MERCANTILISME I SOMNIS ESPORTIUS

En aquests temps de profunda crisi econòmica, que desgasta la relació social i també trasbalsa l’ordre dels valors, son molts el que cerquen, i troben, en l’esport motius per a l’alegria i la satisfacció personal, tant en la pràctica de les diferents activitats, com en el seguiment de les actuacions i els resultats d’entitats i agrupacions esportives, que, per norma general, no dubten, ni tenen límits a l’hora d’emprar, potser sigui mes encertat dir, gastar, milions d’euros per a configurar equips, i participar en competicions, sense que, paradoxalment, ningú s’escandalitzi.

En algun lloc he deixat dit que no m’agrada gens la forma en que s’ha organitzat l’esport professional, que sense cap pudor parla de comprar i de vendre persones, com si fos una mercaderia qualsevol, i que aquesta organització, amb tot el que l’envolta, em fa dubtar sobre la necessitat i conveniència de mantenir un sistema d’esport professional, on es valoren els resultats per damunt de tot, deixant en un segon pla valors com tant importants com la salut, l’amistat, la col·laboració, el respecte de la persona de l’altre, l’esbarjo, i la relació social, perquè tot se centra en guanyar i ser el primer, costi el costi, passi el que passi, i, em sembla que l’esport no només és això.

Potser per a evitar que hom es pugui fer una imatge socialment negativa de l’esport, com la que acabo d’apuntar, les grans entitats organitzen equips i seccions infantils i juvenils dintre de les quals, a mes de treballar en el millorament de la tècnica esportiva, també ofereixen formació escolar i humana als nois i joves que acullen.

Però no podem oblidar que l’esport viu en un mon competitiu que mou grans recursos econòmics, i, els directiu esportius ni es limiten a organitzar les activitats de les respectives entitats a la exclusiva finalitat d’aconseguir els millors resultats esportius, sinó que treballen també per a obtenir el màxim rendiment econòmic de les inversions fetes en la formació dels joves i nois/noies que acullen en els respectius centres de formació, i/o equips inferiors, també anomenats de base.

I és aquí on s’acostumen imposar condicions contractuals gens favorables per els joves, i somiadors esperançats, esportistes, que representen la cara mes lletja i ferotge d’aquest mon d’estadis plens de gent que criden i aplaudeixen, de diaris, revistes, micròfons i càmeres de TV que expliquen les gràcies, i les desgràcies, dels protagonistes, pujant-los i baixant-los d’artificials pedestals, segons siguin els resultats de les competicions.

Tot això ve a tom amb la lectura de la recent sentència del T.S., sala primera, de 5 de febrer de 2013, que anul·la i deixa sense efecte un precontracte signat pels pares d’un noi menor d’edat que, un dia d’abril de l’any 2002, van signar amb un important club de futbol de català, en el que s’obligaven a que el noi continues vinculat, mes endavant, a la mateixa entitat esportiva, com a jugador professional.

Un bon dia el noi decideix deixar l’entitat amb la que els seus pares havien signat el precontracte, i signa un nou contracte amb una altra entitat esportiva de la mateixa ciutat.

Aquest canvi no agrada gens a la entitat amb la que el noi tenia el precontracte com a jugador professional, i tal com ho faria qualsevol empresa industrial o comercial, reacciona presentant una demanda al Jutjat reclamant el pagament de 30 mil euros com a indemnització per la rescissió del contracte de jugador no professional, mes uns altres 3.489.000 € (tres milions quatre cents vuitanta nou mil euros) per la rescissió del precontracte com a futur jugador professional.

El primer Jutjat que veu la demanda l’accepta només parcialment, però l’entitat esportiva manté la seva reclamació i interposa recurs a l’Audiència Provincial, que l’accepta íntegrament, i condemna el noi a pagar tot l’import reclamat, uns tres milions i mig d’euros.

Al noi, i al seus pares, només els quedava el recurs la possibilitat de recórrer al Tribunal Suprem, i a així ho van fer. Aquest recurs ha estat decidit amb la sentència esmentada mes amunt, que  ha revocat les anteriors del jutjat i de l’Audiència, i ha declarat nul i sense efecte el precontracte, amb l’argument, entre altres, de que els pares, com a representants del menor, no poden comprometre el seu futur. Que per damunt de tot hi ha l’interès superior del menor i el lliure desenvolupament de la pròpia personalitat, que li ha de permetre decidir lliurement el seu futur professional.

És evident que una clàusula en un contracte que obliga un menor a indemnitzar en mes de tres milions d’euros en el supòsit de rescindir-lo, limita el desenvolupament de la seva vida, que el lliga, i el priva de la llibertat necessària per a decidir el seu futur, i, en aquest sentit, atenta contra llur dignitat personal.

No, els diners no ho son tot, i els títols esportius tampoc. Per damunt de tot hi ha la persona.

Ni en l’esport, ni en lloc, es poden traspassar les línies que salvaguarden la dignitat de la persona.

La sentència que comentem en aquest nota, i que mereix un estudi molt mes acurat i minuciós, també ens recorda que els pares, com a representants dels fills, no poden fer el que vulguin, que han de respectar els drets de la personalitat dels menors, vetllant sempre per a la seva protecció, per a que no perdi l’autonomia personal i pugui decidir el seu futur en llibertat. En aquest sentit, podem dir que el T.S. dona una estirada d’orelles tant als pares del noi, com  a l’entitat esportiva, que haurà de revisar tots els contractes que hagi establert en condicions similars.

Una vegada mes, la veu d’un tribunal ha servit per a posar les coses en el seu lloc i recuperar els valors de la dignitat humana. Espero que també obri la porta a un profund debat sobre l’ètica de l’esport, i els valors en que s’ha de fomentar l’ètica personal i social, que superi el mercantilisme despersonalitzat en que viu actualment.

J. Corbella i Duch

Advocat

10 de maig de 2013

Comparteix la publicació: