El 2 de novembre, Dia dels Difunts, es compliran 177 anys (que ja comencen a ser anys) de la mort de Roger-Bernat-Charles d’Espangnac de Ramefort, mes conegut com el Comte d’Espanya, que deixà tristos records a Catalunya, que li valgueren els sobrenoms de “Tigre de Catalunya” i “Assassí de Catalunya”.
Charles d’Espagnac formava part de la petita noblesa francesa i la seva família senyorejava el castell de Ramefort (a l’Arieja). Fugiren de França per evitar caure víctimes de la Revolució de 1789, i el nostre comte, de ben jove, es va allistar en escamots i partides que intentaven treure els revolucionaris i restaurar la monarquia francesa, posant-se, finalment, al servei del rei d’Espanya.
D’aquesta manera l’home va començar una brillant carrera militar que el va portar fins a ser nomenat Capità General i Virrei de Navarra, Capità General d’Aragó, i Capità General de Catalunya, pel rei Ferran VII, al setembre de 1827, amb l’encàrrec de reprimir la revolta dels “malcontents”. En l’exercici del càrrec va demostrar un caràcter sanguinari i cruel. El mateix dia de la pressa de possessió del càrrec ordena executar 13 presos.
Les crueltat i excentricitats del capità general, tant amb la tropa com amb el personal civil, escamparen una llegenda de por i de terror al voltant de la seva persona. Manava tallar mans i braços als condemnats abans que fossin afusellats. I manava disparar una salva d’artilleria per cada condemnat. Els cadàvers dels que morien penjats a la forca, quedaven així exposats diversos dies a la vista de tothom, com a exemple i lliçó, mentre el comte, i capità general, es passejava al seu voltant cantant i ballant.
Prohibí a les nois portar trens, i ordenà als homes que s’afaitessin els bigotis. Tampoc deixava portar barretines vermelles perque li recordaven el gorro frigi dels revolucionaris francesos. Manava a la tropa fer instrucció a la platja, i desfilar endinsant-se a la mar, fins que l’aigua arribava al coll dels soldats.
Manar construir el carrer Ferran, de Barcelona, com homenatge al rei, i com que la gent es resistia a deixar les cases que calia enderrocar, manar ensorrar les escales de totes elles per tal que els que eren fora no poguessin tornar, i que eren dins quedessin sense ajut. Fins el punt que, acaba la resistència, foren evacuats per finestres i balcons amb l’ajuda de cistells i corrioles.
Al desembre de 1832 fou destituït del càrrec i tornà a França, on es trobava a la mort del rei Ferran VII. Quan se n’entera, torna per a posar-se al servei de príncep Carlos Maria Isidro, pretendent a la corona, i s’integra en l’exèrcit carlí que operava a Catalunya.
Palesà gran crueltat en les accions en que intervé, i, els mateixos dirigents carlins, avergonyits i temerosos, la Jutna de Berga decideix eliminar-lo. Amb l’excusa d’una evacuació a Andorra, mentre traspassaven el Segre pel pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou estrangulat per aquells que l’acompanyaven, i el seu cadàver, lligat de peus i mans, i amb una pedra al coll, llençat al riu, el dia 2 de novembre de 1839.
Però la història del compte d’Espanya no acaba. Enterrat a Coll de Nargó, comença la llegenda, i diuen que anys després un farmacèutic d’Igualada, afeccionat a la frenologia (pseudociència divulgada entre nosaltres per Marià Cubí, que estudia el comportament de les persones a partir de la configuració anatòmica del crani), un dia de ni fosca obrí la tomba del compte, separà el crani del cos i se l’endugué per estudiar-lo, i conèixer la causa de tanta crueltat.
S’explica que uns bandolers van assaltar i detenir el farmacèutic i els seus acompanyant, i que llavors el crani va començar un temps en que anava d’amagatall en amagatall, i de ma en ma, fins que, finalment, acaba a l’església de Sant Agustí, d’Igualada, segons uns, i en la del mateix nom, de Cervera, segons altres, on la Confraria de la Bona Mort l’emprava per a la litúrgia dels enterraments.
Diuen que Marià Cubí examinà el crani emocionat, i, que anys després el lliurà a la família del compte, establerta a Mallorca, la qual, prèviament, havia rebut el cos sense cap des de Coll de Nargó, la qual cosa no lliga gaire amb la història de que el capellà de Coll de Nargò havia tramés a Mallorca les restes d’un altre difunt, per a evitar problemes de qualsevol mena.
Sigui com sigui la el final de la història, allò que tenim de cert és que el Dia dels Difunts de 1839, acabava la seva existència terrenal a les aigües del Segre un dels homes mes excèntrics, fanàtic i sanguinari que ha conegut Catalunya en el temps moderns. Del que ja s’havia construït una llegenda en vida, després prolongada i ampliada pels afanys de coneixement d’aquells que s’anomenaven frenolegs.
Avui ens en queda un record entre curiós i morbós, tot esperant que mai tinguem ocasió de conèixer personatges amb aquestes característiques.
Que Deu l’hagi perdonat.
J. Corbella i Duch
Advocat; DNI 40824381-W
27/octubre/2016