ÀNGELS

Alguns se n’han anat fa estona, d’ells guardo moltes vivències i bons records i

des del cel, em segueixen guarint,

i ho sé ben cert.

Dels que fa poc, partiren,

i em deixaren amb l’absència de l’enyor, sé que també ho fan, i a vegades em venen a visitar en els somnis.

A cops, les dates dels records,

estàn marcades, unes, per una alegria,

d’altres per una profunda tristor,

que malgrat, aquestes, no siguin del nostre agrat,

les devem acceptar i viure-les.

Ells i elles, haguessin volgut,

que nosaltres seguíssim endavant

i no estessim emporuguits

davant la vida.

Només mor en vida, qui perd l’esperança i els seus somnis.

Ens conegueren i estimaren,

lluitadors i agosarats, algun un tant excèntric.

Tots ens ajudaren d’alguna manera

a ser qui som ara.

Deixaren la seva petjada al nostres cors, com nosaltres deixarem la nostra.

Desitjo, que la meva, sigui

d’estimació, comprensió i respecte.

 

Josep Bonnín Segura. Vilafranca de Bonany.21 de juny de 2022

* Dedicat al meu germà Xim, que avui fa dos anys partí cap al cel i que sento i sé,  que un dia ens retrobarem.

EL MAR INNOCENT

Per a la Marta l’estiu dels catorze anys va ser el  de descobertes.

Una de les seves ties passava les vacances a Llafranc i l’altre va dir, nena vols venir,  l’anirem amb el cotxe a veure-la  el dissabte i potser ens quedarem pel diumenge, si trobem lloc a la fonda.

Amb el vistiplau dels pares la noieta va agafar el seu biquini vermell, perquè era vermell ho recorda encara avui, la seva tovallola amb motius mariners i el cabàs que havia comprat a Mallorca per setmana Santa en una excursió parroquial. I de bon matí agafarem el cotxe cap a Llafranc.

La nena era somia truites i badava amb el bonic paisatge de boscos fins que per fi vàrem albirar el mar. A mig camí varen menjar un entrepà de truita que la mare els havia fet. A la Marta sempre li han agradat els entrepans freds de truita i si pot ser mirant la mar.

La fonda de la tia era enmig del poble i després de deixar maletes i constatar que hi havia lloc també per les dues varen anar a la platja.

La Marta era una nena alta i prima i al costat de les ties i de dues amigues de les ties cridava l’atenció per la seva joventut.

No era conscient de res , jugava amb la sorra i es banyava feliç. A l’hora de dinar a la petita fonda varen seure al costat d’un matrimoni anglès que portava un noiet de la seva edat,  amb gestos i com els indis varen quedar a la tarda  per anar amb un barquet que feia una volta per la costa.

A la tarda així ho varen fer. A la noieta li varen dir que segués al costat del Christopher, com així hi va fer. No sabia ni un borrall d’anglès i era molt tímida. El noi parlava poques paraules de castellà, sortosament però, van descobrir que els dos estudiàvem francès i ja es varen entendre.

El noi li va dir que eren de Manchester, era fill únic i el tenien molt controlat els seus pares, més o menys com jo va pensar la Marta i li va somriure mentre es tapava les cuixes que quedaven al descobert dels seus shorts de texà blau.

No es varen dir grans coses, miraven el mar els dos, el noiet era ros amb ulls blaus i primet com el pare, la mare era grassoneta i riallera i estava vermella com un tomàquet.

En tornar del passeig hi havia sardanes i la tia més simpàtica intentava ensenyar a ballar als anglesos. De llavors ençà varen ser les amigues ” sardanales”, la Marta poca traça i tenia com fins avui.

Al vespre algú va proposar anar a Girona que actuava Lluís Llach, alguna de les dones va opinar que la Marta era molt jove però per un concert no li faria cap mal, també vindran els anglesos així tindrà companyia. La Marta va replicar, ja pagaré jo l’entrada,  la mare m’ha donat diners,  em posaré els texans de color whisky que em fan més gran.

Com que no sopaven a la fonda, pel camí compraren préssecs i se’ls varen menjar pel camí amb cura de no tacar-se res.

