COLORS DE FESTA

El 2 de maig, dilluns, començament de la setmana i de l’activitat laboral, presentava un cel gris i ennuvolat, a voltes amenaçador, que no deixa passar el sol. A primera hora de la tarda podem dir que empitjora i es presenta una pluja fina que obliga la gent a obrir paraigües i refugiar-se sota els balcons.

És primavera. Podem dir que, a Lleida, el maig no va començar amb la claredat i brillantor esperada, però en aquest quadre pintat amb la paleta dels grisos sobresortien moltes persones abillades amb vestits nous, amb túniques dels més diversos colors: blaus, grocs, verds, liles, blancs, i, moltes dones, portant turbants fets de la mateixa roba. Pel seu aspecte físic i pell bruna, hom s’adona que són gent vinguda de fora, però no són pas forasters, la forma en què es mouen deixa prou clar que són gent d’aquí. Passegen pels carrers amb aire de festa, formant grups que conversen animadament.

Les imatges em sorprenen, especialment per la seva plasticitat.

No ho esperava pas, i quan arribo a l’oficina ho comento, i pregunto si algú em pot explicar aquest esclat de color i de festa. La resposta no es fa esperar, es tracta de la celebració del final de la pràctica musulmana del ramadà, i de l’acabament dels trenta dies de dejuni, que és visible des de primera hora del matí.

Podem dir que el ramadà ha omplert la ciutat d’un aire diferent, com si hagués tornat d’orient aquella sang de roses que un dia hi veia el poeta Màrius Torres, trencant, al mateix temps, el dejuni obligat dels creients musulmans i la grisor d’un dia de maig.

Em quedo pensant que és bonic que algú visqui amb joia la seva fe religiosa, i que ho demostri posant-se els millors vestits, els més vistosos, i passejant arreu l’alegria que deriva de les seves més íntimes conviccions.

Aquest dilluns, els creients musulmans, sense dir res, passejant per la ciutat portant els millors vestits, han pregonat llur fe religiosa, en un ambient que, a primer cop d’ull, sembla indiferent a les opcions i manifestacions personals en una societat cada dia més secularitzada.

Hem de veure la celebració pública d’una festa musulmana com a expressió d’una societat diversa i tolerant, respectuosa amb les creences de cadascú i amb el lliure exercici de la religió, i és així com en el curt termini d’un mes, a la mateixa ciutat, i en els mateixos carrers, han acollit les celebracions públiques de la Setmana Santa catòlica, com també la vivència del final del ramadà per als fidels musulmans.

Els temps evolucionen, i la globalització també ens ha portat les migracions i la barreja de diferents ètnies i religions en un mateix territori i una mateixa ciutat. Ens fa adonar que no vivim sols, i que tampoc som únics. En una societat avançada s’espera que tots contribuïm amb el nostre esforç personal a fer possible la convivència pacífica i ordenada.

Josep Corbella i Duch

Advocat

12 de Maig de 2022

Comparteix la publicació:

EL COMTE DE GUIMERÀ i L’ACADÈMIA “PÍTIMA CONTRA LA OCIOSIDAD”

El 18 de juliol de 1599 el rei Felip III atorgava el títol de Comte de Guimerà a Gaspar Galceran de Castro de Aragón y de Pinós, també anomenat, abreujadament, Gaspar Galceran de Castro y Pinós (en algun moment, reclamant altres títols nobiliaris, fa servir el nom de Gaspar Galceran de Gurrea Aragón de Castro y Pinós, també els de Gaspar Galceran de Pinós So Castro y Aragón), que fins llavors ostentava el títol de baró de Guimerà, i de vescomte d’Èvol, com a successor del seu germà Pere, que va morir sense descendència al mateix castell de Guimerà, el 14 d’octubre de 1591.

El 7 de novembre de 1594 havia pres possessió de la baronia, de la vila i del castell de Guimerà.

Gaspar Galceran de Castro havia nascut, casualment, a Barcelona el 15 de novembre de 1584. Per tant, va obtenir el títol de comte de Guimerà als 15 anys, pel mèrits contrets pels seu pare i els seus il·lustres avantpassats, segons diu el decret de concessió de la dignitat.

Va casar amb Isabel Inés Agnès d’Erill i de Sentmenat, a Saragossa, havent atorgat capítols matrimonials el 3 de juny 1604. D’aquest matrimoni nasqué un fill, anomenat Lupercio Fernando, el 3 de novembre de 1604, que moria 22 mesos després, quedant així sense descendència.

El comte de Guimerà va tenir un fill de relacions extra matrimonials, anomenat Esteve Galceran de Pinós y Castro.

El 19 de març de 1608 manava capbrevar els llocs del seu comtat.

El comte sempre va tenir el domicili a Saragossa, residint en unes cases comprades al cosso, que va arregla convertint-les en un palau, on moria el 13 de juliol de 1638, poc abans de complir 54 anys.

Sense descendència matrimonial en el seu testament nomena com a successora la seva cosina, Francisca de Pinós Fenollet, vídua del duc d’Híjar, a la que també dona la meitat de la important biblioteca que havia format. I és així com el títol de compte de Guimerà passa a la casa d’Híjar.

Sempre he tingut en bona consideració a Gaspar Galceran de Castro, primer compte de Guimerà, tant per les seves qualitats d’erudit, col·leccionista, antiquari, historiador, i, en definitiva, d’home del renaixement, com pel fet de identificar-se com a comte de Guimerà, lo meu poble, quan podia optar per molts dels altres títols que posseïa.

Les inquietuds intel·lectuals del comte el porten a impulsar la creació d’una Acadèmia literària a l’estil de les acadèmies ludico-culturals sorgides a Itàlia a partir del segle XV, que reunien homes de lletres per parlar de literatura, llegir els poemes escrits pels seus membres, escoltar música, cantar, i parlar sobre els mes diversos temes.

Diguem que tenien una finalitat lúdica, en tant s’organitzaven com una diversió per a passar el temps, i al mateix cultivar l’esperit, ampliar el coneixement i, aprendre uns amb altres, de tal manera que tots els membres eren professors i alumnes a la vegada.

Acostumaven a reunir-se en el domicili d’aquell que exercia el càrrec de president, que era rotatiu, i s’encarregava d’assenyalar els temes objecte de debat i d’encarregar-ne l’estudi, i posterior exposició als membres de l’Acadèmia.

Es parlava i debatia sobre els temes mes diversos: filosofia, teologia, poesia, literatura. Algun president havia organitzat una mena de jocs florals demanant la presentació de poesies amoroses dedicades a una dama.

Aquestes acadèmies s’estructuraven de forma senzilla, amb un president, un secretari, que aixecava acta de cada sessió, un fiscal, que s’encarregava de fer complir les penes i sancions que s’imposaven als membres que cometien alguna infracció, normalment, per no presentar el treballs assignats, o per no assistir a les reunions, que eren obligatòries, i un porter, que presentava les peticions d’ingrés i s’ocupava de mantenir l’ordre a la sala de reunions.

Els membres de l’Acadèmia usaven un pseudònim o sobre nom, amb referències literàries i/o mitològiques, o que feia referència a la seva activitat professional. A les reunions o sessions de l’Acadèmia s’hi permetia l’assistència de familiars i amics.

El comte de Guimerà, que és una persona molt activa, aficionat a la història,  l’arqueologia i la numismàtica, un gran erudit amb inquietuds literàries, fou el promotor de l’anomenada Acadèmia “Pítima contra la Ociosidad”, fundada, formalment, el 9 de juny de 1608 per la seva esposa (Isabel Agnès d’Erill), i la seva sogra (Cecilia de Sentmenat), i de que formava part des del primer moment amb el nom de “Galcerio” o “Galcerius”.

Deixant a part altres significats, en aquell temps una “Pítima” era un remei, un pegat o cataplasma aplicat sobre el cor per curar la melangia. Així doncs, amb el nom de “Pítima contra la ociositat” el compte de Guimerà, amb la seva família, proposaven als amics i coneguts amb qui compartien els dies d’estiueig a Fréscano (Saragossa) ocupar les llargues tardes d’estiu amb un entreteniment divertit i culte, a la vegada, ocupant el temps en activitats profitoses, parlant de matèries relacionades amb la professió de cadascú, sobre qüestions religioses, històries, jurídiques, mitològiques, o recitant versos.

L’Acadèmia es regia segons els Estatuts aprovats que, juntament amb algunes de les actes de les reunions celebrades, es conserven en la caixa núm. 9396 de la Biblioteca Nacional de Madrid, integrats per 63 articles, on es regulen els càrrecs de  Promovedor (nom amb el que se identifica al president, per a reforçar el caràcter igualitari dels membres, evitant assenyalar-ne un per damunt de tots), de Secretari, de Porter, que té al seu càrrec rebre i presentar les peticions d’ingrés), i, de Censor, que registre les faltes i controla el compliment de les sancions imposades, les quals no podran ser mai superiors a cinc escuts.

Els membres de l’Acadèmia tenen l’obligació d’assistir a les reunions, i si falten a mes de tres poden ser expulsats. Ha de seguir atentament les exposicions que es facin, evitar la sàtira i aixecar murmuracions en els seus treballs, amb quina finalitat consultaran prèviament amb el president els papers que vulguin llegir.

Disposen que les reunions se celebraran cada dia a les dues de la tarda, i que el membres es tractaran entre ells amb el nom de “fratres amantissimi”.

Malgrat la minuciositat dels Estatuts, i la seva vocació de permanència en el temps, als arxius de la Biblioteca Nacional només consten les actes de les reunions celebrades de juny a setembre de 1608, cosa que posa en dubte la seva continuïtat en els anys posteriors.

Es molt interessant l’art. 26 dels estatuts de la “Pítima”, disposant que: “Es condición que, no derogando la ley de que en la Academia se hable castellano o latín, se da facultat á que se traigan papeles en catalán, en verso o en prosa, pues los que en esta Academia concurren, algunos dellos lo son”

Es obligat assenyalar la singularitat del contingut de l’art. 26 dels Estatuts de l’Acadèmia que, admetent el plurilingüisme en els treballs que es presentaven a les seves reunions, ens mostra la vinculació del compte amb Guimerà i amb Catalunya, i de respecte per l’idioma propi dels catalans.

També palesa la mobilitat territorial de la noblesa i de les classes dirigents, amb possessions en diversos indrets. El compte naix a Barcelona, es casa amb una senyora de la noblesa catalana, també nascuda a Barcelona, i estableixen la residència a Saragossa, des d’on controla llurs dominis i possessions mitjançant apoderats o procuradors, i amb alguna visita personal, que normalment estan al seu costat, alguns dels quals han vingut de Catalunya i parlen català.

L’Acadèmia Pítima també es distingeix pel protagonisme que hi té la dona en la seva constitució i funcionament, atès que son l’esposa i la sogra del compte les que presenten els Estatuts, i consta que assistien a les reunions.

El nom donat a l’Acadèmia és una invitació als seus membres, amics i coneguts del compte de Guimerà, a ocupar el temps en coses profitoses, treballant sempre per ampliar el coneixement evitant la inactivitat, i que la inacció, la persa i la mandra que s’apoderen de l’ambient en les tardes d’estiu, obrin el camí del vici i portin tota mena de mals.

Per tot això, i pensant amb les tardes d’estiu, crec que avui estaria be recuperar els Estatuts de l’Acadèmia “Pítima contra la ociositat”, atès que son perfectament vàlids i operatius, i, des de Guimerà, recordant el llegat del primer compte, obrir les portes a tots aquells que puguin aportar llurs coneixements científics, literaris i humanistes que ens puguin ajudar a sortir de la ignorància, mentre fugim de l’ociositat.

Algú s’hi vol apuntar ???

Corbella i Duch –Advocat-

19/gener/2022

 

Comparteix la publicació:

VINT ANYS DE L’EURO

L’ú de gener de 2022, coincidint amb el començament de l’any, mentre la gent, per pur formalisme o sincerament, es desitgin mútuament salut i prosperitat, s’ha compliran 20 anys de circulació de l’euro, com a moneda comuna, i única, de dotze Estats dintre de la UE, simbolitzada en el signe €, inspirat en la lletra “epsilon” de l’alfabet grec (una mirada al passat tenint en compte que el continent porta el nom de la bella princesa de la mitologia grega, filla d’Agenor i de Telefaassa, un dia raptada pel luxuriós Zeus, transformat en formós toro blanc).

Així és com, després de moltes reunions i negociacions, al gener de l’any 2002, dotze Estats de la UE (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Holanda i Portugal) començaven un camí nou, una aventura, que encara no ha acabat, posant en comú el sistema monetari, a la que immediatament s’hi van unir els microestats europeus (la Santa Seu, Mònaco, Sant Marino, Andorra).

Allò mes visible del nou sistema és que ha desaparegut un dels símbols mes representatius de la identitat i de la sobirania dels Estats, fent visible que s’han integrat en una  entitat superior que els agrupa tots.

Ben segur que l’euro és un dels signes mes visibles i evidents de la l’Europa unida, malgrat encara falta molt per arribar a la unitat d’acció en tots els àmbits on els Estats de la UE tenen interessos, però és un gran pas cap a la unitat.

No hi ha dubte de que l’euro fomenta i fortifica la unitat europea, i així ho van entendre els Estats que, després del 2002 s’han incorporat a la moneda única europea (Eslovènia, Malta, Xipre, Eslovàquia, Estònia, Letònia i Lituània) i, actualment son dinou (19) els Estats europeus que tenen l’euro com a moneda única.

Ens cal recordar que, l’any 2002 el tipus de canvi de la pesseta a l’euro va quedar establert en 166,386. Això és, un euro = 166,386 pessetes, una xifra que no ajuda a fer ràpids càlculs de memòria, però el mon de les finances te les seves pròpies regles, de vegades difícils d’entendre i d’aplicar.

Tots hi vam posar una mica per adaptar-nos al nou sistema monetari, i de seguida van sortir màquines calculadores (que regalaven algunes entitats bancàries i finances. Hai, quin temps aquells !!!, quan els bancs feien regals a les oficines !!!. Semblen tant llunyans), i ens van dir que per a fer ràpides conversions de pessetes a euros, calia aplicar la regla del sis (6), que es fàcil i s’hi aproximava molt, malgrat no sigui exacta, però que no dona grans diferències. Això és: 6 € = 1.000 pessetes; 60 € = 10.000 pessetes, i així successivament. Potser allò mes fàcil de recordar és que un milió de pessetes d’abans, ara son, aproximadament, 6.000 €.

Al principi tot hom feia càlculs, i hom preparava les compres o pagaments, fent servir la calculadora per a veure, ràpidament, el corresponent import en pessetes. Però han passat 20 anys, s’ha acabat la vida dels mes grans, els nens han crescut, els nascuts durant aquest temps no han conegut la pesseta. Potser els padrins tenen bitllets, o alguna moneda de pesseta guardada a la calaixera, o amagades en llocs foscos i oblidats, potser al costat de les escriptures de les finques; potser alguna vegada les han ensenyat als nets i als besnets, que les han mirat amb ulls encuriosits, imaginant històries d’un temps passat que no han viscut.

Qui es recorda ara dels temors, i de les incerteses, i també de les il·lusions, que vam sentir vint anys enrere, mentre participàvem en un gran projecte europeu ???.

Avui veiem que, malgrat tot, el projecte ha tirat endavant, i que enfilem cap a noves fites, entre les quals, un sistema bancari integrat i una fiscalitat comuna.

Queda molt camí, i ens cal mantenir la il·lusió en el projecte europeu comú, ens fa mes forts i millors.

