En la meva imaginació infantil, l’home dels nassos era un rodamón que, per la lletjor de la seva cara, no podia fer estada enlloc i anava pels pobles.
L’he vist! Finalment l’he vist. He necessitat molta paciència i han hagut de passar molts anys, fins a fer-me gran i veure com els cabells anaven des d’un negre intens amb una rebel·lia pregona i punxeguda fins a un suau posat llis i gris. Ha calgut esperar, però T’he vist i ha valgut la pena.
Quan era petit, tal dia com avui, mentre em despertava la mare, em deia que l’home dels nassos, aquell que porta tants nassos com dies té l’any, ja havia passat pel carrer, molt tapat, per guarir-se del fred i la pluja; que havia pujat costa ‘amunt, passejant-se per tot el poble i, com que jo era un dormilega, no l’havia pogut veure i em caldria esperar tot un any per poder veure un personatge tan singular.
Com que mai he portat bé això de llevar-me al matí, l’any següent em tornava a quedar sense veure l’home dels nassos, i una altra vegada sentia els comentaris sorneguers i burletes de la mare i de la padrina. En la meva imaginació infantil, l’home dels nassos era un rodamón que, per la lletjor de la seva cara, no podia fer estada enlloc i anava de poble en poble amagat sota una capa que amb prou feines li deixava un forat per veure-hi. Després, perduda la innocència, l’home dels nassos ha esdevingut un personatge dels hiverns de boira grisa i bellugadissa, a voltes humits, blancs de gebre o de neu, de tardes curtes i de reunions familiars al costat de la cuina de llenya i del braser. Però avui, quan menys ho esperava, l’he vist entre la boira urbana i comprendreu, que, després de tant de temps i de tants fracassos, us ho vulgui contar, perquè no s’assembla gens al personatge que viu al meu imaginari.
Era un noi jove, més aviat alt i prim, amb pantalons foscos, sabates fosques i reforçades. Ajustada al cos, portava una jaqueta de colors vius i cridaners. Es resguardava les mans amb guants negres. Protegia el cap amb un casc de motorista. Portava un bufanda negra que li encerclava el coll i la boca. Per l’obertura del cap, només es podien veure dos ulls de nines negres, bellugadisses, xispejants, i un nas. Només un nas de carnós, vermell i acusador, se m’ha fet present quan he obert la porta del carrer. De lluny, semblava un nas que caminava en mig de la boira, només guiat per dos ulls plens de vida i de joventut. No hi havia cap dubte, era l’home dels nassos.
Aquest 31 de desembre, que no tinc l’escalf de la cuina de casa, quan la mare ja no ve a despertar-me al matí, se m’ha fet present un personatge fantàstic, que porta tants nassos com dies té ‘any. Si mai ningú me n’hagués parlat, hauria dit que era un missatger, un d’aquests nois que porten cartes i paquets amb una moto. Però de petit em van parlar de l’home dels nassos i jo sempre he cregut que algun dia el veuria.
Que Déu ens conservi la innocència.
Josep Corbella i Duch