En aquests temps, són cada vegada més els pobles i les ciutats que, una vegada a l’any, organitzen festes i reviuen el seu passat, i així mantenen viva la memòria històrica. D’aquesta manera hi ha qui per uns dies torna al món medieval; d’altres reprodueixen les relacions burgeses i els vestits engalanats del barroc; hi ha qui va més enllà i retorna a les batalles de moros i cristians, i tots plegats, qui més qui menys, intentem fer palesa la nostra singularitat en aquest món globalitzat i uniforme que ens ha tocat viure.
En aquesta dèria per recuperar el temps, i conèixer la pròpia història col•lectiva, també hi podem posar les publicacions sobre història local i comarcal, una de les quals, referida als bandolers aragonesos del segle XIX, m’ha vingut a les mans aquest estiu. Són dos llibres molt interessants escrits per José Antonio Adell i Celedonio García (que no és pas un lletraferit, sinó professor d’educació física).
Pel que es veu, sembla que la comarca dels Monegres va patir intensament els efectes del bandolerisme, especialment després de la primera guerra carlina, quan aquells que formaven part de l’exèrcit carií es van trobar sense ocupació, sense ofici ni benefici, amb les armes a la mà i amb la necessitat de menjar cada dia, en una societat amb fortes desigualtats socials.
En aquest àmbit neix i creix Mariano Gavín Sunén (Alcubierre, 1838 – Lanaja, 1875), més conegut amb el sobrenom de Cucaracha, es veu que, de petit, cantava amb molta gràcia la cançó del mateix nom.
El Cucaracha era un jove pastor, jornaler, estava casat i diuen que li agradava poc treballar, i es va iniciar com a bandoler quan va fugir després que, juntament amb un amic, van entrar en un corral per agafar una ovella i l’amo del ramat els descobreix. En la fugida van ferir l’amo del corral. Poc després maten un noi que els reconeix, i a partir d’aquí segueix una vida de robatoris i extorsions, amb algunes notes de revenja contra els propietaris i terratinents. Diuen que un dia va topar-se amb un noi que portava blat al molí, i en exigir-li els diners que portava, el vailet li respon que la seva mare només li havia donat tres pessetes per por de ser robat pel Cucaracha. En sentir-se ferit per aquestes paraules, treu unes monedes, les dóna al noi, el mira fixament i li fa aquest encàrrec: “Digues-li a la teva mare que el Cucaracha no roba els pobres”.
Aquest fet, i altres de similars, com la bossa amb diners que va llençar per damunt de la tàpia al corral del barquer d’Albalate, que s’esforça a remar per ajudar-lo en les seves fugides i ho feia lentament quan transportava la Guàrdia Civil que el perseguia, per pagar-li així els favors ja que mai els hi havia acceptat (conten que es va equivocar de corral, i que el beneficiat va ser un altre, el qual ho va mantenir en secret durant molts anys), han servit per crear una llegenda, quasi un mite, sobre la vida i activitats del Cucaracha com a bandoler astut i benfactor dels pobres, que es conserva molt viva, fins al punt que ha donat lloc a la publicació d’un còmic, i a la seva. narració, com a espectacle de titelles, per les festes majors dels pobles.
No tinc coneixement de publicacions similars relacionades amb bandolers lleidatans, malgrat que a Catalunya es conserva molt viu el record de Joan Sala, Serrallonga, i de Pere Rocaguinarda, Perot lo Lladre, fins al punt que a Barcelona hi ha un carrer amb el seu nom (estret i en forma de set, que va del carrer del Pi a la Portaferrissa). Ambdós van viure entre els segles XVI i XVII, però tenen punts de coincidència amb el Cucaracha, salvant les distàncies i el context polític, en tant que tots ells realitzaven accions en favor dels més necessitats, i en perjudici dels més rics, i així han quedats gravats en la memòria col•lectiva, envoltats de llegendes amables i pintoresques, essent considerats com a bandolers “bons”.
Lo Macot, de molta anomenada a Lleida, on és presentat i recordat com a model de dolenteria (hi ha que es refereix a algú dient que “és més dolent que Lo Macot”), és anterior a tots ells, va viure al segle XV, en el convuls regnat de Joan II, i actuava a favor del comte del Pallars en les lluites contra el rei.
Ja sé que no podem fer res contra l’imaginari popular, però em preocupa que puguem prendre com a referents els valors de bondat i de rectitud que ens han deixat alguns bandolers. Els morts, les coaccions, les extorsions i els robatoris que el Cucaracha, en Serrallonga i el Rocaguinarda han deixat en el seu camí no són cap exemple de conducta, malgrat que puguem entendre les seves actuacions en un context de desigualtat i d’opressió. Però no podem oblidar que la convivència es fonamenta en el respecte als altres. No hi ha bandolers “bons” i dolents. Lo Macot no és l’únic bandoler dolent.
Josep Corbella i Duch