A mig octubre vaig ser Madrid per a participar en un congrés d’àmbit jurídic, i, a les acaballes, em va quedar temps suficient per a visitar el Museu Reina Sofia on, sota el títol d’”Encuentros con los años 30”, es mostra una àmplia exposició sobre els moviments culturals, socials i polítics que transitaven per Europa durant els anys 30 del segle passat que, en algunes coses, sembla present.
L’exposició, que ocupa dos espais del Museu, en nivells diferents (planta baixa i segon pis), i comença mostrant els models culturals imposats pels totalitarismes polítics i la radicalització de les idees, fins a l’esclat de la segona gran guerra. A les sales s’exhibeixen cartells que mostres la grandiositat i contundència de les edificacions i els missatges de de victòria i de dominació que transmetien als ciutadans.
En una sala petita de l’espai dedicat al surrealisme, amaga una sorpresa, a la paret hi ha dos quadres de dos artistes lleidatans. Un d’en Leandre Cristòfol, de 1935, “relleu. Plàstic, cuiro, cartró i fusta”, integrat per quatre objectes, de les matèries esmentades en el títol, ordenades en diagonal, i d’esquerra a dreta, sobre un fons fosc. L’altre, d’Antoni García Lamolla, “sense títol”, de 1936, propietat del Museu Morera. Un oli sobre cartró, amb el fons d’un blau cobalt, que sembla aixecar-se damunt un terra gris, a l’esquerra del qual sembla volar una lleugera cometa, damunt d’un fil, i mes a la dreta, un seguit de punts, que units per ratlles, configuren un espai irregular al mig del qual hi ha una taca oval acolorida.
La contemplació dels quadres m’omple la cara d’alegria, atès que ambdós artistes em sol molt propers, especialment Antoni G. Lamolla, a qui vaig conèixer personalment, que durant uns anys va tenir l’estudi a Guimerà, l’obra de qual vam exposar al museu de Guimerà, gràcies a la col·laboració de les seves filles, l’estiu de 2011.
D’alguna manera, em sembla que s’exposa alguna cosa meva.
En una paret lateral de la sala, hi ha la fotocòpia del manifest i catàleg de l’Exposició Logicofobista feta a les Galeries Catalonia, de Barcelona, el maig de 1936, signat per M.A. Cassanyes i J. Viola Gamón, que inclou també una explicació del moviment artístic, d’ADLAN (Amics de l’Art Nou), i de la participació dels artistes lleidatans que, llavors, tenien una gran projecció, frustrada poc temps després amb l’esclat de la guerra civil.
En una sala gran, plena de grisos cartells bèl·lic, alguns amb missatges escrits en alemany, i altres en rus, salta una segona sorpresa. Un gran cartell, que sobre un fons de cartons d’ous, te dibuixat el contorn d’una gallina ufanosa, amb la cresta i les parpelles vermelles que sobresurten. En la part superior del cartell, unes grans lletres vermelles, on es llegeix, “LA BATALLA DE L’OU”, al peu, també en lletres vermelles, “DINTRE DE QUATRE ANYS CATALUNYA PRODUIRÀ TOTS ELS OUS QUE CONSUMEIX”.
aram !!!. No en sabia pas res d’això. Atès els temps que vivim, no se pas si els ous es necessiten per d’aquí a quatre anys, o bé es tracta d’una singular batalla del passat. Sigui com sigui, el cartell dona peu a moltes interpretacions.
No tenia noticies de que Catalunya anava escassa d’ous. Però sembla que ara ja hem superat aquest dèficit, i que, col·lectivament, estem en condicions d’emprendre projectes que necessiten molt ous.
Pregunto a un vigilant si és permès i amb el mòbil faig una foto al cartell.
Reconfortat amb els ous, i la tranquil·litat de saber que som autosuficients en una matèria tant important, pujo al segon pis. En la penombra de la primera sala que trobo es projecta una pel·lícula de cinc minuts sobre l’enterrament de Bonaventura Durriti, narrat, apassionadament, per Jaume Miravitlles. Es veu gent amb cares de tristesa, fusells i punys tancats a l’aire.
És el passat. Un passat trist, en blanc i negre, mes negre que blanc.
Continuo per altres sales, i mentre miro i remiro el “Guernica” de Picasso, també en grisos, blancs, i negres. Miro el rellotge i m’adono que només em queda mitja hora pel tren, i malgrat que encara queda molt museu per a veure, surto corrent. L’estació d’Atocha és a tocar, i arribo amb temps suficient.
Mentre deixo un Madrid gris banyat per la primera pluja de tardor, em preparo per a participar en totes les batalles d’ous que reservi el futur.
J. Corbella i Duch
Advocat
23/10/12