El blog del Josep Corbella

Diumenge a la tarda, a Guimerà, i el sol no te cap pressa per amagar-se en les llunyanes terres de ponent. Però no podem estar tot el dia a casa, i sortim carretera avall, tornant pel que sempre havia estat el camí dels Diumenges, i que ara porta el nom de Raval de la Salut, potser per a deixar clar a tot hom que, passejar, i si pot ser en companyia, és una de les millors maneres de fer salut.

No entrarem ara en una estèril discussió sobre si el nom es “diumenges”, amb referència al dia de la setmana, o “domenges”, com a derivat de dominus-domine, i, en referència als senyors, als que, molt temps enrere, eren els amos del territori. Ni a considerar si el nom es només una forma vocal, una manera de parlar, de la gent d’aquest poble.

I dic que no entraré en aquestes consideracions perque avui m’he posat davant l’ordinador impressionat per la contemplació d’un conjunt de folis amb poesies penjats d’unes tanques al costat del camí, i prop de les escoles, envoltats de cintes de colors que el vent ondula suaument, i acompanyat de codis QR que ens ofereixen veus de nois i noies recitant poemes, palesant així una feina feta amb serietat i il·lusió.

La troballa es un motiu d’alegria, i hom pensa que s’ha de disculpar per no haver-la descobert abans, atès que, segurament, l’exposició de poemes al vent i a la vista de tots els que transiten pel camí, és el resultat de la celebració del dia de la poesia que es commemora el 21 de març, coincidint amb el començament de la primavera.

Apunto els títols dels poemes, tots ells alegres i de lectura fàcil, que es transcriuen amb indicació del seu autor/a: Brins d’herba; El silenci (de Miquel Desclot); Rata d’escala (del mateix autor); Follet; A la nit; L’Ànec i l’Oca; La gallina eixerida (de Joana Raspall); El Cuquet (de la mateixa autora); Paraules al vent (també de Joana Raspall); Cuca de llum (de Mercè Rodoreda); L’Alzina i el Roure (de Nuria Albó); Avui les fades i les bruixes s’estimen (de Maria Mercè Marsal); Els grills (d’Enric Larreula); Grill (Nuria Albó); On és el vent ??? (de la mateixa autora); Fulles seques; Els ocells, i, La fulla.

S’inclouen també poemes visuals, amb cal·ligrames que representen un hipopòtam, un ocell, o un cargol.

Ben segur que tenim a la vista el resultat d’una activitat escolar, o be d’un lleure formatiu seguit pels mes joves del poble. Llegeixo els texts, escolto els àudios, i m’entretinc especialment en la lectura de dos poemes. Primer, amb que ens parla d’un xerraire gat de cua blanca, procedent d’una cantarella anglesa, traduïda per Marià Manent, i que diu així:

Gat de cua blanca / No em diràs d’on vens ? / Ara vinc de Londres, del palau del Rei / Gat de cua blanca: que hi has vits allí ? / A sota la cadira, només un ratolí.

L’altre és el poema de Nadal escrit per Mn. Ramon Muntanyola, que havia estat vicari a Guimerà, i que porta per títol “Muntanyes de suro”. Amb gran senzillesa, i seguin un ritme fàcil que traspua fervor religiós, ens atansa a Nadal, dient: “Jo tinc un pessebre de suro i cartró, d’arena i de molsa, de boixos i arboç, d’estrelles pintades, …..”

Ha estat una troballa impensada, gratificant, d’aquelles que obren el cor i t’omplen la cara d’aire fresc, com el d’aquest cap vespre, després de tardes de núvols i pluja que no han pogut reviure el Corb.

Però aquestes poesies arran del camí ens mantenen en l’esperança de les noves generacions que, sens dubte, sabran construir un mon millor.

A la nit, mentre contemplava la calma des del mirador de casa, m’ha semblat que l’interès per l’exposició anava mes enllà, i he vist que la lluna nova, que aquests dies s’aixeca damunt de Passanant, parava un moment el seu caminar i llegia atentament el poemes posats arran del camí.

j. corbella i duch

advocat

05/juny/2023

Aquest senzill i al mateix temps omnicomprensiu títol és el del llibre que dijous passat presentava la seva autora, Fina Comas, a la llibreria Caselles, acompanyada pel Dr. Àngel Pedra, president de la Societat Cultural i Gastronòmica dels Amics del Bacallà de Lleida.

Hi vaig assistir amb una doble motivació. Per una banda, com a membre de la Societat Gastronòmica, i, per una altra, per afinitat amb l’autora de l’obra, advocada de professió.

No vaig quedar pas defraudat. Fina Comas va començar amb un bloc dedicat a la cuina. A partir d’aquí, ha ampliat coneixements assistint a cursos i jornades i viatjant a diferents llocs per conèixer les especialitats locals. L’obra, d’unes 200 pàgines, no és pas un simple recull de receptes de cuina amb el bacallà  com a protagonista, ja que té una extensa primera part dedicada a explicar l’etimologia del bacallà, la història de la pesca, les diferents formes de conservació i els camins que  ha seguit per arribar fins a les ribes del Mediterrani, dedicant unes pàgines per recordar-nos com i quan va entrar a Catalunya, que ho situa cap al 1574, quan es bescanvia per aiguardent amb comerciants anglesos i holandesos. Inclou unes pàgines dedicades a l’ofici de bacallaner, que les presses i la producción industrial i en massa dels nostres temps semblen portar a la desaparició per falta de relleu professional. I, parlant de bacallaners, explica el significat de l’expressió “tallar el bacallà”, tan lligada a l’ofici i a les funcions desenvolupades pels priors dels convents. En l’àmbit dels professionals del bacallà, explica gràficament els noms de les parts que s’aprofiten del bacallà i els passos que cal seguir per dessalar-lo.

La segona part, dedicada a les receptes, inclou diferents apartats que contemplen les variades possibilitats culinàries del producte, des dels aperitius passant per diverses combinacions i fins als plats en què és l’únic i suprem protagonista. Acaba amb una recepta de fra Sever d’Olot, monjo caputxí i autor del Llibre de l’art de cuinar, una edició manuscrita del 1787 avui recuperada gràcies a la dedicació d’un altre caputxí, fra Valentí Serra. El llibre que ens ofereix Fina Comas està escrit en un estil clar i directe que en facilita molt la lectura i inclou fotografies, fetes per la mateixa autora, de tots els plats que proposa i de la informació relacionada amb la pesca, la conservació i la venda del bacallà.

Estic segur que, per la qualitat del seu contingut, serà una obra de referència als prestatges de la cuina d’aquells que se senten especialment complaguts degustant un plat de bacallà.

Josep Corbella i Duch
Advocat

Darrerament ens arriba molt soroll mediàtic relacionat amb els tràmits de redacció, aprovació i promulgació de lleis, i altres disposicions de caràcter general, fins al punt que hom pot arribar a creure, erròniament, que el procés legislatiu segueix el seu camí entre diaris i tertúlies radiofòniques i televisives.

Però en mig de tant excitació mediàtica, també trobem lleis que s’aproven i es publiquen sense fer gens de soroll, i comencen a desplegar els seus efectes causant alguna sorpresa als afectats, que estaven desprevinguts.

Em refereixo a la llei de Catalunya 3/23, de 16 de març, de mesures fiscals, administratives, financeres i dels sector públic per al 2023, que, cap al final, inclou unes disposicions que modifiquen el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, i que no son pas de tipus fiscal, ni financeres, i que tampoc s’inclou en el sector públic, sinó a l’àmbit privat, això és, de les relacions entre particulars.

Les normes esmentades, es refereixen als censos, i al règim de la propietat horitzontal dels immobles, i, mes concretament, a la instal·lació d’energies renovables. Però deixem de banda aquest últim aspecte, sense que s’hagi d’entendre que tingui una importància menor, i ens ocupem de la modificació de les normes sobre redempció dels censos històrics, aquells constituïts d’acord amb la legislació anterior a la llei de  censos de 1990.

Per a centrar la qüestió, diguem que ha pervingut la figura medieval del cens emfitèutic (que tenia arrels romanes), amb algunes modificacions, i que consisteix en la cessió de terrenys, a perpetuïtat, i/o a llarg termini, per al seu cultiu i/o millora, a canvi del pagament d’un cànon o pensió anual, en diners o be amb una part dels fruits i productes de la finca.

D’aquesta manera es fraccionava i dividia la propietat de la finca. El cedent, anomenat també censalista, en tenia el domini directe, i l’emfiteuta o censatari, el domini útil. Aquest darrer, la conreava, en treia els fruits, i la podia transmetre pagant un percentatge del preu al censalista, titular del domini directe, anomenat lluïsme

El censalista, titular del domini útil, tenia el dret d’adquisició preferent cas que el censatari transmeti el domini útil a un tercer, anomenat fadiga.

Els censos emfitèutics han estat molt nombrosos a Catalunya, especialment a l’àrea de Barcelona, fins al punt d’incidir negativament en la seva expansió urbanística i en la transformació industrial. Per això, en els primers temps de la dictadura franquista fou promulgada la Llei de 31 de desembre de 1945 sobre inscripció, divisió i redempció de censos, que només afecta Catalunya (malgrat no ho digui expressament), que trenca amb el sistema anterior disposant la redimibilitat i la divisió dels censos existents, instaurant un Tribunal Arbitral de Censos a cadascuna les quatre capitals de província, format per un magistrat, un notari, i un registrador de la propietat, amb la finalitat de decidir en les controvèrsies sobre redempció i divisió de censos en el seu àmbit territorial. Aquets tribunals especials van estar en funcionament fins l’any 1985, en ser suprimits per la vigent llei orgànica del poder judicial.

Posteriorment, la Llei de la Generalitat 6/90, de 16 de març, modifica la regulació dels censos a Catalunya i en fixa el preu de la redempció, que pel que fa a les pensions, l’estableix en la capitalització del tipus acordat al 3%, i quan al lluïsme i la fadiga, al 2% del valor cadastral de la finca, mes l’1/40 part d’un segon lluïsme per cada any passat des de la darrera transmissió de la finca, amb un límit total de dos lluïsmes. Però respecte de l’antic territori emfitèutic de Barcelona la redempció del lluïsme s’estableix en un 10% del valor cadastral de la finca (tot plegat una mica complex).

La nova llei de 16 de març d’enguany, canvi radicalment les normes sobre redempció dels censos, deixant enrere les normes anteriors, i fixant-ne el preu en l’ú per cent del valor cadastral de la finca, mes un altre ú per cent si el dret de lluïsme consta inscrit en el Registre. Total avui els censos es poden redimir (extingir traient la càrrega que grava la finca), pagant al titular del domini útil el 2% del seu valor cadastral de la finca.

I allò mes important, correspon al censatari, titular del domini útil, el dret a procedir de forma unilateral a la redempció del cens, mitjançant compareixença davant notari, consignant la quantitat que correspongui en concepte d’indemnització a favor del censalista.

La nova disposició és el darrer embat legal contra els cens històrics, deixant en gaire be res les expectatives dels titulars d’aquests antics censos emfitèutics.

El temps passa, canvien les necessitats socials, i així s’impulsen els canvies i les modificacions en el sistema jurídic, malgrat que sigui molt lentament i a batzacades, com veiem en el cas que comentem.

I, per acabar, cal dir que el vigent Codi Civil de Catalunya, en els arts. 565-1 a 33, regula l’actual institució dels drets de cens, com a prestació periòdica vinculada a la propietat d’una finca, i, mes endavant, en l’art. 626-1 a 7, el contracte de censal, i que la nova norma que comentem no afecta aquestes disposicions, atès que els seu objecte es limita als censos que podem qualificar com a històrics.

j. corbella i duch

advocat

27 d’abril de 2023

Hem escrit un número, sense mes, i també llur expressió gramatical. Res mes.

Però, si el contemplem, si el mirem i el remirem, hi veiem el seu atractiu. Començant per la repetició de les xifres que formen el conjunt que forma el número, continuant per la forma de cadascuna de les xifres que conformen el numero: arrodonida, amb la meitat superior tancada i la inferior oberta; la repetició de una individualitat singular, única, formant una continuïtat en una línia recta horitzontal, que suggereix un camí que apunta a l’infinit. I, així, entra en el nostre entorn, i es fa familiar.

Atesa la seva simplicitat, és molt fàcil de recordar, però si el mirem des de la perspectiva d’un nombre de coses, de comptar objectes, anys, dies, passos, paraules, etc., s’esdevé una fita llunyana, difícil d’aconseguir.

Segons com, si la persona que el contempla i reflexiona, viu en un ambient depressiu, rodejat de frustracions, amb projectes mig començats i mai acabats, veurà en el numero 9999 l’expressió d’algú que s’ha quedat a un pas de la plenitud del numero rodo significat pel deu mil. Potser el vegi com la manifestació de la mes gran frustració, i de la inutilitat de l’esforç que no ha pogut arribar al cim, la representació d’allò mes negatiu.

Però aquell que és optimista, el que allarga la mirada mes enllà de l’horitzó, hi sabrà veure tot un conjunt de resultats satisfactoris, de guanys que poc a poc, potser amb dificultats, han enriquit i conformat la pròpia personalitat.

I tantes coses ens arriben només en uns moments de contemplació d’aquest número despullar de qualsevol altra cosa, i sense cap afegit, que podem estar una llarga estona parlant d’un número que, per ell mateix, no diu res.

Al cap i a la fi, els números son freds i inexpressius. Som nosaltres qui els hi donem veu i sentit segons l’ús que en fem, i la destinació que els hi donem, i serveixen tant per a informar-nos de riqueses exultants, com de la pobresa mes escandalosa.

Avui, aquesta llarga exposició, ha estat motivada per la contemplació del meu DNI (document nacional de identitat), que acabo de renovar, i que té validesa fins l’ú de gener de 9999. Una data que, a hores d’ara, és molt llunyana.

No se pas si arribaré a veure aquest dia en que l’Administració, sempre previsora, ha disposat que s’ha de fer la renovació del document, però estic disposat a seguir el camí que s’hagi de transitar fins arribar-hi, malgrat pugui ser llarg i difícil.

La nova data de renovació del DNI no has estat pas una sorpresa, i tampoc m’ha donat cap disgust. El temps passa inexorablement, i no podem pas anar-hi en contra, sinó que ens cal adaptar-se a cada moment i seguir, seguir amb el cap ben alt, perque si no és així, no podrem veure allò que ve, ni ens adonarem de tot el que hi ha en el camí.

La determinació d’una data pel proper tràmit administratiu de renovació, ens palesa que, en el nostre mon, no hi ha res indefinit, que tot te una data de caducitat, mes o menys llarga, però arriba un dia en que les coses acaben. I, dit això, podem afegir, que ens cal estar atents i preparats per encarar aquest moment en que les coses acaben.

Per a que ens hi puguem acostumar, aquesta setmana, acabarem un any, i en començarem un altre, i com aquell que no vol, 9999 estarà mes a prop.

Aquesta vegada, un simple número, incorporat en un d’acte administratiu, que determina la renovació d’un document important en el desenvolupament de l’activitat diària de les persones, s’ha convertit en l’impulsor d’una reflexió sobre el camí de la vida.

j.corbella i duch

advocat

30/desembre/2022

La recent sentència 66/2022, de 2 de juny, del Tribunals Constitucional, sembla que ha donat com una mena de campanada que ha fet despertar tot hom, i de cop i volta hem vist que no hi ha cap normativa legal que estableixi on i com les dones han d’infantar els seus fills, i que tampoc està regulat legalment un procediment específic per obligar una dona gestant,que ha decidit donar a llum en el seu domicili, a ingressar en un centre sanitari i a rebre assistència mèdica en el part.

Començant pel fiscal que ha intervingut en el procés del TC, i acabant pe una de les magistrades del tribunal que formula un vot particular a la sentència, tot hom ha quedat sorprès, i, tot d’una, ens hem adonat que les lleis que regulen les prestacions del sistema sanitari públic, no tenen prevista l’assistència del part a domicili.

Tots hem quedat bocabadats, perquè resulta que els metges del sistema sanitari públic no poden fer assistència en un part domiciliari, senzillament, perquè no esta previst.

Ben mirat, servidor, que va néixer a casa, només amb l’assistència d’una llevadora no professional, pensa que, si fos a fer avui, la mare potser hauria tingut dificultats per a infantar.

Però d’aquest naixement ja han passat molts anys, i ara només en parlem per assenyalar les diferències i el contrast entre abans i l’ara.

La vida, i el sistema de l’Estat de benestar que, amb dificultat i deficiències, hem anat construïnt, han evolucionat de tal manera, que ara no tenim previst, i no ens imaginem, que una dona pugui infantar a casa, i només pensem en l’assistència hospitalària, quan, fins no fa tants anys, allò normal i habitual, era el naixement a casa, i només quan es tractava d’una gestació complicada, o de famílies amb disponibilitat econòmica, hom acudia a l’assistència hospitalària al part.

Així doncs, és possible que, si el legislador ha tingut ocasió de llegir la llarguíssima sentència del TC que comentem, dintre de poc temps estigui regulada legalment l’assistència al part en el domicili dintre de les prestacions del sistema sanitari, i així es podrà evitar la repetició del calvari que va passar, l’abril de 2019, una senyora d’Oviedo que, juntament amb la seva parella, havien decidit donar a llum en el domicili familiar amb l’assistència d’una llevadora professional titulada.

Però la gestació s’allargava, i va anar mes enllà de les 42 setmanes habituals, i els metges de l’hospital públic que en feien el seguiment, paral·lelament a la llevadora privada, van veure perill  per la vida, integritat i salut, tant del nasciturus, com de la mare, i així ho van comunicar al jutjat de guàrdia, que a la vista dels informes presentats, i només amb la conformitat del Fiscal, va decidir l’ingrés obligat de la gestant a l’hospital universitari de la ciutat, acompanyada per la policia municipal.

I ja tenim el conflicte, la gestant presenta recurs queixant-se de que s’ha imposat l’ingrés obligat sense escoltar-la prèviament, i que se li ha imposat una mesura que vulnera els seus drets fonamentals a la llibertat individual i a la intimitat personal.

Diguem que, l’endemà de l’ingrés imposat a la gestant, naixia una nena amb l’ajuda d’una cesària, i que, el TC, per una majoria molt ajustada, tres anys després, ha dictat una sentència desestimant el recurs presentat.

No és aquí el lloc mes adient per a fer un extens comentari de la sentència esmentada, però val la pena apuntar els canvis socials, i sanitaris, sobre l’assistència al part.

j. corbella i duch

advocat

9/setembre/2022

Aquest diumenge, al capvespre, després que el sol hagi començat la seva davallada en el mes enllà mai aconseguit, he passat una estona al balcó de casa, i, com aquell que no vol, m’he recordat de les estones passades al mateix balcó durant el temps de confinament imposat per a intentar controlar la pandèmia desfermada per l’aparició de la malaurada COVID-19.

En els llargs dies de confinament, quan els coloms passejaven i festejaven carrer a munt i carrer avall, sense cap mena d’impediment, i hom podia distingir el cant de la merla del de la cadernera, entre la poca gent que transitava, a mig matí, i cap al tard, apareixia una senyora, ni jove, ni gran, discreta, vestida per a sortir al carrer, però no pas mudada, que anava acompanyada d’un gas blanc, no massa gran, d’aquests que tenen cabell abundant, i no paren mai de moure la cua.

Es tractava d’una persona tant normal, que no sobresurt per res ni crida l’atenció, si no fos pel gos que l’acompanya, com una bola de neu bellugadissa. Però ancorats en un temps sense gaires distraccions, les repetides aparicions de la senyora amb el gos blanc fan que hom s’hi fixi, i que n’observi la manera de fer.

La senyora repetia sempre el mateix comportament. Venia caminant amb el gos, que el portava lligat amb una corretja, i s’asseia en l’esgraó de l’entrada d’una botiga, forçament inactiva per imposició governativa.

El gos quedava quiet, com esperant, i, al cap de poc temps, se’l posava a la falda, i així, senyora i gos, estaven força estona, no se si descansant del cansament de la caminada, esperant de passar el temps mentre es feia l’hora de dinar, o de sopar, o, senzillament, aprofitant l’ocasió per alliberar-se de l’imposat tancament a casa.

I així un dia i un altre dia. Sola, només amb el gos blanc, sense parlar amb ningú. Quan en tenia prou d’estar asseguda amb el gos a la falda, marxava carrer amunt. Algunes vegades portant el gos en braços, cosa que em va fer pensar que potser ja era vell, i no estava per a fer gaires caminades.

Mes endavant, quan es van suavitzar les normes de confinament, i la gent podia sortir en unes determinades hores, segons l’edat, vaig veure passejar la que, en el meu imaginari personal, serà per sempre “senyora del gos blanc”, però anava sola, sense el gos, potser per salvar-lo de les multituds.

Acabades les restriccions no he tornat a veure la senyora del gos blanc, i em queda el dubte de si ambdós continuen en vida. De si encara hi ha una senyora que passeja acompanyada d’un gos blanc, cansat de viure i de caminar, que l’ha de portar el coll per tornar-lo a casa. I de si el gos blanc, només va ser un incident, un argument, una excusa, per a poder sortir una estona al carrer.

En el temps de confinament, la senyora i el seu gos blanc, els he vist com l’encarnació de la soledat i de la incomunicació, i ara penso que potser no ho he sabut veure be, i, que realment, mentre romanien asseguts a l’escala, pregonaven una relació solidària, en mig del desert de la ciutat.

1. corbella i duch

advocat

09/juny/2022