REFLEXIONS AL VOLTANT DEL CORONAVIRUS

En aquest dies d’aturada i reclusió domiciliària (El Decret que imposa l’estat d’alarma diu que no afecta drets fonamentals, però no poden sortir de casa, ni anar on volem. Només és un dir), potser impossibilitats de complir les obligacions ordinàries, tant si son personals com professionals, tenim davant nostre un temps diferent, mes relaxat, imprecís, que convida a desenvolupar altres activitats.

I en aquesta tessitura és quan m’he posat de cara a la biblioteca, i no pas per a localitzar cap obra concreta, ni consultar aquell voluminós tractat sobre dret civil en el que, tantes vegades, he cercat amb ànsia la solució d’un problema. No hi buscava res en concret, ni esperava trobar res, però els ulls s’han entretingut repassant els títols que figuren en els lloms dels llibres de la col·lecció “Bernat Metge”, i és així com he tornat als clàssics.

Sempre cal tenir presents als clàssics. Son una font inesgotable de saber que moltes vegades m’han fet pensar sobre si realment tenim necessitat d’escriure , d’imprimir i de publicar obres noves, com moltes de les que omplen les llibreries d’avui.

Però deixem-nos de pensaments utòpics, que no tenen gaire interès. Volia dir que el repàs visual de la lleixa dels clàssics, m’ha portat, sense adonar-me’n a fullejar “La guerra del Peloponès” de Tucídides, i a fer-ne una relectura acurada.

Val a dir que l’obra de Tucídides, té capítols insuperables, i que m’he aturat, especialment, perquè l’ocasió ho requereix, en el que fa una insuperable descripció dels símptomes i efectes de la pesta declarada a Atenes després del primer any de la guerra (cap al 429 adC), així com les modificacions que, en els valors morals i en el comportament cívic dels ciutadans ocasionà l’epidèmia, exacerbant l’egoisme individuals, al temps que destruïa els valors de solidaritat, respecte i convivència.

No estem pas en una situació de pesta com la descrita per l’historiador grec, però estem immersos en un epidèmia que s’ha escampat pel territori de la mateixa manera que ho fa una taca d’oli als pantalons o sobre un paper.

Les disposicions governatives impedeixen que la gent pugui evadir-se organitzant balls, festes i/o banquets, però hom pot veure que els pocs que surten als carrers traspuen una certa desconfiança cap als altres, perquè ningú sap si aquell amb qui parles, ni si la dependenta que et despatxa la carn i/o la verdura, estan infectats pel coronavirus, i notes un cert grau de prevenció, i de distanciament, en les relacions.

També es cert que l’aillament forçós de les persones ha despertat la solidaritat de molts que, voluntàriament, s’han organitzat per ajudar a fer la compra, treure les escombraries, i tenir cura dels veïns que viuen sols, i/o pateixen limitacions per la malaltia i l’edat, tal com ens ha explicat la premsa aquest darrers.
La reacció individual i social en front d’una epidèmia mortal, tal com explica Tucidides, i com, mes recentment, narra Albert Camus, en l’obra que titulada “La Pesta”, podem dir que és la mes egoísticament normal, des de la perspectiva de la defensa d’un mateix.

Però també es poden donar altres reaccions, com la que explica Boccaccio en “El Decamenon”, on presenta un grup de florentins que, fugint d’una epidèmia, es refugien en un mas, i passen les hores, menjant, bevent i contant històries, algunes divertides, i altres no tant.

Es tracta de no capficar-se per la situació, de mirar endavant, de treure profit del reduït espai que ens han deixat les circumstàncies, i de mantenir l’esperança.

I en el mon actual, marcat per la interconnexió personal mitjançant les xarxes de comunicació, pot ser molt fàcil, i enriquidor, muntar grups per a l’intercanvia d’opinions, de projectes, de relats literaris, de versos, i de música.

Tot es qüestió de proposar-ho. Qui mes, qui menys, ara te temps per a fer-ho.

Dr. J. Corbella i Duch
Advocat
19 de març de 2020

Comparteix la publicació:

Feu un comentari