Mai ho havia pensat, però era una d’aquelles coses que em quedaven per fer, i ara ja no ho podré dir així.
Tot això be a tom perquè el diumenge passat, 3 de setembre, vaig apadrinar un nou gegant, a Torrelameu, que reprodueix, amb molta amabilitat i destresa (cal dir-ho), la imatge del pintor Miquel Viladrich i Vilà, que havia nascut al poble un 28 de març de 1887, ara fa 130 anys.
D’en Miquel Viladrich no cal explicar-ne gaires coses, atès que en els darrers anys la seva obra, juntament amb llur trajectòria personal, han estat explicats abastament. Només recordar que Torrelameu, cada dos anys, convoca un premi de pintura en memòria seva, i que a mitjans d’aquest mes de setembre es tancarà l’exposició de les obres que la Hispanic Society of America, ha portat al Museu del Prado, a Madrid, que inclouen quatre quadres emblemàtics en l’obra del nostre pintor. L’anomenat com a mis funerales, d’un contingut molt enigmàtic i surrealista; els retrats del pare i de la mare, i el titulats “catalans d’Almatret”.
No hi ha dubte que la incorporació del gegant “Miquel Viladrich” a la nòmina dels elements festius de Torrelameu és un encert, perquè dona forma física a la imatge d’una persona volguda i estimada, que ens ha deixat una obra important, reconeguda mes enllà dels límits de les fronteres i dels mars.
De l’acte del diumenge, i dintre d’allò que suposa de reconeixement a l’artista i a la seva obra, cal parlar també de la “litúrgia” seguida en el “bateig” del nou gegant.
La gent del poble, que sempre te raó, parla del bateig com aquell acte d’iniciació, i/o incorporació a una comunitat. I en aquest sentit hem de prendre la celebració. Tot i així, acabada la missa, el mossèn, va sortir al carrer, i davant l’església, després de llegir unes oracions, i de resar un parenostre amb els presents, va beneir el nou gegant, seguint aquell antic costum de beneir aquelles coses important i estimades que mica en mica s’incorporen a casa. Un dia era un cotxe, l’altre dia un tractor, mes endavant un magatzem, o una botiga.
I, el diumenge, el poble, ha incorporat un gegant, que també és important pel lleure i la festa, i per a recordar aquells que, en un moment o altre, han fet grans coses. Coses que només fan els gegants.
En aquest bateig hom també va recuperar una tradició popular dels bateigs, i que a Torrelameu no s’ha perdut mai. Els padrins vam llençar a l’aire caramels per a tot hom. Per que tots puguem tenir un record dolç de l’acte.
Sempre m’ha semblat una mica cruel aquella cançoneta que cantaven els nens davant la casa dels nou batejats dient:
Tireu confits, que son podrits.
Tireu avellanes, que son corcades.
Si no en voleu tirar, el nen es morirà.
Aquesta vegada no hem sentit la cançó. La maina, i els grans, no han tingut d’esperar gens. El seguici amb els padrins i el batejat no els va caldre anar des de l’església a casa, i així, a peu de carrer, a la mateixa plaça, els padrins ens vam esforçar per a fer venir una pluja de caramels.
Gràcies per haver-me donat la oportunitat d’apadrinar un gegant. I gràcies al Sr. Alcalde de les Penelles, que en representació de la Diputació, completava la parella de padrins (no ho digueu a ningú, però el gegant no ha tingut padrina).
L’any vinent li portarem la mona.
j. corbella i duch
advocat
05/setembre/2017