mirada

alegren, amb l’entapissat de verd.

Els boletaires, 

van fent els seus ranxos i, fa estona

mostren fotografies

de paners ben plens, per les xarxes,

fins i tot esplèndids esclata-sangs.

Enveja sana.

Un es demana: On coi van a cercar-los?

N’hi ha que saben , on es colga el dimoni.

Tot és molt plàcid

i aquesta sensació, 

al manco a mi,

m’aporta relaxació i una gran pau.

Aquests matins de tardor, a Vilafranca,  que és un poble tranquil  i sense turisme, m’embadaleixen.

Un gran encert triar aquest poble (o que ell ens trias a nosaltres,  qui sap) i ens adoptés.

Portem set anys vivint en ell, hem fet algunes amistats i per descriure lo bé que ens hi sentim,  caldria un llibre

Josep Bonnín i Segura

CRÒNICA D’UNA ESTADA AL CAP

Veure dos infants jugar al CAP. Un més gran el nin i la nina petita, asseguda a un cotxet-bicicleta,  després de fer un màster de paciència i acceptació,

i que et regalin un somriure, no té preu.

Escoltar el plor d’un infant, al què segurament li ha tocat vacuna injectada,  m’ha corprès.

No es calmava en absolut,  hi havia desesperació i incomprensió manifestes.

Porto esperant cent cinc minuts de rellotge per l’injectable.

He aprofitat per descobrir coses noves.

Parlar amb una amiga pel Whasapp.

Escriure el poema que estau llegint.

Compartir reflexions,  que sento seran profitoses amb amics,  alguns virtuals i altres coneguts en persona.

De res m’hagués servit queixar-me d’una realitat que no puc modificar.

El què és, és.

Rendició total, com aconsella n’Ekhart Toole.

Pel que m’ha confirmat l’infermer ha anat de bòlid,  amb injectables d’urgència.

S’han fet quasi les dues i  he començat a tindre una mica de rusca.

Havia de tornar a casa per fer tasques de neteja.

Quan hi arribi, després d’anar a comprar,  serà hora d’aperitiu i dinar.

Ja ho diu la saviesa popular: “Uns comptes fa l’ase, altres el carreter i uns altres l’amo de l’ase”

En aquesta vida,

tan na Rafela com jo hem après a improvisar

i a no posar-nos pedres al fetge, sinó surt com volíem, el que havíem previst fer.

Al manco l’espera, ha servit, a més d’altres coses per escriure això.

Gaudiu, si podeu, la calorada de l’estiuet de Sant  Martí

 

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany . 13 de novembre de 2023

CONVOQUEM MANIFESTACIONS ANTIFEIXISTES?

L’escassa convocatòria de FUERZA VIEJA, tant davant de les seus del PSOE, com a  bona part de les  capitals provincials , provocava que els ” finançadors ” comencin a tenir dubtes que s’aconsegueixi impedir la investidura, i que en conseqüència, els partits antidemocràtics que en formen part  puguin fer front als seus deutes.

Corre la brama  que es pagaven fins a 500€ en diners i/o en “ especies ” per manifestar-se davant de la seu del PSOE a Madrid.  Això ,  sens dubte ha estat un reclam per a tota mena de ” marginals “, i alhora l’evidència per a molts,  que  aquests també entraven en política NOMÉS per a fer diners.

L’acció política quotidiana en el territoris governats per FUERZA VIEJA , centrada bàsicament en carregar els costos públics, NOMÉS a la les classes treballadores i passives, amb mesures com eliminar els impostos sobre el Patrimoni, sobre successions i donacions,…,  així semblen confirma-ho :

La Xunta cederá a entidades privadas la gestión de las residencias pagadas por la Fundación Amancio Ortega

https://www.eldiario.es/galicia/xunta-cedera-entidades-privadas-gestion-siete-residencias-pagadas-fundacion-amancio-ortega_1_10660458.html

La sanidad andaluza se mira en el espejo del enfado popular: punto de no retorno de un modelo “agotado”

https://www.eldiario.es/andalucia/sanidad-andaluza-mira-espejo-enfado-popular-punto-no-retorno-modelo-agotado_1_9875360.html

Crisis de la atención primaria en Madrid: cuando alcanzar el malestar del resto de España es un objetivo deseable

https://elpais.com/espana/madrid/2023-01-28/crisis-de-la-atencion-primaria-en-madrid-cuando-alcanzar-el-malestar-del-resto-de-espana-es-un-objetivo-deseable.html

El Gobierno de Carlos Mazón no logra cerrar la “crisis sin precedentes” en Educación que enfurece al profesorado

https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/gobierno-carlos-mazon-no-logra-cerrar-crisis-precedentes-educacion-enfurece-profesorado_1_10458683.html

Multas por no hablar castellano y cambios en sanidad y educación: la cruzada de PP y Vox contra el catalán en Balears

https://www.eldiario.es/illes-balears/politica/multas-no-hablar-castellano-cambios-sanidad-educacion-cruzada-pp-vox-catalan-balears_1_10605396.html

La crida a manifestar-se – sense cap compensació, ni econòmica, ni en “ especies “- es fa a totes les persones de bona voluntat

VINT ANYS DEL VIATGE AL CEL POÈTIC

20 anys fa

que el mestre i poeta del poble

Miquel Martí i Pol

inicià el viatge al cel dels poetes.

Referent meu

en poesia catalana,

ens va deixar un regal preciós:

el seu legat  poètic.

He intentat que la meva poesia,

es sembli a la seva: clara,

i amb arrels profundes d’estimació

 a la nostra llengua comuna i al nostre poble.

Qui m’heu llegit, tindreu l’opinió.

Farà prop de cinc anys i

 amb texts seus, i alguns dels actors,”

sorgí d’un taller, “Renaixement Poètic”

Fou un  preciós homenatge.

Un poema seu, “HEUS AÇÍ: S’ESTIMAVEN”

de l’opuscle “HE HERETAT L’ESPERANÇA”

ha estat llegit a les nostres noces,

a les del nostre fill.

Per desgràcia, no el vaig conèixer personalment,

tot i que aprofundint en la seva obra,

he arribat a una amistat i comprensió

que traspassa l’espai físic.

He deixat d’escriure sobre la Festa de la Llum

a la Seu de Palma,

per centrar-me en la llum que ell

ens va transmetre

a través de les seves paraules.

Un record estimat cap a una gran persona.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 11-11-2023

MASSA TARD PER TROBAR-NOS

Avui he vist la teva esquela al diari, ha sigut per casualitat, no acostumo a mirar les esqueles, a l’ambulatori  però, hi havia un diari obert, precisament per la plana on apareixen , i he reconegut el teu nom, com no fer-ho?.  Anàvem a l’escola plegades, que t’ha passat?

Tu eres de família benestant, a la botiga dels teus pares venien de tot, jo la filla d’un pagès que sols tenia una mula, mitja dotzena de porcs, algun conill i aviram, i  les terres no eren nostres, sols parcers. No teníem res i la mare anava a la fàbrica,  érem filles úniques ,potser per això ens férem  amigues, ens ho explicàvem tot.

Tu deies de gran vull ser quelcom, marxar del poble, estudiar, jo assentia , el meu destí  però, estava marcat , a la fàbrica,  a teixir.

A l’escola jo dibuixava molt bé, els meus dibuixos la monja els solia penjar perquè tothom els veies , tenia traça. Tu em tenies una mica d´enveja. Malgrat això, érem amigues i així ho vàrem continuar essent fins que la vida ens va separar, tu cap a Barcelona a estudiar i jo als telers , que només de tocar-los ja em feien venir esgarrifances.

Desprès la ciutat et va engolir com un llop, ja no et recordaves de l’amiga del poble, venies amb amics i ni miraves a les “xinxes “ de la fàbrica

Varen passar els anys, em vaig casar, vaig tenir un fill i la meva vida va canviar. Treball , casa, nen, no tenia gaire temps per dibuixar, tenia massa feina. De llegir, tampoc ho feia.

Un dia per la ràdio vaig escoltar el teu nom, havies guanyat un premi literari, tenies el que tu havies volgut.

Vaig comprar el teu llibre, em va agradar, he comprat tots els que has escrit, De no llegir, he  passat a ser una  lectora compulsiva.

Al tanatori algú m’ha preguntat en veurem plorar si et coneixia?. Si,  anàvem a l´escola juntes de petites, sempre l’he recordat.

La noia semblant a tu m’ha abraçat i m’ha dit gràcies, segur  que hauria estat joiosa de tornar-la a trobar.

He preguntat, com ha sigut?. Un accident,  ha dit plorosa, quasi no ens ho creiem.

He pensat  que ens hem retrobat tard.

Montserrat Vilaró Berenguer

CAMINS OBLIDATS

On el silenci es respira, la pau s’assaboreix i s’ensuma tranquil•litat, segur que és un camí oblidat. Pel congost de Collegats, abans la carretera passava pel costat del riu. Sinuosa vorejava la muntanya. Alhora que ho esvalotava tot amb el brogit del transit rodat. Ara el nou camí passa per un túnel excavat dins la muntanya, on els sorolls queden encapsulats. El camí vell ha quedat en desús i oblidat. Alliberada de les pertorbacions humanes, la natura ha recuperat el seu espai. El vent, l’aigua, el sol i el fred han esculpit un paisatge de formes inacabables i colors inesperats. S’ha convertit en un espectacle pel gaudi dels teus ulls, on pots omplir els pulmons de vida, olorar aromes perdures i escoltar el silenci.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la tranquil•litat viu en llocs oblidats.

Francesc Estival Vilardell