ELS IDUS DE MARÇ

(I la publicació de la sentencia del Tribunal de la UE de 14.04.13)

En la meva ignorància, vaig creure, durant molt de temps, que els idus de març eren una cosa molt dolenta, una espècie de fat, molt dolent, associat a la mort i les mes terribles desgràcies, contra el qual calia estar previngut.

Després, uns pocs coneixements sobre la organització, les normes i els costums de l’antic imperi romà, em van fer adonar que els idus no tenen res de dolent, i que corresponen a la manera que tenien els romans de comptar i identificar els dies dels mesos, que, residualment, encara emprem nosaltres.

Els mesos romans començaven amb les calendes (Kalendae-adarum), d’on deriva el nom calendari, com a data fixa i estable. Dintre del mateix mes hi havia dues altres dates fixes, les nonae (nones), que coincidien amb dia el 5, o bé el dia 7, segons els mesos, i els idus, que corresponien al dia 13, excepte en els mesos de març, maig, juliol i octubre, en que s’esqueien amb el dia 15. En qualsevol cas, les nones s’esqueien 7 dies abans dels idus.

Amb aquestes tres dates fixes, els dies es comptaven abans de (calendes, nones o idus), o bé, després de (3 dies abans de les calendes de març, correspon al dia 12, i tres dies després, és el dia 18 de març). No és gens difícil d’entendre, i molta gent, encara avui, quan explica algun esdeveniment, ho referència a determinades dates assenyalades en el calendari, com ara la Pasqua, o la Festa Major, o la fira, i diu, tres dies després de la Festa Major, vam començar segar.

Tornem al principi. Els idus de març han quedat com un dels dies mes tristos perquè l’any 44 aC., Juli Cèsar moria assassinat a la porta del senat de Roma, i, des de llavors hom contempla els idus de març com aquella data en que es presenten els mes diversos mal averanys.

Aquest any, però, els idus de març, el dies que els envolten, que jo sàpiga, no ens han estat pas nefastos. D’una banda, tenim la elecció d’un nou Papa, fill d’emigrants italians a l’Argentina, i jesuïta. Un fet singular i novedòs que obre un horitzó nou. D’altra banda, el dia 14 es feia publica una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, declarant que la normativa espanyola sobre execucions hipotecàries és contraria (el llenguatge oficial diu, s’oposa) a la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb els consumidors, que obre la possibilitat de que siguin declarats nuls, i quedin sense efecte molts dels préstecs garantits amb hipoteques que ha estat atorgats per les entitats financeres espanyoles aquests darrers anys.

El Tribunal de la U.E. considera que aquests préstecs garantits amb hipoteca tenen clàusules abusives perquè imposen una situació de desequilibri important, que perjudica als consumidors, prestataris, que no van poder negociar les condicions en que rebien el préstec. Dit d’una altra manera, se’ls posava un contracte imprès davant que no podien negociar.

Avui al mateix temps que ens alegrem que un tribunal empari els mes dèbils en les relacions socials, comercials i financeres, ens sorprenem que, en tant de temps, cap dels operadors jurídics que intervenen en els préstecs hipotecaris (assessories jurídiques d’entitats i particulars, notaris, registradors de la propietat, jutges) no s’haguessin adonat de la discordança d’aquests contractes amb les normes de la U.E. (que tenen efecte directe i obliguen tots els Estats de la Unió), i fins al moment en que gràcies a la coincidència d’una demanda presentada per un advocat coneixedor de les normes de protecció de consumidors, actuant en defensa dels interessos d’un immigrant afectat per un procediment d’execució hipotecària, amb la inquietud d’un jutge que entén el Dret amb majúscula, com a sistema per a fer possible una convivència justa i pacifica, hagi fet possible posar el problema a la consideració del Tribunal de la U.E. per tal que determini si les disposicions del país, especialment, la Llei de Procediment Civil, en allò que regula el procediment d’execució hipotecaria, respecta els drets dels consumidors, o el que és el mateix, si dona als ciutadans possibilitat de defensa contra els abusos dels mes forts.

La resposta ha estat clara i contundent, malgrat que la Llei d’Enjudiciament Espanyola sigui de l’any 2.000, en aquest punt, no respecta els drets dels consumidors, i cal modificar-la per ajustar-la als paràmetres d’Europa, que, aquesta vegada, s’ha mostrat propera i amiga.

De l’esforç, la perseverança i els coneixements jurídics de pocs, en gaudiran molts ciutadans. Des d’aquí hem d’aplaudir i agrair la feina de l’advocat que, amb la seva demanda, amb el seu plantejament jurídic en defensa dels interessos del client, ha fet possible la sentència que comentem, que marca un punt d’inflexió en aquesta matèria.

El passat 15, pel idus de març, en una jornada organitzada per l’IEI i el Departament de Dret privat de la UdL, amb catedràtics, professors, jutges, registradors, advocats i estudiants, hem tingut ocasió de comentar, estudiar i aprendre una lliçó de dret en defensa dels drets dels consumidors, impartida “urbi et orbi”, des de Luxemburg. Potser hem estat els primers a fer-ho. Potser és la oportunitat que ens va deixar amagada Juli Cèsar quan mentre desenvolupava la seva estratègia militar contra Pompeu a la riba del Segre.

Avui ha canviat el signe dels idus de març, del cel estrellat de la bandera d’Europa, n’ha sortit un llum en defensa de la persona, i hem d’estar atents perquè no s’apagui.

J. Corbella i Duch, advocat

15/març/2013

Comparteix la publicació: