NOTICIES FALSES – DANYS I REPARACIONS

L’agost de 2015, dintre del cicle dedicat per la segona cadena de la TV estatal al cinema espanyol, es va projectar una pel·lícula de 1947, en blanc i negre, que porta per títol, “La Fe”, dirigida per Rafael Gil, que marra els conflictes que li esdevenen a capellà jove en la seva primera destinació parroquial, principalment, amb un personatge que és confessa ateu, i malviu en un casalot, solitari i rodejat de llibres, i amb una senyora jove, que forma part de desvagada, hipòcrita i xafardera burgesia local, que barreja la beateria amb sentiments admiració i enamorament cap al jove capellà, transformats després en rancor i revenja que la porten fins una acusació d’abusos, la celebració d’un judici, que acaba amb la condemna del clergue a la pena de presó.

Comento aquesta pel·lícula, perque la narració i el procés judicial que presenta recorda un altre procés, derivat de la publicació d’una noticia falsa, que va tenir lloc en la vida real, del que se’n deriven importants en l’àmbit jurídic, del que es poden trobar referències en els llibres de text i en els repertoris de jurisprudència.

El procés judicial esmentat deriva de la publicació d’una noticia en el diari “El Liberal”, de Madrid, sota el rètol de “Fraile, raptor y suïcida”, el 20 de setembre de 1910, explicant que el 17 de setembre, un frare caputxí, després de fugir del convent dels caputxins, rapta una noia de Totana, Múrcia, amb qui havia tingut descendència tres mesos abans, i en ser reconegut a Lorca per un oncle de la noia, veient-se acorralat, es llevà la vida.

Tres dies després, el diari rectificava i comunica que tal notícia era falsa. El pare de la noia, que era alcalde de Totana, es trasllada a Madrid i demana una reparació al diari, que no li és donada, per la qual cosa planteja una reclamació per via judicial que acaba amb una emblemàtica sentència del Tribunal Suprem dictada el 6 de desembre de 1.912 (només dos anys després de la publicació de la falsa noticia. Un termini, que a dia d’avui, ens sembla molt raonable, atesa la realitat actual), en que reconeix que s’ha perjudicat l’honra, l’honor i el prestigi de la noia, en tant son béns socials dels mes estimats, que la noticia publicada comporta un expoli de la dignitat personal, familiar i social de la noia, i condemna el diari a pagar-li una indemnització de 150.000 pessetes (que no era pas poca cosa, en aquell moment), considerant que no és possible la rectificació d’una noticia falsa publicada en un mitjà de gran circulació.

La sentencia de 6 de desembre de 1.912, va aixecar força polseguera en el sector de la premsa, atès que veia en perill la llibertat d’expressió, però té un altre significat molt mes important en l’àmbit jurídic, per la seva transcendència social. I és que, per primera vegada, un tribunal espanyol, atorgava una indemnització per danys morals.

Actualment, després de la innegable progressió que ha el reconeixement dels drets fonamentals, i la dignitat de la persona, ja no ens venen de nou les reclamacions d’indemnitzacions per danys morals, però eren desconegudes a principis del segle vint.

Fins aquell moment, s’entenia molt be que hom té la obligació de reparar o d’indemnitzar els demés pels perjudicis material (la pèrdua o destrucció d’una casa, d’un carro, d’un corral, o d’una plantació d’arbres). Però en contemplar la persona, i la seva naturalesa immaterial, des de la convicció que la persona humana esta fora del comerç, i que, en conseqüència, que no es podia comprar, ni vendre, ni pagar res en consideració als atributs propis de la persona, hom no tenia un fonament per a reconèixer i atorgar indemnitzacions com a forma de reparació dels perjudicis immaterials.

Les ofenses als sentiments, a l’honor i al prestigi personal, en definitiva, el dolor i el patiment, que formen part de l’esfera moral de la persona, no tenien compensació, des d’una perspectiva materialista.

I, el 6 de desembre de 1.912, el Tribunal Suprem, trenca per primera vegada aquest paradigma. Però allò que fa encara mes singular aquesta sentència, és que no es fonamenta en cap llei moderna i/o del seu temps, lliberal, sinó amb les normes contingudes en l’antiga Llei de de Las Partidas (i, mes concretament, en la Llei 21, del títol 9è, de la Partida 7ª, on es preveu el pagament d’indemnització per deshonra), publicades el 1.265 pel rei Alfonso X, de Castella.

La conjunció d’una norma d’ampli contingut humanista amb la voluntat d’uns jutges decidits a trobar una resposta adient i proporcionada al greuge infringit a la dignitat i a la reputació de la noia, va fer possible la resolució comentada, i l’establiment d’una nova doctrina reconeixent el dret a rebre indemnització per danys morals.

Avui, quan tot hom parla de la difusió de noticies falses gràcies la hiperconnexió de les persones mitjançant les xarxes socials, ens pot resultar alliçonador l’episodi viscut pel diari “El Liberal” fa poc mes d’un segle, especialment per la contundent resolució dels tribunals a l’hora de reparar els danys ocasionat a la víctima de la falsedat informativa.

J. Corbella i Duch
Advocat
29 de febrer de 2020

Comparteix la publicació: