Aquests darrers dies, els mitjans de comunicació s’han fet ressò del contingut d’un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, que sota el rètol La sostenibilitat demogràfica de l’Espanya buida, explica que hi ha uns 1.800 pobles a tot l’Estat en risc de despoblament irreversible.
Per dir-ho d’una altra manera,l’informe de la UAB constata que la població es concentra en ciutats i/o pobles grans, de manera que abandona els petits nuclis de les zones rurals, cosa que, d’altra banda, hom pot constatar fent una passejada, un dia qualsevol entre setmana, pels pobles i poblets de qualsevol comarca de l’interior.
El més preocupant de l’informe és la qualificació de situació de despoblament irreversible adjudicada a uns 1.840 pobles. Aquesta qualificació significa, en paraules tècniques i ben escrites, que als pobles no hi vol viure ningú. Una mena de cantarella que, des de fa molts anys, va repetint la gent del meu poble. I com que als pobles no vol viure-hi ningú, no hi arriben immigrants i les baixes per defunció o per migració no són cobertes per naixements ni de cap altra manera, i així resulta que els habitants són cada vegada més vells, tenen més necessitats, necessiten més ajuda, nous recursos… però ningú els hi porta, perquè són pocs i els serveis no cobreixen les despeses. Vaja. La situació és la del peix que es mossega la cua.
Som pocs i necessitem ajuda, però els recursos no arriben perquè estan pensats per a molts i, en clau econòmica, per economitzar. I davant d’aquesta situació, què fem? Llegeixo a la premsa que el Centre d’Estudis Demogràfics ha posat en observació set municipis catalans. La llista n’esmenta tres de la vall del Corb: Guimerà, Vallfogona de Riucorb i Forès. Aquesta setmana em deien a Guimerà que l’any passat, es van fer fins a disset enterraments (n’hi ha que n’ha comptat algun més, però no en farem cabal), i que aquest any ja en portem cinc. Per contra, aquest any, només s’ha inscrit un naixement. Amb aquestes dades, la davallada i el despoblament no tenen aturador, i a l’observatori només li quedarà la trista funció de fer constar la data en què al poble ja no hi quedarà ningú, per anotar-la en els dietaris, les agendes, els llibres d’història i les pàgines d’internet.
Però no ens podem resignar a deixar els nostres pobles buits com una nou o una campana, i queixar-nos del trist soroll a buit de les passes dels turistes de cap de setmana, que van ressonant de paret a paret fins a perdre’s en l’infinit solitari, arrossegades per la marinada cap a un Ponent rogenc i misteriós. No ens hi podem resignar. Cal que canviïn moltes actituds i comportaments, començant per aquells que viuen i dormen en ciutats mitjanes i que, cada dia, diumenges i festius inclosos, es desplacen fins al poble a treballar, sigui fent de pagès, de forner, de botiguer o de ferrer. Com podem defensar la vida dels pobles si aquells que hi tenen el pa –i la feina– en fugen? Què esperem que facin els altres, si els que hi són cada dia no hi volen fer estada? Després, o al mateix temps, cal establir un pla de repoblament i de reindustrialització, amb incentius, per tal que s’estableixin activitats lligades a l’artesania i la transformació de primeres matèries, amb la creació de xarxes i canals de distribució, sempre arrelades i domiciliades al poble.
Cal pensar també en els aspectes relacionats amb l’ensenyament, l’assistència i l’esport i el lleure, que, a parer d’alguns, són la principal causa que motiva els joves a deixar les zones rurals i establir-se en àrees urbanes on hi ha una àmplia oferta d’aquests serveis. No vull pensar en una vall del Corb sense gent. La ruïnes del convent de Vallsanta ja són suficients per recordar passades esplendors. La gent és la vida, i sense gent no hi ha res.
Cal que, entre tots, evitem el despoblament.
Josep Corbella i Duch
Advocat
31.juliol.2017