Fa uns tres-cents anys, acabada la Guerra de Successió espanyola, amb la promulgació del Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, el 16 de gener de 1716, que disposa la desaparició de les vegueries i la seva substitució per corregiments, també va ser el final del Tribunal del Veguer de Lleida, mes conegut com a “Tribunal de Coltellades”, instituït l’any 1.300 per un privilegi del rei Jaume II.
De les actuacions tramitades per aquest singular Tribunal, en tenim noticia pel contingut dels “Llibres de Crims” que es conserven a l’Arxiu de la Paeria. Aquest llibres ha estat objecte d’estudi per diferents especialistes en el seu àmbit respectiu, i només per posar dos exemples, direm que el Dr. Manuel Camps, metge, va dedicar la seva tesi doctoral a l’estudi dels “Aspectes Mèdics de la Mort Violenta a Lleida en la Baixa Edat Mitjana”, i la Dra. Mª Dolors Farreny, ha publicat un interessant estudi sobre “La llengua dels processos dels crims”.
Deixant a banda recerques especialitzades, amb la lectura dels processos recollits en els “Llibres de Crims” hom pot sentir el batec d’una ciutat que, situada en un encreuament de camins, es dedicava majoritàriament a les feines agrícoles, i conèixer els neguits de la gent.
S’anomenava veguer al representant o vicari del rei, que exercia l’autoritat per delegació d’aquest en el territori de la vegueria corresponent, amb poder jurisdiccional. Es van mantenir a tot el Principat des del s. XII fins el s. XVIII.
El tribunal del veguer de Lleida, per delegació del rei, dictava sentència en les causes civils, i també en les criminals. De la seva jurisdicció n’estaven exclosos els nobles i eclesiàstics. Per a dir-ho ras i curt, era un tribunal per el poble.
Se singularitzava perquè en la tramitació de les causes criminals (d’on deriva el nom de “Tribunal de Coltellades”) procedia separant la instrucció, amb el reconeixement dels lesionats, i/o del cadàver, l’interrogatori de testimonis i acusats, que eren funcions a càrrec del veguer i de dos paers de la ciutat, del veredicte o sentència, que era el resultat del vot majoritari de d’un consell format per deu o mes prohoms elegits per la cúria, al que s’anomenava “Prohoms de Ventura”.
Abans de la deliberació dels Prohoms, els acusats podien disposar la seva defensa per un advocat de la seva confiança, i, si ho demanaven, se’ls assignava un advocat de pobres.
Les sentències del Tribunal de Coltellades eren inapel·lables.
El nom de Tribunal de Coltellades explica molt gràficament la funció penal que exercia, i és que la saviesa popular associa el crim greu a les ferides, a la sang i a les eines de tall, i als coltells. Ens diu que s’encarrega de judicar crims executats a ganivetades, tot i que, com és natural, el coltell no era pas present en tots els crims, atès que l’agressió criminal també es pot cometre a bastonades, a cops de puny, o per emmetzinament, entre moltes altres maneres.
Amb el temps gairebé ningú empra el mot coltell per anomenar un ganivet, i per això em vaig alegrar, no fa pas massa dies, quan en una visita al Museu de Lleida el guia es va referir als coltells que apareixen en una pintura mural gòtica que representa diverses persones menjant. Al nostre voltant podem sentir com a Itàlia anomenen “coltello” al ganivet, talment com si ens haguessin manllevat una paula que nosaltres hem posat a l’armari de les antiguitats. Per altra banda, vivint en una societat tant global, l’anglicisme “cutter”, entre nosaltres s’ha transformat en “cúter” per identificar un objecte de tall que serveix per a tallar precintes i obrir caixes de cartró.
A les edicions del diaris d’aquests darrers hem pogut veure la paraula recuperada en la informació sobre una persona que va sortir al carrer donant coltellades a tort i a dret. Però ha estat com un miratge lingüístic que no es correspon amb la realitat de la parla usual de cada dia.
Ara fa tres-cents anys desapareixia la cort del veguer de Lleida, perquè el rei de la nova dinastia donava la seva representació al governador, capità general o comandant general d’armes de Catalunya, i el Tribunal de Coltellades quedava sense jurisdicció, tancava els llibres i entrava en el regne de la Història, mentre aquí, encara hi ha gent que dona coltellades.
Seria pervers comparar el sistema judicial vigent actualment amb el procés que seguia el tribunal del veguer de Lleida, però només veient la rapidesa amb que actuava el Tribunal de Coltellades, la separació entre la instrucció i els Prohoms encarregats del veredicte i les facilitats de defensa que donava als acusats, és de justícia reconèixer la qualitat de les seves actuacions, amb una certa dosi d’enveja i enyorança.
J. Corbella i Duch
Advocat,
13/octubre/2014