Malgrat que en els darrers temps moltes famílies es constitueixen al marge de la institució matrimonial, les bodes, i tota la parafernalia que les envolten, formen part de la nostra quotidianitat, i estan fortament arrelades en l’àmbit social, com la manera de pregonar la formalització d’una nova família sobre la base d’una unió matrimonial.Aquest arrelament social de les bodes explica que les trobem sovint reflectides a la literatura, des de la Bíblia als clàssics, i passant pel Quijote, fins arribar a tragèdies recents com la que explica García Lorca en “Bodas de Sangre”, que porta al teatre la dramàtica col·lisió entre els sentiments d’amor i les estructures socials.
La boda com a esdeveniment públic és el moment que aprofiten els seus protagonistes per a manifestar obertament llur posicionament en l’escala social, i fer ostentació de la situació econòmica, que es palesa tant en els plats del banquet com en la riquesa dels vestits i del complements que llueixen.I en el capítol dels vestits té una consideració especial el de la núvia, la gran protagonista de l’acte i sobre la qual se centren totes les mirades. Escollir el vestit de la núvia és un procés llarg i complicat. Difícil de seguir, i guardat amb un gran secret, que només coneixen uns quants íntims, que, al cap de vall, quan es desvetlla, ens pot donar una imatge molt aproximada del caràcter i de la personalitat de qui l’ha escollit i el porta.I és així com arribem al tema que avui em porta a escriure sobre vestits de núvia, perque he llegit una sentència de l’Audiència de Sevilla, que tracta d’una núvia malaurada i del seu vestit.Docs, vet aquí que una noia de Sevilla preparava minuciosament el seu casament amb l’home que estimava. Primer concretar la data mes apropiada, aquella que va millor per a tot hom, als pares, als oncles, als parents de fora, etc.; segurament cap a la primavera, quan reneix la vida, i tot comença amb nova il·lusió. Després busca que estigui disponible aquella església que tant li agrada, li porta records d’infantesa, i on es venera una imatge de la Mare de Deu a la que sempre ha estat devota.
Parla amb el capellà, queden d’acord amb el dia, i ara, només falta trobar un restaurant per el banquet, un lloc que sigui prou gran per encabir-hi tots el convidats, i que serveixin bon menjar.Mentre tant, cal comprar el vestit. No, no, aquest no, que és massa escotat, aquest altre tampoc, que porta mànegues, aquest és massa clar, i així, després de veure molts i molts models, i d’escoltar opinions de la mare i d’aquella amiga de sempre, finalment escull el que li sembla mes escaient. Encomana que li facin a la seva mida, i en paga una part, com es costum. La resta el pagarà quan faci la última prova, que encara falten mesos per a la boda.Tot va molt bé, tot son il·lusions i somnis, però la vida és curta i plena de sorpreses, i un mal dia es presenta la mort (no se pas si amb cara de lluna blanca i freda, o amb l’aspror nega de l’asfalt de la carretera), i s’endú el nuvi d’aquest mon.En un moment tot ha canviat. La joia esperançada es torna plor. Ja no hi ha boda, ni convit.
El vestit ja no li fa cap falta. No en vol saber res, ni el vol veure. Només de pensar-hi s’entristeix i plora, però la modista no en sap res d’això i un dia li truca per a concretar les darrers proves.A contra cor va a casa de la modista i li diu que no cal que acabi el vestit, que ja no el necessita, i li demana que li torni el diners que li ha donat amb l’encàrrec.I aquí el drama humà es converteix en problema jurídic, perque la modista lamenta molt la mort del nuvi, però li diu que no pot tornar els diners, que ella ha fet una feina i ha complert amb la seva part del contracte. Que ha fet el vestit de núvia, malgrat ara no el necessiti ni el vulgui.Però la núvia sense nuvi es tossuda, insisteix en la seva reclamació i la porta al Jutjat. Després d’uns tràmits mes aviat llargs, arriba la sentència que ha de resoldre el problema. I, gran sorpresa, el tribunal lamenta la mort del nuvi, però desestima la demanda de la trista núvia. L’anàlisi jurídic del cas porta el tribunal a la conclusió de que estem en presència d’un contracte d’obra, que té per objecte la confecció del vestit, i que el contracte no ha estat anul·lat en cap moment.
En definitiva, que la modista ha complert amb la seva part del contracte, i per això té dret a cobrar.Avui tenim una noia doblement trista, perque ha perdut la persona que estimava, se li ha tancat l’horitzó i pensa que no te futur; s’ha quedat sense boda, i sense vestit; no podrà ser la protagonista d’un dia esplendorós envoltada de la família i els amics, i, per arrodonir les penes, haurà de pagar les costes del judici.I és que de vegades sembla que el dret no coneix els sentiments, o potser és que els negocis es fan sense sentiments. Qui ho sap ???.Només desitjo que el camí de la vida guardi un raconet, fresc i ombrívol, a la núvia sevillana on pugui guarir les ferides i mirar l’horitzó amb un somriure d’esperança.
J. Corbella i Duch
Advocat
17/12/09