El titular no és cap joc de paraules, i tampoc necessita cap esforç d’interpretació. Cal agafar-lo en la forma que està escrit, atès que es tracta d’un fet documentat i, posteriorment recollit i comentat en el llibre de Mn. Sanç Capdevila, editat pel Patronat de la Mare de Déu de la Bovera, el març de 1986, que porta per títol “SANTA MARIA I SANT ESTEVE DE GUIMERÀ”. Notes històriques. Edició ampliada a cura de Mn. Armand Puig i Tàrrench i Roser Puig i Tàrrench, assenyalat amb el núm. 6 de la col·lecció de les publicacions fetes per l’esmentat Patronat. Podeu llegir el llibre a través de la nostra BIBLIOTECA DIGITAL
En la pàgina 105 del llibre, que recull i ordena el rectorologi de Guimerà, inclou, durant els anys 1515-1517, al Cardenal Remolins. Després a les pàgines 106 i 107, sota el rètol “Nota sobre el Rector-Cardenal Remolins (1515-1517)” es reprodueix la carta (escrita en llatí) adreçada per la Sra. Guiomar de Castre i Manríquez al Sr. Arquebisbe de Tarragona i/o al seu Vicari General, presentant al Cardenal Remolins per a ocupar el càrrec de rector de Guimerà, que estava vacant per la mort del seu titular, exercint el dret de presentació que ostenta com a patrona de la rectoria. La nota porta data de 29 de març de 1515.
Això és així perquè, en aquell temps, la rectoria de Guimerà era de patronatge senyorial, i corresponia al senyor del castell (en aquest cas, a la seva vídua, com a usufructuària dels béns del difunt espòs) el dret de presentar a l’arquebisbe de Tarragona el sacerdot a càrrec de la rectoria.
Al peu de la transcripció es fa constar que és un document de l’arxiu parroquial de Guimerà, del manual d’Andreu Morell, prev.
En les pàgines següents, consta una breu biografia del Cardenal Remolins, i al final de l’obra, en les pàgines 167 i 168, hom pot trobar el document traduït al català.
Dit això, i per entendre millor la insòlita situació generada per la proposició presentada per la Sra. Guiomar, cal fer una breu referència a la història i contemplar la situació del moment, i també mirada a la biografia als protagonistes d’aquest fet. L’any 1515, moment en què la senyora Guiomar presenta al cardenal Remolins com a rector de Guimerà, el rei Ferran II governava en solitari els regnes de la corona catalanoaragonesa (Aragó, Catalunya, València, Sicília i Nàpols) després de la mort de la reina Isabel el 1504, i actuava com a regent del regne de Castella. Eren temps complicats amb diversos moviments de les potències del moment, que s’acaben concretant després de la mort del rei esdevinguda el 23 de gener de 1516.
Pel que fa als protagonistes d’aquesta història, comencem fent un resum de la biografia del Cardenal Remolins.
Segons Martí de Riquer en “Quinze generacions d’una família catalana” (Quaderns Crema, 1999), Francesc de Remolins i Pardines. Neix a Lleida el 1462, i mor a Roma el 1518. Estudia dret a l’Estudi General de Lleida, seguint la carrera del seu pare, que ocupava una càtedra, i el 1491 es trasllada a la Universitat de Pisa on obté el doctorat “in utroque iure” (en ambdós drets, civil i eclesiàstic) i també exerceix com a docent durant dos anys.
A Pisa coincideix i fa amistat, amb Giovanni de Medici (fill de Llorenç de Medici) i Cèsar Borja (fill del papa Alexandre VI). Amistats que, d’alguna manera, determinaran el seu futur.
L’any 1495 torna a Lleida i es casa amb una dona molt pietosa, que un bon dia decideix canviar l’estat matrimonial per la vida contemplativa, i es fa monja. En aquesta situació, sigui per despit o per vocació, Remolins es fa capellà.
