Una ja està bastant acostumat a dir i explicar que no es diu Joan, que tampoc es psiquiatre; que no és fill ni parent d’exalcalde, ni germà d’arquitecte.
Pero puc dir, només per a deixar-ho clar tot recordant dolçament la infantesa, que el psiquiatre amb qui compartim cognom, tenia un oncle de Guimerà, a casa del qual acostumava a passar-hi grand part de l’estiu. Es desplaçava des de Santa Coloma de Queralt a Guimerà amb el cotxe de la Hispano Igualadina que conduia el meu pare.
Diguem que jo només tinc una bona referència visual del Joan Corbella, assegut als seients del davant de l’omnibus que conduia el meu pare, però poca relació personal, tot al contrari de les meves germanes bessones que, als estius, acostumaven a jugar i fer colla amb les germanes del Joan, contruint així una bona amistat que perdura; com també el meu pare i el seu, que es relacionaven tot sovint.
Amb l’Ernest Corbella ens vam conèixer personalment un dia d’eleccions al Col·legi d’Advocats de Lleida, la casualitat va decidir que al mateix temps que jo diposativa el vot a la urna dels col·legiats exercents, ell ho feia a la dels no exercents.
Crec que l’Ernest ha estat un bon professor de dret, i un bon alcalde, atès que molta gent s’ha ma atansat per a comentant-me joiosament que havien estat alumnes del “meu pare”, i que en guarden un gran record. En cada ocasió d’aquestes em sab greu trencar la il·lusió de l’interlocutor i dir-li que el meu pare no era professor de Dret, que mai havia viscut a Lleida, i, al mateix temps, per altra banda, m’alegra que la gent tingui un bon record d’un Corbella.
Ernest, no se pas si llegiràs aquestes lletres, però apofito per a transmetre’t el sentiment agrait de molta gent vers la teva persona. En qualsevol cas, perdona pel retard.
Però em sembla que ara tindrè mes feina, que tindré de donar mes explicacions, atès que acabo de sentit pels noticiaris, i de llegir a internet, que la futura presó de Tàrrega s’anomenarà “La Corbella”, suposo que, com s’ha fet altres vegades, prenent el nom de l’indret on es bastirà. I pensó que, en endavant, segurament em caldrà explicar que no soc cap carceller, i que tampoc soc descendent d’aquell barò, governador de la presó de Lleida, de quina duresa de cor ens parla la cançò, lireta, lirò, malgrat el meu cogonom matern sigui Duch.
I per acabar-ho d’arrodonir, resulta que ja fa bastants anys que a l’Escola de Treball Social de la U.B. tinc encarregada la docència d’una assignatura optativa que porta per títol “Dret Penal i Penitenciari”, i que, en el seu moment, vaig aconseguir el grau acadèmic de doctor amb un tesi sobre els drets fonamentals en la relació jurídica penitenciaria.
Amb tot això un pensa que potser son massa coincidències, però us puc assegurar que soc totalment aliè al procés que ha portat fins a la ubicació d’una nova presò a Tarrega, i a la determinació del nom en que s’ha d’identificar.
D’ara en endavant segurament tindrem un nou tema per a iniciar converses i relacions. Un s’ha d’acostumar a viure amb tots els apendix que afegits que va carregant fent camí per la vida. Al cap i a la fi son situacions que cal agafar-les amb simpatia i bon humor.
I si voleu, un altre dia podem parlar de presons.
Cordialment,
J. Corbella i Duch, Advocat