El blog del Josep Corbella

Va ser el 5 de febrer, dia de Santa Àgueda, a la gran ciutat. Resulta que allí has de caminar amb pressa, córrer, i, a primera hora del matí perdre’t entre una riuada de gent per entrar al metro, i allí quedes tancat, enllaunat i comprimit, amb gent per tot arreu que, amb cara de son, miren sense mirar, i sobre tot aquells que semblen dirigits a distància segons les instruccions que els arriben pels fils dels auriculars.

Al matí el reduït espai d’un vagó de metro és una simfonia de mil olors de perfums refinats i de colònies diverses, que intenten marcar l’espai propi de cadascú i fan encara mes ample i mes fort el mur del silenci i d’aïllament amb que tot hom sembla marxar cap a la feina, a l’escola o a la universitat. Son pocs son els que parlen.

I, quan finalment m’allibero i torno a veure el cel damunt dels carrers i de les cases, i sento l’aire fresc del hivern a la cara, resulta que no tinc el mòbil. No és a la butxaca, ni a l’altra, ni a la ma, ni enlloc.

En aquest moment et quedes una mica parat, i és que tot d’una, de sobte i sense pensar-ho, t’adones que s’ha trencat el cordó umbilical amb el mon.

Desapareix el mòbil i ara no saps com fer-ho per a dir-li a la dona que no et truqui, que no li respondràs, i tampoc pots avisar la gent del despatx, ni l’amic que t’espera a les dotze. Et quedes sol i aïllat, com aquell que viu fora del mon, mirant envejosament als que, alegrement, parlen aprofiten l’aturada del semàfor per a fer una trucada amb el seu mòbil. Però no està tot perdut, de cop i volta t’adones que encara queden cabines amb telèfons, i recuperes mig somriure.

I ara ve l’hora de les reflexions. Sembla estrany i mentida que un objecte tant petit, que s’amaga al palmell de la mà, sigui de tanta utilitat i hagi canviat el mon. Les coses han canviat molt de pressa, en pocs anys les comunicacions han donat un salt tant important que se’ns fa molt difícil d’imaginar la manera de viure dels nostres avant passats, i malgrat això han passat anys i anys que ningú tenia telèfons ni mòbils, i les comunicacions es feien mitjançant recaders que anaven amunt i avall portant noves de tota mena.

Avui el progrés és a Internet, als mòbils, a les autopistes i als trens d’alta velocitat. És l’anomenada societat de la informació que es mou frenèticament, i no deixa temps per a pensar i mirar assossegadament les coses.

I també és el temps de la por i de la inseguretat que generen desconfiances i imposen controls, molts d’ells invisibles, però reals. Les noves tecnologies permeten que les nostres dades, les nostres rutines, les nostres aficions, els nostres gustos, i àdhuc els nostres desigs estiguin anotats en mil registres.

Passats els primers moments e frustració per la pèrdua del mòbil, després m’he sentit com alliberat d’aquest neguit que sempre porta sentir un ring ring telefònic a la butxaca quan menys l’esperes i en el moment mes inoportú, i he volgut viure uns dies relaxat, tranquil, sense cap pes a les butxaques, pendent només de mi mateix. M’ha semblat que recuperava la llibertat interna, i he pogut mirar amb ironia els tràfecs d’aquells que  busca nerviosament el mòbil  quan es posa a tocar mentre seuen a la butaca de la barberia, a la consulta del metge, en el moment mes solemne de la missa del diumenge, i quan l’orquestra transita pel moment amb lirisme i harmonia de la partitura.

Però tot plegat ha estat com un miratge, talment com unes vacances d’hivern. No ens podem posar d’esquena al mon, i ja tinc un altre mòbil.

 J. Corbella i DuchAdvocat

Fa cosa d’un any que el poble de Guimerà saltava als mitjans de comunicació amb motiu de l’atorgament del títol de compte de Guimerà a la Sra. Cayetana Fitz-James Stuart y Silva (en aquest cas cal dir comtessa), per una ordre del Ministerio de Justicia de 6 de setembre de 2007, atesa la popularitat de la nova comtessa, i la quantitat de títols nobiliaris que acumula.

Cal pensar que el títol de compte de Guimerà té prestigi i estima entre la noblesa atès que a la Sra. Cayetana li ha calgut insistir llargament per a obtenir-lo, car ja ho va fer, sense sort, l’any 1969, i li ha calgut esperar la mort de l’anterior titular per a sumar-lo a la seva particular llista de títols. Tot i això, no ho ha tingut gens fàcil, doncs la Sra. Maria Rosa Caro Vázquez, germana de l’anterior compte de Guimerà, també va demanar el reconeixement del títol al seu favor, segons edicte publicat al BOE el de 16 de febrer de 2005, i, prèviament, una neboda d’ambdós, Mª Inmaculada Caro Carvajal, també havia demanat la successió en el títol, tal com ho anunciava el BOE de 8 de novembre de 2004.

Carlos Caro, anterior compte de Guimerà, havia succeït en el títol a la seva mare, la Sra. Mª Rosa Vázquez, d’aquesta manera resulta que ha estat, amb la seva solteria, el parèntesi masculí entre les darreres comtesses de Guimerà.Però no volia pas fer una crònica mes o menys rosa sobre els darrer comptes de Guimerà, sinó aprofitar aquest esdeveniment per a fixar l’atenció en el Sr. Gaspar Galcerán de Pinós i de Castro, que fou compte de Guimerà entre els segles XVI i XVII.Gaspar Galcerán de Pinós va nàixer a Barcelona el 15 de novembre de 1584, i va morir a Saragossa el 15 de juny de 1638. Malgrat ostentava diversos títols nobiliaris, es presentava a tot arreu com el compte de Guimerà, fins el punt de que generalment era conegut i citat com “Guimerà”, i amb aquest nom a passat a la història, de tal manera, que les referències que podem trobar en els cercadors actuals d’internet sobre el compte de Guimerà ens porten cap a la persona d’en Gaspar Galcerán.

Galcerán de Pinós era un humanista. Un intel•lectual del seu temps, preocupat per la història, les antigüitats, i per la recuperació del patrimoni. Durant la seva vida (que podem considerar mes aviat curta) mantenia correspondència amb altres humanistes i col•leccionistes, especialment de l’Aragó. Juntament amb la seva esposa va crear una acadèmia literària, en la qual es parlava sobre els clàssics, i es llegien poemes en llatí, castellà i català. També va formar una biblioteca important en humanitats, havent disposat que, a la seva mort, i per a evitar-ne la dispersió, passes al senyor de Berbedel.

El Sr. Galcerán de Pinós moria sense fills, i el títol de compte de Guimerà va passar als Duc d’Hijar, i així, per la banda dels Hijar, ha passat ara a la Sra. Cayetana Fitz-James Stuart, que també és la titular del ducat d’Alba de Tormes, tal com és coneguda arreu.

Galcerán de Pinós, que residia a Saragossa, i segurament no va visitar mai el poble que dona nom al comtat que ostentava, és la persona que, fins ara, li ha donat mes prestigi. La seva dedicació a la història, el seu esperit humanista, l’interès per a la conservació de l’art (per encàrrec seu es va fer una còpia del beato de San Andrés de Fanlo, actualment en el Museu de Nova York, i es van fer plànols i dibuixos del castell de Loarre) trenquen la imatge del noble illetrat i desvagat, i justifiquen un lloc permanent en la història.

Aquells que tinguin interès en aprofundir en el coneixement dels comptes de Guimerà, entre els segles XII i XIX, cal dir que la documentació forma part de l’Arxiu Ducal de Hijar, que va ser donat per la Casa d’Alba a la Diputació General d’Aragó, i que es conserva en el Archivo Historico Provincial de Zaragoza.

Potser ara, que vivim temps de recuperació de la memòria històrica, és un moment adient per a recuperar la figura i l’obra de Gaspar Galcerán de Pinós, compte de Guimerà.Per la meva part, només desitjo que l’actual titular del comptat de Guimerà tingui ocasions per a incrementar el prestigi de la institució.

J. Corbella i DuchAdvocat

He tornat als clàssics, recordant allò que va dir-me un amic advocat a qui vaig trobar viatjant en el metro de Barcelona llegint una obra de Cicerò, indiferent a la gent i a les empentes, “cal tornar als clàssics, car és l’únic que perdura”.I és així com he rellegit La Ilíada, d’Homer, i m’han tornat a sorprendre l’agilitat i la facilitat narrativa de l’autor.

A La Ilíada no hi trobarem pas la narració d’una guerra entre bons i dolents. És la descripció d’una lluita entre homes forts i valents que donen tot el bo i millor que tenen, i en aquest sentit són significatius els darrers versos del cant quart, on llegim: “aquell que sense estar ferit per fletxa o pica hagués recorregut el camp no hauria fet cap retret a la batalla, aquell dia gran nombre de troians i d’aqueus estaven, junts, estesos sobre la pols”.

El poeta no assenyala les virtuts ni les maldats dels bàndols enfrontats, sinó els sofriments i les desgràcies que porta la guerra, qualsevol guerra, i especialment la que va enfrontar aqueus i troians durant mes de nou anys. És així com diu, “la guerra que fa vessar llàgrimes”, que portà innombrables sofrences, i que llançà a l’Hades (al món tenebrós dels morts) les ànimes de joves valerosos. Aquest és el missatge dels primer versos, que, en si mateixos, constitueixen una síntesi perfecta de tota l’obra.

A La Ilíada hi trobem també la descripció de formes de vida i de costums propis de la cultura mediterrània, que també son nostres. Veiem que vuit segles abans de Crist, igual com fem ara, es deia que “el vi renova les forces”, i s’oferia als guerrers cansats. I hom pensava que la gent d’abans era millor i mes valenta, quan en descriure una construcció, diu que “els homes que viuen ara no haurien pogut pas”.

En l’obra, que es va transmetre oralment durant molts segles, anomena els diferents personatges fent referència al seu gentilici, i així, Aquil·leu, és El pel·lida, en tant que fill de Peleu; Menelau, és L’àtrida, atès que és fill d’Atreu; Diomedes és El tidida, car és fill de Tideu, i, el gran Zeus, com a fill de Cronos, és El crònida, de manera semblant a com fem nosaltres en les nostres relacions socials, especialment en les comunitats petites i en l’entorn rural.

Els personatges mes significatius també son abjectivats prenent com a referència alguna de les seves qualitats mes destacades, tal com acostumem a fer nosaltres amb la colla d’amics, i amb els veïns. Així, Aquil·leu, es anomenat “el dels peus àgils” i “el de cabells bonics”. Criseida, “la noia d’ulls vius”, i “la de galtes boniques”. Odisseu, “l’astut” i “l’enganyós”. Pal·las Atena, “la deessa dels ulls glaucs, i “la infatigable”. Hèctor, “l’occidor”. El vell Nèstor, “de paraula agradable”. Helena, “de braços blancs”, i “de cabells bonics”, i, els aqueus, en general, son definits com a gent “d’abundosos cabells”.

També són molt interessants les descripcions anatòmiques de les ferides causades per les accions de guerra amb fletxes i llances.

Però allò que avui em mou a escriure sobre La Ilíada és la descripció poètica de la mort que es repeteix amb insistència, com correspon a la crònica d’una guerra ferotge, sense ferir en cap moment la sensibilitat del lector.Al cant quart hi trobem expressions com “les tenebres van cobrir els ulls del guerrer”; “va deixar sense vigor llurs membres”, i, “la fosca tancà els ulls del guerrer”. Al cant cinquè, podem llegir: “l’arrapà l’odiosa tenebra”; “allí l’abandonaren l’alè i el vigor”; “una fosca nit li va velar els ulls”; “sobre els seus ulls s’abaté la tenebra”. La mort, és la nit, la tenebra, però no se’ns presenta com un trencament, sinó com un trànsit suau, inevitable, cap un altre món.

Realment els clàssics “enganxen”, i, pensant amb les nits suaus de l’estiu, un no pot fer altra cosa que recomanar-ne la lectura, perquè és molt difícil trobar obres posteriors que els superin.

Josep Corbella i Duch.AdvocatPublicat al diari “La Mañana”, 21/06/08

En la meva imaginació infantil, l’home dels nassos era un rodamón que, per la lletjor de la seva cara, no podia fer estada enlloc i anava pels pobles.

L’he vist! Finalment l’he vist. He necessitat molta paciència i han hagut de passar molts anys, fins a fer-me gran i veure com els cabells anaven des d’un negre intens amb una rebel·lia pre­gona i punxeguda fins a un suau posat llis i gris. Ha calgut esperar, però T’he vist i ha val­gut la pena.

Quan era petit, tal dia com avui, mentre em despertava la mare, em deia que l’home dels nassos, aquell que porta tants nassos com dies té l’any, ja ha­via passat pel carrer, molt tapat, per guarir-se del fred i la pluja; que havia pujat costa ‘amunt, passejant-se per tot el poble i, com que jo era un dormilega, no l’havia pogut veure i em caldria esperar tot un any per poder veure un personatge tan singu­lar.

Com que mai he portat bé això de llevar-me al matí, l’any següent em tornava a quedar sense veure l’home dels nassos, i una altra vegada sentia els co­mentaris sorneguers i burletes de la mare i de la padrina. En la meva imaginació infan­til, l’home dels nassos era un ro­damón que, per la lletjor de la seva cara, no podia fer estada enlloc i anava de poble en poble amagat sota una capa que amb prou feines li deixava un forat per veure-hi. Després, perduda la innocència, l’home dels nassos ha esde­vingut un personatge dels hi­verns de boira grisa i bellugadissa, a voltes humits, blancs de ge­bre o de neu, de tardes curtes i de reunions familiars al costat de la cuina de llenya i del bra­ser. Però avui, quan menys ho esperava, l’he vist entre la boira urbana i comprendreu, que, des­prés de tant de temps i de tants fracassos, us ho vulgui contar, perquè no s’assembla gens al personatge que viu al meu ima­ginari.

Era un noi jove, més aviat alt i prim, amb pantalons foscos, sa­bates fosques i reforçades. Ajus­tada al cos, portava una jaqueta de colors vius i cridaners. Es res­guardava les mans amb guants negres. Protegia el cap amb un casc de motorista. Portava un bufanda negra que li encerclava el coll i la boca. Per l’obertura del cap, només es podien veure dos ulls de ni­nes negres, bellugadisses, xispejants, i un nas. Només un nas de carnós, vermell i acusador, se m’ha fet present quan he obert la porta del carrer. De lluny, semblava un nas que caminava en mig de la boira, només guiat per dos ulls plens de vida i de joventut. No hi havia cap dubte, era l’home dels nassos.

Aquest 31 de desembre, que no tinc l’escalf de la cuina de casa, quan la mare ja no ve a desper­tar-me al matí, se m’ha fet pre­sent un personatge fantàstic, que porta tants nassos com dies té ‘any. Si mai ningú me n’hagués parlat, hauria dit que era un missatger, un d’aquests nois que porten cartes i paquets amb una moto. Però de petit em van par­lar de l’home dels nassos i jo sempre he cregut que algun dia el veuria.

Que Déu ens conservi la in­nocència.

Josep Corbella i Duch

Aquests dies he viatjat de Lleida a Tarragona en tren. Ho he fet amb el tren de sempre, el que ara s’anomena convencional. Ja sé que això no té interès noticiable, però com que em costa molt llegir dintre d’un vehicle en moviment, m’he entretingut mirant per la finestra i gaudint del paisatge canviant que, aquests dies, insinua l’esclat de la primavera.

I en aquesta feina, sense fer gaire esforç, allò que primer crida l’atenció és la nova línia de l’AVE que tan aviat discorre paral·lelament a la convencional com la travessa i se n’aparta, i això m’ha estimulat la imaginació. A primer cop d’ull, la línia de l’AVE es presenta com una recta sense fi que es perd en l’horitzó llunyà, obrint-se camí amb força esberlant els turons, foradant les muntanyes i passant per damunt les parcel·les de fruiters i sembrats. No s’integra ni es barreja amablement amb el medi, tot al contrari, el trenca. Fins i tot diria que es manifesta bruscament, a crits, i ho pregona amb el blau elèctric amb què estan pintats els ponts i les baranes de separació.

Mentre que el tren convencional serpenteja el territori tot buscant pobles i ciutats per facilitar el contacte i la comunicació entre la gent, procurant no deixar ningú fora del recorregut, i des de la finestra veiem com passem a tocar dels pobles, veiem la gent i sentim l’escalf de les estacions, resulta que l’AVE s’ha dissenyat per anar de pressa i no s’entreté en poca cosa, només va d’una gran ciutat a l’altra i fa tot el que pot per superar els obstacles naturals sense gaires miraments.

En el segle XIX, l’arribada del ferrocarril portava la prosperitat als pobles i les ciutats, obria nous horitzons al fer més fàcil la comunicació, el comerç, el intercanvi d’idees, de projectes i de pensaments. Amb l’arribada del tren es va fer més curt i més fàcil el camí de la ciutat, els pobles van sortir de l’anonimat, les tartanes i les galeres tirades per cavalls amb guarniments negres saltejats de picarols o per dòcils mules s’anaren arraconant.

Però avui l’AVE s’aparta dels pobles, fins i tot diria que ni els vol veure. Passa mostrant-se orgullosament llunyà. Només pensa en les grans aglomeracions humanes i, potser sense voler-ho, menysprea les petites agrupacions que formen els pobles rurals i les ciutats mitjanes al separar i distanciar les persones en lloc d’apropar-les.

Veient les vies de l’AVE en un talús que s’enlaira enmig de la plana i posats a buscar-li una explicació intel·ligible al seu nom, un pensa que és l’acrònim format per les inicials d’Altiu, Vanitós i Eixerit. Perquè transita per damunt la resta de les coses, fent-se ostentosament present, cridant l’atenció de tothom i exhibint sense cap pudor les seves formes allargassades i penetrants, sense deixar-se tocar.

Perquè es presenta com a signe de modernitat i de progrés al trencar i passar per damunt de tot allò que tenim i que hem fet servir fins ara.

I quedi clar que no tinc res en contra del progrés i les comunicacions, però les ferides que la línia de l’AVE ha fet al territori, juntament amb les formes en què es presenta una línia d’alta velocitat, m’han fet pensar que les solucions noves també tenen aspectes poc agradables que també cal contemplar.

Josep Corbella i Duch

Aquells que, per diversos motius, som de Guimerà però no hi fem estada, moltes vegades anem i venim per la carretera que porta cap a Vallfogona i Santa Coloma de Queralt. La mateixa per la qual passava i repassava el meu pare dues vegades al dia mentre portava el cotxe de línia que la gent agafava per anar a Barcelona, i que serpenteja vora el riu i al peu dels turons. La que molts hem conegut sense asfaltar, terrosa i amb les pedres lluentes pel repetit frec de les rodes dels vehicles que hi transitaven.Seguint els seus revolts, hi ha moments en que hom pensa que anem per un camí de carro asfaltat i eixamplat, però alguns som tossuts, i ja sigui per romanticisme o per solidaritat continuem fent el camí a Guimerà per la vella i cansada carretera de Santa Coloma. I segurament ara el farem amb mes sentiment, perquè aquest any 2007 complirà cent anys. Ben segur que aquest no serà un d’aquells centenaris proclamat i recordat en els mitjans de comunicació; segurament no tindrà celebracions especials, però la carretera complirà igualment cent anys i continuarà fent el mateix servei als que anem i venim, i, ens permetrà reviure sentiments i afectes inesborrables, si mes no, per a mi. 

He tingut coneixement d’aquest centenari d’una manera casual, deixant-me portar per un punt de xafarderia molt personal, quan he vist que l’edició digital del B.O.E. (alguns diuen que és una lectura feixuga i avorrida) inclou la publicació de disposicions des de 1845, que tenen la consideració d’històriques. I posats en aquesta base de dades, només cal escriure la paraula Guimerà, i demanar a la màquina que faci la corresponent recerca. Així, hom s’assabenta que “La Gaceta de Madrid” (antecedent de l’actual B.O.E.), de 7 d’abril de 1907 publica un anunci del Ministerio de Fomento de 27 de març de 1907, assenyalant el dia 4 de maig, “para la adjudicación en publica subasta de las obras del trozo primero de la carretera de Guimerà a Santa Coloma de Queralt”. 

J. Corbella i Duch, Advocat03/01/07

En aquests temps, són cada vegada més els pobles i les ciutats que, una vegada a l’any, organitzen festes i reviuen el seu passat, i així mantenen viva la memòria històrica. D’aquesta manera hi ha qui per uns dies torna al món medieval; d’altres reprodueixen les relacions burgeses i els vestits engalanats del barroc; hi ha qui va més enllà i retorna a les batalles de moros i cristians, i tots plegats, qui més qui menys, intentem fer palesa la nostra singularitat en aquest món globalitzat i uniforme que ens ha tocat viure.

En aquesta dèria per recuperar el temps, i conèixer la pròpia història col•lectiva, també hi podem posar les publicacions sobre història local i comarcal, una de les quals, referida als bandolers aragonesos del segle XIX, m’ha vingut a les mans aquest estiu. Són dos llibres molt interessants escrits per José Antonio Adell i Celedonio García (que no és pas un lletraferit, sinó professor d’educació física).

Pel que es veu, sembla que la comarca dels Monegres va patir intensament els efectes del bandolerisme, especialment després de la primera guerra carlina, quan aquells que formaven part de l’exèrcit carií es van trobar sense ocupació, sense ofici ni benefici, amb les armes a la mà i amb la necessitat de menjar cada dia, en una societat amb fortes desigualtats socials.

En aquest àmbit neix i creix Mariano Gavín Sunén (Alcubierre, 1838 – Lanaja, 1875), més conegut amb el sobrenom de Cucaracha, es veu que, de petit, cantava amb molta gràcia la cançó del mateix nom.

El Cucaracha era un jove pastor, jornaler, estava casat i diuen que li agradava poc treballar, i es va iniciar com a bandoler quan va fugir després que, juntament amb un amic, van entrar en un corral per agafar una ovella i l’amo del ramat els descobreix. En la fugida van ferir l’amo del corral. Poc després maten un noi que els reconeix, i a partir d’aquí segueix una vida de robatoris i extorsions, amb algunes notes de revenja contra els propietaris i terratinents. Diuen que un dia va topar-se amb un noi que portava blat al molí, i en exigir-li els diners que portava, el vailet li respon que la seva mare només li havia donat tres pessetes per por de ser robat pel Cucaracha. En sentir-se ferit per aquestes paraules, treu unes monedes, les dóna al noi, el mira fixament i li fa aquest encàrrec: “Digues-li a la teva mare que el Cucaracha no roba els pobres”.

Aquest fet, i altres de similars, com la bossa amb diners que va llençar per damunt de la tàpia al corral del barquer d’Albalate, que s’esforça a remar per ajudar-lo en les seves fugides i ho feia lentament quan transportava la Guàrdia Civil que el perseguia, per pagar-li així els favors ja que mai els hi havia acceptat (conten que es va equivocar de corral, i que el beneficiat va ser un altre, el qual ho va mantenir en secret durant molts anys), han servit per crear una llegenda, quasi un mite, sobre la vida i activitats del Cucaracha com a bandoler astut i benfactor dels pobres, que es conserva molt viva, fins al punt que ha donat lloc a la publicació d’un còmic, i a la seva. narració, com a espectacle de titelles, per les festes majors dels pobles.

No tinc coneixement de publicacions similars relacionades amb bandolers lleidatans, malgrat que a Catalunya es conserva molt viu el record de Joan Sala, Serrallonga, i de Pere Rocaguinarda, Perot lo Lladre, fins al punt que a Barcelona hi ha un carrer amb el seu nom (estret i en forma de set, que va del carrer del Pi a la Portaferrissa). Ambdós van viure entre els segles XVI i XVII, però tenen punts de coincidència amb el Cucaracha, salvant les distàncies i el context polític, en tant que tots ells realitzaven accions en favor dels més necessitats, i en perjudici dels més rics, i així han quedats gravats en la memòria col•lectiva, envoltats de llegendes amables i pintoresques, essent considerats com a bandolers “bons”.

Lo Macot, de molta anomenada a Lleida, on és presentat i recordat com a model de dolenteria (hi ha que es refereix a algú dient que “és més dolent que Lo Macot”), és anterior a tots ells, va viure al segle XV, en el convuls regnat de Joan II, i actuava a favor del comte del Pallars en les lluites contra el rei.

Ja sé que no podem fer res contra l’imaginari popular, però em preocupa que puguem prendre com a referents els valors de bondat i de rectitud que ens han deixat alguns bandolers. Els morts, les coaccions, les extorsions i els robatoris que el Cucaracha, en Serrallonga i el Rocaguinarda han deixat en el seu camí no són cap exemple de conducta, malgrat que puguem entendre les seves actuacions en un context de desigualtat i d’opressió. Però no podem oblidar que la convivència es fonamenta en el respecte als altres. No hi ha bandolers “bons” i dolents. Lo Macot no és l’únic bandoler dolent.

Josep Corbella i Duch

Diuen que un frare dominic i un jesuïta viatjaven plegats a Roma per atendre qüestions pròpies del seu ministeri sacerdotal i, que mentre feien camí i parlaven de coses diverses, va sorgir la qüestió sobre si era lícit de fumar mentre hom resava. Cosa sobre la qual tenien parers divergents.

El dominic argumentava que no era lícit ni estava autoritzat, mentre que el jesuïta no hi veia cap mena de problema.

Cadascú exposa apassionadament llurs arguments sense convèncer l’altre, i, arrIbats a un cert punt, per evitar el trencament de relacions i mantenir l’amistat, van decidir plantejar la qüestió al Papa així que arribessin a Roma.

No van perdre el temps i a la primera ocasió que van tenir es van situar prop del Papa i van decidir fer la consulta separadament, però no pas en secret. Van organitzar-ho de tal manera que l’altre podia sentir la resposta.

Primer s’atansa el dominic i fa la següent pregunta: “Creu vostra santedat que és lícit de fumar mentre reso?”. La resposta immediata va ser “no”, argumentant que aquesta activitat, entre cargolar la cigarreta, aspirar el fum i treure’l, era una distracció que apartava l’atenció i concentració que exigeix l’oració. I, el dominic, amb el cap cot, va tornar on era el seu company, el qual, seguidament s’atansa al sant pare, i la fa aquesta pregunta: “Considereu que és lícit de resar mentre hom fuma?”. I la res¬posta va ser “sí”, argumentant que aquesta era una bona manera de santificar una activitat lúdica.

No cal dir que el jesuïta va tornar tot cofoi, i amb somriure de satisfacció, al costat del seu company de viatge que no se sabia avenir del fracàs de la seva tesi.

Aquesta història, que ens pot servir d’exemple per a temes diferents, com ara tures integristes i les aperturistes, m’ha vingut, però, a la memòria amb la publicació de la recent Llei 28/05, de 26 de desembre, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme, i reguladora de la venda, el consum i la publicitat dels productes del tabac, que ha portat molta polèmica des de la seva gestació, i que continua amb força després que ha entrat en vigor. Segurament perquè incideix en una activitat molt arrelada socialment que, fins fa poc, ha estat fomentada sense cap mena d’impediment.

La llei contra el tabaquisme és, en primer lloc, i per damunt de tot, una llei sanitària que te com finalitat millorar la salut dels  ciutadans. Hi podem veure un cert paral·lelisme amb la història anterior. Allí l’hàbit de fumar es relaciona amb la salut espiritual, i a la Llei 28/05, amb la salut corporal. Els temps han canviat, els governants també. En una societat laica, els governants no es preocupen de la salvació de l’ànima, però tenen cura de la salut dels ciutadans, i prohibeixen aquelles coses que la perjudiquen o la limiten.

Amb un nom tan llarg, que sempre és difícil de recordar, és normal que la gent l’escurci i la conegui com a Llei Antitabac, quan, segurament, seria més apropiat dir-li “llei per millorar la salut”, però no entrarem ara en la difícil tasca de posar nom a les coses, i menys quan ja ho han fet uns altres. Però sí que li podem criticar a la nova llei que, malgrat començar definint alguns conceptes, no ens expliqui què hem d’entendre per “tabaquisme” i que es recolzi en alguns conceptes indeterminats, com quan diu que de fer en aquells llocs on “no ho estigui totalment prohibit”, amb la qual cosa en¬trem en el terreny de les prohibicions, i de les autoritzacions, relatives, que generen inseguretat jurídica, confusions i discussions.

Aquesta indeterminació fa que la llei necessiti quasi tot l’alfabet sencer (fins a la lletra “s”) per relacionar els llocs on està totalment prohibit fumar i, al final, acaba dient: “i en tots aquells llocs on es prohibeixi fumar per disposició legal o del seu titular”.

Vist el que tenim, un pensa que segurament era més fàcil d’entendre una prohibició total de fumar en espais públics, i assenyalar els llocs on és permès.

I posats a criticar, cal dir que, a primer cop d’ull, sembla indeterminat i complicat el sistema sancionador, que autoritza l’Administració per imposar una sanció prèviament a la tramitació de l’expedient administratiu sancionador. Es a dir, primer et castigo, i després ja veuré si et mereixes el càstig, amb la qual cosa es limiten els drets a la presumpció d’innocència i a la defensa.

La nova llei també s’acosta als temps de la història dels frares, quan incentiva i fomenta la denúncia dels ciutadans. Re¬cordeu allò de la persecució dels heretges i els tribunals inquisitorials. D’alguna manera, avui aquells que tenen costums poc saludables també són considerat heretges en una societat de gent que vol ser sana i aprecia i valora la gent amb el cos ben format, guapa i sense taques de tabac als dits, i serà per això que cal denunciar-los, perseguir-los i castigar-los.

I, per acabar, crec que la Llei 28/05 amaga una certa contradicció interna quan permet fumar a les presons i als establiments psiquiàtrics, perquè no podem pas pensar que el legislador discrimina presos i malalts mentals, ni que els imposa un nivell de salut inferior al de la resta dels ciutadans.

J. Corbella i Duch,     Advocat

Una ja està bastant acostumat a dir i explicar que no es diu Joan, que tampoc es psiquiatre; que no és fill ni parent d’exalcalde, ni germà d’arquitecte.

Pero puc dir, només per a deixar-ho clar tot recordant dolçament la infantesa, que el psiquiatre amb qui compartim cognom, tenia un oncle de Guimerà, a casa del qual acostumava a passar-hi grand part de l’estiu. Es desplaçava des de Santa Coloma de Queralt a Guimerà amb el cotxe de la Hispano Igualadina que conduia el meu pare.

Diguem que jo només tinc una bona referència visual del Joan Corbella, assegut als seients del davant de l’omnibus que conduia el meu pare, però poca relació personal, tot al contrari de les meves germanes bessones que, als estius, acostumaven a jugar i fer colla amb les germanes del Joan, contruint així una bona amistat que perdura; com també el meu pare i el seu, que es relacionaven tot sovint.

Amb l’Ernest Corbella ens vam conèixer personalment un dia d’eleccions al Col·legi d’Advocats de Lleida, la casualitat va decidir que al mateix temps que jo diposativa el vot a la urna dels col·legiats exercents, ell ho feia a la dels no exercents.

Crec que l’Ernest ha estat un bon professor de dret, i un bon alcalde, atès que molta gent s’ha ma atansat per a comentant-me joiosament que havien estat alumnes del “meu pare”, i que en guarden un gran record. En cada ocasió d’aquestes em sab greu trencar la il·lusió de l’interlocutor i dir-li que el meu pare no era professor de Dret, que mai havia viscut a Lleida, i, al mateix temps, per altra banda, m’alegra que la gent tingui un bon record d’un Corbella.

Ernest, no se pas si llegiràs aquestes lletres, però apofito per a transmetre’t el sentiment agrait de molta gent vers la teva persona. En qualsevol cas, perdona pel retard.

Però em sembla que ara tindrè mes feina, que tindré de donar mes explicacions, atès que acabo de sentit pels noticiaris, i de llegir a internet, que la futura presó de Tàrrega s’anomenarà “La Corbella”, suposo que, com s’ha fet altres vegades, prenent el nom de l’indret on es bastirà. I pensó que, en endavant, segurament em caldrà explicar que no soc cap carceller, i que tampoc soc descendent d’aquell barò, governador de la presó de Lleida, de quina duresa de cor ens parla la cançò, lireta, lirò, malgrat el meu cogonom matern sigui Duch.

I per acabar-ho d’arrodonir, resulta que ja fa bastants anys que a l’Escola de Treball Social de la U.B. tinc encarregada la docència d’una assignatura optativa que porta per títol “Dret Penal i Penitenciari”, i que, en el seu moment, vaig aconseguir el grau acadèmic de doctor amb un tesi sobre els drets fonamentals en la relació jurídica penitenciaria.

Amb tot això un pensa que potser son massa coincidències, però us puc assegurar que soc totalment aliè al procés que ha portat fins a la ubicació d’una nova presò a Tarrega, i a la determinació del nom en que s’ha d’identificar.

D’ara en endavant segurament tindrem un nou tema per a iniciar converses i relacions. Un s’ha d’acostumar a viure amb tots els apendix que afegits que va carregant fent camí per la vida. Al cap i a la fi son situacions que cal agafar-les amb simpatia i bon humor.

I si voleu, un altre dia podem parlar de presons.

Cordialment,

J. Corbella i Duch,     Advocat

Amb l’acabament de les obres de l’autovia de Barcelona, que representen també un canvi conceptual en el transport, atès que, superant les referències al carro, ara ja no parlem de carretera, els que habitualment anem de Lleida a Barcelona tenim el camí més fàcil i també una nova perspectiva paisatgística que, entre altres coses, ens ha descobert uns quants cementiris fins ara lluny de l’abast de la mirada del viatger.

Repassem-ho. Venint de Barcelona, el primer que trobem, al Baix Llobregat, i a la nostra esquerra, és el de Sant Andreu de la Barca, que gairebé passa desapercebut.

Bastant després, quan comencem la nova via de pujada a la Panadella, a la dreta, hi ha el de Jorba, un poble que, amb el seu nom, recorda uns grans magatzems i il·lusions d’infància i joventut. Queda dissimulat per una tanca d’obra, però situat com està en un petit fons, és perfectament visible quan sortim d’un revolt.

Més amunt, i a l’esquerra, el de Santa Maria del Camí, a mig camí d’un pujolet, entre pins i terra vermella, que és més visible baixant des de Lleida, i llavors ens queda a la dreta, mirant-nos de fit a fit, perquè té la porta orientada a ponent.

Pocs metres després, quan l’autovia planeja, per damunt i a la dreta ens mira el de Porquerisses, que ha vist reforçada la seva base amb austers murs de formigó, ara coronats per unes tanques metàl·liques, i sembla posat dalt d’un pòdium.

I per acabar, passat Cervera i abans d’entrar al Pla d’Urgell, queda a l’esquerra, a la dreta venint de Lleida, el de la Curullada, que també és visible des de l’antiga N-II.

Són cementiris petits, que tenen l’harmonia de les coses senzilles, els quals, individualment, i en conjunt, ofereixen unes sorprenents i fugisseres imatges de tranquil·litat que també poden actuar com a incentius de la prudència dels conductors.

En els temps actuals, no s’usa oferir imatges de la mort ni de les coses que s’hi relacionen. La societat actual sembla instal·lada en un alt nivell de benestar que només admet manifestacions d’allò que considera estèticament correcte. L’arquitectura, l’urbanisme, el disseny dels objectes, les imatges corporals, tot és recte i polit, sense obstacles. L’home s’esforça per trobar el benestar i la satisfacció en qualsevol activitat, defugint tota consideració i contemplació de les coses relacionades amb el sofriment, l’angoixa o el fracàs i la mort. Sembla que volem aconseguir la joventut eterna, i en aquest desig la gent ja no vesteix robes negres, sinó teixits de colors vius totes les èpoques de l’any, i ens esforcem per tenir el cos àgil i flexible anant a gimnasos i fent esport de tota mena. Els metges i científics treballen per trobar remei a les malalties i cerquen la manera de substituir òrgans i teixits, i allargar la vida.

Per això sorprèn que una nova i moderna autovia es converteixi en un contrapunt dintre del corrent general i passi serpentejant entre cementiris fins ara resguardats i tranquils, i ens posi molt a prop la contemplació de l’indret reservat com a morada final.

Perdoneu, però aquesta primavera m’ha portat una reflexió poc habitual, allunyada dels temes jurídics, però potser no tant, perquè la mort també és el començament de moltes actuacions minuciosament regulades per les normes legals. En definitiva, un fet natural que genera infinits efectes jurídics.

Josep Corbella i Duch