Mes: abril de 2011

Sense arribar a una situació d’esquizofrènia, en moltes representacions d’opera noto que tinc sentiments ambivalents. Mentre a l’escenari una història de crims i de maldat que, difícilment, es pot suportar, al mateix temps, la música, i el cant, et fan viure en un núvol d’harmonia, en el que les sensacions estètiques arriben al màxim nivell. I en aquesta ambivalència un va seguint els diàlegs cantats, i contempla els moviments dels personatges a l’escenari.

Intentaré explicar-ho millor. Per una banda tenim la consideració de l’espectacle operístic, que cal veure com un espectacle total : la representació teatral dels actors, la creació, o recreació, del personatge a l’escenari, l’ambientació escènica, el moviment, la llum, la música, les diferents tonalitats i registres del cant, i també, l’acte social d’anar al teatre, amb les relacions humanes que comporta, i l’intercanvi de comunicacions.

Per altra banda, i aquí és on pateixo, tenim histories terribles que es representen a l’escenari. Els drames, o mes ben dit, les tragèdies que, gairebé sempre s’ofereixen en format musical als teatres d’opera.

I és així com un dia i un altre penso si, al final d’una representació, quan el públic aplaudeix amb entusiasme, manifesta la seva conformitat amb la perversitat de certs personatges que han desfilat per l’escenari. Si els prenen com a model de vida, o bé expressen un reconeixement al treball de l’artista.

Per a dir-ho d’una altra manera, penso si una societat que vol potenciar el valor de la honradesa i de la lleialtat fa be de presentar i aplaudir el personatge de Iago, a l’Otelo de Verdi, que canta orgullós el seu credo de maldat; o un personatge com el Duc de Màntua, al Rigolletto, també de Verdi, que desprècia i es mofa de les dones amb total impunitat; amb l’ajuda dels amics segresta i viola la filla del bufó, mentre tracta desconsideradament el pare, amb total impunitat.

I contemplant el mateix personatge, he de dir que no acabo d’entendre com fins ara no s’ha fet sentir la veu de cap ministeri, ni de cap associació manifestant el seu rebuig i la seva mes enèrgica condemna de l’aria que comença dient que la dona és variable i canviant; com la ploma que mou el vent, canvia la paraula i el pensament.

Per no parlar de la inducció criminal d’Elecktra que impulsa el seu germà, Orestes, a matar la mare, i no para fins aconseguir-ho.

Aquests sentiments se m’han revifat en veure els cartells que anuncien la representació de “Tosca” a la Llotja el 13 d’abril. Al meu entendre “Tosca” és la dramatització de la tortura.

Els acord suaus, harmònics i alegres que acompanyen els diàlegs del pintor Cavaradossi i la cantant Floria Tosca, en una atmosfera d’apassionat amor juvenil durant el primer acte, contrasten amb les tonalitats greus, fosques i barroques que envolten els cants d’Scarpia, el prefecte de la policia de Roma. Un personatge sinistre que només té dos objectius : aconseguir els favors sexuals de Tosca, i eliminar els opositors al règim.

Els acord musical que acompanyen la tortura física de Cavaradossi ens fan sentir la impotència i l’angoixa de qui la pateix com de qui l’escolta, però el malaurat pintor no perd ni el valor ni l’esperança, en mig de la tortura que acompanya l’interrogatori del pintor detingut, quan la música és mes densa; quan s’imposa el pes sord del metall, tot d’una, sembla que es trenca el malefici, i de cop s’albira un raig d’esperança, en arribar la notícia de que l’exèrcit de Napoleó ha obtingut una victòria i ja és a les portes de Roma. Llavors, en mig de la gran desgràcia, quan la dignitat humana sembla ja perduda per sempre, de la boca del tenor brolla un cant de llibertat, que s’imposa per damunt de la fosca tenebra.

I d’aquesta manera Tosca també ens recorda que els soldats de Napoleó van escampar per tot Europa una esperança de canvi basada en la llibertat i el respecte de l’home, enfront de la tirania i l’oscurantisme dels règims absolutistes.

No us contaré el final. Hi ha enganys, traïcions i venjances, I música, molta música. Però si que us diré que “Tosca” és una opera que cal veure i recordar per a tenir present allò que no volem. Aplaudirem el cantant que representa el malvat Scarpia, el seu esforç, la seva tècnica vocal, la força expressiva de la seva representació, i rebutjarem el personatge. Al seu costat, només hi trobem odi, destrucció i mort.

Ens veurem a la Llotja, i, quan encenguin els llums, en continuarem parlant.

J. Corbella i Duch
Advocat
10/04/11