SEGLE XV, JOGLARS I MÚSICS A GUIMERÀ I LA VALL DEL CORB

En les celebracions anuals del mercat medieval de Guimerà és habitual trobar-se pels carrers amb grups d’animació que donen color i ambient a les jornades, grups que ens recorden als joglars i músics medievals. Però quin era el perfil dels joglars i músics a l’edat mitjana? On actuaven i per quins motius? Quins instruments feien servir? Hi va haver joglars i músics guimeranencs i dels pobles del voltant?

En aquesta petita història intentarem donar resposta a aquestes preguntes i descobrir l’existència de joglars i músics a Guimerà i als pobles de la vall del Corb en el decurs del segle XV. Per això ens servirem bàsicament de les recerques fetes pel Dr. Ramon Miró Baldrich sobre documentació medieval dels fons de l’ajuntament de Cervera i Tàrrega.

Els joglars eren uns personatges medievals que en el seu origen s’encarregaven de cantar o recitar, generalment acompanyats d’instruments musicals, composicions d’altres autors de forma ambulant. El terme joglar, que va començar a ser utilitzat amb freqüència des del segle XI, deriva de la paraula llatina “iocularis” o “ioculator” i del substantiu ”iocus”, que significa joc o broma.

L’ofici de joglar anirà evolucionant al llarg de l’edat mitjana. Des del segle XII trobem referències documentals de joglars o trobadors recitant i cantant poesies tant a reis i senyors com a la població. Més endavant el joglar deixa el cant i passa a ser un simple músic o bufó amb un caire més polifacètic. A poc a poc va anar desplegant altres habilitats, com fer acrobàcies, exhibir bèsties ensinistrades, ballar o practicar jocs de mans. Els joglars, doncs, es guanyaran la vida entretenint els altres amb la música, la narració d’històries, l’exhibició d’acrobàcies i altres jocs.

Cap a les acaballes del segle XIII el joglar va començar a ser reemplaçat pel ministrer, un joglar coneixedor de la música, generalment instrumentista, molt més professionalitzat i que va deixar de ser itinerant per a entrar al servei d’un senyor, del govern d’una vila o ciutat com a músic oficial o treballant puntualment en una festa o esdeveniment.

A mitjan segle XIV els joglars pràcticament ja només feien de músics. Segons la tipologia instrumental es classificaven bàsicament en trompadors, anafilers o trompeters i timbalers. Se’ls considerava de categoria inferior pel fet de ser estranys al domini de la literatura, i també perquè no eren solistes i tocaven l’instrument de manera instintiva. Es reunien formant bandes que en certs llocs es coneixien com a cobles i sovint eren membres d’una mateixa família o població que es dedicaven a l’ofici.

Instruments medievals il·lustrats a les Cantigas de Santa María de Alfonso X el Sabio (1270-1282)

En el decurs del segle XIV i començaments del XV l’activitat de joglars i músics es troba associada a les celebracions reials, naixements i matrimonis, a la presència o el pas de membres de la casa reial i també per a festejar un fet polític. Exemples en aquest sentit els trobem en la documentació municipal de Tàrrega i Cervera respectivament. El 19 de novembre de 1342 el consell de la paeria de Tàrrega determina les quantitats a pagar als joglars i cavallers salvatges que havien fet honrament a la vila, entre ells hi apareixen els joglars de Guimerà que van cobrar 30 sous. Molts anys després entre la documentació cerverina trobem una àpoca de 20 de desembre de 1423 on consta el pagament de cinc florins d’or a Guillem Castelló i Bernat de Tarroja, trompadors de Guimerà, per sis dies entre venir, estar i tornar en la celebració per l’arribada victoriosa del rei al Principat des de Nàpols.

En el segle XV la funció dels joglars i músics ja era una altra, sovint eren contractats pels governs de les viles per a donar ambient a les fires i distreure als visitants. A més dels propis verguers es llogaven, entre altres, colles de trompadors o trompeters, xeremiers i algunes parelles de joglars. La proliferació de mercats arreu, però sobretot de grans mercats i fires, hauria afavorit l’aparició i proliferació d’aquests personatges a moltes localitats del nostre entorn.

Sabem de l’existència de fires a Tàrrega, Vilagrassa, Bellpuig, Anglesola, Verdú, Guimerà i Cervera, i no era estrany que les dates de celebració es canviessin per la coincidència temporal amb les altres fires, sempre prèvia concessió reial. Una de les fires més importants era la de Cervera. El mercat i la fira de Cervera va ser un dels centres d’atracció per a molts joglars i músics de la comarca, de Lleida i del camp de Tarragona. Tenim constància que durant el segle XV el consell cerverí pagava a joglars i músics d’arreu per a dinamitzar i amenitzar el gran mercat de maig i la fira que se celebrava anualment, i que en aquells temps es feia des de la festivitat de Sant Martí, l’11 de novembre, fins a la festa de Sant Andreu, el 30 de novembre.

D’altra banda durant l’edat mitjana Guimerà era la vila més important de la vall del Corb gràcies al seu pes poblacional i econòmic i com a tal a començaments del segle XV va ser afavorida amb el privilegi de fer fires, fet que confirmava la importància de les interaccions comercials que possibilitava el seu mercat. Recordem que Jaume II ja havia atorgat a Guimerà el 18 de juliol de 1294 el privilegi de fer mercat a precs de Ramon d’Alemany, senyor aleshores de la vila. El creixement i la consolidació d’aquest mercat  hauria determinat que un segle després el poble de Guimerà demanés el dret a fer fires, concessió que va arribar gràcies a dos privilegis reials donats per Alfons V l’11 i 12 de desembre de 1417. El rei Alfons va atorgar dues fires, la primera fira tindria una durada de quinze dies consecutius a partir del primer dia d’agost i la segona des de Sant Vicent, el 22 de gener, fins a la Purificació de la Verge, el 2 de febrer.

La coincidència amb altres fires veïnes va determinar que un segle després la vila de Guimerà demanés al rei un canvi de dates. Carles I en un privilegi atorgat el 19 de gener de 1526 confirma el dret de fer fires de la vila establint un nou calendari. Així la primera fira se celebraria des de la festa de Sant Andreu, el 30 de novembre, fins a la de Sant Tomàs, el 29 de desembre, i la segona des de la festa de Sant Jordi fins a l’Exaltació de la Santa Creu, el 3 de maig.

Cercavila del IX mercat medieval de Guimerà, any 2003

En aquest context un seguit de joglars i músics del nostre entorn haurien amenitzat les jornades firals de les principals viles de la comarca durant el segle XV. Gràcies a les dades recollides per Miró Baldrich en podem conèixer uns quants de Guimerà i dels pobles de la vall i rodalies que són referenciats treballant a la fira de Cervera amb el seu ofici o instrument i els anys que hi van ser presents, i que ara us relacionem.

