Aquesta és la resposta que els donava aquest dissabte a uns forasters encuriosits, en el moment just que la processó amb la imatge de Sant Sebastià arribava, després de pujar tot el poble fent ziga zagues, arribava a la plaça de l’església de Guimerà i anava de dret cap a la portalada gòtica per a començar la missa solemne de la festa votada, fa molts i molts anys, que coneixem normalment com a Festa de Sant Sebastianet.
I és que el 20 de gener, festa de Sant Sebastià, cau al mig de l’hivern, i amb vot o sense, calia trobar unes dates en que el temps hi acompanyi una mica mes per a fer festa. Podem dir que, tradicionalment, a Guimerà, fins que no va aparèixer la representació del mercat medieval durant el mes d’agost, no hem tingut pròpiament una festa d’estiu i un altre d’hivern, com a sol passar en molts pobles. Ens hem conformat amb tres dies Festa Major a l’hivern (dos dies de festa i el del gos -no se pas perque aquest nom. Sembla que vol fer referència a l’aprofitament de les sobres-), i un dia de festa a la primavera, quan els ametllers ja han perdut la flor, i els sembrats comencen a presentar les espigues.
Aquest any sembla que s’han ajuntat la Festa de Sant Sebastianet i la de Sant Jordi, que cau en diumenge, i per això alguns fan un cap de setmana de festa continuada.
Aquesta dissabte anava al final de la processó, just davant la imatge del sant que, situada damunt la peanya, era portada a l’espatlla de quatre homes. Això de portar a l’espatlla és un dir, perque a l’hora de passar els coberts ha calgut baixar la peanya gairebé fins a terra.
En sentit la pregunta que he transcrit al principi, i en veure les cares d’admiració i de sorpresa dels forasters que han vist passar la processó, un s’adona de que hi ha poca cultura religiosa, perque confondre la imatge d’home lligat a un arbre i amb els cos travessat per sagetes, amb la representació del cavaller Sant Jordi, que sempre l’hem vist vestit amb cuirassa de ferro, muntat a cavall i travessant el coll d’un drac amb la llança, deixa prou palès que hom sap poc de sants, i també d’allò mes significatiu i tradicional de la cultura del país.
Però no insistirem mes en aquesta anècdota, confiant que la contemplació de la mateixa processó, seguida per gent mudada amb vestit de festa, cantant amb fe els goigs del sant, hagi servit per a que els visitats ocasionals s’adonin que la singularitat del poble no rau nomes en les pedres. Hi ha també una manera d’esser i de fer en la gent.
I aquesta manera de fer també inclou la festa de Sant Jordi, i el dia dedicat al Llibre que aquesta, a Guimerà, s’ha concretat en la presentació d’un magnífic volum dedicat al convent de Vallsanta, les runes del qual, conservades gràcies a l’esforç de molta gent, es mantenen en peu al bell mi de la Vall de Corb, i ens saluden abans d’arribar a Guimerà.
El llibre promogut per l’associació Guimera.info, i editat per la mateixa associació i l’IEI, recopila la història del monestir cistercenc de Vallsanta, explica el resultat de les excavacions que s’hi ha fet, i el lligams amb el poble de Guimerà, i les famílies feudals que van senyorejar el seu castell.
L’obra s’inicia amb unes pàgines dedicades a explicar, amb un breu text escrit i magnifiques fotografies antigues i actuals, cadascun dels carrers i dels indrets mes emblemàtics del poble.
Entre Sant Jordi i Sant Sebastià ens han portat una obra que parla d’un poble i d’un monestir situats en una de les valls mes singulars i mes ven conservades de la nostra geografia, o els hiverns son freds, amb gebre i boira, i les tardes d’estiu irrepetibles, refrescades per la marinada que cada dia torna des de llevant. Tot un privilegi.
J. corbella i duch
Advocat (23/04/17)