Aquest diumenge, al capvespre, després que el sol hagi començat la seva davallada en el mes enllà mai aconseguit, he passat una estona al balcó de casa, i, com aquell que no vol, m’he recordat de les estones passades al mateix balcó durant el temps de confinament imposat per a intentar controlar la pandèmia desfermada per l’aparició de la malaurada COVID-19.
En els llargs dies de confinament, quan els coloms passejaven i festejaven carrer a munt i carrer avall, sense cap mena d’impediment, i hom podia distingir el cant de la merla del de la cadernera, entre la poca gent que transitava, a mig matí, i cap al tard, apareixia una senyora, ni jove, ni gran, discreta, vestida per a sortir al carrer, però no pas mudada, que anava acompanyada d’un gas blanc, no massa gran, d’aquests que tenen cabell abundant, i no paren mai de moure la cua.
Es tractava d’una persona tant normal, que no sobresurt per res ni crida l’atenció, si no fos pel gos que l’acompanya, com una bola de neu bellugadissa. Però ancorats en un temps sense gaires distraccions, les repetides aparicions de la senyora amb el gos blanc fan que hom s’hi fixi, i que n’observi la manera de fer.
La senyora repetia sempre el mateix comportament. Venia caminant amb el gos, que el portava lligat amb una corretja, i s’asseia en l’esgraó de l’entrada d’una botiga, forçament inactiva per imposició governativa.
El gos quedava quiet, com esperant, i, al cap de poc temps, se’l posava a la falda, i així, senyora i gos, estaven força estona, no se si descansant del cansament de la caminada, esperant de passar el temps mentre es feia l’hora de dinar, o de sopar, o, senzillament, aprofitant l’ocasió per alliberar-se de l’imposat tancament a casa.
I així un dia i un altre dia. Sola, només amb el gos blanc, sense parlar amb ningú. Quan en tenia prou d’estar asseguda amb el gos a la falda, marxava carrer amunt. Algunes vegades portant el gos en braços, cosa que em va fer pensar que potser ja era vell, i no estava per a fer gaires caminades.
Mes endavant, quan es van suavitzar les normes de confinament, i la gent podia sortir en unes determinades hores, segons l’edat, vaig veure passejar la que, en el meu imaginari personal, serà per sempre “senyora del gos blanc”, però anava sola, sense el gos, potser per salvar-lo de les multituds.
Acabades les restriccions no he tornat a veure la senyora del gos blanc, i em queda el dubte de si ambdós continuen en vida. De si encara hi ha una senyora que passeja acompanyada d’un gos blanc, cansat de viure i de caminar, que l’ha de portar el coll per tornar-lo a casa. I de si el gos blanc, només va ser un incident, un argument, una excusa, per a poder sortir una estona al carrer.
En el temps de confinament, la senyora i el seu gos blanc, els he vist com l’encarnació de la soledat i de la incomunicació, i ara penso que potser no ho he sabut veure be, i, que realment, mentre romanien asseguts a l’escala, pregonaven una relació solidària, en mig del desert de la ciutat.
- corbella i duch
advocat
09/juny/2022