El rei Ferran II, el Catòlic, l’envia com ambaixador a Roma, a la cort del papa Alexandre VI, que, segurament per recomanacions del seu fill Cèsar (amic de Remolins), el nomena protonotari apostòlic (ben mirat, sembla com una deserció, o canvi de bàndol, atès que passa de servir al rei a servir al papa), i entra així, dintre del cercle de persones de confiança del papa.
Poc temps després, a Florència, Girolamo Savonarola, frare dominic, adquireix gran fama pels seus sermons contraris a l’esperit mundà i llicenciós del Renaixement, especialment visible en les autoritats eclesiàstiques, el qual, en mig de les convulsions derivades de la guerra amb el rei de França, instaura un govern teocràtic a la ciutat, fins que els ciutadans es revolten i l’empresonen.
Aquest és el moment que esperava el papa Alexandre VI per actuar contra Savonarola, al que ja havia prohibit predicar, i el mes de maig de 1498 envia a Florència al fidel Francesc de Remolins, que ja havia acreditat llurs coneixements jurídics, juntament amb el superior dels dominics, Giochinno Torriani, amb l’encàrrec de constituir un tribunal per a interrogar el frare rebel i jutjar-lo.
I és així com la nit del 22 de maig de 1498 té lloc el darrer interrogatori de Savonarola, que immediatament és condemnat a mort i, l’endemà, executat a la foguera juntament amb dos altres companys del mateix convent, fra Domenico da Pescia i fra Silvestro Maruffi que, segons diu Riquer, ni tan sols van ser interrogats, el qual afegeix que Remolins actuava com un fidel i fred instrument al servei del papa Alexandre VI.
El 1501 és nomenat arquebisbe de Sorrento, i governador de Roma, càrrec que exerceix fins a la mort del papa Alexandre VI, l’agost de 1503.
També el 1503, a les acaballes del pontificat del papa Alexandre, és elevat a cardenal, cosa li permet estar present als conclaves de 1503 que elegeixen als papes Pius III i Juli II (Giuliano de la Rovere), persona d’una família enemistada amb el papa Borja i els membres de la seva cort, motiu pel qual Remolins perd influència dintre de la cúria pontifícia i, per a evitar riscs, se’n va a Nàpols, posant-se al servei del rei Ferran II d’Aragó, que el nomena lloctinent reial, durant dos períodes consecutius entre 1511 i 1513, substituint a Ramon Folch de Cardona-Anglesola i Requesens (de Bellpuig d’Urgell), llavors ocupat en el comandament de la Lliga Santa impulsada pel papat, Venècia, l’Imperi i el rei d’Aragó per a lluitar contra el rei de França (El cardenal torna a canviar, i es posà al servei del rei, demostrant així una gran capacitat per a superar dificultats i mantenir-se dintre dels àmbits de l’alta política i del poder terrenal).
S’obre un temps en què el cardenal Remolins omple els dies complint encàrrecs del rei, fent gestions diplomàtiques i ajudant en allò que pot al seu amic César Borja. El 1512 renúncia a l’arquebisbat de Sorrento en favor del seu germà Gispert, al mateix temps que participa en activitats de l’església, intervenint en el Vè Concili Lateranense i ocupant-se de l’administració apostòlica de l’arquebisbat de Parlem, fins que el 1513 s’esdevé la mort del papa Juli II, i l’elecció de Giovanni de Medici, antic company d’estudis del cardenal, a Pisa, que pren el nom de Lleó X.
Amb un amic Medici a la seu pontifícia Francesc de Remolins torna a Roma (i entra, novament, en el cercle de confiança papal), és nomenat administrador dels bisbats de Sarno i de Gal·lípoli, i bisbe d’Albano, obtenint rendes importants que li permeten establir la seva residència en el Palau Orsini i portar una vida de luxe i de plaers, un xic desordenada, diuen (podem veure que les seus episcopals assignades al cardenal Remolins se situen en el Regne de Nàpols).
El 1514 és nomenat Vicari General de l’Orde del Sant Sepulcre; el 1515 Abat del monestir benedictí de Sant Pere de Besalú, on segons alguns autors havia professat com a monjo el seu fill, abat de 1521 a 1524, anomenat Francesc (altres diuen que era un nebot) i, finalment, el 1517, nomenat abat del monestir de Sant Pere de Camprodon.
En la biografia del cardenal Remolins que consta a la Reial Acadèmia de la Història, escrita per Álvaro Fernández de Córdoba Miralles, citant K. Eubel, diu que durant aquest temps “el cardenal recibió una cascada de pequeños beneficios que se repartian por diferentes monasterios e iglesias de la Peninsula Ibérica e Italina”.
Possiblement, en aquesta “cascada” de reconeixements i de nomenaments, s’hagi d’incloure el de rector de la parròquia de Sta. Maria de Guimerà.
Si tenim en compte les activitats que el cardenal Remolins desenvolupa a Roma després de 1513, les rendes i ingressos que li arriben, i el nivell de vida aconseguit, fent vida en un palau romà, arribaren ràpidament a la conclusió de què no hi havia cap possibilitat real que el cardenal Remolins es presentés un dia a Guimerà, al bell mig de la Vall del Corb, per a prendre possessió de la seva rectoria, deixant a banda els favors papals, les relacions de poder i els luxes mundans inherents a la vida d’un príncep de l’església de l’època renaixentista.
Per això el cardenal Remolins no fa gens de cas del seu nomenament com a rector de Guimerà, continua al seu palau de Roma i l’abril de 1517, forma part d’una comissió papal que gestiona a les corts reials cristianes un acord per actuar contra el perill turc, i, al mes següent, maig de 1517, actua com a membre del tribunal que jutja, i condemna, als cardenals acusats d’una conjura contra el papa Lleó X. Posteriorment, els seus serveis són premiats generosament pel papa Medici.
Mentrestant, la rectoria de Guimerà és ocupada, en substitució serva, com a ecònom, per Anton Geltrú.
Remolins mor el 5 de febrer de 1518, després de caure en una letargia o estat de coma (algun autor diu que mori de sífilis), cosa que obre tot un seguit d’especulacions sobre si havia estat enterrat viu, especialment per les dificultats per a localitzar el lloc del seu enterrament, que les opinions més solvents situen a Roma, en l’església de Santa Maria Sopra Minerva.
Sense necessitat d’aprofundir detalladament en la biografia del cardenal, podem concloure que no tenia cap motiu per a traslladar-se des de Roma a Guimerà i ocupar la seva rectoria, atès que no li donava rendes importants, ni incrementava el seu prestigi. Per això hem de buscar una explicació del fet en les circumstàncies de la persona que fa la proposta de nomenament, na Guiomar de Castre i Manríquez, vídua de Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, mort el 1509, i en la seva família.
El llinatge dels Castre (Castro) correspon a una família de la noblesa d’Aragó que ostenta el títol instituït per Jaume I, el Conqueridor, a favor d’un fill bastard, a qui atorgà territoris i castells en la zona del Baix Cinca (tenia la seu principal prop del poble de La Puebla de Castro). Durant la Guerra Civil Catalana de 1462 els Castro van fer costat al rei Joan II, participant en la batalla de Rubinat, en la que van ser derrotades les tropes de la Generalitat. Entre altres títols i possessions, van esdevenir senyors de Guimerà.
Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, també conegut amb els qualificatius d’“El Pòstum”, “El Darrer”, “El Jove”, i/o “El Net”, que era una mica trapella, després de quedar vidu del seu matrimoni amb Timbor de Hijar, el 2 d’agost de 1506 casava amb Guiomar Manrique de Lara y Castro (la que en els documents esmentats més amunt s’identifica a si mateixa com a Guiomar de Castre i Manríquez), i morí l’agost de 1509 sense deixar fills de cap dels dos matrimonis.
Felip Galceran VII de Castre-Pinos, però, tenia tres fills extramatrimonials (que en aquell temps eren considerats il·legítims), un dels quals, anomenat Pedro de Castro, era el seu preferit.
Un mes abans de contraure matrimoni amb Guiomar, Felip Galceran VII, ven a un cosí seu, Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca, per un preu molt ajustat, les possessions de Castillonroy, Camporrrells i de Miralcamp, actuant així en perjudici de la seva futura esposa, i amb la voluntat d’afavorir al seu fill Pedro, el qual, posteriorment, rebia les propietats de mans de Jaime Martínez.
D’aquesta manera, quedaven fora del domini Felip Galceran VII, i del futur dret d’usdefruit de la seva vídua, les propietats més valuoses del patrimoni familiar.
Guiomar Manrique de Lara mai va perdonar l’actuació matussera del seu espòs, malgrat quedar com a usufructuària de tots els seus béns (inclòs el patronatge sobre la rectoria de Guimerà).
Tampoc tenia bones relacions amb Pedro de Castro, fill extramatrimonial de Felip Galceran VII, “El Pòstum”, per això, quan en 1509 s’obre la seva successió, Guiomar maniobra per tal que l’herència sigui diferida a favor del vescomte d’Èvol (Francesc Galceran de Castre Pinós i de So, casat amb Aldonça Roig de Iborra (ex amant del rei Ferran II, que sempre va estar prop seu), amb preferència als hereus designats en el testament del “Pòstum”, el seu cosí Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca (ja esmentat), i el seu nebot, Berenguer Arnau de Cervelló, baró de La Llacuna.
La successió de Felip Galceran VII es decideix en un llarg i dur procés judicial instigat directament per Guiomar Manrique de Lara des del castell de Guimerà, en el que passava llargues temporades (segons ens diu Roger Rosich en l’article “QUINA PARENTELA!”, publicat el març de 2016 en aquest mateix blog).
Guiomar, filla de Pedro Manrique de Lara, duc de Najera, i de Guiomar de Castro Acuña (nascuda, segurament, el 1470, i morta al 1539), és part d’una extensa família formada per nou germans (a la que cal afegir-ne uns altres 7 d’extramatrimonials), dos dels quals, Antonio i Francisca (que morí a Arbeca el 21.08.1529), es van casar el mateix dia (12.02.1498) amb dos membres de la família Folch de Cardona. Podem dir doncs, que malgrat la seva procedència castellana, Guiomar tenia parents prop de casa que li podien donar suport en moments de dificultat.
També ens cal tenir en compte que Guiomar adreça la carta de nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà a l’Arquebisbe de Tarragona, que l’any 1515 era Pere de Cardona (fill extramatrimonial de Joan Ramon Folch de Cardona).
És possible, doncs, que a través de la família Folch de Cardona (recordem que Remolins substitueix a Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Nàpols), Guiomar tingués notícies del cardenal Remolins, que sempre va mantenir els vincles amb Lleida i el seu Estudi General, i fins i tot que hi hagués tingut alguna relació, o contacte epistolar.
En aquests anys, la família de Guiomar, es relaciona tant amb l’entorn del rei Ferran II (per la banda del vescomte d’Évol), com amb la família Folch de Cardona (mitjançant els seus germans Antonio i Francisca), amb els que també té relació el cardenal Remolins.
Per tot això, és possible que Guiomar Manrique de Lara, coneixedora el prestigi jurídic del cardenal Remolins, com també llurs capacitats diplomàtiques i les bones relacions que tenia amb el rei Ferran, vulgui obtenir llur favor i ajuda en el plet que se segueix en relació a la successió del seu marit, i li ofereix l’única prebenda eclesiàstica que té a l’abast, nomenant-lo rector de Guimerà, càrrec que, en aquests moments, roman sota el seu patronatge.
Els registres documentals ens deixen constància del resultat final d’un procés, el nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà, però no tenim una explicació de les motivacions, ni dels perquès d’aquest nomenament, la qual cosa obre un ampli camp a la imaginació i a l’especulació, mentre continuem buscant una resposta en els arxius.
Josep Corbella i Duch
