La recent sentència 66/2022, de 2 de juny, del Tribunals Constitucional, sembla que ha donat com una mena de campanada que ha fet despertar tot hom, i de cop i volta hem vist que no hi ha cap normativa legal que estableixi on i com les dones han d’infantar els seus fills, i que tampoc està regulat legalment un procediment específic per obligar una dona gestant,que ha decidit donar a llum en el seu domicili, a ingressar en un centre sanitari i a rebre assistència mèdica en el part.
Començant pel fiscal que ha intervingut en el procés del TC, i acabant pe una de les magistrades del tribunal que formula un vot particular a la sentència, tot hom ha quedat sorprès, i, tot d’una, ens hem adonat que les lleis que regulen les prestacions del sistema sanitari públic, no tenen prevista l’assistència del part a domicili.
Tots hem quedat bocabadats, perquè resulta que els metges del sistema sanitari públic no poden fer assistència en un part domiciliari, senzillament, perquè no esta previst.
Ben mirat, servidor, que va néixer a casa, només amb l’assistència d’una llevadora no professional, pensa que, si fos a fer avui, la mare potser hauria tingut dificultats per a infantar.
Però d’aquest naixement ja han passat molts anys, i ara només en parlem per assenyalar les diferències i el contrast entre abans i l’ara.
La vida, i el sistema de l’Estat de benestar que, amb dificultat i deficiències, hem anat construïnt, han evolucionat de tal manera, que ara no tenim previst, i no ens imaginem, que una dona pugui infantar a casa, i només pensem en l’assistència hospitalària, quan, fins no fa tants anys, allò normal i habitual, era el naixement a casa, i només quan es tractava d’una gestació complicada, o de famílies amb disponibilitat econòmica, hom acudia a l’assistència hospitalària al part.
Així doncs, és possible que, si el legislador ha tingut ocasió de llegir la llarguíssima sentència del TC que comentem, dintre de poc temps estigui regulada legalment l’assistència al part en el domicili dintre de les prestacions del sistema sanitari, i així es podrà evitar la repetició del calvari que va passar, l’abril de 2019, una senyora d’Oviedo que, juntament amb la seva parella, havien decidit donar a llum en el domicili familiar amb l’assistència d’una llevadora professional titulada.
Però la gestació s’allargava, i va anar mes enllà de les 42 setmanes habituals, i els metges de l’hospital públic que en feien el seguiment, paral·lelament a la llevadora privada, van veure perill per la vida, integritat i salut, tant del nasciturus, com de la mare, i així ho van comunicar al jutjat de guàrdia, que a la vista dels informes presentats, i només amb la conformitat del Fiscal, va decidir l’ingrés obligat de la gestant a l’hospital universitari de la ciutat, acompanyada per la policia municipal.
I ja tenim el conflicte, la gestant presenta recurs queixant-se de que s’ha imposat l’ingrés obligat sense escoltar-la prèviament, i que se li ha imposat una mesura que vulnera els seus drets fonamentals a la llibertat individual i a la intimitat personal.
Diguem que, l’endemà de l’ingrés imposat a la gestant, naixia una nena amb l’ajuda d’una cesària, i que, el TC, per una majoria molt ajustada, tres anys després, ha dictat una sentència desestimant el recurs presentat.
No és aquí el lloc mes adient per a fer un extens comentari de la sentència esmentada, però val la pena apuntar els canvis socials, i sanitaris, sobre l’assistència al part.
j. corbella i duch
advocat
9/setembre/2022