He tornat als clàssics, recordant allò que va dir-me un amic advocat a qui vaig trobar viatjant en el metro de Barcelona llegint una obra de Cicerò, indiferent a la gent i a les empentes, “cal tornar als clàssics, car és l’únic que perdura”.I és així com he rellegit La Ilíada, d’Homer, i m’han tornat a sorprendre l’agilitat i la facilitat narrativa de l’autor.
A La Ilíada no hi trobarem pas la narració d’una guerra entre bons i dolents. És la descripció d’una lluita entre homes forts i valents que donen tot el bo i millor que tenen, i en aquest sentit són significatius els darrers versos del cant quart, on llegim: “aquell que sense estar ferit per fletxa o pica hagués recorregut el camp no hauria fet cap retret a la batalla, aquell dia gran nombre de troians i d’aqueus estaven, junts, estesos sobre la pols”.
El poeta no assenyala les virtuts ni les maldats dels bàndols enfrontats, sinó els sofriments i les desgràcies que porta la guerra, qualsevol guerra, i especialment la que va enfrontar aqueus i troians durant mes de nou anys. És així com diu, “la guerra que fa vessar llàgrimes”, que portà innombrables sofrences, i que llançà a l’Hades (al món tenebrós dels morts) les ànimes de joves valerosos. Aquest és el missatge dels primer versos, que, en si mateixos, constitueixen una síntesi perfecta de tota l’obra.
A La Ilíada hi trobem també la descripció de formes de vida i de costums propis de la cultura mediterrània, que també son nostres. Veiem que vuit segles abans de Crist, igual com fem ara, es deia que “el vi renova les forces”, i s’oferia als guerrers cansats. I hom pensava que la gent d’abans era millor i mes valenta, quan en descriure una construcció, diu que “els homes que viuen ara no haurien pogut pas”.
En l’obra, que es va transmetre oralment durant molts segles, anomena els diferents personatges fent referència al seu gentilici, i així, Aquil·leu, és El pel·lida, en tant que fill de Peleu; Menelau, és L’àtrida, atès que és fill d’Atreu; Diomedes és El tidida, car és fill de Tideu, i, el gran Zeus, com a fill de Cronos, és El crònida, de manera semblant a com fem nosaltres en les nostres relacions socials, especialment en les comunitats petites i en l’entorn rural.
Els personatges mes significatius també son abjectivats prenent com a referència alguna de les seves qualitats mes destacades, tal com acostumem a fer nosaltres amb la colla d’amics, i amb els veïns. Així, Aquil·leu, es anomenat “el dels peus àgils” i “el de cabells bonics”. Criseida, “la noia d’ulls vius”, i “la de galtes boniques”. Odisseu, “l’astut” i “l’enganyós”. Pal·las Atena, “la deessa dels ulls glaucs, i “la infatigable”. Hèctor, “l’occidor”. El vell Nèstor, “de paraula agradable”. Helena, “de braços blancs”, i “de cabells bonics”, i, els aqueus, en general, son definits com a gent “d’abundosos cabells”.
També són molt interessants les descripcions anatòmiques de les ferides causades per les accions de guerra amb fletxes i llances.
Però allò que avui em mou a escriure sobre La Ilíada és la descripció poètica de la mort que es repeteix amb insistència, com correspon a la crònica d’una guerra ferotge, sense ferir en cap moment la sensibilitat del lector.Al cant quart hi trobem expressions com “les tenebres van cobrir els ulls del guerrer”; “va deixar sense vigor llurs membres”, i, “la fosca tancà els ulls del guerrer”. Al cant cinquè, podem llegir: “l’arrapà l’odiosa tenebra”; “allí l’abandonaren l’alè i el vigor”; “una fosca nit li va velar els ulls”; “sobre els seus ulls s’abaté la tenebra”. La mort, és la nit, la tenebra, però no se’ns presenta com un trencament, sinó com un trànsit suau, inevitable, cap un altre món.
Realment els clàssics “enganxen”, i, pensant amb les nits suaus de l’estiu, un no pot fer altra cosa que recomanar-ne la lectura, perquè és molt difícil trobar obres posteriors que els superin.
Josep Corbella i Duch.AdvocatPublicat al diari “La Mañana”, 21/06/08