A principis d’aquest mes de juliol vam visitar uns amics que viuen prop de Milà, a la Llombardia italiana. Desafiant els efectes de la primera onada de calor de l’estiu, i les complicacions d’un trànsit sempre dens, una de les tardes de la nostra estada fou destinada a visitar uns monestirs situats al sud de la capital.
Primerament passem pel de Sta. Maria de Claravall, també conegut com Abadia de Chiaravalle, fundada pel mateix Sant Bernat a principis del s.XII, inclou una església de grans proporcions, bastida amb totxanes vermelles, que presenta un esveltíssim campanar cimbori octogonal de vuit pisos, situat a l’encreuament de les dues naus. Acull una comunitat de monjos cistercencs.
Després ens traslladem a l’abadia de Viboldone, situada en el poble de San Giuliano Milanese, on hi ha una comunitat de monges benedictines. També es tracta d’un edifici de finals dels s. XII de totxo vermell, però d’un color mes clar que l’anterior, amb una magnifica portalada de marbre blanc.
Les naus de l’església estan separades per dues fileres de grans columnes circulars, i les voltes del sostre, així com algunes de les parets laterals, estan decorades amb escenes religioses pintades al fresc de gran bellesa, que es conserven en perfecte estat.
Arribem a l’hora de vespres, cantades amb devoció i harmonia per la comunitat situada a banda i banda de l’altar.
Quan sortim, m’adono d’un cartell que anuncia pel proper 11 de juliol la celebració de la festivitat de Sant Benet, fundador de l’ordre, al qual també segueixen els monjos i monges cistercencs, instituïts com una reforma del l’ordre benedictina. Uns i altres es diferencien, entre altres coses, pel color de llurs hàbits o vestit, negres en el cas dels benedictins, i blancs per els cistercencs.
Amb aquests preàmbuls, el dissabte 11 de juliol baixem des de Guimerà a Vallbona seguint el curs del riu Corb, fins arribar a Maldà, punt a partir del qual girem a l’esquerra i ens endinsem en la vall formada pel riu Maldanell baixant des de Belltall, al centre de la qual hi ha el monestir cistercenc Vallbona que des de la seva fundació aplega una comunitat de monges, avui escassa, i que ha donat nom al poble.
La primera visió que té el viatger quan s’apropa a Vallbona és la d’un del dos campanars-cimbori que caracteritzen el conjunt monàstic. Som a la Vall del Corb, i aquí les pedres parlen en la quietud i el silenci dels pobles, que a Vallbona només es trencat pel xivarri dels nens que es banyen a la piscina.
El monestir s’imposa sobre les altres edificacions, i amb la plaça formada sobre l’antic fossar, el sepulcres antics recolzats a la paret exterior i la font que brolla sense parar, formen un conjunt que transmet la pau i la serenor guanyada amb el pas dels segles. La porta és oberta, i com en els altres monestirs, hi ha un cartell amb indicació de l’horari litúrgic de la comunitat, que posa de manifest la pervivència de la norma constituent del “ora et labora”.
El dia comença a les 6 del matí amb el cant de maitines: continua amb laudes, a les 8. Immediatament després celebra l’eucaristia. Es canta sexta a migdia (el nom correspon amb el migdia del calendari romà), nona, a ¾ de 4, al començament de la tarda, que acaba amb les vespres a 2/4 de 8, i al final de la jornada, a ¼ de 10 de la nit, el cant de completes.
Abans de compartir el cant de les vespres amb la comunitat, tenim temps de fer una visita al monestir guiats per una noia jove que ens va descobrint els diferents estils arquitectònics presents en el claustre, que marquen el pas des de la severitat del romànic a les magnifiques proporcions renaixentistes. Passem per la sala capitular, empedrada per lloses dels sepultures de diferents abadesses i presidida per una imatge de la Verge que protegeix les monges sota el seu mantell. I finalment, l’església, amb el sepulcre de la reina Violant d’Hongria a l’esquerra de l’altar major, i el de la seva filla Sança, a la dreta. I també el sepulcre dels senyors de Guimerà, en una capella al costat de l’altar major.
Ha estat una alegria veure els antics senyors de Guimerà tant a prop de l’altar major del monestir de Vallbona, encara que només sigui que, per aplicació de les normes del Concili de Trento les monges de Vallsanta van ser obligades a tancar el convent de Guimerà, per a integrar-se en la comunitat de Vallbona.
Una reixa divideix el temple separant l’espai de la clausura (que ara diuen que no és com abans, ni com ha quedat gravada en l’imaginari popular).
Ens situem sota el cimbori-campanar octogonal situat al creuer del temple. L’altre, el que presenta una torre mes alta i mes rica en pedra ornamentada i campanes que marquen les hores litúrgiques, queda situat damunt la nau del temple, en la zona destinada a clausura, i només el podem contemplar dels del claustre, o del carrer.
I per damunt de tot, dintre del temple, s’imposa la rosassa que, des de la paret de ponent, il·lumina tot el temple filtrant el sol que passa pel seus cristalls blancs. És una llum clara, neta, que es projecta damunt la nau central, i es desplaça lentament cap a la dreta, seguint el ritme del cant de les vespres, i els passos que marca el sol que, am pas feixuc, camina cap a la posta.
La comunitat entona les vespres amb fervor. Sobresurt una clara veu de soprano, que sembla conduir i marca la pauta a la comunitat. Les lectures recorden al fundador de l’ordre benedictí, i el sentit de les regles monàstiques. La religiosa que fa la lectura (segurament l’abadessa, atès el lloc que ocupava en el cor), parla amb veu clara, sense entrebanc, marcant els punts i les comes. Llegeix amb convicció, la qual cosa ajuda a entendre el test i a seguir-lo.
Els pocs visitants que hem compartit el cant de vespres seguim amb respecte els cants i ningú es mou fins després que les monges, ordenadament, surten del cor per parelles, fent una profunda reverència a l’altar.
En aquest moment la llum del sol entra esbiaixada a la nau de l’església i s’amaga a la dreta del creuer.
Surto impressionat pensant amb els esforços que han de fer dues monges que caminen pausadament amb l’ajuda d’una crossa, i demano fervorosament que no faltin vocacions a Vallbona en aquest temps convulsos en que estem necessitats d’espiritualitat i de reflexió.
J. Corbella i Duch
Advocat
22/juliol/2015