Atès que, com és costum, passo alguns dies del mes d’agost en un poble de la plana de Huesca on hi tinc vinculacions familiars, el dissabte, dia 21, vam decidir fer una excursió per a conèixer els monestirs de Las Fuentes i de Sijena, ambdós a la comarca dels Monegros.
Las Fuentes havia estat una cartoixa fundada a principis del segle XVI que es va mantenir fins que fou suprimida al 1835 per aplicació dels decrets de desamortització. Sijena, fundat pel reis d’Aragó al 1188, sobreviu al procés de desamortització però no ha pogut suportar les conseqüències d’una guerra civil, ni els canvis socials, i ha estat ocupat per monges de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem fins ben avançat el segle vint. Després s’ha fet famós pel litigis relacionats amb la propietat, i la possessió, de les obres d’art religiós que havia contingut.
Avui, entrar a la comarca dels Monegros com entrar en un mar verd i groc de plantacions de blat de moro, sobre el qual belluguen mil aspersors d’aigua. També ho podem veure granges i pobles antics, renovats, al costat d’altres apareguts en aplicació dels anomenats plans de colonització projectats pel règim polític anterior.
I arribem al Monestir de Ntra. Senyora de las Fuentes, un immens recinte tancat que ocupa prop de sis hectàrees, situat en el límit de les terres de secà i les de regadiu, propietat de la Diputació de Huesca des de 2015, visitable dissabtes, diumenges i festius.
Conserva en bon estat l’església, la sagristia i deu capelles al voltant d’un claustre petit, els sostres i parets de les quals (església i capelles) estan adornades amb pintures murals al fresc fetes per fra Manuel Bayeu durant el temps en que romangué a la cartoixa.
Estan molt ben conservades, i destaquen per la seva composició, expressivitat i lluminositat les que decoren les bóvedes i cúpules de l’església. Sorprenen les figures atlètiques i musculades d’alguns dels sants representats a les capelles. No son visitable el claustre gran, les cel·les ni l’hort i el priorat. Però l’excursió val la pena només per a contemplar, alçant els ulls al cel, les pintures murals.
Camí de Sijena, dinem a Sariñena, ciutat que viu animadament l’hora del vermut al costat d’una llacuna que calma la set de la fauna monegrina. Poc abans de les quatre de la tarda (les dues solars), arribem al clos del monestir de Sijena, on tot és tancat. En una porta, un cartell, signat per la Ordre de Malta, ens avisa que les visites al Monestir es fan en grups reduïts i amb cita prèvia.
Estem tranquils, vam aconseguir cita prèvia trucant al telèfon, però no es veu ningú. Una tanca d’obra guarda el recinte amb el convent i l’església a dintre. El sol cau a plom. Només sentim el cant agut i estrident de les cigarres. Passen les quatre de la tarda i tot segueix igual. Només l’obra de la paret ens protegeix del sol. Ens haurem equivocat d’hora ???
No, no ens hem equivocat. Som els únics visitants a l’hora de la migdiada, i la guia que ens rep amablement, comunica que la vista es limita a les peces instal·lades en el que havia estat dormitori de la comunitat, part del qual s’ha habilitat com a museu.
No podem accedir a l’església, i ens hem de conformar mirant la original portalada de lluny, des de la reixa que separa les dependències conventuals dels lavabos construïts recentment. Tot roman tancat des que les monges de l’ordre de Betlem i de Sant Bru van deixar el Monestir, que és propietat de l’Ordre de Malta, tal com diu el rètol de la porta, i sembla que ha cedit un espai a la Diputació General d’Aragó per a museu i sala d’exposicions, on romanen les obres vingudes dels museus de Lleida i de Barcelona.
En aquest petit museu, avui podem veure tres caixes mortuòries (tantes vegades fotografiades i reproduïdes en els mitjans de comunicació), parts d’uns retaules, alguns objectes i ornaments litúrgics, alguns documents, i també alguns quadres.
Les peces exposades, que tenen un indubtable valor històric i artístic, queden descontextualitzades si no les podem integrar amb una visita a les dependències monàstiques. Ho comentem i ens diuen que es preveu ampliar el recinte visitable, i els objectes, a la tardor.
Acaba el temps de la visita. Sortim amb la decepció a la cara i ens preguntem si el resultat d’un procés judicial amb milers de folis, i d’hores d’estudi i d’argumentació, tant de les parts com dels jutges, amb centenars de comentaris i de noticies escampats per tots els mitjans de comunicació, s’ha de concretar en una solitària sala d’exposicions que roman tancada, sota el sol dels Monegros, dintre del clos del Monestir, només acompanyada pels gemecs de les cigarres i els xiscles de l’òliba.
Josep Corbella i Duch
advocat
24/agost/2021