JOGLARS I MÚSICS GUIMERANENCS:

  • Borrell, Jaume, tamorer (tamborer) (1437)
  • Castelló, Guillem, trompador (1423, 1429, 1437)
  • Castells, Guerau, trompador (1434)
  • Sabater, Pere, trompador (1437)
  • Santapau, Ramon, trompador (1452)
  • Tarroja, Bernat de, trompador (1423, 1429)
  • Joglars de Guimerà (1452)

Grup d’animació de carrer del XIV mercat medieval de Guimerà, any 2008

JOGLARS I MÚSICS D’ALTRES POBLES DE LA VALL I RODALIES:

  • Badoc, Antoni, trompador de Ciutadilla (1439)
  • Badoc, Ferrer, trompador de Ciutadilla (1439)
  • Badoc, Pere, trompador de Ciutadilla (1439)
  • Carbonell, Pere, joglar i trompeter de la Guardiolada (1440, 1441)
  • Carbonell, Pere, menor, trompeter de la Guardiolada (1440)
  • Claret, Montserrat, joglar i tamorer de la Guardiolada (1440), trompeter (1441, 1450)
  • Esteve, Antoni, trompador de Ciutadilla (1439)
  • Garcia, Bartomeu, cornamuser de l’Ametlla (1454)
  • Garcia, Bartomeu, flabioler i tamborer de l’Ametlla (1442, 1444, 1453)
  • Garcia, Bartomeu, fill, flabioler i tamborer de l’Ametlla (1454)
  • Gibert, Pere, cornamuser de l’Ametlla (1433, 1434, 1436, 1437, 1438, 1439, 1440, 1442, 1444)
  • Guassia, Bartomeu, tamorer de l’Ametlla (1447, 1452)
  • Pedrosa, Pere, de Verdú (1459)
  • Segarra, Andreu, joglar i cornamuser de Montornès (1490)
  • Segarra, fill de Ramon Segarra, tamorer de Montornès (1459, 1461)
  • Segarra, germà d’Andreu, tamorer de Montornès (1490)
  • Segarra, Jaume, joglar i flabioler de Montornès (1509, 1510)
  • Segarra, Joan, joglar i tamorer de Montornès (1461, 1486)
  • Segarra, Ramon, cornamuser i tamorer de Montornès (1447, 1452, 1453, 1459, 1461) 
  • Segarra, Ramon, joglar i cornamuser de Montornès (1461, 1480, 1486)
  • Segarra, Simó, cornamuser de Montornès (1447, 1453)
  • Trilla, Gabriel, germà de Joan, tamorer de Llorac (1491, 1492)
  • Trilla, Joan, joglar i cornamuser de Llorac (1486, 1487, 1491, 1492, 1494)
  • Trilla, Pere, germà de Joan, joglar i tamorer de Llorac (1486, 1487, 1494)
  • Trilla, Pere, joglar de Llorac (1515, 1516)
  • Joglars de Verdú (1399)
  • Trompadors de Ciutadilla (1440)

Segurament alguns d’aquests joglars i músics que us hem relacionat haurien animat i dinamitzat més d’una fira de Guimerà!

Miquel Àngel Farré Targa



Comparteix la publicació:

LA MARE DE DÉU AMAGADA

Mesos enrere, publicàvem l’entrada de LA LLEGENDA DE LA TROBALLA MARE DE DÉU DE LA BOVERA explicant el que diu la tradició popular sobre com es va trobar i per què està ubicada en el Santuari de la Bovera. Aquesta vegada, parlem d’uns fets no llegendaris, sinó ben reals, que van permetre que no fos destruïda com molts d’altres objectes d’art o documentació durant la Guerra Civil, i que encara puguem veure-la avui en dia. I és que els actes, cal valorar-los pel seu impacte. Una nota breu però molt interessant!

Durant la Guerra Civil Espanyola eren habituals les cremes d’esglésies i altres edificis religiosos. A Guimerà un dels edificis més emblemàtics i estimats pels vilatans i vilatanes era i continua essent el Santuari de la Mare de Déu de la Bovera. Per aquest motiu en Joan Prous de Cal Blanc va decidir salvaguardar la imatge original de la verge de la Bovera amagant-la a bon recer a casa seva i sense dir-ne res a ningú.

Un cop acabada la Guerra Civil, en Joan Prous va tornar la imatge al poble i es va muntar un petit altar davant de Cal Blanc perquè els guimeranencs i guimeranenques poguessin venerar la seva verge i tornar-la a dur al dalt del turó on se situa l’ermita.

Carolina Fontcuberta



Comparteix la publicació:

2021, APRENENTS D’ORSON WELLES

Orson Welles, un dels més grans cineastes, es féu un lloc en la història dels mitjans de comunicació, gràcies al que sens dubte és el programa de ràdio més famós de tots els temps.

El 30 d’octubre de 1938 va dramatitzar la novel·la La Guerra dels Mons de l’escriptor H.G. Wells, que narra una invasió alienígena a Anglaterra. Fet amb gran realisme, com si es tractés d’un noticiari en directe, amb connexions amb els enviats especials allà on suposadament succeïen els fets, aquesta vegada als mateixos Estats Units. Molts dels oients es van espantar, pensant que aquells fets estaven succeint veritablement, generant-se una veritable ona de pànic, amb gent intentant fugir de les ciutats i assaltant supermercats per aconseguir queviures.

Molts han intentat, des d’aleshores, repetir aquesta exitosa fórmula. També aquest any 2021!

I el blog d’Històries de la Història de guimera.info n’ha estat l’involuntari protagonista, per no dir-ne la víctima.

El mes de juliol de 2020 publicaven en aquest blog, l’article ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA escrit per Miquel Àngel Farré Targa. Descriu els fets lligats amb psicofonies associats a aquest indret, que van arribar congregar un gran nombre de gent del poble i van ser tema de conversa durant diversos estius.

Fa poc, ens vam assabentar que aquest article, havia estat també “dramatitzat” (no se’ns ocorre una altra forma de descriure-ho) en un programa de ràdio. Va ser el passat el 18 de juny de 2021 a Onda Cero, LA CIUTAT LLEIDA, en la seva secció MISTERIS SOTA ZERO, on es tracten temes de caràcter paranormal.

Aquesta vegada, la ficció no era en format noticiari com en el cas d’Orson Welles, sinó d’entrevista, on un “investigador” d’aquests fets, anava reproduint, com si fossin aportacions seves originals, fil per randa, paraula per paraula, l’escrit del Miquel Àngel.

Suposem que el programa va tenir cert ressò, com ho veiem reflectit en la llista “LO MAS” d’aquesta cadena, on apareix en primera posició.

Bé, tot i la confusió creada per la retransmissió d’Orson Welles, cal esmentar que com a bon professional, havia avisat a l’inici, que tot plegat es tractava d’una adaptació de Ciència-ficció, citant les fonts, la novel·la La Guerra dels Mons i el seu autor, el H.G. Wells.

A ONDA CERO, només podem dir que no van tenir aquest detall.

Associació Guimera.info


A continuació teniu l’enllaç a l’àudio del programa i també el nostre article, on en vermell podeu trobar aquelles frases que es reprodueixen textualment durant el programa de ràdio.

 

ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA

Les situacions que desconeixem sovint ens poden portar a pensar en fenòmens que ens allunyen més o menys de la realitat. El que es va viure a Guimerà en alguns estius dels anys setanta del segle passat va ser un episodi que va encuriosir i engrescar al jovent i a bona part del poble, parlem de psicofonies i en un indret conegut com el toll de la Dona Morta, un nom molt propici per a imbuir-nos a pensar en fenòmens paranormals.

Abans d’anar als fets ens centrarem en la definició de psicofonia i l’origen i la història d’aquests fenòmens paranormals. La psicofonia és un fenomen que rep també els noms de parafonia, veu electrònica, veus directes, veus de l’univers, veus del més enllà o veu paranormal. Són en definitiva sorolls o veus que es perceben en l’escolta d’enregistraments.

El terme psicofonia està compost per les paraules gregues “psique” i “fonos” fent al·lusió directa a un so emès per un potencial psíquic, en aquest cas la ment. Pel seu origen etimològic una de les teories més difoses per explicar aquest fenomen és l’actuació de la ment de l’investigador o psicoquinesis. Segons aquesta teoria es tractaria d’una emanació mental, ja sigui a nivell conscient o inconscient, per part dels investigadors i que actuaria sobre el dispositiu (gravadora, micròfon…). No obstant això, no s’ha pogut especificar la classe d’emanació ni es descriu el mecanisme concret pel qual quedarien gravats els sons.

Una altra teoria més ben rebuda en el sector de la parapsicologia és la que diu que les psicofonies fan referència a determinades veus d’origen desconegut, associades normalment a esperits i morts, que interactuen amb un experimentador en el camp de la transcomunicació instrumental, és a dir a través d’algun tipus de dispositiu electrònic com gravadores, televisors o ordinadors. Un dels més utilitzats pels investigadors d’aquest camp és el magnetòfon.

La història de les psicofonies arrenca l’estiu de 1959 quan el productor cinematogràfic suec Fiedrich Jürgenson es va proposar enregistrar el cant de l’ocell pinsà per realitzar un documental. En aquest procés va col·locar un magnetòfon prop d’un bosc als afores de casa i començà a enregistrar el so dels ocells. En escoltar-ho a casa va identificar a la perfecció el cant dels ocells però també la veu d’algú parlant en noruec fent comentaris sobre el trinar del pinsà. Va rebutjar la gravació i l’endemà va repetir l’operació de gravar a la mateixa zona, i de nou al reproduir la gravació va identificar una nova veu. En aquesta ocasió va creure reconèixer la veu de la seva mare difunta. Segons Jürgenson, en l’enregistrament s’escoltava alguna cosa així com “Friedel… el meu petit Friedel… pots sentir-me?”

No sabem ben bé com podia haver començat tota aquesta història de psicofonies a Guimerà però intentarem fer-ne una reconstrucció. Guimerà els estius de la dècada dels anys setanta tenia molta vida, moltes famílies tornaven per a estiuejar al poble any darrere any. El jovent es passava els dies entre la piscina i el carrer, i de nit sortia a divertir-se. En aquest context hi va haver dos circumstàncies que haurien afavorit aquestes experiències psicofòniques durant aquelles nits d’estiu. D’una banda el jovent sentia i tenia la necessitat de buscar espais per gaudir i experimentar, recordem que temps enrere no era estrany que es fessin visites nocturnes al cementiri vell, i d’altra banda també podem pensar que algun estiuejant devia conèixer la moda de les psicofonies i l’hauria traslladat al poble. Si afegim un marc físic idoni ja tenim l’escena complerta. Es tractaria d’un bosquet d’arbres de ribera tocant al riu Corb, en un indret anomenat popularment toll de la Dona Morta, ja en el terme de Ciutadilla.

El topònim ‘Dona Morta’ apareix en diferents punts geogràfics arreu de Catalunya i en diverses formes: clot, fondo, font, pla, serra, serrat, turó i en el nostre cas toll. Sembla ser que l’origen del nom tindria a veure amb una llegenda popular que associaria el lloc amb una dona trobada morta en aquest punt en temps passats. Ja des de temps antics l’indret en qüestió era conegut amb els topònims toll de la Dona Morta o sèquia del ‘Pèlac’, paraula que significa toll, i es localitza al final del barranc de la font de l’Arnica, a la partida del Cossos del terme de Ciutadilla i molt proper al de Guimerà.

Suposem que el punt de partida de la història hauria estat més o menys com ara ho relatarem. Un dia devia córrer la veu que per la nit algú havia anat al toll de la Dona Morta a fer gravacions d’ambient enmig del silenci absolut i que en una d’elles s’hi escoltava amb claretat la veu d’una dona entonant una melodia misteriosa. A partir d’aquí recordo el jovent a la terrasa del bar de cal Ganadé disposar-se a escoltar les gravacions fetes les nits anteriors i analitzar repetidament aquella veu o melodia que semblava molt real. Però que podia ser aquell so? Uns deien que era una veu del passat, la veu de la dona que en aquell indret van trobar morta segles passats, i altres que podia ser el soroll que produïa el vent sobre de les fulles i branques dels arbres que s’escoltava quan bufava en una direcció concreta, el seré o la marinada. Fos el que fos, a partir d’aquell moment es va crear en aquest lloc un ambient misteriós.

Les nits següents es van repetir les visites i les gravacions arribant en alguna ocasió a congregar-se un gran nombre de gent del poble. Moltes vegades aquestes trobades resultaven ser un motiu recurrent per a donar un bon ensurt al personal o fins i tot servir d’excusa per a fer manetes entre les parelletes. El fet d’anar a escoltar aquella veu es va convertir en un costum que perdurà en major o menor mesura els estius següents i encara avui és present en la memòria col·lectiva de la nostra generació. És evident doncs que durant uns quants estius aquest tema va ser recurrent i motiu d’intriga i diversió pel jovent del poble.

Us en recordeu?  Vàreu tenir alguna experiència? Quins records en teniu?

Ens agradaria que ens ho comentéssiu!

Miquel Àngel Farré Targa



Comparteix la publicació:

1943-47, BITLLES CATALANES A GUIMERÀ, GOIG SENSE ALEGRIA

De sempre he sentit parlar a casa, d’un oncle, en Josep M., que era molt bo treballant la fusta, i que a estones lliures havia fet unes bitlles catalanes. Ja temps abans havia fet uns esquís amb què lliscava per les costes del poble, en temps de neu. Però aquesta és una altra història, tornem a les bitlles.

L’oncle aprofitant les bones fustes que hi havia a casa, per fer els carros, va decidir fer un joc de bitlles. La fusta triada va ser l’alzina. A les nits feia anar el torn i anava donant forma a les 6 bitlles i als 3 bitllots (els tacs de fusta que es llencen per fer caure les bitlles). Eren unes bitlles de formes senzilles i uns bitllots sense mànec, com es feia originàriament.

Bitlles catalanes

 

Tots els diumenges i festius, després de missa i a vegades a les tardes, rengleres de gent s’ajuntaven a baix al riu, davant de Cal Moretes, per seguir el joc. 40, 50 o més persones, seguien les partides i s’hi jugaven els quartos. L’oncle, per una petita quantitat, plantava les bitlles i quan un jugador feia “bitlla” i guanyava la tirada, també l’hi donaven algun cèntim.

Un dia l’agutzil, el vell Tòfol, va confiscar les bitlles i les va portar a l’ajuntament; l’alcalde era el Salla. Passats uns dies els hi van tornar; però la cosa es començava a tòrcer. Les partides es van reprendre; però ja no es jugava al riu, ara es jugava al terreny que hi havia al molí de les monges, on hi ha el Casal. Tot plegat quedava una mica més “amagat”. Finalment un dia van saltar totes les alarmes; això que la gent s’hi jugues els diners, no va agradar gaire a algú que manava molt. El batlle?, el rector?, la guàrdia civil?… a saber. El cas és que van anar a trobar al carreter, el meu avi i pare d’en Josep M.: “Aquell joc “diabòlic” s’havia d’acabar”. L’endemà l’avi va cremar bitlles i bitllots.

El joc va durar de 1943 a 1947 aprox. Una curta història.

Josep M. Minguell Llorens


Incloem a continuació informació referent al joc de les bitlles, de llibre Jocs populars tradicionals a la Comarca de l’Urgell, de Francesca Bardají.

 

 

 

 



Comparteix la publicació:

2n MIL·LENNI aC, EL DOLMEN DEL CAMÍ PARÉS

Revisem aquest cop una de les restes històriques més antigues que podem trobar a Guimerà, juntament amb els gravats rupestres de la Vall dels Pous que vam cobrir a l’entrada “2n MIL·LENNI aC, PETRÒGLIFS A LA VALL” d’aquest mateix blog.

Parlem del dolmen situat en un bosquet a pocs metres del camí Parés, a mig recorregut entre Guimerà i La Pobla de Ferran.

Com ja ens va passar amb la recerca dels petròglifs, si bé un cop l’has trobat tot es fa força evident, hi pots passar ben a prop i no adonar-te de la seva presència, ja que de lluny sembla una paret de pedra seca, o res més que un munt de pedres acumulades per eliminar-les dels cultius.

Dolmen del camí Parés (exterior)

Reproduïm a continuació la fitxa d’aquest dolmen que hem trobat al portal Megalitisme

  • Tipus: Estructura en pedra seca. Cambra, que manté el tancament superior, en falsa volta i passadís d’accés també cobert.
  • Període: Bronze (1800 ac / 650 ac).
  • Excavacions: Prospecció, el 2004, per Josep Oriol Font Cot.
  • Materials: No
  • Planta: Cambra sembla circular o sub-circular.
  • Orientació: A 4 m d’allà on es veu acabar el passadís s’hi veu una estructura de planta en arc de circumferència que pot pertànyer també al passadís. Si és així el passadís sembla canviar de 150o a 90 o.
  • Dimensions: Màximes interiors. Cambra: 2,10 x 1,20 m per 0,45 m d’alçada. Passadís: 1,20 (fins on acaba la volta cobertora) + 2,50 m, 0,60 m d’amplada.
  • Túmul: De terra i pedres. Conserva vestigis, tant al costat de llevant com al de ponent (en aquest aprofita desnivell natural).

Segons podem trobar a la web del Museu d’Arqueologia de Catalunya, els dòlmens són megàlits (construccions prehistòriques fetes amb grans blocs de pedres lligades en sec), construïts per diferents pobles i cultures durant uns tres mil anys, ara fa entre 6.500 i 3.500 anys. Dolmen és una paraula bretona que significa ‘taula de pedra’.

­Si bé podien servir per delimitar el territori o com a punt de reunió o de culte religiós, tenien una funció principalment funerària. Al centre de la construcció hi havia la cambra funerària, amb un accés que s’obria o segellava segons la necessitat i l’estructura era coberta amb un túmul de terra o pedres que oferia un aspecte de turó.

Dolmen del camí Parés (interior)

Es construïen, en indrets elevats i visibles, que dominaven el paisatge, amb la intenció de remarcar el perímetre de l’àrea que cada grup utilitzava per a l’explotació dels recursos del territori.

Tant si el trobeu com no, l’excursió s’ho mereix, ja que gaudireu d’unes vistes espectaculars dels voltants de Guimerà.

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

UN CARDENAL DE LA CÚRIA ROMANA, RECTOR DE GUIMERÀ

El titular no és cap joc de paraules, i tampoc necessita cap esforç d’interpretació. Cal agafar-lo en la forma que està escrit, atès que es tracta d’un fet documentat i, posteriorment recollit i comentat en el llibre de Mn. Sanç Capdevila, editat pel Patronat de la Mare de Déu de la Bovera, el març de 1986, que porta per títol “SANTA MARIA I SANT ESTEVE DE GUIMERÀ”. Notes històriques. Edició ampliada a cura de Mn. Armand Puig i Tàrrench i Roser Puig i Tàrrench, assenyalat amb el núm. 6 de la col·lecció de les publicacions fetes per l’esmentat Patronat. Podeu llegir el llibre a través de la nostra BIBLIOTECA DIGITAL

En la pàgina 105 del llibre, que recull i ordena el rectorologi de Guimerà, inclou, durant els anys 1515-1517, al Cardenal Remolins. Després a les pàgines 106 i 107, sota el rètol “Nota sobre el Rector-Cardenal Remolins (1515-1517)” es reprodueix la carta (escrita en llatí) adreçada per la Sra. Guiomar de Castre i Manríquez al Sr. Arquebisbe de Tarragona i/o al seu Vicari General, presentant al Cardenal Remolins per a ocupar el càrrec de rector de Guimerà, que estava vacant per la mort del seu titular, exercint el dret de presentació que ostenta com a patrona de la rectoria. La nota porta data de 29 de març de 1515.

Això és així perquè, en aquell temps, la rectoria de Guimerà era de patronatge senyorial, i corresponia al senyor del castell (en aquest cas, a la seva vídua, com a usufructuària dels béns del difunt espòs) el dret de presentar a l’arquebisbe de Tarragona el sacerdot a càrrec de la rectoria.

Al peu de la transcripció es fa constar que és un document de l’arxiu parroquial de Guimerà, del manual d’Andreu Morell, prev.

En les pàgines següents, consta una breu biografia del Cardenal Remolins, i al final de l’obra, en les pàgines 167 i 168, hom pot trobar el document traduït al català.

Dit això, i per entendre millor la insòlita situació generada per la proposició presentada per la Sra. Guiomar, cal fer una breu referència a la història i contemplar la situació del moment, i també mirada a la biografia als protagonistes d’aquest fet. L’any 1515, moment en què la senyora Guiomar presenta al cardenal Remolins com a rector de Guimerà, el rei Ferran II governava en solitari els regnes de la corona catalanoaragonesa (Aragó, Catalunya, València, Sicília i Nàpols) després de la mort de la reina Isabel el 1504, i actuava com a regent del regne de Castella. Eren temps complicats amb diversos moviments de les potències del moment, que s’acaben concretant després de la mort del rei esdevinguda el 23 de gener de 1516.

Pel que fa als protagonistes d’aquesta història, comencem fent un resum de la biografia del Cardenal Remolins.

Segons Martí de Riquer en “Quinze generacions d’una família catalana” (Quaderns Crema, 1999), Francesc de Remolins i Pardines. Neix a Lleida el 1462, i mor a Roma el 1518. Estudia dret a l’Estudi General de Lleida, seguint la carrera del seu pare, que ocupava una càtedra, i el 1491 es trasllada a la Universitat de Pisa on obté el doctorat “in utroque iure” (en ambdós drets, civil i eclesiàstic) i també exerceix com a docent durant dos anys.

A Pisa coincideix i fa amistat, amb Giovanni de Medici (fill de Llorenç de Medici) i Cèsar Borja (fill del papa Alexandre VI). Amistats que, d’alguna manera, determinaran el seu futur.

L’any 1495 torna a Lleida i es casa amb una dona molt pietosa, que un bon dia decideix canviar l’estat matrimonial per la vida contemplativa, i es fa monja. En aquesta situació, sigui per despit o per vocació, Remolins es fa capellà.

El rei Ferran II, el Catòlic, l’envia com ambaixador a Roma, a la cort del papa Alexandre VI, que, segurament per recomanacions del seu fill Cèsar (amic de Remolins), el nomena protonotari apostòlic (ben mirat, sembla com una deserció, o canvi de bàndol, atès que passa de servir al rei a servir al papa), i entra així, dintre del cercle de persones de confiança del papa.

Poc temps després, a Florència, Girolamo Savonarola, frare dominic, adquireix gran fama pels seus sermons contraris a l’esperit mundà i llicenciós del Renaixement, especialment visible en les autoritats eclesiàstiques, el qual, en mig de les convulsions derivades de la guerra amb el rei de França, instaura un govern teocràtic a la ciutat, fins que els ciutadans es revolten i l’empresonen.

Aquest és el moment que esperava el papa Alexandre VI per actuar contra Savonarola, al que ja havia prohibit predicar, i el mes de maig de 1498 envia a Florència al fidel Francesc de Remolins, que ja havia acreditat llurs coneixements jurídics, juntament amb el superior dels dominics, Giochinno Torriani, amb l’encàrrec de constituir un tribunal per a interrogar el frare rebel i jutjar-lo.

I és així com la nit del 22 de maig de 1498 té lloc el darrer interrogatori de Savonarola, que immediatament és condemnat a mort i, l’endemà, executat a la foguera juntament amb dos altres companys del mateix convent, fra Domenico da Pescia i fra Silvestro Maruffi que, segons diu Riquer, ni tan sols van ser interrogats, el qual afegeix que Remolins actuava com un fidel i fred instrument al servei del papa Alexandre VI.

El 1501 és nomenat arquebisbe de Sorrento, i governador de Roma, càrrec que exerceix fins a la mort del papa Alexandre VI, l’agost de 1503.

També el 1503, a les acaballes del pontificat del papa Alexandre, és elevat a cardenal, cosa li permet estar present als conclaves de 1503 que elegeixen als papes  Pius III i Juli II (Giuliano de la Rovere), persona d’una família enemistada amb el papa Borja i els membres de la seva cort, motiu pel qual Remolins perd influència dintre de la cúria pontifícia i, per a evitar riscs, se’n va a Nàpols, posant-se al servei del rei Ferran II d’Aragó, que el nomena lloctinent reial, durant dos períodes consecutius entre 1511 i 1513, substituint a Ramon Folch de Cardona-Anglesola i Requesens (de Bellpuig d’Urgell), llavors ocupat en el comandament de la Lliga Santa impulsada pel papat, Venècia, l’Imperi i el rei d’Aragó per a lluitar contra el rei de França (El cardenal torna a canviar, i es posà al servei del rei, demostrant així una gran capacitat per a superar dificultats i mantenir-se dintre dels àmbits de l’alta política i del poder terrenal).

S’obre un temps en què el cardenal Remolins omple els dies complint encàrrecs del rei, fent gestions diplomàtiques i ajudant en allò que pot al seu amic César Borja. El 1512 renúncia a l’arquebisbat de Sorrento en favor del seu germà Gispert, al mateix temps que participa en activitats de l’església, intervenint en el Vè Concili Lateranense i ocupant-se de l’administració apostòlica de l’arquebisbat de Parlem, fins que el 1513 s’esdevé la mort del papa Juli II, i l’elecció de Giovanni de Medici, antic company d’estudis del cardenal, a Pisa, que pren el nom de Lleó X.

Amb un amic Medici a la seu pontifícia Francesc de Remolins torna a Roma (i entra, novament, en el cercle de confiança papal), és nomenat administrador dels bisbats de Sarno i de Gal·lípoli, i bisbe d’Albano, obtenint rendes importants que li permeten establir la seva residència en el Palau Orsini i portar una vida de luxe i de plaers, un xic desordenada, diuen (podem veure que les seus episcopals assignades al cardenal Remolins se situen en el Regne de Nàpols).

El 1514 és nomenat Vicari General  de l’Orde del Sant Sepulcre; el 1515 Abat del monestir benedictí de Sant Pere de Besalú, on segons alguns autors havia professat com a monjo el seu fill, abat de 1521 a 1524, anomenat Francesc (altres diuen que era un nebot) i, finalment, el 1517, nomenat abat del monestir de Sant Pere de Camprodon.

En la biografia del cardenal Remolins que consta a la Reial Acadèmia de la Història, escrita per Álvaro Fernández de Córdoba Miralles, citant K. Eubel, diu que durant aquest temps “el cardenal recibió una cascada de pequeños beneficios que se repartian por diferentes monasterios e iglesias de la Peninsula Ibérica e Italina”.

Possiblement, en aquesta “cascada” de reconeixements i de nomenaments, s’hagi d’incloure el de rector de la parròquia de Sta. Maria de Guimerà.

Si tenim en compte les activitats que el cardenal Remolins desenvolupa a Roma després de 1513, les rendes i ingressos que li arriben, i el nivell de vida aconseguit, fent vida en un palau romà, arribaren ràpidament a la conclusió de què no hi havia cap possibilitat real que el cardenal Remolins es presentés un dia a Guimerà, al bell mig de la Vall del Corb, per a prendre possessió de la seva rectoria, deixant a banda els favors papals, les relacions de poder i els luxes mundans inherents a la vida d’un príncep de l’església de l’època renaixentista.

Per això el cardenal Remolins no fa gens de cas del seu nomenament com a rector de Guimerà, continua al seu palau de Roma i l’abril de 1517, forma part d’una comissió papal que gestiona a les corts reials cristianes un acord per actuar contra el perill turc, i, al mes següent, maig de 1517, actua com a membre del tribunal que jutja, i condemna, als cardenals acusats d’una conjura contra el papa Lleó X. Posteriorment, els seus serveis són premiats generosament pel papa Medici.

Mentrestant, la rectoria de Guimerà és ocupada, en substitució serva, com a ecònom, per Anton Geltrú.

Remolins mor el 5 de febrer de 1518, després de caure en una letargia o estat de coma (algun autor diu que mori de sífilis), cosa que obre tot un seguit d’especulacions sobre si havia estat enterrat viu, especialment per les dificultats per a localitzar el lloc del seu enterrament, que les opinions més solvents situen a Roma, en l’església de Santa Maria Sopra Minerva.

Sense necessitat d’aprofundir detalladament en la biografia del cardenal, podem concloure que no tenia cap motiu per a traslladar-se des de Roma a Guimerà i ocupar la seva rectoria, atès que no li donava rendes importants, ni incrementava el seu prestigi. Per això hem de buscar una explicació del fet en les circumstàncies de la persona que fa la proposta de nomenament, na Guiomar de Castre i Manríquez, vídua de Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, mort el 1509, i en la seva família.

El llinatge dels Castre (Castro) correspon a una família de la noblesa d’Aragó que ostenta el títol instituït per Jaume I, el Conqueridor, a favor d’un fill bastard, a qui atorgà territoris i castells en la zona del Baix Cinca (tenia la seu principal prop del poble de La Puebla de Castro). Durant la Guerra Civil Catalana de 1462 els Castro van fer costat al rei Joan II, participant en la batalla de Rubinat, en la que van ser derrotades les tropes de la Generalitat. Entre altres títols i possessions, van esdevenir senyors de Guimerà.

Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, també conegut amb els qualificatius d’“El Pòstum”, “El Darrer”, “El Jove”, i/o “El Net”, que era una mica trapella, després de quedar vidu del seu matrimoni amb Timbor de Hijar, el 2 d’agost de 1506 casava amb Guiomar Manrique de Lara y Castro (la que en els documents esmentats més amunt s’identifica a si mateixa com a Guiomar de Castre i Manríquez), i morí l’agost de 1509 sense deixar fills de cap dels dos matrimonis.

Felip Galceran VII de Castre-Pinos, però, tenia tres fills extramatrimonials (que en aquell temps eren considerats il·legítims), un dels quals, anomenat Pedro de Castro, era el seu preferit.

Un mes abans de contraure matrimoni amb Guiomar, Felip Galceran VII, ven a un cosí seu, Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca, per un preu molt ajustat, les possessions de Castillonroy, Camporrrells i de Miralcamp, actuant així en perjudici de la seva futura esposa, i amb la voluntat d’afavorir al seu fill Pedro, el qual, posteriorment, rebia les propietats de mans de Jaime Martínez.

D’aquesta manera, quedaven fora del domini Felip Galceran VII, i del futur dret d’usdefruit de la seva vídua, les propietats més valuoses del patrimoni familiar.

Guiomar Manrique de Lara mai va perdonar l’actuació matussera del seu espòs, malgrat quedar com a usufructuària de tots els seus béns (inclòs el patronatge sobre la rectoria de Guimerà).

Tampoc tenia bones relacions amb Pedro de Castro, fill extramatrimonial de Felip Galceran VII, “El Pòstum”, per això, quan en 1509 s’obre la seva successió, Guiomar maniobra per tal que l’herència sigui diferida a favor del vescomte d’Èvol (Francesc Galceran de Castre Pinós i de So, casat amb Aldonça Roig de Iborra (ex amant del rei Ferran II, que sempre va estar prop seu), amb preferència als hereus designats en el testament del “Pòstum”, el seu cosí Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca (ja esmentat), i el seu nebot, Berenguer Arnau de Cervelló, baró de La Llacuna.

La successió de Felip Galceran VII es decideix en un llarg i dur procés judicial instigat directament per Guiomar Manrique de Lara des del castell de Guimerà, en el que passava llargues temporades (segons ens diu Roger Rosich en l’article “QUINA PARENTELA!”, publicat el març de 2016 en aquest mateix blog).

Guiomar, filla de Pedro Manrique de Lara, duc de Najera, i de Guiomar de Castro Acuña (nascuda, segurament, el 1470, i morta al 1539), és part d’una extensa família formada per nou germans (a la que cal afegir-ne uns altres 7 d’extramatrimonials), dos dels quals, Antonio i Francisca (que morí a Arbeca el 21.08.1529), es van casar el mateix dia (12.02.1498) amb dos membres de la família Folch de Cardona. Podem dir doncs, que malgrat la seva procedència castellana, Guiomar tenia parents prop de casa que li podien donar suport en moments de dificultat.

També ens cal tenir en compte que Guiomar adreça la carta de nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà a l’Arquebisbe de Tarragona, que l’any 1515 era Pere de Cardona (fill extramatrimonial de Joan Ramon Folch de Cardona).

És possible, doncs, que a través de la família Folch de Cardona (recordem que Remolins substitueix a Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Nàpols), Guiomar tingués notícies del cardenal Remolins, que sempre va mantenir els vincles amb Lleida i el seu Estudi General, i fins i tot que hi hagués tingut alguna relació, o contacte epistolar.

En aquests anys, la família de Guiomar, es relaciona tant amb l’entorn del rei Ferran II (per la banda del vescomte d’Évol), com amb la família Folch de Cardona (mitjançant els seus germans Antonio i Francisca), amb els que també té relació el cardenal Remolins.

Per tot això, és possible que Guiomar Manrique de Lara, coneixedora el prestigi jurídic del cardenal Remolins, com també llurs capacitats diplomàtiques i les bones relacions que tenia amb el rei Ferran, vulgui obtenir llur favor i ajuda en el plet que se segueix en relació a la successió del seu marit, i li ofereix l’única prebenda eclesiàstica que té a l’abast, nomenant-lo rector de Guimerà, càrrec que, en aquests moments, roman sota el seu patronatge.

Els registres documentals ens deixen constància del resultat final d’un procés, el nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà, però no tenim una explicació de les motivacions, ni dels perquès d’aquest nomenament, la qual cosa obre un ampli camp a la imaginació i a l’especulació, mentre continuem buscant una resposta en els arxius.

Josep Corbella i Duch



Comparteix la publicació:

PINTORS A GUIMERÀ: JOAN VILA PUIG

Guimerà ha rebut la visita de força pintors catalans al llarg dels anys. Podeu llegir els articles AVEL·LÍ ARTÍS-GENER “TÍSNER” A GUIMERÀ, i també URBAN SKETCHERS A GUIMERÀ cobrint la recent visita d’aquest grup de dibuixants al poble.

Parlem aquesta vegada, però, del pintor Joan bhVila Puig (1890-1963) nascut a Sant Quirze del Vallès, al número 45 de l’antic carrer Major, que avui porta el nom de l’artista. Va viure la seva infantesa a Sant Quirze, però aviat es traslladaria a Sabadell, on va iniciar els estudis a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Va continuar-los a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, coneguda com la Llotja, i l’any 1913 va ser subvencionat per continuar la seva formació a la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid.

Joan Vila Puig fou una destacada figura del paisatgisme català de la primera meitat del segle XX. Venia a pintar moltes vegades a Tàrrega i els seus entorns fent descobertes pictòriques per la comarca i molt particularment als llogarrets de la Vall del Corb, cercant els millors paisatges del món rural i medieval.

Josep Martí, pintor i fotògraf de Tàrrega, un bon amic i company de Vila Puig, fou el seu contacte amb els artistes-pintors de Tàrrega. Formava part de les trobades i descobertes, tot acompanyant-lo en les visites i sortides de treball, per anar al Balneari de Vallfogona, entre altres llocs de la Vall del Corb, i molt especialment, per pintar per algun carrer de Guimerà.

Oli sobre tela de 56 x 47 cm, del període 1930-1940, titulat GUIMERÀ

Un fet molt important a valorar fou el de la senyora Maria Codina, Vídua de Vila Puig, que va oferir una obra del pintor al Museu de Guimerà. Un recordatori i homenatge al poble de Guimerà per haver conservat el conjunt de la vila medieval i per les atencions que rebien els artistes i per tants records familiars. Un somni nostàlgic d’un passat que es pot conservar com un testimoni del món de l’art a la vila medieval de Guimerà, que ha inspirat a tants pintors.

Podeu trobar tot el material gràfic de l’obra de Guimerà d’en Vila Puig a través d’aquest enllaç al blog GUIMERÀ RECORDA.

 

Revisarem en properes entrades altres pintors que han visitat i també dedicat la seva obra a Guimerà.

 

Joan Duch i Mas

 

 



Comparteix la publicació:

LA VALL D’ALFED o ALFEZ

Com tots sabem, Guimerà es troba a la Vall del Corb. Sabem però, d’on bé aquest nom? Potser fa referència a l’ocell, usualment associat amb la malastrugança?

Aquest nom, molt més probablement prové del llatí curvus, és a dir, que fa ziga-zagues, en referència al curs sinuós del riu.

Però la Vall no sempre s’ha anomenat així.

En la documentació dels segles X al XII, referent a la conquesta de la Vall i de les comarques veïnes, es fa referència a la constitució dels termes castrals que organitzen l’exercici del poder i enquadren els habitants amb la conquesta feudal.

El primer document que fa referència a la vall és de l’any 1033 i descriu la venda del castell de Montclar. Parlant dels límits d’aquest castell, al nord, diu textualment: “venit per Valle Alfez unque in termine Sancta Cholumba vel Cheralto….”. A partir d’aquest moment, Alfez és el topònim utilitzat pels senyors feudals  per a descriure el que formava la Vall del Corb, camí natural des de Santa Coloma de Queralt fins a Lleida. En un altre document posterior, del 1058 (on apareix per primera vegada el castell de Guimerà), fa referència a Fores, que limita al Nord amb la vall Alphedi. Altres documents al llarg del mateix segle, posen límits a diferents castells, parlant de la vall com a valle de Alfed,  Alfez, Alphez, Alphezi vallis

D’on prové, doncs, aquest nom? L’etimologia d’Alfedi pot derivar-se de l’àrab,  al-hawz que descriu un espai de terra treballada al voltant d’un nucli d’assentament, o bé de la paraula també àrab al-fahs que es refereix  un espai de terra conreada prop d’una zona de pastures.

L’any 714, l’exèrcit musulmà va conquerir Saragossa. Des de aquell moment es va iniciar la conquesta de l’actual Catalunya. Al nord de Catalunya, al segle IX, els reis francs van ajudar a expulsar els àrabs. La dominació islàmica va ser petita en aquesta zona, que no s’arribà a islamitzar, en canvi, la zona sud i oest de Catalunya restà més de 300 anys durant el control musulmà.

No sembla un mot triat a l’atzar, i sembla indicar l’excepcionalitat de la terra treballada a la vall, bé per la seva qualitat, be perquè a la seva rodalia no hi havia res de semblant. Sembla, per tant, que quan els magnats cristians fan efectiva la conquesta, fan servir el mot àrab per a identificar-la.

Avui en dia, segles després, a part de l’increment del turisme com a motor de l’economia, la vall d’Alfed segueix sent eminentment agrícola, amb abundància de conreu de cereals, vinya, oliveres i ametllers.

Nota: La informació referent al topònim Alfedi, l’hem extret del llibre L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta de Carolina Batet Company.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

2017, EL MUSEU DE GUIMERÀ-VALLSANTA PREMI CULTURÀLIA

En una entrada anterior vam fer esment del Premi Culturàlia atorgat al Mercat Medieval de Guimerà (veieu l’article   2005, EL MERCAT MEDIEVAL PREMI CULTURÀLIA). Toca ara recordar la segona vegada en la que l’activitat cultural a Guimerà ha estat reconeguda amb aquest guardó.

El Centre Cultural de Tàrrega atorga, des de l’any 1998 els Premis Culturàlia, en reconeixement de la tasca social, cívica i cultural realitzada per persones i entitats de la ciutat i de la comarca de l’Urgell.

En una altra entrada dins aquest blog (2006, EL MUSEU DE GUIMERÀ) teniu total la informació del projecte de reforma i posterior obertura del museu. Un munt de feina aleshores i després de forma sostinguda durant tots aquests anys, per a poder mantenir obert aquest equipament cultural fins l’actualitat.

I en el següen enllaç, teniu l’audiovisual rodat al Museu de Guimerà en motiu dels XX Premis Culturàlia on s’explica la raó de ser de l’Associació guimera.info i es dona informació sobre el Museu de Guimerà.

 

En podem estar ben orgullosos!

Recollim a continuació la nota de premsa referent al dit premi:

“Museu de Guimerà-Vallsanta, premi comarcal: situat al nucli antic de Guimerà (Urgell), aquest equipament museístic alberga diferents peces trobades en les excavacions realitzades al Monestir de Vallsanta entre els anys 1986 i 2008 així com d’altres exposicions temàtiques: els monestirs cistercencs de la comarca, ceràmica ibèrica, creus de terme, mostra dels treballs realitzats per diversos autors sobre les portes velles de Guimerà i audiovisuals. A la segona planta s’hi troba una sala d’audiovisuals i un espai per exposicions culturals i artístiques. A més hi ha una petita botiga on es poden trobar records de la vila de Guimerà. Totes les aportacions econòmiques han estat fetes per particulars. El guardó l’ha recollit el director del Museu, Pasqual Prous, que ha destacat l’esforç que es fa per mantenir l’equipament obert a les visites tots els caps de setmana des del 2011.”

Moment de l’entrega del premi i posterior discurs del Pasqual Prous.

 

L’equip amb el premi en mà!

L’acte va comptar amb la presència de Carme Forcadell, Presidenta del parlament de Catalunya, mesos abans de ser empresonada.
Aquí teniu el seu discurs.

Moment de l’arribada i multitudinària recepció de Carme Forcadell al Teatre Ateneu.

 

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA TORRE DE RAVINAGRE

A Guimerà, quan parlem de “la torre”, tots tenim clar que ens referim a la torre de guaita del Castell, al cim del poble. En aquest cas dediquem l’article a “l’altra” torre, anomenada de Ravinagre o de Muntdessó, també ubicada dins el terme de Guimerà. Era una torre de guaita, amb una estructura semblant a la de Guimerà, potser més petita, dita de Ravinagre, que controlava el camí que anava de Guimerà a Passanant i la Pobla de Ferran.

La funció d’aquestes torres era la vigilància d’un camí o d’un territori, avisant de perill a la torre o castell més proper. Solien formar part d’una xarxa defensiva organitzada entorn d’una fortalesa central, amb la qual es comunicaven visualment.

Pilar d’Almenara, prop d’Agramunt. Un bon exemple per a visualitzar com podria haver estat la Torre de Ravinagre.

Segons J. Bolós “molt sovint, la funció d’aquestes torres era la de vigilar un camí”. Aquest fet s’ha comprovat en la localització de les restes de la torre de Muntdessó o Ravinagre,20 al terme de Guimerà, que controlava un antic camí estratègic que va de Guimerà a Pobla de Ferran i Passanant i que podia comunicar amb el “camí ral”.

Les restes d’aquesta torre es redueixen a la part inferior d’una torre de planta circular. El diàmetre interior fa 210 cm i el gruix de les parets és d’1,90 m a 2,10 m. Només s’ha conservat la part baixa de la torre fins a una alçada de poc més d’1, 5 m. Per la part externa, a la banda sud, hi ha un tros de paret; a la banda nord, n’hi ha un altre.

Base d’aquesta torre circular que s’aixecava sobre un esperó rocós de la vall del Ravinagre. Font Enciclopèdia catalana

 

Les parets són fetes amb pedres del país, tallades a cop de martell i escairades. Els carreus poden fer 13 cm d’alt per 32 cm de llarg o bé 16 cm per 51 cm. Són col·locats en filades horitzontals.

No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable.

En aquesta comparativa de diferents torres cilíndriques (incloent-hi la imponent Torre de Vallferosa, de visita “obligada”), especulant amb la seva possible alçada.

 

En principi, hem de pensar que és la part inferior d’una possible torre de guaita, que cal relacionar amb el camí que devia passar per aquesta vall. Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable. No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Documentació gràfica i notes de la troballa de la torre.

 

On és la Torre de Ravinagre?

Són múltiples les indicacions que hem trobat i que guien cap a la torre… i totes semblem porter a llocs diferents. Les hem seguit en diverses excursions però no hem estat capaços de trobar les restes de la dita torre. Incloem aquí les diverses indicacions per si algú s’anima i la troba.

A l’enciclopèdia Catalana trobem les explicacions d’en Joan Duch:

“Les restes de la torre són a mig vessant E de la petita vall del Ravinagre, sobre un esperó rocós. Era a la partida de Muntdessó, damunt de l’antic camí que comunicava Guimerà amb la Pobla de Ferran.

Si venim de la carretera de Tàrrega, un cop a Guimerà, havent passat el pont del Riu Corb, hem d’agafar una pista de terra que s’enfila cap a la serra (direcció SE). Havent fet 1, 5 km, arribarem a un encreuament, on hem de girar cap a la dreta. Pocs metres més amunt hi ha una altra cruïlla; cal seguir recte endavant i baixar a la vall del Ravinagre. Sense travessar el torrent, hem d’anar cap a la dreta i seguir el curs avall, al llarg d’1 km aproximadament. La torre és al cim d’un esperó rocós, envoltat de camps.”

També s’indiquen unes coordenades 31T CG 492 que fan referència a un mapa de l’Instituto Geológico y Minero de España. Preguntant directament al IGME, ens van indicar que les dites coordenades pertanyien al sistema MGRS (Military Grid Reference System) emprat per l’OTAN. Les coordenades no feien referència a un punt concret sinó a una àrea quadrada de 100 m x 100 m. Sembla prou precís, però estem parlant d’una superfície de 10,000 m² enmig de camps, matolls, arbres… de difícil caminar i accés.

En aquest altre mapa, força imprecís tot sigui dit, apareix una indicació amb la posició de la torre.

Altres indicacions apunten a la partida de Muntdessó, que podem trobar en el llibre Guimerà de Miquel Àngel Farré Targa.

Si us animeu a buscar la torre, sort! Si més no, gaudireu d’unes excursions per uns paratges molt bonics.

 

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació: