No hi ha dubte que la configuració física de l’espai, d’alguna manera, “marca” les persones i en condiciona la manera d’ésser i llurs relacions.Guimerà és un poble recolzat en un turó que puja des del riu fins l’església i el castell, malgrat que, pel que sembla, el poble s’ha anat bastint seguint el camí invers, això és, baixant des del castell cap al riu, travessant-lo i tornant a remuntar la vall del Corb pujant pel carrer de Sant Jordi cap a la Font Cirera.
I és així com la fotografia que mes s’ha repetit del poble és la de les cases mirant el sol de migdia cavalcant unes sobre les altres, amb els finestrals de les esgolfes com a grans ulls que vigilen l’espectador encuriosit.
La construcció en desnivell de les cases que acullen les diferents famílies del poble, comporta, en algunes ocasions, que inevitablement hagin de compartir elements constructius, i que els espais, habitacions i estances d’una casa, se superposin damunt les habitacions i cambres d’una altra, i així allò que en una casa és tingut com a paviment del menjador, per a la veïna és el sostre de l’entrada.
Aquesta forma de construcció fa que les relacions de veïnatge siguin mes complexes i mes riques, atès que si habitualment compartim les parets laterals amb les cases del costat, i per això en diem parets mitgeres o mitjaneres, quan es tracta de cases encavalcades, també comparteixen els trebols, que s’esdevenen mitgers.
Diuen que aquesta forma de construcció és pròpia dels nuclis antics de ciutats que van tenir una forta, llarga, presència dels àrabs, com Granada, València i el pobles de la serra d’Albarracin, i que son la conseqüència d’un urbanisme sense planificació, amb carrers estrets i torçats.
Però també es dona en pobles aturonats, com Guimerà, en que unes cases se superposen a les altres, buscant el sol i l’aire.
Aquest tipus de construccions, amb superposició d’immobles, en que un d’ells entra dintre de l’altre, en l’àmbit jurídic l’he trobat definida, en castellà, com “Engalaberno”. És considerada com una raresa, (de fet, he consultat quatre diccionaris jurídics diferents, i en cap d’ells consta la paraula “engalaberno”, però si que en parlen algunes sentències dels Tribunals) i hom discuteix de si es tracta d’una comunitat de béns, o d’una situació de mitjanería horitzontal (per oposició a l’habitual mitjanería vertical de les parets de les cases veïnes).
La traducció catalana d'”engalaberno” és “engalavern”, que tampoc l’he trobat al diccionari de l’IEC, però si que hi consta “engalavernar”, un verb que és definit com “ficar els sortints d’una cosa dins els entrants o buit d’una altra, de manera que no es puguin moure l’una sense que es mogui l’altra”, i el considera sinònim d'”enferritjar”.
Moltes cases de Guimerà estan engalavernades. Mireu portes i balcons, i pregunteu, us diran que aquell és de la casa del costat, o de la de dalt, o que’l filat de l’esgolfa que mira damunt la teulada d’una casa és del veí del carrer del darrera.
Estem parlant d’una singularitat, d’un fet que trenca aquell principi jurídic en virtut del qual la propietat puja fins el cel i baixa fins l’infern, atès que el cel de les cases engalavernades és el menjador o l’esgolfa del veí.
En la consolida d’aquesta singularitat hi ha intervingut tant l’espai físic al que ha calgut adaptar-se com les relacions personals, perque tots haurem sentit a dir que, anys enrere, molts anys enrere, el padrí, o el pare del padrí va parlar amb el veí de dalt o del costat per demanar-li de fer una habitació damunt la teulada, o que li vengui una part de la casa, i així, tirant a terra l’envà, la casa guanyaria una habitació, i podria casar el noi, que ja fa molts anys que festeja.
L’espai i les relacions personals. I aquest espai i relacions personals son les que fan possible que es mantingui una situació singular sense problemes de convivència i conflictes jurídics.
Ben segur que la majoria d’engalaverns de Guimerà no consten en el Registre de la Propietat, però no podem dir que les relacions entre els veïns de Guimerà siguin conflictives per culpa dels engalaverns de les cases.
La normalitat de la singularitat en determinar la seva importància i transcendència, fa que la valorem per ella mateixa, no pas com una raresa, ni com a font de conflicte, sinó per allò que és.
Viure engalavernat, és mantenir una relació mes propera i mes intensa amb el veí, i ajuda a mantenir la vitalitat del poble, que mostra assossegadament les particularitats que amaga en els racons de llurs carrers estrets i costeruts, que van mes enllà de l’àmbit físic i visual, per a configurar un àmbit jurídic i de relació particular, que també val la pena de conèixer.
J. Corbella i Duch
Advocat
20/03/11