El divendres u de juliol, em tocava funció al Liceu de Barcelona. Amb això dels abonaments vas al teatre o a l’opera quan et toca, i no quan vols, però no ens queixarem, si no et va be pots canviar de dia. Però no volia parlar pas d’aquestes petites coses que a un l’acompanyen cada dia, sinó d’un fet anecdòtic que ens pot servir per analitzar una manera de veure el país.
Tornem a agafar el fil, el divendres a la tarda em sobrava una mica de temps i vaig entrar a “La Llar del Llibre” per a preguntar si tenien una obra de Carme Batet anomenada “L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta”, editada per la UAB i la Universitat de València, que havia vist navegant per internet, i m’interessa perque dedica un capítol sencer a la Vall del Corb.
Mentre preguntava al taulell d’informació, un polític, que ocupa un escó al Parlament de Catalunya, i a qui conec de fa temps, es va adonar de la meva presència i em va saludar amablement, i quan li comento el llibre que cercava i el per qué, amb gest de sinceritat que cal admirar, em diu francament, la Vall de Corb ??, i on és la Vall de Corb?.
Li comento que soc de Guimerà, i si, coneix Guimerà, però el Corb ??. Si, des de Raurich i fins Belianes, i una mica mes avall, el riu que hi passa és el Corb. La Vall, és, avui encara, un dels indrets verges de Catalunya, han passat anys i gent, però l’estructura de la Vall ha tingut mol poques modificacions, els pobles és mantenen mes o menys igual. Les cases s’han renovat, els carrers s’han empedrat, encimentat o asfaltat, però no han aparegut conjunts de cases aparellades, ni illes urbanes de nova construcció al costat dels nuclis històrics. La Vall és la mateixa que transitaven els romans, i el riu es manté fidel en el seu recorregut, amb poc cabal és cert, però roman viu i dona nom a tot el conjunt.
I llavors, si, el meu amic parlamentari identifica i reconeix l’indret. S’excusa explicant que, en un primer moment, la migradesa del riu li va semblar insuficient per a donar nom a tota la Vall.
Que hi farem, els de terra endins, que vivim rodejats amb la quotidianitat de les coses petites, ens hem d’acostumar a passar desapercebuts en el mon global de les grans xifres, i de les grans obres. Però hi som, i ens mantenim fidels a la nostra terra, i l’estimem.
Continuem en aquesta Vall que guarda els antics molins i les sèquies dels regs de que ens parla Carolina Batet en el seu treball, establerts a partir de la reconquesta cristiana, que han perdurat mentre s’ha mantingut l’agricultura de subsistència, i avui es mantenen com a muts testimonis d’un passat proper i viu.
L’endemà, de tornada a Guimerà, tal com faig sempre, a la Panadella agafo la carretera de Santa Coloma de Queralt, i, després, cap a Raurich, i transito per la Vall del Corb des del seu naixement. I si, és diferent, encara queden molt sembrats per segar. No hi passen cap de les anomenades autopistes elèctiques; el turons, per alguns anomenats “comalats”, es mantenen coberts de boscos que, que a la tardor, quan prenen tots els colors de la paleta, fan goig de veure. La carretera serpenteja a mitja altura. Només el Balneari de Vallfogona ens recorda uns temps mes propers, la resta, sol i pedra, i Guimerà, al bell mig de la Vall, manté aixecada la torre del castell que un dia van enrunar els trets de l’artilleria lliberal que assetjava els carlins refugiats al seu interior, des de la qual sembla mantenir-se viu l’esperit vigilant dels conqueridors.
El Corb és, certament, un rierol, peró de tant en tant s’enfada, canvia la fesomia i pren un color groguenc, tirant a roig, ronca, creix, i s’eixampla. S’endu xops, i altres arbres de ribera; canyissars i passeres; salta les parets dels horts, envaeix les eres d’enciams i de cols; trenca les peixeres, embussa els ulls dels ponts, i, segons com entra els estables i a les cases com va passar la trista nit de Santa Tecla de 1874. Son les temudes rubinades (rubina, una paraula gairebé desconeguda fora de la Vall del Corb. Segurament és la manera d’explicar el color de fang, rogenc, que pren l’aigua del Riu quan plou intensament a la comarca. Per a mi és una paraula molt expressiva).
Si abans de donar un passeig per la Vall del Corb en voleu saber una mica mes, podeu consultar el bloc d’en Lluis Foix, hi dedica un comentari molt interessant, i molt documentat, el 26 de gener de 2010. Us hi esperem, no quedareu defraudats. Hi trobareu romànic, gòtic, modernisme, castells, molins, fonts, balnearis, restaurants, i gent, gent sincera i amable, sabedors de viure en un indret únic i irrepetible. Podeu mirar i preguntar, però deixeu-nos fer, sempre ens em sabut arreglar amb lo que tenim.
J. Corbella i Duch
Advocat
03/07/2011