 

dr. j. corbella i duch

advocat

29/desembre/2021

 

Comparteix la publicació:

BANY DE SOL ALS MONEGROS

 

Atès que, com és costum, passo alguns dies del mes d’agost en un poble de la plana de Huesca on hi tinc vinculacions familiars, el dissabte, dia 21, vam decidir fer una excursió per a conèixer els monestirs de Las Fuentes i de Sijena, ambdós a la comarca dels Monegros.

Las Fuentes havia estat una cartoixa fundada a principis del segle XVI que es va mantenir fins que fou suprimida al 1835 per aplicació dels decrets de desamortització. Sijena, fundat pel reis d’Aragó al 1188, sobreviu al procés de desamortització però no ha pogut suportar les conseqüències d’una guerra civil, ni els canvis socials, i ha estat ocupat per monges de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem fins ben avançat el segle vint. Després s’ha fet famós pel litigis relacionats amb la propietat, i la possessió, de les obres d’art religiós que havia contingut.

Avui, entrar a la comarca dels Monegros com entrar en un mar verd i groc de plantacions de blat de moro, sobre el qual belluguen mil aspersors d’aigua. També ho podem veure granges i pobles antics, renovats, al costat d’altres apareguts en aplicació dels anomenats plans de colonització projectats pel règim polític anterior.

I arribem al Monestir de Ntra. Senyora de las Fuentes, un immens recinte tancat que ocupa prop de sis hectàrees, situat en el límit de les terres de secà i les de regadiu, propietat de la Diputació de Huesca des de 2015, visitable dissabtes, diumenges i festius.

Conserva en bon estat l’església, la sagristia i deu capelles al voltant d’un claustre petit, els sostres i parets de les quals (església i capelles) estan adornades amb pintures murals al fresc fetes per fra Manuel Bayeu durant el temps en que romangué a la cartoixa.

Estan molt ben conservades, i destaquen per la seva composició, expressivitat i lluminositat les que decoren les bóvedes i cúpules de l’església. Sorprenen les figures atlètiques i musculades d’alguns dels sants representats a les capelles. No son visitable el claustre gran, les cel·les ni l’hort i el priorat. Però l’excursió val la pena només per a contemplar, alçant els ulls al cel, les pintures murals.

Camí de Sijena, dinem a Sariñena, ciutat que viu animadament l’hora del vermut al costat d’una llacuna que calma la set de la fauna monegrina. Poc abans de les quatre de la tarda (les dues solars), arribem al clos del monestir de Sijena, on tot és tancat. En una porta, un cartell, signat per la Ordre de Malta, ens avisa que les visites al Monestir es fan en grups reduïts i amb cita prèvia.

Estem tranquils, vam aconseguir cita prèvia trucant al telèfon, però no es veu ningú. Una tanca d’obra guarda el recinte amb el convent i l’església a dintre. El sol cau a plom. Només sentim el cant agut i estrident de les cigarres. Passen les quatre de la tarda i tot segueix igual. Només l’obra de la paret ens protegeix del sol. Ens haurem equivocat d’hora ???

No, no ens hem equivocat. Som els únics visitants a l’hora de la migdiada, i la guia que ens rep amablement, comunica que la vista es limita a les peces instal·lades en el que havia estat dormitori de la comunitat, part del qual s’ha habilitat com a museu.

No podem accedir a l’església, i ens hem de conformar mirant la original portalada de lluny, des de la reixa que separa les dependències conventuals dels lavabos construïts recentment. Tot roman tancat des que les monges de l’ordre de Betlem i de Sant Bru van deixar el Monestir, que és propietat de l’Ordre de Malta, tal com diu el rètol de la porta, i sembla que ha cedit un espai a la Diputació General d’Aragó per a museu i sala d’exposicions, on romanen les obres vingudes dels museus de Lleida i de Barcelona.

En aquest petit museu, avui podem veure tres caixes mortuòries (tantes vegades fotografiades i reproduïdes en els mitjans de comunicació), parts d’uns retaules, alguns objectes i ornaments litúrgics, alguns documents, i també alguns quadres.

Les peces exposades, que tenen un indubtable valor històric i artístic, queden descontextualitzades si no les podem integrar amb una visita a les dependències monàstiques. Ho comentem i ens diuen que es preveu ampliar el recinte visitable, i els objectes, a la tardor.

Acaba el temps de la visita. Sortim amb la decepció a la cara i ens preguntem si el resultat d’un procés judicial amb milers de folis, i d’hores d’estudi i d’argumentació, tant de les parts com dels jutges, amb centenars de comentaris i de noticies escampats per tots els mitjans de comunicació, s’ha de concretar en una solitària sala d’exposicions que roman tancada, sota el sol dels Monegros, dintre del clos del Monestir, només acompanyada pels gemecs de les cigarres i els xiscles de l’òliba.

Josep Corbella i Duch

advocat

24/agost/2021

Comparteix la publicació:

TRACTAMENT DE VOSTÈ, TRACTAMENT DE TU

Mesos enrere vaig veure una pel·lícula francesa que explicava els problemes viscuts per un professor d’institut traslladat des d’un centre situat en un barri benestant de Paris a un altre dels afores, a les anomenades “banlieue”, on hi estudien alumnes procedents de cultures diverses, que conviuen en àmbits de dificultats econòmiques i de marginació.

El cinema, igualment que el teatre, ens posen davant de situacions i relacions, imaginades o reals, que criden l’atenció i conviden a reflexionar, comentar i, si cal, rectificar el propi comportament.

La cinta esmentada que, a primer cop d’ull sembla una altra de mestres i alumnes, posa al descobert les mancances que afecten als grups mes desfavorits, presenta uns mestres i professors que, en tot moment, tracten als alumnes de vostè.

Segurament l’estructura filològica del francès que empra preferentment l’expressió “vous”, vostè, en lloc del tu, afavoreix que professors i alumnes es relacionin tractant-se de vostè.

Una relació construïda en base al tractament de vostè distancia als interlocutors, potser no li treu calidesa, ni rebaixa l’afecte, però no hi ha dubte que la refreda i, en certa forma li dona solemnitat i transcendència.

En el nostre entorn cada dia que passa és mes habitual el tractament de tu entre persones, malgrat no tinguin coneixença prèvia, ni hi hagi cap vincle de confiança. Inclús veiem persones que, després de la primera salutació, demanen ser tractades de tu, potser buscant una situació d’igualtat social o d’edat, potser buscant recuperar una joventut fa temps esvaïda.

Per això, si tenim en compte que França és el bressol de la igualtat i de la llibertat, contrasta encara mes la pervivència de l’habitual tractament de vostè en les relacions socials, com també en les professionals i, no cal dir, en les burocràtriques.

Recordo que de petit, i encara ara, a casa ens adreçàvem a les persones de mes edat mes properes i conegudes, amb el tractament de “vos”, i el tractament de “vostè” quedava reservat per a les relacions amb persones desconegudes, i les que exercien qualsevol mena d’autoritat, com els mestres.

Alguna persona a qui no li agradava que el tractessin de tu, mes d’una vegada ho havia palesat, dirigint-se amb cara seriosa al seu interlocutor preguntant-li “si per ventura havien menjat al mateix plat” per a justificar aquest tractament igualitari.

A priori, és difícil assenyalar quin tractament és el mes correcte. Com en moltes coses, dependrà del moment i de les circumstàncies, però no hi ha dubte que, en les relacions socials, qualsevol tractament fonament en el respecte de l’altre pot ser igualment correcte, tant si hom empra el vos, el tu i/o el vostè.

Quedarien al marge les relacions i actuacions formals institucionalitzades, com poden ser els debats parlamentaris o les intervencions davant els tribunals. I, en aquest àmbit, encara em pena la relliscada que vaig tenir un dia en tractar de tu un jove testimoni, i l’immediat advertiment del president del tribunal que, amb veu profunda i seriosa, em recordava que es costum tractar el tractament tot hom de vostè a l’estrada del tribunal.

 

Josep Corbella i Duch

advocat

 

Publicat al diari “Segre” el 9 d’agost de 2021

Comparteix la publicació:

EL RIU CORB, L’AMIC HUMIL i DISCRET

En l’edició de “Segre” del dissabte 16 de gener, llegeixo un comentari del benvolgut Vidal Vidal sobre noms i fonts, que també s’allarga fins als rius, fent algunes reflexions sobre les actuals tendències en l’assignació de noms als nadons, en el contingut del qual estic totalment d’acord. Em plau especialment l’ús de la paraula repadrí, que jo mateix empro sempre que puc, generant així situacions de sorpresa i desconcert als meus interlocutors.

Vidal, quan analitza els pros i contres derivats de la imposició del nom d’un riu a una persona, desestima la possibilitat d’imposar el del riu Corb amb l’argument de que li sembla llòbrec (suposo que es refereix al riu mateix, i no pas al nom).

Sorprès per aquesta afirmació, vaig saltar de seguida damunt la Gran Enciclopèdia Catalana on llegeixo que llòbrec, equival a fosc i tenebrós, i, coneixedor com soc del riu Corb, per haver nascut i conviscut a Guimerà, i portar per cognom Corbella que, sens dubte, deriva de corb, he sentit la necessitat de dir quatre paraules en defensa del riu del meu poble que, malgrat no sigui un corrent de claror lluminosa, tampoc és un lloc de foscors i de tenebres, parentes de la mort.

El riu Corb, igualment que la vall a la que dona nom, son paratges singulars dintre de la geografia catalana. El riu, després de nàixer a Rauric, baixa decidit cap a la plana d’Urgell passant ràpid per Llorac, Vallfogona, Guimerà, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Maldà, però en arribar a Belianes, potser temerós de les boires i de la calor que l’esperen mes avall, s’amaga sota terra, i no torna a sortir fins prop de Bellvís per a recollir les aigües dels recs i portar-les fins al Segre, a Vilanova de la Barca (hi ha qui diu que després de Belianes, fa dos braços, i que l’original continua per Vilanova de Bellpuig i Golmés, abans d’anar a Bellvís).

Si tenim en compte que el riu s’amaga, podem dir que es fosc

La Vall del riu Corb és de les poques valls horitzontals, en direcció est-oest, que podem trobar a Catalunya, en un àmbit on la majoria van en sentit nord-sud. Queda al marge de les grans vies de comunicació, i una mica amagada. Segurament per això als pobles de la Vall no s’hi ha bastit aquests grups de cases modernes, unifamiliars i despersonalitzades que veiem arreu, i han conservat llurs urbanitzacions singulars, que avui podem anomenar com a històriques i/o tradicionals.

Entre Vallfogona i Guimerà, que és la part del Corb mes coneguda per mi, hi podem trobar el molí de la Cadena, que movia les moles per la força de l’aigua fins a dates recents; l’anomenat gorg del Badies, on molt gent aprenia a nedar i, mes avall, tocant a Ciutadilla, el conegut com a Toll de la Dona Morta, que algú ha vist caminar desorientada en nit fosques de trons, o bé sota la llum de la lluna, i altres diuen que han escoltat llurs plors i gemecs portats pels vent als capvespres de tardor.

S’ha escrit cançons i poemes sobre el riu Corb i els pobles de la Vall per on transita. Segurament el mes conegut és aquell que diu: A Rauric li fa mal el dit/A Alcarràs li feia mal el braç/A Llorac li feia mal el cap/A Albó es va mejar un pinyó/A Vallfogona tenia gola/a Guimerà ja li va passar/A Ciutadilla no li donen vida/A Nalec li estiren el bec/A Rocafort el donen per mort/A Vilet ja no es podia tenir dret/A Sant Martí es va morir/A Vinaixa li fan la caixa/A Maldà el van enterrar/A Belianes tocaven les campanes/i als Eixarders no en van saber res mes.

Els anys de sequera, el Corb pateix molt, va perdent el cabal, i a l’estiu que arriba a Guimerà sense aigua, però tots sabem que és allí, i que amb les pluges tornarà. Només demanem que no es repeteixi la trista rubinada de la nit 23 de setembre de 1874, dia de Santa Tecla.

Dies enrere uns amics m’explicaven que durant els temps durs del confinament imposat la primavera del 2020, des de casa seva sentien la remor del riu que, en aquest cas es veia com l’alegre cant de l’aigua a la llibertat.

I per no allargar-me mes, per a mi el riu Corb és aquell amic, humil i discret, que sempre hi és.

 

Dr. j. corbella i duch

advocat

22/gener/2021

 

Comparteix la publicació:

T’HE CONEGUT PER LA VEU

Aquesta és la resposta que, fa poc dies, donava a una bona amiga que, malgrat la mascareta, em va conèixer quan passava per la plaça de la Sal, i vaig respondre així a la salutació que em feia tot intentant posar-se la seva mascareta a un nivell inferior per deixar lliure la cara. I és que, amagades les faccions personals per imperatius de salut pública, ens cal estar atents i emprar altres referències per identificar els altres, com la veu, la manera de caminar, els gestos, les maneres de vestir, el pentinat i altres característiques físiques de la persona.

En aquest temps de cares tapades, per poc observador que hom sigui, anant pel carrer s’adonarà que molta gent, per no dir la majoria, ha de fer un esforç amb la mirada per intentar identificar i posar nom a les persones que té al voltant i amb les quals es creua. Per això diria que, col·lectivament, estem desenvolupant noves formes per identificar i relacionar-nos amb els altres. Posats davant de cares tapades, que s’esdevenen inexpressives, no ens queda altre remei que traspassar a la vista, i a les expressions corporals, de mans, braços, cames i cos, el llenguatge visual que acumulem a la cara. Deixar-lo en suspens durant el temps en què regna el tapaboques, i traspassar-lo a altres parts del cos.

I així, en correspondència, ens cal forçar el sentit de la vista i adquirir noves habilitats expressives, d’identificació i adquisició de coneixement per tal de poder mantenir la identitat social de la persona i no perdre la capacitat de relació.

L’establiment obligatori de l’ús de la mascareta sanitària, que tapa nas, boca i bona part de la cara, ens ha obert noves formes d’expressió i de relació social que, més aviat que tard, es convertiran en usuals i permanents, i marcaran per sempre un abans i un després des de la declaració oficial de la pandèmia originada per la Covid-19. Estic segur que direm moltes vegades “t’he conegut per la veu”, perquè cap mascareta ens priva de la veu, ni del seu timbre i tonalitat. Cadascú de nosaltres té la seva pròpia veu, única, personal i irrepetible, que tan bé coneix la gent de l’entorn, especialment les mares, i ara, més que mai, ens cal escoltar les veus amb atenció. D’aquesta manera podrem descobrir si darrere d’aquella tela que, descolorida, sense suc ni bruc, amaga la cara d’una persona, hi tenim un amic, un parent o un conegut. I, arribats a aquest punt, com que un no es pot treure l’etiqueta de jurista, cal fer una inflexió i assenyalar que, amb tot el que hem dit, arribem a la conclusió que la veu és una de les dades personals més importants per la seva singularitat, i que, com a tal, mereix la màxima protecció i respecte, atès que identifica la persona en qualsevol lloc i situació en què es trobi. Aquesta obligació va més enllà de l’imperatiu legal derivat de les disposicions del Reglament de la UE 2016/679, sobre protecció de dades personals, atès que s’imposa també per una obligació natural de respecte de la identitat de l’ésser humà.

Dr. Josep Corbella  i Duch

Diari  SEGRE
13/10/2020 a les 09:05

Comparteix la publicació:

NOVES OPORTUNITATS AMB EL CORONAVIRUS

Malgrat que hagi passat el temps del confinament estricte, continuem suportant altres restriccions a la mobilitat i, a més, s’imposen noves pautes en el desenvolupament de les relacions socials. Mentre fem un esforç d’adaptació, també ens queda temps per pensar en els canvis que poden derivar-se de l’aparició del coronavirus, també conegut com a Covid-19, en la nostra societat.

Tots estem segurs que ja res serà igual. No hi ha dubte que, des d’ara i per efecte de la pandèmia, tindrem menys contacte personal, i que ens parlarem des de la distància, com ho feien anys enrere els pagesos mentre regaven a l’hort, llauraven les respectives parcel·les, o recollien els fruits dels arbres.

Però la contemplació dels canvis de formes i de relacions socials no ens han d’entristir pas, i tampoc ens han de portar a pensar que qualsevol temps passat ha estat millor. Ans al contrari, hem de pensar que tenim l’oportunitat d’aconseguir millores i beneficis. Ara ens cal actuar convençuts que ens correspon a nosaltres estructurar, organitzar i endegar aquest nou temps d’activitat i de relacions socials.

De ben segur que un dels aspectes en què incidirà aquesta nova forma de relacions socials serà en la distribució de les àrees urbanes de la població, atès que després del confinament forçós de les persones en els domicilis, i gràcies a l’aplicació de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació (les famoses TIC), ens hem adonat que també es poden fer les feines sense estar tota la jornada assegut a la mateixa cadira, davant de la mateixa taula, i rodejat de les mateixes persones.

S’ha obert una nova finestra al teletreball o treball a distància, desenvolupat amb un important marge d’autonomia organitzativa i dintre del marc obligacional, i l’assoliment dels objectius establerts prèviament, malgrat que, encara, falta que els poders públics estableixin normes clares per a l’establiment de les relacions laborals en forma de treball a distància.

Però una vegada oberta la via del teletreball, també hem pogut comprovar com s’obrien les portes de moltes cases de pobles que, fins ara, només havien vist com s’anaven tancant una darrera de l’altra, i s’apagaven les veus de la gent en carreres i places.

El treball a distància és una gran oportunitat (potser la darrera) de recuperar població per a pobles i altres nuclis urbans menors, de mantenir i recuperar escoles, d’obrir altra vegada les portes de les botigues i dels establiments de serveis (electricistes, pintors, llauners, botigues de queviures, paletes, papereries, merceries, i un llarg etcètera), també les activitats esportives i de lleure (tenim molts camps de futbol i moltes pistes de bàsquet per recuperar), els serveis d’altres professionals, i especialment, l’increment del nombre d’habitants, convertint les ara anomenades (potser una mica despectivament) segones residències en el domicili principal de cada propietari.

Aquest agost m’ha semblat veure que les noves formes relacionals i la consolidació del teletreball han portat un nou alè, que ha recuperat el batec de la vida en pobles que, fins fa poc temps, veien com marxava la gent i es buidaven les cases.

 

Dr. Josep Corbella i Duch

02/setembre/2020

 

Nota.- Publicat a Diari Segre, “Tribuna”, de 7 de setembre de 2020

Comparteix la publicació:

RECUPERAR PARAULES i EXPRESSIONS

No recordo quan, però no fa pas massa temps, anant pel carrer, en la terrassa d’un bar, sobre la mateixa vorera, una noia escrivia nerviosament sobre el full quadriculat d’una llibreta d’aquestes que jo anomeno “de cuc” (les que uneixen els fulls amb una espiral de filferro). El semàfor de la cantonada aturava els meus passos, i vaig tenir temps suficient per adonar-me del treball, atent i callat (segurament personal i íntim), que desenvolupava l’escriptora de carrer.

Però no sigueu mal pensats. No vaig llegir pas el contingut de l’escriptura. Allò que cridava la meva la meva atenció era la situació d’aïllament personal de la noia, en mig del brogit de la ciutat, per a dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura manual, amb bolígraf, sobre un paper de llibreta, totalment oposada al comportament social habitual, atès que avui hom s’ocupa en redactar escrits mitjançat la utilització d’aparells electrònics, i també en trametre missatges amb aplicació de les noves tecnologies incorporades als telèfons mòbils, de tal manera que veiem la gent ocupada, mirant les pantalles dels aparells telefònics, a tot arreu, ja sigui a l’autobús (alguns ni s’adonen de la parada en que han de baixar, i allarguen el viatge sense  voler), al tren, al carrer (amb perill propi i pels altres), als auditoris de música, a les sales de conferències i als teatres (amb una absoluta manca de respecte per a la feina de músics, artistes, conferenciants i un clar despreci vers els altres assistents a l’acte).

Sempre hem quedarà la incògnita de saber que escrivia amb tant d’interès la noia desconeguda, però aquesta és una qüestió que es mantindrà eternament ignota.

Hem entrat en un nou sistema d’escriptura, i per això crida l’atenció trobar algú, que al carrer, i a plena llum del dia, es manté fidel al sistema tradicional que, al pas que portem, aviat serà una relíquia.

Malgrat tot, actualment la gent escriu mes, cosa que no vol dir que escrivim millor, perquè, en general, es comprimeixen les redaccions, fent servir paraules abreujades i frases retallades, i així cada vegada el llenguatge és mes pobre, mes reduït. Ens anem quedant sense expressions, i ens falten paraules per a identificar situacions i explicar les coses

Si, escrivim mes, però acostumem a fer-ho sobre una pantalla de plasma, i no pas sobre paper, i tampoc escrivim amb ploma, llapis i/o bolígraf, sinó prement, una a una, les lletres d’un teclat.

Per això avui, i aquí, vull manifestar el meu respecte, i la meva gratitud, a la desconeguda noia que un dia de tardor escrivia amb bolígraf sobre el full quadriculat d’un bloc de paper a la tauleta d’un bar, mentre la vida passava pel carrer, davant seu, sense aturar-se.

I vull també agrair a molts autors, escriptors i escriptores, que en les seves obres fan servir paraules que llegim, i/o sentim, poques vegades; que potser les havíem escoltat dels padrins, o de la mare, i romanen quietes, estancades, com a pròpies d’un poble, d’una vall, o d’un comarca, perquè val la pena de conservar-les.

Es en aquest sentit, que em ve a la memòria la darrer relat publicat per l’autora de Torrelameu, Helena Rufat, que porta per títol “Tardes de bar”, on recull un munt de paraules d’aquelles que no son pas les mes habituals en les nostres converses, com ara: carranxa, pelfa, esbravar-se, embarbussar-se, panoli, empostada, maixant, borbolleig, sina, entrellucar, esparracat, eixarreït, pioc, retunyir.

En temps de confinament forçós, i de limitació de moviments, ens donen una bona oportunitat per a trobar, recordar, memoritzar i emprar paraules que un dia eren habituals i comunes, i ara han quedat una mica arraconades, potser a la reserva, esperant que algú les recuperi i les faci brillar amb la seva sonoritat i expressivitat.

Dr. J. Corbella i Duch

Advocat

5/agost/2020

Comparteix la publicació:

REFLEXIONS AL VOLTANT DEL CORONAVIRUS

En aquest dies d’aturada i reclusió domiciliària (El Decret que imposa l’estat d’alarma diu que no afecta drets fonamentals, però no poden sortir de casa, ni anar on volem. Només és un dir), potser impossibilitats de complir les obligacions ordinàries, tant si son personals com professionals, tenim davant nostre un temps diferent, mes relaxat, imprecís, que convida a desenvolupar altres activitats.

I en aquesta tessitura és quan m’he posat de cara a la biblioteca, i no pas per a localitzar cap obra concreta, ni consultar aquell voluminós tractat sobre dret civil en el que, tantes vegades, he cercat amb ànsia la solució d’un problema. No hi buscava res en concret, ni esperava trobar res, però els ulls s’han entretingut repassant els títols que figuren en els lloms dels llibres de la col·lecció “Bernat Metge”, i és així com he tornat als clàssics.

Sempre cal tenir presents als clàssics. Son una font inesgotable de saber que moltes vegades m’han fet pensar sobre si realment tenim necessitat d’escriure , d’imprimir i de publicar obres noves, com moltes de les que omplen les llibreries d’avui.

Però deixem-nos de pensaments utòpics, que no tenen gaire interès. Volia dir que el repàs visual de la lleixa dels clàssics, m’ha portat, sense adonar-me’n a fullejar “La guerra del Peloponès” de Tucídides, i a fer-ne una relectura acurada.

Val a dir que l’obra de Tucídides, té capítols insuperables, i que m’he aturat, especialment, perquè l’ocasió ho requereix, en el que fa una insuperable descripció dels símptomes i efectes de la pesta declarada a Atenes després del primer any de la guerra (cap al 429 adC), així com les modificacions que, en els valors morals i en el comportament cívic dels ciutadans ocasionà l’epidèmia, exacerbant l’egoisme individuals, al temps que destruïa els valors de solidaritat, respecte i convivència.

No estem pas en una situació de pesta com la descrita per l’historiador grec, però estem immersos en un epidèmia que s’ha escampat pel territori de la mateixa manera que ho fa una taca d’oli als pantalons o sobre un paper.

Les disposicions governatives impedeixen que la gent pugui evadir-se organitzant balls, festes i/o banquets, però hom pot veure que els pocs que surten als carrers traspuen una certa desconfiança cap als altres, perquè ningú sap si aquell amb qui parles, ni si la dependenta que et despatxa la carn i/o la verdura, estan infectats pel coronavirus, i notes un cert grau de prevenció, i de distanciament, en les relacions.

També es cert que l’aillament forçós de les persones ha despertat la solidaritat de molts que, voluntàriament, s’han organitzat per ajudar a fer la compra, treure les escombraries, i tenir cura dels veïns que viuen sols, i/o pateixen limitacions per la malaltia i l’edat, tal com ens ha explicat la premsa aquest darrers.
La reacció individual i social en front d’una epidèmia mortal, tal com explica Tucidides, i com, mes recentment, narra Albert Camus, en l’obra que titulada “La Pesta”, podem dir que és la mes egoísticament normal, des de la perspectiva de la defensa d’un mateix.

Però també es poden donar altres reaccions, com la que explica Boccaccio en “El Decamenon”, on presenta un grup de florentins que, fugint d’una epidèmia, es refugien en un mas, i passen les hores, menjant, bevent i contant històries, algunes divertides, i altres no tant.

Es tracta de no capficar-se per la situació, de mirar endavant, de treure profit del reduït espai que ens han deixat les circumstàncies, i de mantenir l’esperança.

I en el mon actual, marcat per la interconnexió personal mitjançant les xarxes de comunicació, pot ser molt fàcil, i enriquidor, muntar grups per a l’intercanvia d’opinions, de projectes, de relats literaris, de versos, i de música.

Tot es qüestió de proposar-ho. Qui mes, qui menys, ara te temps per a fer-ho.

Dr. J. Corbella i Duch
Advocat
19 de març de 2020

Comparteix la publicació: