GALCERÁN DE PINÓS, Compte de Guimerà

Fa cosa d’un any que el poble de Guimerà saltava als mitjans de comunicació amb motiu de l’atorgament del títol de compte de Guimerà a la Sra. Cayetana Fitz-James Stuart y Silva (en aquest cas cal dir comtessa), per una ordre del Ministerio de Justicia de 6 de setembre de 2007, atesa la popularitat de la nova comtessa, i la quantitat de títols nobiliaris que acumula.

Cal pensar que el títol de compte de Guimerà té prestigi i estima entre la noblesa atès que a la Sra. Cayetana li ha calgut insistir llargament per a obtenir-lo, car ja ho va fer, sense sort, l’any 1969, i li ha calgut esperar la mort de l’anterior titular per a sumar-lo a la seva particular llista de títols. Tot i això, no ho ha tingut gens fàcil, doncs la Sra. Maria Rosa Caro Vázquez, germana de l’anterior compte de Guimerà, també va demanar el reconeixement del títol al seu favor, segons edicte publicat al BOE el de 16 de febrer de 2005, i, prèviament, una neboda d’ambdós, Mª Inmaculada Caro Carvajal, també havia demanat la successió en el títol, tal com ho anunciava el BOE de 8 de novembre de 2004.

Carlos Caro, anterior compte de Guimerà, havia succeït en el títol a la seva mare, la Sra. Mª Rosa Vázquez, d’aquesta manera resulta que ha estat, amb la seva solteria, el parèntesi masculí entre les darreres comtesses de Guimerà.Però no volia pas fer una crònica mes o menys rosa sobre els darrer comptes de Guimerà, sinó aprofitar aquest esdeveniment per a fixar l’atenció en el Sr. Gaspar Galcerán de Pinós i de Castro, que fou compte de Guimerà entre els segles XVI i XVII.Gaspar Galcerán de Pinós va nàixer a Barcelona el 15 de novembre de 1584, i va morir a Saragossa el 15 de juny de 1638. Malgrat ostentava diversos títols nobiliaris, es presentava a tot arreu com el compte de Guimerà, fins el punt de que generalment era conegut i citat com “Guimerà”, i amb aquest nom a passat a la història, de tal manera, que les referències que podem trobar en els cercadors actuals d’internet sobre el compte de Guimerà ens porten cap a la persona d’en Gaspar Galcerán.

Galcerán de Pinós era un humanista. Un intel•lectual del seu temps, preocupat per la història, les antigüitats, i per la recuperació del patrimoni. Durant la seva vida (que podem considerar mes aviat curta) mantenia correspondència amb altres humanistes i col•leccionistes, especialment de l’Aragó. Juntament amb la seva esposa va crear una acadèmia literària, en la qual es parlava sobre els clàssics, i es llegien poemes en llatí, castellà i català. També va formar una biblioteca important en humanitats, havent disposat que, a la seva mort, i per a evitar-ne la dispersió, passes al senyor de Berbedel.

El Sr. Galcerán de Pinós moria sense fills, i el títol de compte de Guimerà va passar als Duc d’Hijar, i així, per la banda dels Hijar, ha passat ara a la Sra. Cayetana Fitz-James Stuart, que també és la titular del ducat d’Alba de Tormes, tal com és coneguda arreu.

Galcerán de Pinós, que residia a Saragossa, i segurament no va visitar mai el poble que dona nom al comtat que ostentava, és la persona que, fins ara, li ha donat mes prestigi. La seva dedicació a la història, el seu esperit humanista, l’interès per a la conservació de l’art (per encàrrec seu es va fer una còpia del beato de San Andrés de Fanlo, actualment en el Museu de Nova York, i es van fer plànols i dibuixos del castell de Loarre) trenquen la imatge del noble illetrat i desvagat, i justifiquen un lloc permanent en la història.

Aquells que tinguin interès en aprofundir en el coneixement dels comptes de Guimerà, entre els segles XII i XIX, cal dir que la documentació forma part de l’Arxiu Ducal de Hijar, que va ser donat per la Casa d’Alba a la Diputació General d’Aragó, i que es conserva en el Archivo Historico Provincial de Zaragoza.

Potser ara, que vivim temps de recuperació de la memòria històrica, és un moment adient per a recuperar la figura i l’obra de Gaspar Galcerán de Pinós, compte de Guimerà.Per la meva part, només desitjo que l’actual titular del comptat de Guimerà tingui ocasions per a incrementar el prestigi de la institució.

J. Corbella i DuchAdvocat

Comparteix la publicació: