UNA VIDA DE CINE

Quan el tràfec diari no ens deixa massa temps per a llegir, aprendre i recordar, els programes de radio es poden convertir en una ajuda per a superar aquest dèficit cultural. Escoltar la radio és fàcil. No demana tenir la vista fixa enlloc, i com que no ens cal tenir la vista fixa enlloc, podem continuar sense entrebanc les activitats ordinàries. Pera mi la radio es una companya atractiva i discreta en tots els viatges en cotxe, que al mateix temps que et porta informació dels darrers esdeveniments, et permet compartir un concert al Met, una opera al Liceu, o una sessió del parlament.

No fa pas massa dies que viatjava amb el meu fill, ell s’encarregava de la radio mentre jo vigilava semàfors i carrers, i es va quedar en una emissora, de la qual ara no recordo el nom, que feien una mena d’inventari de noms de carrers curiosos per la seva raresa o singularitat, amb la participació dels oients.

Algú va dir que a Saragossa hi ha un barri sencer, de no nova construcció que han batejat els carrers amb títols de pel·lícules. I és així com el barri s’ha convertit en un diccionari del cinema clàssic.

Malgrat que tinc família a Saragossa, no en sabia res d’aquesta particularitat, que parla molt bé de la sensibilitat cultural del seu Ajuntament, i via internet, que avui sembla guardar la millor solució per a tots els dubtes, me afanyat per a confirmar a notícia i conèixer millor aquest barri.

Es tracta de Valdespartera, situat al sud de la ciutat, dintre del districte de la Universitat, que es va urbanitzar a començaments d’aquest segle, després de la desafecció d’uns terrenys militars.

El barri s’ha bastit amb criteris ecològics, procurant aprofitar els recursos energètics naturals i evitant grans aglomeracions urbanes, prop del “Parque de Atracciones” i sota els anomenats “Pinares de Venecia”, mes enllà de l’anomenat quart cinturó, que es vertebra a l’entorn de l’anomena avinguda del Septimo Arte.

Presenta un urbanisme nou, que també incorpora una referència nova, diferent i simpàtica, per a la identificació dels seus carrers i places.

El carrer que tanca un dels extrem del barri, paral·lel al ferrocarril de València, porta el nom de la inoblidable cinta de Buster Keaton, “El maquinista de la General”, que explica les peripècies d’un maquinista de tren enamorat en temps de la guerra civil americana. Estic segur que, els veïns d’aquest carrer, algun dia de boira espessa, veuran pujar un tren de carbó comandat per Buster Keaton després d’alliberar la seva novia, presonera de l’exèrcit yanki.

La banda dreta del barri, s’articula a l’entorn del passeig de “Los Olvidados”, que talla i s’encreua amb els carrers de “Volver a empezasr”, “Todo sobre mi madre”, “Calabuig”,
“luces de la ciudad”, “la quimera del oro”, “la ventana indiscreta”, “Los pájaros”, i, mes avall, amb l’avinguda de Casablanca.

Quantes vegades hem vist Casablanca, i ens hem emocionat amb el cant de “La Marsellesa” com a expressió de sentiment de llibertat davant el feixisme !!, i quantes vegades hem repetit que “sempre ens quedarà Paris”, quan, davant les adversitats de la vida, recordem temps aquells temps nostres que mai mes tornaran ….

“Un perro andaluz” i “Viridina”, recorden a Buñuel, “La caza” a Saura.

“Cantando bajo la lluvia”, “El mago de Oz”, “Mery Poppins”, “Robin de los boques”, “Salomon y la reina de Saba”, “Mi tio”, també hi tenen un carrer, i una de les meves preferides, “La reina d’Africa”, s’ha de conformar amb un carrer estret i una mica tortuós, una mica com aquell mític viatge que va fer amb el gran Bogart i la Katarine Hepburn, per a recordar-nos que després de passar les penalitats mes grans, podem trobar l’amor.

M’agradaria conèixer veins de Valdespartera que se citen a l’encrument del carrer del Titànic amb el carrer de “Cantando bajo la lluvia”, o al bé al carrer del “Gatopardo” amb el de “La linterna roja”, i estic segur que els nen que juguen i somien al pàrc de “Robin de los boques”, o bé al parc del “Libro de la Selva”, son mes feliços que aquells altres que s’han de conformar amb la tele o la videoconsola.

Potser aquest reconeixement explícit a la transcendència i als valors del cinema, s’obri una porta i altres ajuntaments ens donaran la oportunitat de passejar per carrers i places i de fer-nos sentir herois de pel·licula. De moment, gràcies, Saragossa.

J. Corbella i Duch

Advocat

25/02/12

(Publicat a “Diari Segre” de 23-05-09)

Comparteix la publicació: