Amb l’acabament de les obres de l’autovia de Barcelona, que representen també un canvi conceptual en el transport, atès que, superant les referències al carro, ara ja no parlem de carretera, els que habitualment anem de Lleida a Barcelona tenim el camí més fàcil i també una nova perspectiva paisatgística que, entre altres coses, ens ha descobert uns quants cementiris fins ara lluny de l’abast de la mirada del viatger.
Repassem-ho. Venint de Barcelona, el primer que trobem, al Baix Llobregat, i a la nostra esquerra, és el de Sant Andreu de la Barca, que gairebé passa desapercebut.
Bastant després, quan comencem la nova via de pujada a la Panadella, a la dreta, hi ha el de Jorba, un poble que, amb el seu nom, recorda uns grans magatzems i il·lusions d’infància i joventut. Queda dissimulat per una tanca d’obra, però situat com està en un petit fons, és perfectament visible quan sortim d’un revolt.
Més amunt, i a l’esquerra, el de Santa Maria del Camí, a mig camí d’un pujolet, entre pins i terra vermella, que és més visible baixant des de Lleida, i llavors ens queda a la dreta, mirant-nos de fit a fit, perquè té la porta orientada a ponent.
Pocs metres després, quan l’autovia planeja, per damunt i a la dreta ens mira el de Porquerisses, que ha vist reforçada la seva base amb austers murs de formigó, ara coronats per unes tanques metàl·liques, i sembla posat dalt d’un pòdium.
I per acabar, passat Cervera i abans d’entrar al Pla d’Urgell, queda a l’esquerra, a la dreta venint de Lleida, el de la Curullada, que també és visible des de l’antiga N-II.
Són cementiris petits, que tenen l’harmonia de les coses senzilles, els quals, individualment, i en conjunt, ofereixen unes sorprenents i fugisseres imatges de tranquil·litat que també poden actuar com a incentius de la prudència dels conductors.
En els temps actuals, no s’usa oferir imatges de la mort ni de les coses que s’hi relacionen. La societat actual sembla instal·lada en un alt nivell de benestar que només admet manifestacions d’allò que considera estèticament correcte. L’arquitectura, l’urbanisme, el disseny dels objectes, les imatges corporals, tot és recte i polit, sense obstacles. L’home s’esforça per trobar el benestar i la satisfacció en qualsevol activitat, defugint tota consideració i contemplació de les coses relacionades amb el sofriment, l’angoixa o el fracàs i la mort. Sembla que volem aconseguir la joventut eterna, i en aquest desig la gent ja no vesteix robes negres, sinó teixits de colors vius totes les èpoques de l’any, i ens esforcem per tenir el cos àgil i flexible anant a gimnasos i fent esport de tota mena. Els metges i científics treballen per trobar remei a les malalties i cerquen la manera de substituir òrgans i teixits, i allargar la vida.
Per això sorprèn que una nova i moderna autovia es converteixi en un contrapunt dintre del corrent general i passi serpentejant entre cementiris fins ara resguardats i tranquils, i ens posi molt a prop la contemplació de l’indret reservat com a morada final.
Perdoneu, però aquesta primavera m’ha portat una reflexió poc habitual, allunyada dels temes jurídics, però potser no tant, perquè la mort també és el començament de moltes actuacions minuciosament regulades per les normes legals. En definitiva, un fet natural que genera infinits efectes jurídics.
Josep Corbella i Duch