Diuen que un frare dominic i un jesuïta viatjaven plegats a Roma per atendre qüestions pròpies del seu ministeri sacerdotal i, que mentre feien camí i parlaven de coses diverses, va sorgir la qüestió sobre si era lícit de fumar mentre hom resava. Cosa sobre la qual tenien parers divergents.
El dominic argumentava que no era lícit ni estava autoritzat, mentre que el jesuïta no hi veia cap mena de problema.
Cadascú exposa apassionadament llurs arguments sense convèncer l’altre, i, arrIbats a un cert punt, per evitar el trencament de relacions i mantenir l’amistat, van decidir plantejar la qüestió al Papa així que arribessin a Roma.
No van perdre el temps i a la primera ocasió que van tenir es van situar prop del Papa i van decidir fer la consulta separadament, però no pas en secret. Van organitzar-ho de tal manera que l’altre podia sentir la resposta.
Primer s’atansa el dominic i fa la següent pregunta: “Creu vostra santedat que és lícit de fumar mentre reso?”. La resposta immediata va ser “no”, argumentant que aquesta activitat, entre cargolar la cigarreta, aspirar el fum i treure’l, era una distracció que apartava l’atenció i concentració que exigeix l’oració. I, el dominic, amb el cap cot, va tornar on era el seu company, el qual, seguidament s’atansa al sant pare, i la fa aquesta pregunta: “Considereu que és lícit de resar mentre hom fuma?”. I la res¬posta va ser “sí”, argumentant que aquesta era una bona manera de santificar una activitat lúdica.
No cal dir que el jesuïta va tornar tot cofoi, i amb somriure de satisfacció, al costat del seu company de viatge que no se sabia avenir del fracàs de la seva tesi.
Aquesta història, que ens pot servir d’exemple per a temes diferents, com ara tures integristes i les aperturistes, m’ha vingut, però, a la memòria amb la publicació de la recent Llei 28/05, de 26 de desembre, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme, i reguladora de la venda, el consum i la publicitat dels productes del tabac, que ha portat molta polèmica des de la seva gestació, i que continua amb força després que ha entrat en vigor. Segurament perquè incideix en una activitat molt arrelada socialment que, fins fa poc, ha estat fomentada sense cap mena d’impediment.
La llei contra el tabaquisme és, en primer lloc, i per damunt de tot, una llei sanitària que te com finalitat millorar la salut dels ciutadans. Hi podem veure un cert paral·lelisme amb la història anterior. Allí l’hàbit de fumar es relaciona amb la salut espiritual, i a la Llei 28/05, amb la salut corporal. Els temps han canviat, els governants també. En una societat laica, els governants no es preocupen de la salvació de l’ànima, però tenen cura de la salut dels ciutadans, i prohibeixen aquelles coses que la perjudiquen o la limiten.
Amb un nom tan llarg, que sempre és difícil de recordar, és normal que la gent l’escurci i la conegui com a Llei Antitabac, quan, segurament, seria més apropiat dir-li “llei per millorar la salut”, però no entrarem ara en la difícil tasca de posar nom a les coses, i menys quan ja ho han fet uns altres. Però sí que li podem criticar a la nova llei que, malgrat començar definint alguns conceptes, no ens expliqui què hem d’entendre per “tabaquisme” i que es recolzi en alguns conceptes indeterminats, com quan diu que de fer en aquells llocs on “no ho estigui totalment prohibit”, amb la qual cosa en¬trem en el terreny de les prohibicions, i de les autoritzacions, relatives, que generen inseguretat jurídica, confusions i discussions.
Aquesta indeterminació fa que la llei necessiti quasi tot l’alfabet sencer (fins a la lletra “s”) per relacionar els llocs on està totalment prohibit fumar i, al final, acaba dient: “i en tots aquells llocs on es prohibeixi fumar per disposició legal o del seu titular”.
Vist el que tenim, un pensa que segurament era més fàcil d’entendre una prohibició total de fumar en espais públics, i assenyalar els llocs on és permès.
I posats a criticar, cal dir que, a primer cop d’ull, sembla indeterminat i complicat el sistema sancionador, que autoritza l’Administració per imposar una sanció prèviament a la tramitació de l’expedient administratiu sancionador. Es a dir, primer et castigo, i després ja veuré si et mereixes el càstig, amb la qual cosa es limiten els drets a la presumpció d’innocència i a la defensa.
La nova llei també s’acosta als temps de la història dels frares, quan incentiva i fomenta la denúncia dels ciutadans. Re¬cordeu allò de la persecució dels heretges i els tribunals inquisitorials. D’alguna manera, avui aquells que tenen costums poc saludables també són considerat heretges en una societat de gent que vol ser sana i aprecia i valora la gent amb el cos ben format, guapa i sense taques de tabac als dits, i serà per això que cal denunciar-los, perseguir-los i castigar-los.
I, per acabar, crec que la Llei 28/05 amaga una certa contradicció interna quan permet fumar a les presons i als establiments psiquiàtrics, perquè no podem pas pensar que el legislador discrimina presos i malalts mentals, ni que els imposa un nivell de salut inferior al de la resta dels ciutadans.
J. Corbella i Duch, Advocat