Si quan sou a la Panadella gireu cap al sud, direcció Santa Coloma de Queralt, cap a la dreta venint de Lleida, pocs quilometres després, quan deixeu enrere Bellmunt de Segarra, entre revolt i revolt, per sobre d’un turó,se’ns posa davant l’estructura d’un modern molí de vent que aprofita l’energia del vent per a genera electricitat.Mai havia vist aquests molins tant prop, i la primera vegada que es van presentar de sobte davant meu, com a bandolers de llegenda darrera un revolt, movent lentament llargues i blanques pales, com aquell que marca el territori allunyant els enemics, l’instint de conservació em va fer parar el cotxe a la vorera per tal de calibrar millor la situació. I després del primer molí en venia un altre, i un altre, i un altre , i ……, tots al cim de la carena i al costat de la carretera, exhibint llur potencia i majestat sota el cel segarrenc.
Veure els generadors d’energia eòlica de prop m’ha fet entendre millor la narració de l’aventura de Don Quijote amb els molins de vent de la Mancha. I penso que aquell home ni era boig, ni tenia al·lucinacions, perquè, ben mirat, un pot entendre perfectament que si el Sr. de la Mancha va tenir una sorpresa semblant a la meva, fàcilment podia confondre els enginys mecànics amb titans, o altres éssers mitològics dels que ens parlen els autors clàssics.Avui he tornat a passar prop dels molins titànics, i he tornat a pensar amb el Quijote, Homer i els deus de l’Olimp. Anava al Balneari de Vallfogona de Riucorb a la presentació del projecte de Consorci de la Vall del Corb, i del portal d’internet www.valldelcorb.info
I és que la Vall del Corb, el territori enfonsat entre els suaus turons que comencen a la Panadella, que va des de Santa Coloma de Queralt fins a Bellpuig, passant per Llorac, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Sant Martí de Maldà i Belianes, que s’eixampla a la dreta cap a Verdú, i a l’esquerra fins a Vallbona i la Serra del Tallat, ha estat molt de temps oblidat, i resta desconegut del gran públic, malgrat que els romans, gent amb sentit pràctic, hi havien construït una calçada que anava des de Lleida fins a Martorell (llavors anomenada Ad Fines) i Barcelona, que escurçava el camí per anar fins a la capital de l’Imperi, evitant passar per Tarraco (i un avui un es pregunta si Sant Anastasi va seguir aquesta calçada en el seu darrer viatge des de Lleida a Badalona).
La Vall del Corb, avui guardada pels gegants de llargs braços blancs a la Pandella i a la Serra del Tallat, sense construccions modernes, ni ferides a l’esquena per les rases de grans infraestructures viàries (no hi ha ferrocarrils, ni autovies). Ha variat poc des dels temps dels romans : El mateix riu que li dona nom, els mateixos turons, el mateixos camins. Sembla que ha quedat aïllada i aturada.
Agrupa un conjunt de pobles petits amb cases de pedra, arraulits a l’entorn de castells medievals i de torres de defensa; vells molins de pedra a la vora del riu; cabanes de pedra; boscos amables, que a la tardor canvien el verd pel groc i el vermell, i a l’hivern s’amaguen sota la boira; sembrats d’intens verd ondulant amb el vent de primavera; llargues tires de vinya; oliveres centenàries de verd perenne, i ametllers que, amb els primers freds, deixen caure les fulles.
A la Vall del Corb no hi ha estridències ni sorpreses, tot és a l’abast, i comprensible als ulls de l’home.
Avui la gent de la Vall del Corb, abans que una altra rubina de Santa Tecla (23 de setembre de 1874) s’emporti allò que hi queda, s’han posat a caminar junts cap un futur d’esperança sense perdre la vella identitat, i els guàrdies metàl·lics de braços blancs, han somrigut complaguts.
J. Corbella i DuchAdvocat10/05/09