Anaven una mica com sardines en els sis-cents, els anglesos no tenien cotxe , en aquella època però , aquestes coses no es miraven gaire, i els van encabir.

Va ser el primer concert de la Marta i la primera vegada que va sentir “L’estaca”  en directe, amb francès provava de traduir les cançons al noiet perquè no cal dir que ni ell ni els pares entenien res.

Llavors ja eren més amics i en Christopher li va portar una coca cola . La Marta gaudia molt amb la música, tot s’anava escalfant. El noi li va dir la trobava molt bonica i ella es va tornar vermella com un tomàquet madur. Li va dir  que era diferent de les noietes angleses,  que la veia més natural i com més jove sense pintures i amb aquells cabells tan llargs. Si va dir ella pots comptar. En un descuit de pares i ties li va fer un petó a la galta. Li va dir que no havia besat mai a ningú a la boca, ella li va dir que tampoc.

L’endemà es vàrem llevar tard, havien tornat quasi de matinada. Es varen retrobar a la platja i a la fonda, llavors quasi eren amics. A la tarda a la migdiada varen compartir un gelat, i darrere un arbre la Marta es va deixar fer un tímid petó a la boca, que tenia gust de maduixa.

Això va ser tot, al vespre es varen acomiadar, es varen escriure un temps en francès i després res, mai més va saber del noiet de Manchester, a vegades hi pensa, és probable però,  que si es trobessin  no es  reconeixerien pas.

Montserrat Vilaró Berenguer

EL NEN QUE ESTAVA TRIST

Un nen tenia la sensació que era el tonto de la classe. Tots els seus companys feien més coses i millor que ell. Un dia, amb el capcot, el nen trist, es dirigia cap a la classe de filosofia. El tema que tocava parlar era sobre la pròpia imatge. El professor va dir – hi ha persones que quan expliquen el que han fet, tens la sensació de que han inventat el món. Tanmateix quan comproves la veritat, t’adones que les paraules són més grans que els fets. Aquestes exageracions poden acomplexar a aquells que les escolten, no analitzen i se les creuen. Tanmateix la vida posa a cada un en el seu lloc. La mentida sempre acaba menjant-se al mentider -. Quan va acabar la classe, el nen trist havia entès perquè estava trist. Es va preparar per relativitzar allò que els altres presumeixen.

 

Dita de Svileta de Tessàlia: els fanfarrons s’alimenten dels esperits dèbils. 

Francesc Estival Vilardell

LA INTEL·LIGÈNCIA D’UNA FORMIGA

Una formiga traginava un tros descomunal de pa. El petit animal salvava els obstacles amb intel•ligència i traça. Un humà l’observava admirat i va exclamar – un cervell tant petit i una intel•ligència tan gran! -. La formiga va contestar – atès que tinc el cervell petit, sols analitzo l’essència del problema, no hi ha lloc per ximpleries i he hagut de desenvolupar una intel•ligència pràctica -. L’humà se’n va anar pensatiu i buscant dins del seu cervell quants espais estaven malbaratats.

 

Cita de Svileta de Tessàlia: la mesura d’intel•ligència no és per volums, sinó per eficiències.

Francesc Estival Vilardell

40 ANYS FENT CAMI JUNTS

Quaranta anys de vivències junts, na Rafela i jo, donen per molt,

inclús per escriure un grapat de llibres.

Un dia, dins una cabina de telèfon, ens vàrem plantejar: I si ens casem?

Una mica d’ensurt per la família, que alguns ens consideràvem unes bales perdudes, poguessin fer tros de bó.

A una esglesieta petita d’Escorca, Sant Pere,  amb un nombre petit de familiars i una amiga;  en Pep Toni, capellà i fill de cosí meu (que ja és al cel) ens va casar.

Molts són els qui varen estar-hi i ja han partit cap al cel. Els enyorem.

Ha plogut molt.

Hem viscut a nou cases distintes.

A Palma i a sis pobles. Un bon periple.

Molts viatges arreu, ens encanta conèixer nous llocs i noves cultures.

Un tant políticament incorrectes i a vegades incòmodes a segons qui.

Comptats amics i amigues.

Un sol fill en Ricard i estreno com a padrins de n’Hugo fa vuit anys i mig.

Tenim un reducte de pau a Vilafranca, meravellós poble que ens ha acollit i una casa que ens encanta.

Hem fet un procés junts de creixement, mental, emocional i espiritual durant les quatre dècades.

Moments de temporals i altres de mar calma

Deix un testimoni, que estimo compartir amb amics i amigues.

He sentit, que com ho he fet en cada aniversari, avui, especialment calia.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany. 8 de juny de 2022

 

CIUTAT TRENCADA

Actualment en els espais externs que rodegen les entitats bancàries dormen els pobres. Perquè han escollit aquests llocs? Vaig anar fins a un pobre per preguntar-li. Ràpidament va contestar-me – per mostrar la imatge del seu fracàs -. Nerviós va continuar dient – els bancs van edificar deixant espais buits en les façanes. Així demostraven la seva opulència que no té res a veure amb l’eficiència. En aquell temps la banca ho volia ser tot i ara són els dormitoris de la misèria -. Em va sorprendre la reflexió i li vaig preguntar, com va passar? Enfadat va respondre – algú va decidir que la solució era imprimir més diners. Van imprimir més diners que coses es poden comprar. Els van repartir malament i van provocar una falsa economia. El desequilibri es va presentar. Els preus han pujat tant que una part del poble ha quedat marginat -. Mentre s’allitava va rondinar – la riquesa no és un paper dibuixat, sinó un procés de construccions complexes i delicades que no van saber fer -. Aquell home cansat de ser humiliat es va quedar dormit. Jo prudentment me’n vaig anar entristit.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan el sistema econòmic fa pocs rics i molts pobres, cal canviar conceptes, premisses i economistes.

Francesc Estival Vilardell

DESMUNTANT L’ESTAT DEL BENESTAR

La pandèmia posava de manifest l’extrema fragilitat del sistema públic de salut, i feia evident l’estratègia per a reduir-lo a la mínima expressió.

 

En l’àmbit dels serveis socials d’ençà del famós “Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples” que posava en marxa l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d’agost de 1960), les llistes per obtenir una ajuda s’allarguen, i els requisits per obtenir-la augmenten.

http://www.iprem.com.es/

En l’àmbit de l’educació la falsa polèmica del català i les quotes, és una cortina de fum que pretenen amagar la intenció de reduir la “qualitat” de l’ensenyament públic – al nivell que tenia en els anys immediatament posteriors a 1939 -.  Els rics, aleshores i ara, ja tenen els seus centres.

https://www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica_6_9045721_1090694.html

El REINO va desamortitzar bens de la església al segle XIX, i començava a “ desamortitzar”  drets dels ciutadans al segle XX, la divisa per al segle XXI és “ tot per al poble, però, sense el poble”.

El REINO està en fallida, i dissortadament no seguirà el consell per a fer les escales netes, començar per dalt,  sinó, tot el contrari.

No és pot descartar  – ben al contrari – un esclat social

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA GRATUÏTA DEL CONVENT DE SANT FRANCESC . LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGÉ. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

A L’ENSENYAMENT DE L’ESGLÉSIA A LA CIUTAT DE BARCELONA. DIRECTORI ESTADÍSTIC. TESI DOCTORAL.  VOLUM I

De Manuel García Gargallo (Barcelona, 24 de juny de 1973)

https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1987/01.MGG_TESI_VOL_I.pdf?sequence=1

Trobava ; Escola gratuïta del Convent de Sant Francesc (1816?-1821?). Plaça Portal de la Pau – Josep Anselm Clavé (abans Dormitori de Sant Francesc) – Passatge Dormitori de Sant Francesc – Passeig de Colom (abans Muralla de Mar). Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Franciscans, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

Sant Francesc de Barcelona

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02sfra.htm

Sant Francesc de Barcelona . Dibuix de Josep Mosterin (entre 1830-1860). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Escrivíem a :

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/05/els-franciscans-van-impartir-docencia.html

.., cal recordar, ara i aquí, que sense  la contribució en l’àmbit de l’educació de l’Església catòlica, el REINO figuraria en un lloc d’honor entre els països amb més analfabets. Altrament, la situació de fallida del REINO,  pot comportar – no son bona gent – ultra el desmuntatge de la sanitat publica, que ja està en marxa com la reducció dels drets socials, que només puguin accedir a la formació de “ qualitat “ les persones amb recursos. El futur es dibuixa fosc, quasi negre.

L’actuació del Cardenal,  Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d’agost de 1869 – Toledo, 22 d’agost de 1940), i quasi la totalitat de la Jerarquia eclesiàstica, fent costat als revoltats feixistes va ser greu, MOLT GREU,   amb tot, com recordava sempre l’Ermessenda de Valrà “Errare humanum est”

 Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon –  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/el-psc-soste-que-la-nova-llei-dona-compliment-a-la-sentencia-i-assegura-la-vehicularitat-del-castella/

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “”…de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l’Armentera, Alt Empordà, 1903 – Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?

En la infinita  confiança en Déumaleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.

BOTIGA DE MANIES

Vaig descobrir una botiga que tenia un rètol que deia “Botiga de Manies”. El seu eslògan era “tria, remena i escull com vols ser”. Vaig entrar per informar-me. La finalitat de la botiga era crear una il•lusió, un estil de vida, la teva imatge. Hi havia un apartat de vestits; allà t’ajudaven a escollir com et volies dibuixar per no passar desapercebut. Un altre de dietètica; treballaven el com presumir del que menges. La perruqueria també tenia el seu espai i fins i tot pentinaven als calbs. Hi havia tallers de tics nerviosos, moviments de mans i posició de cames tot per cridar l’atenció. Per aprendre a somriure feien un seminari. En un altre secció treballaven com reaccionar davant de les arts; t’ensenyaven con fer-te el sorprès, demostrar que ho saps tot i a tremolar d’emoció. A la literatura li donaven una funció decorativa, el llibre havia de ser bonic. L’apartat de passions era molt vairat i perillós. Hi havia una secció de tòpics. Finalment hi havia un bufet de psicòlegs que vigilaven que la mania no creixes fins al punt d’apoderar-se de la teva personalitat. Cal no oblidar que qui mana som nosaltres i no les nostre manies.
Cita de Svileta de Tessàlia: el treball més creatiu d’una vida és construir la pròpia imatge, encara que sigui mentida.

Francesc Estival Vilardell 

OI QUE M’ENTENS CARMINA?

Carmina jo et parlo en confiança, ja fa temps que et conec i ens coneixies. El meu marit era un sant per penjar a la paret.jo l’estimava molt pobre Onofre!!!

Però vés és la vida, avui hi som i demà ja no.

Per sort no ha deixat cap deute, ni l’ enterrament filla, però que dic si tu ho saps més bé que jo, que en vens i a ell el vas convèncer perquè fes el segur d´enterrament.

I el meu marit era un bon client, oi Carmina?

Però mira ara que tot a passat. Tu dic a tu en confiança. Estic més lliure, si vull dormir dormo, si vull anar a la perruqueria i vaig, i si no tinc ganes de fer el dinar vaig a la fonda. Oi que m’explico Carmina.?

Tampoc sóc tan vella, seixanta-sis al Febrer.

I l’Onofre era una mica toca nassos i rondinaire i geniüt. També era Garrepa ii

Una mica gelos. l’ Onofre era un gamarús que no sabia ballar i no volia anar al cinema. Jo no volia pas que moris valga ‘m Deu!!!, però vés devia ser l‘hora.

Oi que ho entens Carmina? Es raonable tot.

No pensis he plorat i he portat dol, però ara em sento tant lliure diferent, més jove.

No ho prenguis malament Carmina, però si. És com un alleujament, nena no ho diguis a ningú, però vés. Saps Carmina, ara estic molt més bé !!!!!

I jo l’ estimava, però es com si m’hagués tret un pes de sobre molt gran.

Oi que m’ entens Carmina???? No em jutgis malament t’ho dic en confiança perquè ets una noia molt trempada. Ah!!! Gracies per tot, ja ens tornarem a veure. Truca així que tinguis les ultimes voluntats.

Per cert l’enterrament un deu!!!

Montserrat Vilaró Berenguer