En aquest temps que son s’han acabat les disbauxes i les ostentacions, per a la majoria de la gent, perquè diuen que els rics cada vegada ho son mes.
Fins fa relativament poc ens creiem instal·lats en un territori lliure de problemes materials, on tot era bonic (mes o menys, i a gust de cadascú), hi havia facilitats per a tots, es trobava feina amb facilitats, els sous eren bons, mes que suficients per a viure i esbargir-nos de mil maneres. Però de sobte s’ha trencat l’encanteri, i aquesta ja no és la terra feliç que havia estat.
Ja no tenim alegries, ni diners, ni feina, ni sous, ni ……. Com si un tità o un deu desconegut hagués tallat tots els circuits, resulta que ara no tenim de res, i fins i tot l’Estat que feia el paper de gran benefactor, es veu impossibilitat de mantenir els serveis, les ajudes i les atencions com fins ara.
Amb tot això hem passat d’una societat que rebia prestacions gratuïtes dels poders públics, a una altra en la que s’ha de pagar per tot. Han tornat les taxes com a requisit imprescindible per accedir als serveis públics (al Jutjats, a les Administracions, per a qualsevol certificat, informació, servei, inclosos els sanitaris), i alguns diuen que, a no tardar gaire, tornarem a posar pòlisses i timbres als escrits, instancies i peticions que adrecem a qualsevol Administració pública (Deu no ho vulgui !!)
Avui parlava d’aquest tema perquè no fa pas massa dies vaig ser mig protagonista d’un seguit d’actuacions que ens palesen la forma en que materialitzem l’estalvi i la contenció de les despeses.
Resulta que una trista tarda del gener d’aquest any, a l’andana de l’estació del ferrocarril de Lleida mentre esperava el tren per anar a Barcelona, entretenia l’espera passejant en un espai que ara s’ha convertit en un lloc aïllat i asèptic, que no dona gaires oportunitats per a la distracció. Esbarrio la vista amunt i avall m’adono que d’una d’aquestes papereres multifuncionals sobresurt un exemplar del diari “La Vanguardia”. Es veu net i sencer, i l’agafo. És del mateix dia, i penso, que ara farà el viatge de tornada al lloc d’on va sortir.
Quan pujo al tren obro el diari, i al seu interior hi ha el bitllet-abonament de la persona que ha viatjat de Barcelona a Lleida, amb el diari, i després de llegit, quan ha baixat del tren l’ha deixat a la paperera. El full porta el seu nom sencer, i els quatre primer números del DNI, a mes de les indicacions del dia i de les hores de sortida i d’arribada. És una persona coneguda, que ha ocupat càrrecs de representació política, però no en direm pas el nom.
La identificació d’aquesta persona pel bitllet de tren llençat amb el diari, em fa pensar amb les contradiccions del sistema de protecció de dades personals, i plantejar-me fins a quin punt podem exigir als demés un comportament de discreció i de reserva que nosaltres mateixos no seguim.
Deixem-ho. Continuem amb el reciclatge. Assegut al tren, llegeixo el diari, i quan acabo, el deixo abandonat damunt la taula que hi ha entre quatre seients (penso que trista és la vida del diari. Llegit i llençat sense una gota d’amor, ni de sentiment). Passen uns poc segons, s’obre la porta del vagó, entra un home de mitjana edat, mira el diari que roman sol damunt la tauleta, i se l’enduu.
En resum, tres persones hem llegit el mateix diari. És un bon exemple d’estalvi i de reutilització.
Però la cosa no acaba aquí. El bitllet de la persona que va viatjar de Barcelona a Lleida, està imprès damunt una segona cara d’un full del “tercer esborrany” d’un informe d’auditoria d’una empresa (no direm el nom) sobre el que s’hi ha fet algunes anotacions a mà. Aquest full devia estar enquadernat perque a la banda esquerra té un seguit de forats.
Per a omplir el bitllet s’ha reciclat un paper que, originàriament, tenia una altra finalitat.
Crec que reciclar i reutilitzar les coses és molt convenient, i no només ara, que tots passem dificultat. Reciclar i estalviar és un valor que cal fomentar per a que els individus siguin autosuficients, i per a evitar el malbaratament de les coses.
D’aquesta anècdota només hem de lamentar la poca sensibilitat vers les pròpies dades personals i les de l’empresa on treballa, del titular del bitllet. Aprofito per a dir-li al Sr. X que ja està bé que fomenti compartir la lectura de la premsa, però que no cal que ens expliqui a les hores que va i ve, ni l’endeutament financer de l’empresa a curt i a llarg termini.
Es esquincem les vestidures quan sentim parlar d’espionatges i de revelació de dades personals, i no ens adonem de les facilitats que donem per a que donem explicant la nostra vida a qualsevol que passis pel carrer. Pari compte Sr. X, després ens queixem si els altres expliquen coses de nosaltres. No tot son jocs d’espies, ni llengües xafarderes.
Reciclar, estalviar, reutilitzar, i, per damunt de tot, discreció.
J. Corbella i Duch
Advocat
24/02/13