PARLANT D’ALLÒ QUE ENS FA DIFERENTS

(Sobre alguna singularitat jurídica de Catalunya)

Ens cal explicar sovint que Espanya s’ha format per l’agregació de diverses comunitats, cadascuna de les quals amb la seva pròpia organització social. I com que el Dret és, al cap i a la fi, un sistema (potser “el sistema”) d’organització social, resulta que, dintre del mateix Estat, conviuen diferents ordenaments jurídics.

Segurament ara s’ha fet mes evident amb l’existència de les comunitats autònomes, cadascuna de les quals disposa d’un estatut que és la base de la seva organització política i administrativa, però abans de la creació del que s’anomena estat de les autonomies, també es manifestaven les diferents comunitats socials amb l’existència de diferents ordenaments civils (aquells que regulen les relacions privades, entre particulars), la majoria dels quals s’han conservat per la perseverant tossuderia ciutadana que, instintivament, reitera una vegada i una altra les mateixes normes d’organització en l’àmbit mes íntim i personal (relacions de veïnatge, disposició de la successió, relacions econòmiques familiars), malgrat la instauració oficial de normes uniformadores, i els intents per agrupar i codificar en un sol text legal totes les normes civils, fins al punt que, a partir del 1.960, el legislador estatal va recollir en diferents textos legals, d’aplicació limitada al territori on resideix la comunitat corresponent, les normes civils diferents de les generals i uniformes, i que  son pròpies de cada comunitat.

Després, instaurades les Comunitats Autònomes, s’han ocupat d’actualitzar i adaptar-les a les circumstàncies actuals, i així, per exemple, veiem com hi ha CC.AA. que regulen de manera diferent les relacions de les parelles no casades.

Aquesta llarga introducció s’escau després de llegir una sentència del Tribunal Suprem de 22 de desembre de 2.000 declarant que té naturalesa ganancial un premi de la Loteria Primitiva, malgrat que el matrimoni estava en tràmit de separació.

El procés judicial s’inicia al Jutjat de Peñarroya-Pueblonuevo (Còrdova) davant del qual, l’esposa va presentar una demanda reclamant com a bé ganancial el premi de 657 milions de pessetes obtingut pel marit amb una butlleta de la Loteria Primitiva que va segellar a Madrid, corresponent al sorteig del 22 d’octubre de 1.994 (van caldre mes de sis anys per a resoldre la controvèrsia).

Els litigants van contraure matrimoni el 14/8/88, estaven separats de fet des de 19/7/94 (pocs mesos abans d’obtenir el premi); el 25/3/95 el Jutjat va establir les mesures provisionals de la separació, i el 6/6/95, es va dictar la corresponent sentència.

En el moment d’obtenir el premi, els cònjuges no havien liquidat la societat de ganancials, i, per tant, el premi s’integrava en aquesta societat singular que es constitueix, per disposició legal, en el territori on s’apliquen les normes generals de dret civil, en el moment que hom contrau matrimoni, llevat que els cònjuges regulin expressament d’una altra manera les relacions econòmiques entre ells.

Sense fer cap valoració ni comentari d’aquesta sentència, només vull dir dues coses. Primer, l’import premi de la loteria, s’integra a la societat de ganancials, i en el moment de la seva dissolució, cal dividir el seu import entre els cònjuges (ara, ex cònjuges). Segon, assenyalar que és molt improbable que es doni una situació anàloga a Catalunya, perquè la nostra comunitat té unes normes civils pròpies i diferents de les que son comuns i generals, i, si no hi ha un pacte exprés dels cònjuges, el règim econòmic matrimonial és el de separació de béns, en virtut del qual, cada cònjuge té la propietat, l’administració i el gaudí dels béns que adquireixi durant el matrimoni.

Jo no se dir si és objectivament millor que els cònjuges no comparteixin els béns que adquireixin durant el matrimoni. A primer cop d’ull sembla que la mes separació absoluta de béns no s’adiu amb la idea de compartir que se suposa en la base de la unió conjugal, però el cert és que la societat catalana, al llarg de molts anys, ha configurat d’aquesta manera les relacions privades, i així ha arribat fins avui, perquè aquells que ens han precedit han sigut conscients que la manera d’organitzar les relacions econòmiques de la família és un signe d’identitat personal i col·lectiva.

Ens cal fer un esforç per a no perdre aquest senyals identificatius que donen consciència col·lectiva de la diferència social. I aquest esforç comença per conèixer els trets diferencials, fer-los propis i aplicar-los en totes les ocasions.

Dit això, també cal apuntar que amb el règim de separació de béns els cònjuges no viuen pas d’esquena, el legislador ha introduït elements correctors, i obliga els cònjuges a col·laborar fent aportacions del seu patrimoni per atendre “la casa”, les despeses familiars i els fills comuns; també limita la capacitat per a disposar lliurement de l’habitatge familiar.

Una institució jurídica singular, que d’alguna manera corregeix els excessos del sistema, fent possible compartir i actuar conjuntament dintre d’un règim de separació de béns, és la compra amb pacte de supervivència, mitjançant la qual, tot i mantenir la separació dels patrimonis, permet que els cònjuges comprin immobles per meitat disposant que, a la mort d’un d’ells, l’altre esdevingui titular de la totalitat. D’aquesta manera hom comparteix en vida els béns adquirits amb pacte de supervivència, i quan s’obre la successió, no se sumen a la massa hereditària, ni passen directament als successors, integrant-se directament en el patrimoni del cònjuge supervivent.

La llengua no és l’únic element diferenciador de la societat catalana. L’organització social, així com la manera de conformar les relacions familiars, expressada en normes jurídiques, son també importants elements diferenciadors.

J. Corbella i Duch

Advocat

07.07.13

Comparteix la publicació: