Heus ací una petita història del col·legi de les Monges de Guimerà.

Es tracta d’un edifici situat a l’interior d’una travessia del carrer les Piques número 15, en aquesta parcel·la hi havia un molí d’oli de cal Armengol que rebia l’aigua de la bassa del Molí. L’herència va caure a cal Sebastià Llort.

Bassa del Molí 1890-1900

Escut i data de 1830 a la façana actual del Casal

Carrer les Piques

Entre la família Armengol i la família Sebastià Llort, la propietat d’aquest edifici va  anar a parar a l’església,  en part amb la condició de celebrar, anualment, la missa de Sant Antoni de Pàdua el 13 de juny de manera gratuïta.

Anterior a 1910, dins d’aquesta parcel·la, es va construir un edifici que serviria per fer-hi una escola regida per les germanes Ntra. Sra. de la Consolació, fundada el 1858 per Santa Maria Rosa Molas i Vallvé (Reus 1815-1876)

L’ensenyança era per nens i nenes entre 3 i 14 anys, l’escola depenia  de la casa Mare de les germanes de la Consolació situada a Tortosa

Aquest edifici tenia tres plantes i una terrassa. El que actualment és l’escenari, era un pati que donava sota de la plaça del Molí i al carrer  del Cacao.

A l’entrada hi havia una porta amb vidres glaçats, a l’interior de la planta baixa una capelleta (oratori) amb un petit altar, la porta d’entrada a l’oratori era ovalada feta de fusta molt ben treballada.

Tot just a l’entrada de la porta del carrer i a mà esquerra, hi començava l’escala que pujava a l’escola, que era a la primera planta.

La primera planta era una sala gran que estaria situada on ara hi ha les llotges mitjançant un sostre, allí hi havia les diferents aules per a nens i nenes. A l’entrada d’aquest pis hi havia un moble d’un metre i mig d’ample per un metre i mig d’alt on hi havia 5 varetes i a cada una d’elles unes 40 boles de colors que es podien desplaçar i servia per aprendre a comptar.

A la segona planta hi vivien les germanes que feien de mestres (5 aproximadament), i a sobre hi havia una terrassa gran.

Només es recorda el nom de tres germanes, sor Teresa, sor Socorro i sor Maria Cinta que probablement, aquesta, seria la Mare superiora.

Al carrer, abans d’entrar a l’escola a mà esquerra hi havia un pati descobert anomenat pati del molí  que comunicava amb la part del darrere de l’edifici on ara hi ha l’escenari,  aquest  pati tenia forma de L

La  part del davant, el pati quedava tancat per una paret i una reixa de ferro, la part del darrere  per una paret que donava al carrer del Cacao.

Paret de darrere del Casal

Sor Teresa es va casar en començar la guerra el 1936, no va ser l’única perquè amb la guerra es van quedar sense res i van haver de buscar-se la vida.

En plena guerra civil (primavera de 1937) un jove de Guimerà, que es deia Francesc Minguell Minguella anomenat “Ceset de ca la Milia“, estava en una base militar a la població de Mora de Rubielos, província de Terol, allí casualment i amb gran sorpresa va trobar una germana monja, que havia tingut de mestra quan ell anava al col·legi de les monges, però en aquest cas vestida de paisà.

Passada la gerra aquest edifici ja no va servir per fer ensenyança, va  passar a ser l’Acció Catòlica o Sala Parroquial on  la primera planta (no la planta baixa) servia per fer-hi obres de teatre i cinema. Es recorda haver vist la pel·lícula de Maria Goretti i representacions d’obres de teatre com Fabiola, L’hereu Riera, El Divino Impaciente,  etc.  amb la particularitat de què l’obra havia de ser per a dones o homes de manera separada.

Cap al 1955-56 l’edifici va ser transformat completament i ampliat amb l’escenari actual per continuar sent, en aquest cas, Sala Parroquial President Rauet, amb una millor adaptació per fer teatre, cinema i actes recreatius.

Aquesta intervenció important es va fer  amb moltes hores de jova per part dels guimeranencs.

El 1982 el local va ser cedit al poble passant a dir-se Casal de Guimerà, tal com podem veure en aquesta nota de La Vanguardia.

La Vanguardia 14 de gener de 1982

Serveixi de record aquesta fotografia de nens i nenes que anaven a aquest col·legi acompanyats per  5 germanes.

Curs  1928- 1929

Malauradament no podem mostrar fotografies de l’interior de l’escola perquè no s’han trobat.

Cal agrair aquesta petita història a la Maria Roig de cal Florensa, Joan Busquets de cal Petrus, Miquel Moñart de ca la Sisca, Mariano Florensa de ca la Carme, Batista Minguell de cal Carreter, tots ells entre 95 i 98 anys, al dia d’avui (agost de 2022),  també a Ramon Florensa (Barbos) Josep Minguell (Milia) i Joan Torrents (Rauet) amb records més actuals.

Tots ells han fet un exercici de memòria per poder recordar aquests petits detalls que ens donen una idea de com va ser aquest emblemàtic  Col·legi de les Monges de Guimerà.

Entrades actuals del Casal de Guimerà

Cal dir que per les persones grans, encara avui, quan es parla d’algun acte que es fa al Casal de Guimerà diuen:   Ho fan allà a les Monges.

 

Molt atentament,

Francesc Xavier Busquets Pagès

Si volteu per l’eix comercial del carrer de Sants a Barcelona, enfront de l’edifici de Centre Cívic de les Cotxeres de Sants, en trobareu un altre molt més modest i que potser us sorprendrà que hagi aconseguit fugir de l’especulació immobiliària.

Es tracta del negoci familiar, Fotografia Daguerre. Si us hi apropeu, trobareu una placa que potser us sorprendrà encara més.

Qui era Martí Bonet Berenguer, nascut a Guimerà? Quina és la seva rellevància que el va fer mereixedor d’aquest reconeixement per part de l’Ajuntament de Barcelona?

Martí Bonet i Berenguer va néixer a Guimerà l’any 1882. En Miquel Àngel Farré ens ha passat les dades d’en Martí Bonet Berengué que consten a l’acta de naixement en el registre de naixements de 1882, que es conserva a l’ajuntament de Guimerà.

Data naixement: 15 de desembre de 1882
Pare: Josep Bonet i Rosich
Mare: Sebastiana Berengué i Bergadà

De ben petit la seva família es va traslladar a Terrassa l’any 1885, o va viure els anys d’infantesa. Més tard va estar a França, on aprengué l’ofici de fotògrafs. Aquesta era una pràctica habitual entre els professionals de la fotografia, anar a aprendre l’ofici al país d’on provenia aquesta invenció.

De tornada a Terrassa va regentar diferents negocis fotogràfics, primer al carrer de la Rutlla l’any 1908, dos anys més tard al carrer del Nord. Prop després, es va traslladar a Barcelona i l’any 1912 va obrir un nou negoci al carrer de Sants, la Galeria Fotogràfica M. Bonet. Finalment, acabant aquest periple, a principis de 1916 va obrir Fotografia Daguerre, al carrer de Sants cantonada amb Alcolea. Al costat de l’estació de trens. I d’aquí ja no es va moure.

Miquel Bonet era un apassionat que va estimar i gaudir de la fotografia, i va experimentar nous procediments fotogràfics. No es tractava només d’un mitjà de vida.

Fotografia Daguerre no era i no ha estat un estudi fotogràfic més. Un fet diferencial respecte la resta és el fet que es l’edifici on està ubicat es va dissenyar i construir amb el propòsit de ser un estudi de retrat. I també és remarcable que hagi arribat fins als nostres dies, ja que aquesta mena d’estudis són ja molt escassos.

I si parlem de la seva història, cal remarcar que ha tingut una trajectòria ininterrompuda de més d’un segle, en mans de tres generacions de la mateixa família. Això ha fet que hagi arribat als nostres dies conservant espais i equipament originals alhora que un extens arxiu fotogràfic de gran valor històric.

Queda clar que el Miquel Bonet, com a fundador de Fotografia Daguerre, es mereix el reconeixement atorgat des de l’Ajuntament de Barcelona.

Retrat familiar de Martí Bonet, amb Maria Busom i les seves filles (1932). Font: Arxiu Daguerre, extret del llibre L’ESTUDI FOTOGRAFIA DAGUERRE DE SANTS. DOCUMENTS DE FOTOGRAFIA

Fotografia Daguerre, en els seus inicis, extret del llibre L’ESTUDI FOTOGRAFIA DAGUERRE DE SANTS. DOCUMENTS DE FOTOGRAFIA

Hem extret bona part de la informació d’aquest article de 2 fonts que llistem a continuació I que enllacem, per si hi voleu accedir:

POMPEIA FOTOGRÀFICA. FOTOGRAFIA DAGUERRE, L’ARXIU ADORMIT DARRERE LES PARETS D’UN COMERÇ FAMILIAR de Susanna Muriel Ortiz

L’ESTUDI FOTOGRAFIA DAGUERRE DE SANTS. DOCUMENTS DE FOTOGRAFIA, de diversos autors

 

Jordi Sender i Beleta

Publiquem aquesta història que també podeu trobar a l’hemeroteca, ja que encaixa a la perfecció amb l’esperit d’aquest blog. I aprofitem per fer de nou una crida a tots aquells que tinguin alguna història referent a Guimerà que vulguin compartir, que es posin en contacte amb nosaltres a través del correu histories@guimera.info

En Joan Bonet i Martínez ens relata una història del seu avi i besavi relacionada amb els treballs de forja que varen realitzar per Guimerà, fruit del seu ofici de forjadors, i que avui encara els podem contemplar.

 

Josep Bonet i  Plensa

Josep Bonet i Plensa, tot i no ser nascut a Guimerà, com sí que ho era el seu pare (el meu besavi), va tenir sempre una molt estreta relació amb el poble de Guimerà. Va passar temporades al poble, en cases de familiars i, en ocasions, a una casa anomenada La Quadra. Sempre va estar molt agraït amb el poble, perquè de molt petit va perdre la seva mare i el poble de Guimerà sempre va ajudar a la família.

Com a mostra d’agraïment, aprofitant que era manyà, seguint les passes del seu pare, entre d’altres coses, va construir una làmpada de ferro forjat, que va fer donació a la parròquia i es pot veure penjada a la dreta de l’absis. Al pany de la porta del cementiri, també es pot veure una placa amb el seu nom i adreça de l’antic taller familiar.

Josep Bonet i Balcells

El meu besavi, Josep Bonet i Balcells, va néixer a Guimerà al 1873, a on va aprendre l’ofici de manyà. De jove, va marxar a Barcelona però va mantenir sempre una relació bona i estreta amb el municipi, la seva gent i la família.

Si no estic errat, els seus pares (i rebesavis meus) eren Josep Bonet i Bergadà i Antònia Balcells i Martí.

El seu fill Josep Bonet i Plensa (el meu avi), tot i nascut a Barcelona, va mantenir aquesta estreta relació amb el poble, fent estances i és qui va donar a la parròquia, la làmpada rodona, que hi ha penjada al costat dret de l’absis. També, el pany de les portes del cementiri, duen el seu nom i l’adreça del taller, que va fundar el meu besavi (de la imatge).

Desitjo que aquesta història us hagi agradat

Salutacions.

Joan Bonet i Martínez

Publiquem una segona entrada de la “història gràfica”, que no serà la darrera.

Aquesta vegada proposem una ruta circular pels voltants del riu Corb primer per la riba sud del riu, el camí dels diumenges, creuant el petit pont de ferro i fent el camí de tornada per la carretera.

De nou, el pas dels anys ha deixat canvis molt significatius, tant en el paisatge natural (mireu l’aigua que porta el riu!), el paisatge urbà (el ja desaparegut “pont vell”) i en els costums de la gent (netejant la roba al riu).

No perdeu, per tant, l’oportunitat de fer una passejada, mòbil en mà, i anar descobrint els petits o grans canvis que segur us sorprendran.

 

1 – El riu Corb entre els camps

 

2 – L’aparcament

 

3 – El pont vell

 

4 – Rentant roba al riu

 

5 – Les Escoles

 

6 – La carretera

 

7 – Cal Moretes

 

8 – Carrer de la Font

 

9 – El cobert de Cal Coix

 

Jordi Sender i Beleta

El musicòleg Francesc Bonastre i Bertran (1944-2017) nascut a Montblanc i especialitzat en la recerca de la música catalana des de l’època barroca fins al segle XX, ens descobreix una aportació documental sobre l’existència d’un orgue barroc abans de 1737 a l’església de Santa Maria de Guimerà i la referència d’una entitat promotora, de la durada de les obres, del preu i  característiques per construir un nou orgue en 1737.

Francesc Bonastre i Bertran

Antoni Cases, constructor d’orgues de gran prestigi, va construir multitud d’orgues a Catalunya (Vallbona de les Monges, Reus, Lleida, Tarragona, Cervera, La Pobla de Cérvoles, Balaguer… entre d’altres). En el nostre cas, acordà el 9 de gener de 1737 la fabricació d’un nou instrument per a Guimerà, finalitzant-lo el Nadal del mateix any.

Podreu llegir a continuació uns extractes d’aquest document, que podeu llegir íntegrament en aquest ENLLAÇ

Dia 9 de Jané 1737: Los honorables March Armengol, Batlle de la vila de Guimerà, Arcabisbat de Tarragona, Joan Pedro, Francesch Aduart, Joseph Minguella guiridella y Joan Minguell, tots quatre Reigidós del Present Any en dita vila de Guimerà, an convingut y concordat ab lo Senyor Anton Casas, factor de òrgans de la vila de Reus, Camp y Arcabisbat de Tarragona, lo fer y plantar un orga en la presen Iglésia dc la vila de Guimerà, lo qual promet compondrer dit Senyor Anton Casas y fer ab lo modo y forma del tras escrit, tot a costas y despcsas suas y per lo import y preu de dit orga promet la vila donar-li sis sentas sexanta lliuras, Dich 660 lb….

…. y aixi mateix promet lo Dit Senyor Anton Casas plantar part de la obra lo dia de Nadal primer vinen y antes si pot, y acabarà dita obra, de dit dia de Nadal primer vinen a un Any.

…   Dich Jo Baix firmat que tinch rebut dels Senyors Regidors Joan Castanyé, Joseph Roig y Francisco Minguell, en lo present any de la vila de Guimerà, la suma de sent sis lliuras y vuyt sous, dich 106 Ib. 8 s., las quals són a cumpliment de aquellas sis sentas sexanta lliuras que lo dia 9 de Janer 1737 me prometeren per la fàbrica de l’orgue, que consta en lo acte contra escrit, y per ser sò ver, me dono per content y satisfet del preu de dit orgue, vuy als 22 de Novembre de l’any 1742. Anton Cases factor de orgues.

Orgue d’Antoni Cases a la Pobla de Cérvoles

Com podeu veure en la imatge anterior, us podeu fer una idea de com podria haver estat l’orgue de l’església de Guimerà si visiteu l’església de la Mare de Déu de la Jonquera, a la Pobla de Cérvoles. Per tant, aquesta és una visita molt recomanable.

Ubicació de l’antic orgue a l’Església de Sta. Maria de Guimerà

L’orgue d’Antoni Cases seguí a l’església de Guimerà fins a la Guerra Civil, quan fou destruït i substituït més tard per l’orgue que podem veure i escoltar avui en dia.

Orgue en l’actualitat

 

Francesc Xavier Busquets

Aquest any es compleixen vint anys d’activitat de l’Associació Guimera.info. Es un bon moment per aturar-nos i mirar enrere per avaluar tot el que li ha passat a Guimerà degut a l’existència d’aquesta iniciativa cultural.

Tot va començar el 17 de juny de 2002 amb una reunió de quatre persones a un espai de la planta baixa de l’Ajuntament de Guimerà per parlar de la idea de fer una web pel poble. Un patrimoni historicoartístic tan important ho mereixia, calia posar-lo a l’abast del mon i Internet ens oferia la possibilitat de fer-ho.

El patrimoni cultural de Guimerà seria el mitjà que permetria assolir dos objectius importants a l’hora, per una banda mostrant-lo atrauríem visitants al poble i, per una altra, era la oportunitat per concentrar i organitzar la gran quantitat d’informació escrita sobre aquest patrimoni i posar-la a l’abast de tothom.

Però el projecte, a part del dos objectius anteriors, en tenia d’altres, tots ells dins de la mateixa web com podeu veure seguidament al full de mà que vam repartir el dia de la seva  presentació, el 9 d’agost de 2002.

Quan veiem ara la visió que teníem del que volíem fer, fa vint anys, ens adonem que aquest va estar un element molt important per que avui tinguem el lloc web que tenim.

A la capçalera hi veiem una primera pinzellada de la raó de ser de Guimera.info, es a dir, de les coses que volíem fer, que pocs mesos després es va definir d’una manera més concreta en els següents tres punts:

1. Donar a conèixer Guimerà, la Vall del Corb i el seu patrimoni historicoartístic mitjançant Internet.
2. Fer, participar o impulsar accions culturals i artístiques a les nostres contrades.
3. Fomentar l’ús d’Internet a Guimerà i a la Vall del Corb com una important i eficaç eina de comunicació.

El primer punt de la raó de ser feia referència a la web, que sempre ha estat l’element central de la nostra activitat.

El segon punt obria la possibilitat de fer altres coses com publicar llibres, doncs ni Vallsanta, ni el Mercat Medieval, … tenien cap publicació específica. No teníem al cap fer projectes de més envergadura com la reproducció del Retaule de Ramon de Mur o el Museu de Guimerà, tot això va venir després.

El tercer punt el vam entendre com a fonamental, doncs Internet era sinònim de progrés i futur,  calia, per tant, que Guimerà s’hi enganxés. He de destacar que a finals de 2003 vam aconseguir que tots els negocis de Guimerà tinguessin correu electrònic i una pàgina web. Amb el transcurs dels anys aquest punt va desaparèixer de la nostra raó de ser.

El 13 de juliol de 2003, quan ens vam registrar com associació sense ànim de lucre, érem nou socis, 7 de Guimerà i 2 d’altres indrets, aquests, ens van trobar per Internet i els va atraure tant  el poble com després el nostre projecte, i ens van demanar poder participar-hi, cosa que vam acceptar sense cap problema i encara avui formen part de la nostra associació.

A dia d’avui, vint anys després, a Guimera.info hi som setze socis.

L’èxit del que fa una organització depèn fonamentalment de les coses que decideix fer, de les persones que les han de fer, i de la manera com les fan.

Les persones que formem part de Guimera.info, som un grup prou heterogeni en coneixements per poder fer aportacions en àmbits ben diferenciats (cultural, tecnològic, artístic, empresarial, legal, comercial, coneixement del territori, …). Sumant totes aquestes habilitats hem aconseguit formar un equip amb capacitat d’afrontar una gran varietat de reptes.

A Guimera.info l’única cosa que se’ls demana a les persones que en formen part, es que assoleixin una responsabilitat dins de l’àmbit d’actuació de l’associació i que facin sempre les coses a les que es comprometen, independentment de que siguin moltes o poques.

Pel que fa a la manera de treballar dir que ha estat encertada, no només pels resultats, també per la sostenibilitat en el temps de l’associació. Les grans línies d’actuació en qualsevol cosa que fem son:

1. Aprofitar totes les possibilitats que ens ofereix Internet.
2. Ser econòmicament autosuficients.
3. Tenir llibertat d’actuació sense lligams de cap mena.
4. Fer o involucrar-nos preferentment en projectes tangibles i només quan es pot assolir un bon resultat.

Un punt determinant ha estat el ser econòmicament autosuficients i per ser-ho tot passa per fer una activitat que generi diners, per buscar potencials sponsors privats en determinats projectes i, finalment, quan el projecte es adequat, també recórrer al finançament públic. En el nostre cas hem utilitzat totes les opcions anteriors però en proporcions molt diferents, mentre que un 50% dels nostres projectes s’ha fet amb capital privat i poc més del 30% amb diners generats per l’associació, no arriba al 20% la despesa feta amb diners públics.

Els ingressos de l’associació provenen dels serveis d’Internet als nostres patrocinadors i també de la publicitat a la web. Aquesta activitat ens ocupa més del 50% de les hores que dediquem a l’associació. Es una feina que no es veu però que s’ha de fer amb la mateixa regularitat que ho fa qualsevol empresa amb els seus clients. Sense ser econòmicament autosuficients no podríem tenir la llibertat d’actuació que tenim, ni treballar amb l’agilitat que ho fem, ni hauríem pogut fer tot el que hem fet.

Si avaluem doncs, com he dit al començament d’aquest article, el que li ha passat a Guimerà degut a l’existència de l’Associació Guimera.info, trobem que avui el poble te uns actius que si no hagués estat així no tindria, dels quals destaquem, …

… una web molt digna amb moltes visites on s’hi troba qualsevol cosa relacionada amb Guimerà i que des de fa vint anys convida a visitar el poble, …

… una reproducció del Retaule de Ramon de Mur a l’església, projecte que per innovador va tenir un reconeixement internacional, …

… el Museu de Guimerà, un dels espais museístics mes importants de les nostres contrades, que també va tenir un important reconeixement del món de la cultura local, …

…  els quatre llibres publicats i onze audiovisuals: “Guimerà i el Mercat Medieval”, “Guimerà i el Retaule de Ramon de Mur”, “Guimerà i Vallsanta” i “33 Històries de Guimerà”, …

… una biblioteca virtual on es poden llegir 102 publicacions relacionades amb Guimerà, …

Afegir que gestionem el Museu de Guimerà des que el vam fer, fa ja més de 15 anys, obrint tots els caps de setmana i des d’allà s’ofereix un servei de visites guiades al poble per qualsevol dia, servei que des d’aquest any forma part del “Grand Tour de Catalunya” de l’Agència Catalana de Turisme.

TRAM 2   ETAPA 7   EN DIRECCIÓ A LLEIDA

 

Dit tot això, podem concloure que aquests vint anys de Guimera.info han estat una història d’èxit de la que ens sentim molt orgullosos perquè a la fi ha estat una història d’èxit de Guimerà que n’ha  obtingut un increment important del seu patrimoni cultural.

 

Pasqual Prous i Miró

El noi de Tona, l’home del sac, la Marieta de l’ull viu, el gegant del pi… i tants i tants personatges de la cultura popular catalana; uns ben reals, altres, pura fantasia.

I si Guimerà també ha tingut el seu personatge, aquell del que se’n parla de pares a fills, d’avis a nets i de poble a poble?

Aquesta és la història d’un home desgraciat, de trista vida i trist final. Escrit en un català propi de l’època, però, fàcilment entenedor.

120 anys fa d’aquest escrit; aparegut a “Almanach per a 1902” de la revista “La esquella de la Torratxa”.

La Esquella… (1871-1939), fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona; duia per subtítol: “Periodich satírich, humorístich, il·lustrat y literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana”.

L’autor del text fou Antoni Bori i Fontestà (Badalona 1861-1912), mestre, pedagog, escriptor i poeta. Home important de les lletres catalanes, amb una extensa obra literària i una gran tasca pedagògica; fins i tot un carrer de Barcelona duu el seu nom.

L’Anton de Guimerà, una història considerada i inclosa com de tradició de la Segarra.

A jutjar per la claredat i per les paraules amb què ens parla l’autor del text, hom diria que l’Anton, va existir.

Si és així…

Quins eren els seus cognoms?

De quina casa era?

On va ser enterrat?

Qui era la seva dona?

Qui eren els seus dos fills?

Potser algun dia podrem “posar llum a la foscor”.

 

Josep M. Minguell Llorens

Recollim en aquesta entrada una “història gràfica”, publicada inicialment en el llibre GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR. Eesperem poder incorporar-la pròximament (amb contiguts extres) com un nou apartat dins guimera.info, amb la més nova eina de visualització.

Hom podria pensar, en entrar a la vila closa, que l’entramat de carrerons que s’enfilen fins a l’església i el castell ha restat inalterable al llarg dels anys. Res més lluny de la realitat. Com si fos un ésser viu, Guimerà ha anat incorporant, any rere any, petits canvis aquí i allà, que han anat modificant la seva fesomia.

Us convidem a realitzar, aquest petit passeig, a peu pla, i anar identificant aquells canvis que ha sofert el paisatge, de vegades petits, d’altres veritablement sorprenents. Caminarem pels carrers construïts entre els segles XV i XVIII. En aquesta època, la Plaça Major esdevingué el nou centre del poble. Al carrer de la Capella va continuar el camí de la Bassa del molí de dalt. La capella de sant Esteve tenia al seu costat l’antic Hospital. El poble va continuar creixent cap al riu. El carrer Major, el de la Capella, el de la Goleta formaven la xarxa del nou nucli medieval.

 

 

1 – Portal de Tàrrega

 

2 – El carrer Major

 

3 – Cal Minguella

 

4 – El carrer Major

 

5 – Plaça Major

 

6 – La Cort del Batlle

 

7 – Les Ascorones

 

8 – El carrer de la Capella

 

9 – El carrer de la Capella

 

10 – La Bassa del Molí

 

Jordi Sender i Beleta

 

 

 

En les celebracions anuals del mercat medieval de Guimerà és habitual trobar-se pels carrers amb grups d’animació que donen color i ambient a les jornades, grups que ens recorden als joglars i músics medievals. Però quin era el perfil dels joglars i músics a l’edat mitjana? On actuaven i per quins motius? Quins instruments feien servir? Hi va haver joglars i músics guimeranencs i dels pobles del voltant?

En aquesta petita història intentarem donar resposta a aquestes preguntes i descobrir l’existència de joglars i músics a Guimerà i als pobles de la vall del Corb en el decurs del segle XV. Per això ens servirem bàsicament de les recerques fetes pel Dr. Ramon Miró Baldrich sobre documentació medieval dels fons de l’ajuntament de Cervera i Tàrrega.

Els joglars eren uns personatges medievals que en el seu origen s’encarregaven de cantar o recitar, generalment acompanyats d’instruments musicals, composicions d’altres autors de forma ambulant. El terme joglar, que va començar a ser utilitzat amb freqüència des del segle XI, deriva de la paraula llatina “iocularis” o “ioculator” i del substantiu ”iocus”, que significa joc o broma.

L’ofici de joglar anirà evolucionant al llarg de l’edat mitjana. Des del segle XII trobem referències documentals de joglars o trobadors recitant i cantant poesies tant a reis i senyors com a la població. Més endavant el joglar deixa el cant i passa a ser un simple músic o bufó amb un caire més polifacètic. A poc a poc va anar desplegant altres habilitats, com fer acrobàcies, exhibir bèsties ensinistrades, ballar o practicar jocs de mans. Els joglars, doncs, es guanyaran la vida entretenint els altres amb la música, la narració d’històries, l’exhibició d’acrobàcies i altres jocs.

Cap a les acaballes del segle XIII el joglar va començar a ser reemplaçat pel ministrer, un joglar coneixedor de la música, generalment instrumentista, molt més professionalitzat i que va deixar de ser itinerant per a entrar al servei d’un senyor, del govern d’una vila o ciutat com a músic oficial o treballant puntualment en una festa o esdeveniment.

A mitjan segle XIV els joglars pràcticament ja només feien de músics. Segons la tipologia instrumental es classificaven bàsicament en trompadors, anafilers o trompeters i timbalers. Se’ls considerava de categoria inferior pel fet de ser estranys al domini de la literatura, i també perquè no eren solistes i tocaven l’instrument de manera instintiva. Es reunien formant bandes que en certs llocs es coneixien com a cobles i sovint eren membres d’una mateixa família o població que es dedicaven a l’ofici.

Instruments medievals il·lustrats a les Cantigas de Santa María de Alfonso X el Sabio (1270-1282)

En el decurs del segle XIV i començaments del XV l’activitat de joglars i músics es troba associada a les celebracions reials, naixements i matrimonis, a la presència o el pas de membres de la casa reial i també per a festejar un fet polític. Exemples en aquest sentit els trobem en la documentació municipal de Tàrrega i Cervera respectivament. El 19 de novembre de 1342 el consell de la paeria de Tàrrega determina les quantitats a pagar als joglars i cavallers salvatges que havien fet honrament a la vila, entre ells hi apareixen els joglars de Guimerà que van cobrar 30 sous. Molts anys després entre la documentació cerverina trobem una àpoca de 20 de desembre de 1423 on consta el pagament de cinc florins d’or a Guillem Castelló i Bernat de Tarroja, trompadors de Guimerà, per sis dies entre venir, estar i tornar en la celebració per l’arribada victoriosa del rei al Principat des de Nàpols.

En el segle XV la funció dels joglars i músics ja era una altra, sovint eren contractats pels governs de les viles per a donar ambient a les fires i distreure als visitants. A més dels propis verguers es llogaven, entre altres, colles de trompadors o trompeters, xeremiers i algunes parelles de joglars. La proliferació de mercats arreu, però sobretot de grans mercats i fires, hauria afavorit l’aparició i proliferació d’aquests personatges a moltes localitats del nostre entorn.

Sabem de l’existència de fires a Tàrrega, Vilagrassa, Bellpuig, Anglesola, Verdú, Guimerà i Cervera, i no era estrany que les dates de celebració es canviessin per la coincidència temporal amb les altres fires, sempre prèvia concessió reial. Una de les fires més importants era la de Cervera. El mercat i la fira de Cervera va ser un dels centres d’atracció per a molts joglars i músics de la comarca, de Lleida i del camp de Tarragona. Tenim constància que durant el segle XV el consell cerverí pagava a joglars i músics d’arreu per a dinamitzar i amenitzar el gran mercat de maig i la fira que se celebrava anualment, i que en aquells temps es feia des de la festivitat de Sant Martí, l’11 de novembre, fins a la festa de Sant Andreu, el 30 de novembre.

D’altra banda durant l’edat mitjana Guimerà era la vila més important de la vall del Corb gràcies al seu pes poblacional i econòmic i com a tal a començaments del segle XV va ser afavorida amb el privilegi de fer fires, fet que confirmava la importància de les interaccions comercials que possibilitava el seu mercat. Recordem que Jaume II ja havia atorgat a Guimerà el 18 de juliol de 1294 el privilegi de fer mercat a precs de Ramon d’Alemany, senyor aleshores de la vila. El creixement i la consolidació d’aquest mercat  hauria determinat que un segle després el poble de Guimerà demanés el dret a fer fires, concessió que va arribar gràcies a dos privilegis reials donats per Alfons V l’11 i 12 de desembre de 1417. El rei Alfons va atorgar dues fires, la primera fira tindria una durada de quinze dies consecutius a partir del primer dia d’agost i la segona des de Sant Vicent, el 22 de gener, fins a la Purificació de la Verge, el 2 de febrer.

La coincidència amb altres fires veïnes va determinar que un segle després la vila de Guimerà demanés al rei un canvi de dates. Carles I en un privilegi atorgat el 19 de gener de 1526 confirma el dret de fer fires de la vila establint un nou calendari. Així la primera fira se celebraria des de la festa de Sant Andreu, el 30 de novembre, fins a la de Sant Tomàs, el 29 de desembre, i la segona des de la festa de Sant Jordi fins a l’Exaltació de la Santa Creu, el 3 de maig.

Cercavila del IX mercat medieval de Guimerà, any 2003

En aquest context un seguit de joglars i músics del nostre entorn haurien amenitzat les jornades firals de les principals viles de la comarca durant el segle XV. Gràcies a les dades recollides per Miró Baldrich en podem conèixer uns quants de Guimerà i dels pobles de la vall i rodalies que són referenciats treballant a la fira de Cervera amb el seu ofici o instrument i els anys que hi van ser presents, i que ara us relacionem.

JOGLARS I MÚSICS GUIMERANENCS:

• Borrell, Jaume, tamorer (tamborer) (1437)
• Castelló, Guillem, trompador (1423, 1429, 1437)
• Castells, Guerau, trompador (1434)
• Sabater, Pere, trompador (1437)
• Santapau, Ramon, trompador (1452)
• Tarroja, Bernat de, trompador (1423, 1429)
• Joglars de Guimerà (1452)

Grup d’animació de carrer del XIV mercat medieval de Guimerà, any 2008

JOGLARS I MÚSICS D’ALTRES POBLES DE LA VALL I RODALIES:

• Badoc, Antoni, trompador de Ciutadilla (1439)
• Badoc, Ferrer, trompador de Ciutadilla (1439)
• Badoc, Pere, trompador de Ciutadilla (1439)
• Carbonell, Pere, joglar i trompeter de la Guardiolada (1440, 1441)
• Carbonell, Pere, menor, trompeter de la Guardiolada (1440)
• Claret, Montserrat, joglar i tamorer de la Guardiolada (1440), trompeter (1441, 1450)
• Esteve, Antoni, trompador de Ciutadilla (1439)
• Garcia, Bartomeu, cornamuser de l’Ametlla (1454)
• Garcia, Bartomeu, flabioler i tamborer de l’Ametlla (1442, 1444, 1453)
• Garcia, Bartomeu, fill, flabioler i tamborer de l’Ametlla (1454)
• Gibert, Pere, cornamuser de l’Ametlla (1433, 1434, 1436, 1437, 1438, 1439, 1440, 1442, 1444)
• Guassia, Bartomeu, tamorer de l’Ametlla (1447, 1452)
• Pedrosa, Pere, de Verdú (1459)
• Segarra, Andreu, joglar i cornamuser de Montornès (1490)
• Segarra, fill de Ramon Segarra, tamorer de Montornès (1459, 1461)
• Segarra, germà d’Andreu, tamorer de Montornès (1490)
• Segarra, Jaume, joglar i flabioler de Montornès (1509, 1510)
• Segarra, Joan, joglar i tamorer de Montornès (1461, 1486)
• Segarra, Ramon, cornamuser i tamorer de Montornès (1447, 1452, 1453, 1459, 1461) 
• Segarra, Ramon, joglar i cornamuser de Montornès (1461, 1480, 1486)
• Segarra, Simó, cornamuser de Montornès (1447, 1453)
• Trilla, Gabriel, germà de Joan, tamorer de Llorac (1491, 1492)
• Trilla, Joan, joglar i cornamuser de Llorac (1486, 1487, 1491, 1492, 1494)
• Trilla, Pere, germà de Joan, joglar i tamorer de Llorac (1486, 1487, 1494)
• Trilla, Pere, joglar de Llorac (1515, 1516)
• Joglars de Verdú (1399)
• Trompadors de Ciutadilla (1440)

Segurament alguns d’aquests joglars i músics que us hem relacionat haurien animat i dinamitzat més d’una fira de Guimerà!

Miquel Àngel Farré Targa