El testimoni d’una persona que ha estat marcada tota la seva vida per les experiències viscudes quan només tenia 18 anys. De ben segur que són unes vivències que van patir moltes persones de la seva edat i que, malauradament, molts no ho han pogut explicar. Home fort, treballador, voluntariós, intel·ligent per als càlculs aritmètics, malaltís pels efectes de la calor i acompanyat quasi tota la seva vida per la seva dona Montserrat Pagès Armengol.

Sóc nascut a Guimerà, el 15 d’octubre de 1919.

De petit, i com tots els nens del poble, fins als 8 anys vaig anar al col·legi de les monges, i després, fins als 16, que era l’edat per a començar a treballar, a l’escola que hi havia al carrer Estudi.

Al juliol de 1936, quan comença la Guerra Civil, seguint la tradició familiar, anava al tros i feia de pagès ajudant al pare.

Març de 1938. Mobilitzat per la República

La normalitat de la vida familiar es trenca sobtadament el 10 de març de 1938 quan m’arriba l’ordre de mobilització disposant que he d’anar a Mollerussa per a incorporar-me a l’exèrcit, on coincideixo amb el Ton de Cal Canyo i el Ramon de cal Rosset. Tenia 18 anys i 5 mesos.

Però, això de la incorporació a files no ho veiem prou clar i tots tres tornem a Guimerà on ens amaguem en una cabana del terme de Verdú, prop de la Bovera, de l’oncle Ramonet de cal Sort, que ens porta menjar. Però, la cosa només dura uns 15 dies, fins que l’oncle Ramonet ens diu que ben aviat un batalló de presos anirà a fortificar la Bovera i ens poden descobrir.

Després de veure els efectes d’un bombardeig sobre Tàrrega, tornem a Guimerà i ens amaguem a les golfes de cal Canyo, però en pocs dies també es converteixen en un lloc insegur perquè la policia de la República, que constantment feia rondes pel carrer, va a cal Biel buscant el Domingo que no s’havia incorporat a files.

Desenganyat i convençut que no valia la pena amagar-se, decideixo presentar-me a l’Ajuntament, des d’on m’envien a Tàrrega i d’allí a Torregrossa. Quedo incorporat a l’exèrcit com a ajudant de cuiner amb l’encàrrec d’anar cada dia a Juneda a buscar una garrafa de 8 porrons de vi.

De Torregrossa ens porten a El Poal, on hi havia altres 5 persones de Guimerà. Allí una dona em mira de fit a fit i després, molt seriosa, em fa el següent retret, “Amb aquesta pell tan blanca tu deus haver estat emboscat”. Però no passa res més. Seguim camí, i passant pel Castell del Remei ens porten a Montgai, on hi trobo el Ton de cal Moretes i el Joan de cal Sec. Era el mes de maig de 1938.

A Montgai tenia ordre d’anar a buscar farina a una masia per a fer bunyols. Un dia, en arribar a la masia, noto una fortor intensa, desconeguda. Entro, miro, busco, i, sorpresa, la fortor venia de la descomposició de 6 cadàvers abandonats.

De Montgai a Cubells per a participar en l’acció que havia d’atacar la muntanya del Marengue, a Balaguer. Però arriben notícies que l’anomenat exèrcit nacional havia travessat el riu a Balaguer i ja era a Camarasa, i llavors donen l’ordre de tornar a Cubells, amb totes les pors perquè el terreny no ens donava protecció. Això ho va resumir un tinent dient-me: “Ramon si nos dan no será un tiro de suerte”.

Cap a finals de juliol de 1938 ens traslladen a Tàrrega, on hi trobo l’Antònia de cal Florensa i la Roseta de cal Gepo, que avisen als de casa i em vénen a veure. Sóc incorporat a la companyia o divisió 27, i traslladat al poble de Bovera, entre Lleida i Flix.

Agost de 1938. Al front de l’Ebre

El 3 d’agost travessem l’Ebre per Flix i ens porten a la Venta de Camposinos. Al cap de tres dies el capità diu que anirem destinats a primera línia, i comencem a caminar, però pocs minuts després s’atura la marxa i el capità ens diu que tornem, “Porque los soldados internacionales están muy bien y no quieren que les relevemos”. Aquests soldats cobraven 10 pessetes per cada dia que estaven al front.

Quedem estacionats a Corbera, on descobreixo el bon vi que es guarda als cups del sindicat. Des d’allí la companyia és distribuïda en diferents posicions a la Serra de les Viudes, i els dies  passen sense cap novetat, motiu pel qual un tinent anomenat Parra, i al que servia d’enllaç, em comenta que: “Esto no pinta nada bien porqué hace casi un mes que estamos aquí i no viene nadie a relevarnos”.

Al setembre les anomenades tropes nacionals inicien un atac amb artilleria i aviació al que segueix un estrany silenci, on res es movia, que no anunciava res de bo. Tot d’una apareixen les tropes republicanes de primera línia que tiraven enrere, i el tinent em mana trobar el capità per a preguntar-li si els havíem de parar o els deixàvem passar, i aquest, molt nerviós, em diu :“A todo lo que venga de frente, fuego contra él”. Quan li trasllado la resposta al tinent m’envia de nou al capità per a demanar-li munició.

No vaig poder complir el segon encàrrec perquè quan arribo al lloc on era el capità un tinent porta la notícia de la presència de les tropes mores i tothom fuig ràpidament. El tinent Parra també va marxar del seu refugi. Llavors vaig posar-me a caminar sense saber on anava, fins que trobo un soldat aragonès, i junts vam acabar amagats, compartint un refugi amb un caporal, dos portalliteres i dos soldats que s’havien retirat. Poc després n’hi entren dos més fugint d’un tinent que els amenaçava de disparar-los un tret si no anaven endavant.

A mitja tarda apareixen els soldats del bàndol nacional, i decidim rendir-nos per salvar la pell. Deixem les armes i sortim corrent amb els braços a l’aire. Uns soldats de l’altre bàndol ens van agafar, mentre altres deien: “No dispareu que es rendeixen i no porten armes”, l’alferes que els manava ordenà que ens portessin a la rereguarda i que diguessin que ell ens havia agafat. Pel camí se sentien trets i dalt de la serra vam veure uns soldats moros que ens amenaçaven de tallar-nos el coll.

Quan arribem a Gandesa ja és fosc. Ens prenen declaració i ens porten a Batea, ens tanquen en una golfa on hem de dormir sense mantes ni palla. Com que encara era estiu i portàvem molt cansament a sobre, vam dormir igualment.

Presoner en camps de concentració

L’endemà a Caspe, i a tornar a declarar. Em prenen els bitllets que portava dient que aquella moneda no era bona, però no agafen una pesseta de plata que portava a la cartera, dient-me: “Esta peseta te la guardas porque es buena”.

De Caspe a Saragossa, i després, en tren, a León. Mentre esperem a l’estació uns nois pregunten si hi ha algú de la província de Lleida. Responc dient que sóc de Guimerà, i em contesten: “Anem, anem, que aquest és més roig que Negrín”. Els pregunto d’on són i diuen que de Cervera, però ens posen dalt del tren i no puc continuar parlant.

Sóc destinat al camp de concentració de Santa Ana, de León, on hi trobo un noi de ca la Tecla, de Ciutadilla, que es diu Sisco. Dies després, i mitjançant la Creu Roja, puc fer saber als de casa que estic viu.

L’u de gener de 1939 integrat a la 2ª companyia del batalló de treballadors núm. 160, m’envien a un camp de treball de Baena, Córdoba, a picar pedra i fer grava per a les carreteres. Rebo una carta de casa amb 100 pessetes, i em diuen que n’havien tramès una altra a León també amb 100 pessetes més, que m’arriba poc dies després, i així, en una setmana vaig tenir 200 pessetes.

L’u d’abril de 1939 acaba la guerra i al camp ens ho fan saber amb un rètol escrit amb lletres negres sobre la paret blanquinosa que diu: “La guerra ha terminado. Viva Franco y Arriba España”.

Al juny el batalló és traslladat a Algeciras per a fer la pista d’accés a la casa de Primo de Ribera, però l’obra se suspèn en esclatar la Segona Guerra Mundial al mes de setembre i ens porten a la Línia de la Concepció, davant el penyal de Gibraltar, per a fer una altra pista. A primer de juny de 1940 es coneix la disposició que ordena desfer els batallons de presoners de guerra i donar-los la llibertat, però el comandant ens diu: “Hasta que la pista no esté terminada no os dejaré marchar”. I vam arribar al dia del Corpus. Després de missa vàrem demanar per avançar la finalització de la pista i, un cop feta, el comandant ens va dir: “Ahora ya os podéis marchar”.

Recupero la llibertat al cap de 18 mesos.

La tornada

Llarg viatge amb tren amb companyia del Sisco de ca la Tecla, de Ciutadilla, enllaçant un trajecte amb un altre. De San Roque (Cádiz) a Jaén, de Jaén a Tarragona, de Tarragona a Lleida, i de Lleida a Bellpuig. Després a peu per Preixana cap a Ciutadilla, i a esperar que es fes de nit perquè el Sisco no volia que ningú el veiés arribar. Durant la guerra havia fet guàrdia al pont per a evitar que passessin gent de dretes i l’atemoria la reacció que podia tenir la gent en veure’l.

Ens acomiadem al pont de Ciutadilla i continuo tot sol per la carretera, cap a Guimerà. A les tres de la nit sóc a la porta de casa. Truco. El pare surt al balcó i quan em veu crida: “A baix hi ha el Ramon”.

Petons i abraçades amb els pares i la germana. Mirades, rialles, i més abraçades. Però no podem estar massa temps. Som al temps de segar i a punt de dia s’ha de reprendre la feina. A mi em deixen dormir i descansar tres dies seguits.

Torno a fer de pagès a casa. M’assabento que la mare no està gaire bé. Mentre era fora l’havien operat d’un càncer, i mor el 8 de novembre de 1941.

Al cap de poc temps un altre entrebanc ve a trencar la normalitat recuperada. A principis de 1942 sóc cridat a files per a complir el servei militar, que es va perllongar durant 35 mesos entre Barcelona, la Pobla de Lillet, L’Espolla i Cantallops, però aquesta ja és una altra història. Ara només deixeu-me dir que entre la guerra i el servei militar vaig perdre la joventut. Em van tenir “ocupat” dels 18 als 25 anys.

Després la vida ha estat més generosa. M’ha deixat arribar fins avui, mantenint les forces per a explicar-ho.

I així ho he fet, explicant molts més detalls d’aquests records de joventut als meus fills, Sebastià i Francesc Xavier, que els han posat per escrit en el document que podeu trobar en aquest enllaç (Memòries de la guerra de Ramon Busquets Duch).

També vull agrair l’ajut de Montserrat Busquets i Binefa, Josep Corbella i Duch,  Francesc Castanyer i Minguell, Jordi Sender i Beleta i a guimera.info.

Salutacions cordials,

Ramon Busquets i Duch

Una història poc coneguda, de quan el país començava a obrir-se al turisme estranger, amb protagonistes tan sorprenents com en Manuel Fraga Iribarne.

L’any 1967, el llavors ministre de “Información y Turismo“ Sr. Manuel Fraga Iribarne donada la creixent afluència de turisme estranger, va impulsar una necessària campanya d’educació en urbanitat de la població espanyola que va anomenar “Mantenga Limpia España”.

No sé si tots sabeu que vol dir urbanitat, però per si fos el cas, urbanitat és la qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant els altres i que observa les normes de convivència i de tracte social.

La campanya que va impulsar don Manuel no té res a envejar a les que actualment fa la DGT per prevenir-nos de tenir accidents. Li va posar un eslògan que deia “Mantenga limpia la ciudad, mantenga limpio su pueblo, mantenga limpia España”. Com no podia ser d’una altra manera aquesta campanya anava acompanyada d’una important inversió per la instal·lació de papereres i cendrers pels carrers d’arreu de moltes poblacions de l’estat espanyol.

                        

No sé si don Manuel va recordar-se de comprar papereres i cendrers per Guimerà, però aquesta campanya va deixar la seva empremta al poble perquè la seva escola, al davant de la qual estava, no cal dir-ho, el Joan Duch, va estar premiada amb el “Premio Nacional” del concurs que el mateix ministre va convocar entre tots els centres escolars d’Espanya.

Els mitjans de comunicació més importants de l’estat (ABC, La Vanguardia, TVE, ..) van fer ressò d’aquest premi. Probablement fou la primera vegada que es parlà de Guimerà a la premsa més enllà de Catalunya.

Aquest premi el van venir a entregar a Guimerà el diumenge 8 de maig de 1967 el “Director General de Información” Carlos Robles Piquer i el governador civil de Lleida José Antonio Serrano Montalvo, acompanyats d’un seguit d’autoritats provincials.

Don Manuel es va estirar en aquest premi doncs va consistir en: – Un projector de cinema de 16 mm. – Un tocadiscos. – Un lot de discos didàctics i de llibres valorat en 30.000 pessetes. – Un viatge d’una setmana per Espanya pels nens de l’escola.

El 1967 jo encara no tenia deu anys però recordo molt bé aquell viatge. Era la primera setmana de juliol i l’itinerari va ser: Guimerà – Lleida – Saragossa – Monestir de Pedra – Madrid – El Escorial – Valle de los Caidos – Toledo – Valencia – Peníscola – Tarragona – Guimerà. Anàvem en un autocar els tres mestres qui hi havia al poble, – el Joan Duch, la Pepita Duch i el Joan Soler -, i quaranta-vuit entre nens i nenes.

Per la majoria de nosaltres era la primera vegada que fèiem un viatge així. Mai havíem fet nit a un hotel. Recordo lo impressionats que vam quedar en visitar el Monestir de Pedra, la Fàbrica d’Armes de Toledo o el Monestir del Escorial. A Madrid ens van convidar a visitar els estudis de TVE. Vam visitar també el Museu del Prado. Vam menjar a bons restaurants com el del parador de Montilla del Palancar o l’Hostal del Ciervo de Bujaraloz on al menú que ens van servir hi havia gaspatxo que mai abans havíem menjat. A València ens van portar a veure una cursa de braus, en el meu cas fins avui ha estat l’única vegada que he estat a una plaça de toros. I se m’oblidava… a Madrid ens va rebre don Manuel a la seu del seu ministeri on ens va obsequiar amb una figureta de plom, uns mapes, unes enganxines i catàlegs turístics.

Pasqual Prous

Potser recordeu l’exposició de fotografies tridimensionals que anys enrere es va fer a Guimerà. Ara sabem que no vam ser els primers, però. Algú se’ns va avançar gairebé 100 anys…

9 i 10 d’agost de 2003. Coincidint amb el Mercat Medieval, un munt de gent visità l’exposició Guimerà 3D, potser la que més expectació ha generat de totes les fetes al museu (aleshores encara per reformar). Constava d’un conjunt de fotografies tridimensionals dels elements més significatius del nucli medieval de vila de Guimerà, complementades amb textos d’en Josep Vallverdú.

Totes les tècniques de reproducció en 3D es basen a fer arribar una imatge lleugerament diferent a cada ull, com ocorre en la realitat; el cervell integra les dues imatges i crea la sensació de profunditat. En el nostre cas vam triar el mètode anàglif, que combina les dues imatges en una de sola i no necessita equips sofisticats; només cal utilitzar unes ulleres amb filtres de 2 colors, molt fàcils de trobar.

Si esteu interessats a practicar aquesta tècnica fotogràfica amb la vostra càmera, trobareu el procés pas a pas en aquest enllaç.

Queda clar, però, que no vam ser els primers a veure el potencial de Guimerà per aquest tipus de fotografia. Un cop més, el Josep M. Minguell de Cal Carreter ha trobat una petita joia de la memòria gràfica de Guimerà, que ha publicat al seu bloc Guimerà Recorda.

Són les tres darreres plaques de vidre que estaven en possessió d’un antiquari. Estan datades entre els anys 1915 i 1920. L’autor ens és desconegut.

També tenim coneixement de 21 fotografies estereoscòpiques datades entre els anys 1909 i 1927, que pertanyen a col•leccions i fons privats. Es poden veure a Guimerà Recorda, en aquest enllaç.

En aquest cas, l’efecte estereoscòpic, s’obté gràcies a una càmera fotogràfica especial amb dos objectius, que van ser força populars cap a finals del segle XIX i inicis del XX. S’impressionaven, per tant, dues imatges diferents de forma que es reprodueix la separació d’aproximada de 65 mm que hi ha entre els dos ulls. La tècnica d’observació es basava en la utilització d’un visor especial. Situant les dues imatges al davant, una barrera força a cada ull a veure només una de les imatges, com havíem comentat abans.

Un cop trobades aquestes plaques, les hem processat digitalment per tal de poder veure l’efecte tridimensional de nou.

Josep M. Minguell i Llorens, Jordi Sender i Beleta

“Dones, teniu cadires per arreglar?”, “Mestressa, té cap cadira per arreglar?” Quantes i quantes vegades haurem sentit aquestes preguntes pels carrers de Guimerà, sortides de la veu fosca, ronca, ofegada pel fum del tabac i els efectes de l’alcohol, d’aquell home que tot hom coneixia com “El Cadiraire”…

“El Cadiraire” és una de les persones que viu amb llum pròpia en l’imaginari col·lectiu del Guimerà de la postguerra.

Ningú m’ha sabut explicar d’on ni quan va venir. Apareix com de sorpresa, sense fer soroll, i amb la seva esposa, s’instal·len a la Cova del Sauló. Un indret a mig camí entre l’església i el cementiri, que ha esdevingut cova per efecte de l’activitat extractiva continuada de diverses generacions de guimeranencs que hi anaven a buscar el sauló per emprar-lo en l’arrebossat de les façanes de les cases, o per altres finalitats constructives.

La “Cova del Sauló” no té cap xemeneia de ventilació, i hom entra i surt sempre per la mateixa boca. És per això que quan convé fer foc per resistir el fred, o per a cuinar qualsevol cosa, tota la cova s’omple de fum i l’aire s’esdevé irrespirable.

Segurament, per efecte d’aquesta primera estada en “La Cova del Sauló”, sempre hem vist “El Cadiraire” vestit amb robes grises, fumades, i ell mateix ple de mascares a la cara, a les mans i a la roba. Igualment que la seva esposa,

Però sembla que hi va viure poc a la cova. Quan el poble pren consciència del fet que la parella de desconeguts han fet de Guimerà el seu lloc de residència, les forces vives (sembla que a iniciativa de Mossèn Rafel, que llavors era el vicari), es mobilitzen per a trobar una casa al poble que pugui servir d’estatge per als nouvinguts. Millor una casa vella, encara que estigui desarreglada i sense vidres a les finestres, que viure al ras, i van ser instal·lats a la casa que hi ha a les costetes, després de “Cal Magrana” i damunt mateix de “Cal Sinyores”, que queda un xic amagada sota la barana i el passamà de la costa.

“El Cadiraire” vestit sempre de gris, amb els pantalons apedaçats, cobert el cap per una boina, fumant d’una pipa negra i gastada, amb aspecte entre llardós i emmascarat, caminava com a saltirons, fent una lleugera parada entre pas i pas, preguntant a tot hom que veia si tenia alguna cadira per arreglar. Era més aviat petit, i només s’afaitava de tant en tant, deixant créixer uns pocs pèls a les galtes i a la barbeta que li donaven tot un aire de descuidat.

 

Imatge cedida per Roser Bergadà, del Cal Moretes

 Llavors les cadires eren de boga, i “El Cadiraire” les transportava amunt i avall carregant-les a l’espatlla d’una manera molt original, fent-los-hi sortir el respatller, o les potes, davant seu, i les portava a casa on la seva esposa s’encarregava de les reparacions, i, després, ell mateix les torna i cobrava la feina.

“El Cadiraire” transitava sempre a peu i anava fins a Passanant, Vallfogona, el Mas de Bondia, i altres pobles dels voltants pregonant sempre el mateix, recollint cadires per arreglar i retornant-les quan estaven llestes.

Parlava amb tothom, però podem dir que no tenia amistats al poble. Acostumava a cantar (algú m’ha dit que li agradava l’òpera). Demostrava tenir una certa cultura, i en les converses traspuava un cert desengany, una mena de “déjà vu”, que vorejava amb el cinisme. Per això donava la sensació que era un dels que van perdre la guerra, algú que no podia tornar al seu poble, que va es va establir a Guimerà com un refugiat sabent que mai podria tornar al lloc on va néixer, es va fer gran i on va viure els somnis que la guerra va tallar de cop.

Se’l tenia per honrat. Vivia dels rendiments de la feina de reparar i fer cadires, que exergia amb la seva esposa, i de les restes de menjar i conills, aviram, verdures i altres productes que la gent li donava. Però mai es va sentir dir, ni se li va retreure cap malifeta, ni cap furt ni robatori.

Acostumava a portar una ampolla de vi a la butxaca de l’americana. Segurament bevia vi en excés o no el digeria prou bé, li feia mal. També a la seva esposa, que va morir abans que ell.

Ja vidu, un dia del mes d’octubre de 1976, va morir sol a casa, assegut al llit, com si anés a fer el darrer esforç per a llevar-se abans de començar la jornada. Uns dies després es va tenir coneixement de la seva mort per la fortor que sortia de la casa. Va ser un d’aquells esdeveniments que trasbalsen el poble perquè va intervenir la Guàrdia Civil, i es va fer l’autòpsia del cadàver abans d’enterrar-lo al cementiri. En el Registre Civil consta que va morir el 10 d’octubre de 1976. Tenia 71 anys.

 

Llavors tots vam saber que “El Cadiraire” es deia Miquel Cabanas i Romeu. Havia nascut a Manresa el 39 de setembre de 1905. Era tintorer de professió.

No va deixar cap propietat, i tampoc cap encàrrec pendent de complir. Si no hagués estat pel rebombori de l’autòpsia, diríem que va marxar amb la mateixa discreció que un dia va venir per a instal·lar-se a “La Cova del Sauló”.

Des d’aquell dia d’octubre de 1976, “El Cadiraire” s’ha fet immortal en la memòria de qui el vam conèixer i respectar tal com era. Un personatge singular i irrepetible, que es va integrar voluntàriament al poble, i exercia un dels oficis desapareguts en la modernitat d’avui.

 Josep Corbella i Duch

Aquestes paraules, pronunciades a la Plaça Major per un alt càrrec del Ministerio de Educación y Ciencia, van suposar l’impuls definitiu per acabar declarant com a Conjunt Històric-Artístic el nucli medieval de Guimerà.

Una tarda d’un Guimerà molt tranquil va rebre una visita d’un grup de polítics de Madrid, acompanyats de les autoritats de Lleida i de Joan Salat, alcalde de Cervera. Foren rebuts pel senyor alcalde Ramon Segura i regidors de l’Ajuntament, que els van acompanyar per descobrir el nucli antic de Guimerà.

L’objectiu del grup provinent de Presidència del Govern de la capital, era l’observació de les zones de la Segarra deprimida, i per extensió Guimerà, de fort caràcter segarrenc encara que pertanyent a la comarca de l’Urgell (vegeu l’article 1931, LA CONSULTA).

Al voltant de la plaça Major, en sortir del museu als baixos de la Casa de la Vila (actual Cort del Batlle), després d’haver seguit tot l’itinerari previst pels carrers del nucli medieval de Guimerà, l’església gòtica i les restes del castell, es formaren diversos grups de comentaris.

Entre les diverses converses, durant la ruta i en les breus parades, se sentiren certes expressions que mostraven el grau de sorpresa i admiració dels visitants: comentaris i elogis respecte a les estructures del nucli antic de Guimerà.

Fou aleshores quan es van sentir i repetir en el grup que portava la veu dels visitants: “SI ESTE PUEBLO ESTUVIERA CERCA DE MADRID… SERIA…” bé, aquí no tenim les paraules precises, només podem especular: “seria una joia… Seria un centre turístic…”.

Al final de la visita i entre els petits grups dels ambaixadors un personatge el més jove, que parlava català era Santiago Rius Civera, qui es va interessar i preguntar per si s’havia iniciat algun expedient d’incoació per ser declarat Conjunt Històric-Artístic, tot precisant: “¿està solicitado y tienen el número del expediente?”

La resposta del Sr. Alcalde, que ja portava preparat el nombre de l’expedient de la secretaria municipal, va ser molt ràpida. Ja feia alguns anys s’havia enviat un complert dossier recomanat i aconsellat per autoritats de turisme de Lleida, amb textos i fotografies. Amb tot, l’expedient estava ben parat i tot era un silenci administratiu.

El senyor Rius Civera va guardar molt bé aquella nota, i no va quedar precisament oblidada.

El grup va marxar de Guimerà molt satisfets dels possibles recursos turístics que tenia el poble. Als acompanyants del Sr. Alcalde els van sorprendre i admirar la seva sinceritat, mentre comentaven amb els de Lleida, les impressions dels polítics de la capital.

Passat un temps, una carta i una telefonada. La carta escrita el dia 18 de juny de 1975, va arribar amb una inesperada sorpresa, tant per la rapidesa, com pel contingut textual: “Me alegra poderle comunicar que en el próximo Consejo de Ministros va el expediente de declaración de conjunto histórico-artístico a favor del casco antiguo de Guimerà”. Estava signada per Santiago Rius Civera.

El fet es va oficialitzar dies després en la seva publicació al B.O.E. del 10 de juliol de 1975.

Passat més d’un any, Guimerà va rebre un primer projecte, amb el suport corresponent, per fer la recuperació del centre històric al voltant de la plaça Major, per ser CONJUNT HISTÒRIC ARTÍSTIC. Serà l’any 1976, quan els paletes de poble van ser informats del projecte per fer-lo entre tots. Les obres de restauració de la plaça Major, consta que foren projectades i realitzades per l’arquitecte Guillem Sáez Aragonés.

Joan Duch i Mas

Si aneu a l’Església de Santa Maria, podreu admirar el magnífic Retaule de Guimerà de Ramon de Mur, joia del Gòtic Català d’Estil Internacional. Us costarà de creure que esteu davant d’una rèplica i potser mai no us imaginaríeu que esteu veient una fotografia digital enganxada tal com si fos una gran calcomania.

Tot va arrencar l’any 2003, buscant la manera de poder fer una reproducció, amb la qualitat requerida, del retaule de Guimerà de Ramon de Mur. Volíem assegurar que una persona experimenti les mateixes sensacions davant l’obra reproduïda que enfront l’original (actualment exposat al Museu Episcopal de Vic). Per això cal reproduir fidelment la imatge, el volum i la textura.

Després d’analitzar diverses alternatives que no ens van satisfer, vam identificar finalment la tecnologia que ens permetria obtenir el resultat desitjat (el Papelgel) i les empreses líders en els seus camps amb les que havíem de posar-nos a treballar (HP, Arsus Paper, Nub 3D…).

A partir d’aquell moment es va iniciar un llarg procés per aconseguir les autoritzacions (de la Parròquia de Guimerà, de l’Arquebisbat de Tarragona, del Delegat Diocesà pel Patrimoni Artístic, Documental i l’Art Sacre i finalment del Museu Episcopal de Vic) i el finançament necessaris (gràcies al mecenatge de particulars que de forma anònima van fer possible aquest projecte).

El projecte es va completar el 28 d’abril de 2007, amb l’acte i signatura del contracte de donació del retaule a la Parròquia.

Podem dir amb orgull que vam ser els primers a combinar les tecnologies digitals més innovadores en la reproducció artística. Dos anys després, vam presentar el projecte a la conferència de tecnologies d’impressió digital més important en l’àmbit mundial, que va tenir lloc a Louisville, Kentucky (EUA), on va generar força expectació i va ser triat com el projecte més destacat de l’apartat ”Qualitat d’impressió”.

Com es va realitzar, doncs, aquesta rèplica? Per què parlem d’una gran calcomania? El procés seguit, consta bàsicament de 4 etapes:

1) Digitalització. Es mesura la realitat física tridimensional del retaule mitjançant un escàner sense contacte (triangulació per llum blanca estructurada). S’obté un fitxer d’alta resolució a 10,000 punts/cm². Es realitzen múltiples fotografies frontals i laterals de cada taula, per a capturar-ne la totalitat de la imatge.

2) Mecanitzat. Es reprodueix el volum amb tots els detalls de cada taula amb tècniques de fabricació assistida per ordinador de mecanitzat directe en una màquina de fresat. Cada taula necessita 4 passades amb diferents calibres de fresa per a rebaixar un bloc de DM de 50 mm de gruix, durant més de 30 hores.

3) Impressió. Es manipulen les imatges per a garantir la correcta reproducció del color i adaptar-les a la superfície irregular on s’aplicaran. S’imprimeixen en una impressora digital d’injecció de tinta de gran format utilitzant tintes pigmentades d’alta resistència a la llum UV i l’atac químic de l’aire, garantides per més de 100 anys en interiors.

4) Aplicació. S’encolen les fotografies per la cara impresa. El ‘paper’ especial utilitzat, es torna elàstic i permet encaixar la imatge en la seva posició exacta, com si es tractés d’una gran calcomania. Un cop transferida la tinta, es retira aquest material i finalment es protegeix el conjunt amb una laca especial incolora.

La tecnologia emprada en aquest projecte obra la possibilitat al fet que obres d’art de gran vàlua puguin tornar a ser admirades als seus llocs d’origen, on avui no hi són per no poder-ne garantir les adequades condicions de seguretat i conservació.

Jordi Sender i Beleta

Després que el 2 d’agost el Corb hagi portat una nova rovina, i tots hàgim recordat la que va baixar la nit de Sant Tecla del 1874, hem recuperat l’article publicat pel Josep Corbella al respecte en el seu bloc.

Veieu l’arribada de la rovina del 2 d’agost de 2014 en el blog Guimerà Recorda, del Josep M. Minguell de Cal Carreter en aquest enllaç

Aquests dies es desperta a l’interior del meu imaginari personal el record de la rubina del dia Santa Tecla, de 1874, tantes vegades explicada a casa pels padrins, que va afectar tota la vall del riu Corb, com també els rius Sió, Ondara i Set, a Lleida, i el Francolí a Tarragona, deixant un rastre de mort i de destrucció al seu pas (hom calcula que van morir 370 persones i que van quedar malmeses 700 cases).

Les fortes pluges van començar cap a la una de la nit del 22 al 23 de setembre de 1874. Van durar fins a les 6 del matí. Els núvols deixaven caure 350 litres/metre quadrat, i els rius van créixer desmesuradament, sortint de mare i arrossegant tot allò que se’ls posava al seu pas, ponts, conreus, cases, bestiar i persones.

A Guimerà, el meu poble, la rubina causava 33 mort i enderrocava 96 cases. A Tàrrega, la crescuda de l’Ondara deixava 150 morts, i 250 edificis malmesos. A les Borges Blanques van morir 14 persones. Aquestes xifres, per si soles, expliquen que encara avui es mantingui molt viva en la memòria de la gent.

Abans de seguir endavant potser cal aclarir que el mot “rubina” no és pas d’ús general, i segons on el pronunciem ens caldrà donar explicacions suplementàries per a fer-nos entendre. Malgrat això, el trobem definit a la Gran Enciclopèdia Catalana, edició de novembre de 1978, com a “fang, brossa que deixa una riuada a les voreres del riu. I, seguidament, hi figura “rubinada”, definit com a “riuada sobtada produïda per una forta pluja”.

Per això penso que seria més correcte parlar de la Rubinada de Santa Tecla, però el poble l’ha batejat com a “Rubina”, i crec que no és bo anar contra el llenguatge popular, que, al capdavall, és el que val.

Diuen que el riu s’endú sempre allò que li han pres, i el Corb, amb el seu posat quiet i tranquil portava molts anys esperant per a recuperar l’espai que Guimerà li havia pres urbanitzant el seu marge dret. La pluja de la nit de Sant Tecla és el motiu extern i aparent que tenim els mortals per a explicar la rubina. La veritat només la sap el riu, i va marxar aigües avall voltada de fang, de troncs, i de mil objectes diversos convertits en joguines de l’aigua.

Sigui com sigui, a Guimerà, la rubina, que es va endur les cases del carrer de les Piques i el Portal de la Font, modificava per sempre la fisonomia urbana del poble. L’embranzida de la massa d’aigua va tirar pel dret a l’hora de passar l’ample revolt dibuixat des del Molí de l’Ermengol fins al pont, i el riu, incapaç de subjectar-se a la llera, com quan els moderns pilots de fórmula u no poden seguir el traçat del circuit, salta la riba i entra impetuosament a la placeta del Rossich, que es converteix en una bassa, i tot seguit, empenyent les cases del costat, i tira avall, cap al Raval, per a tornar amb força el camí de sempre, passant al costat de les restes del convent de Vallsanta i per sota de Ciutadilla, que s’ho mira des del seu castell. I avall, avall, fent sentir la singular remor sorda de les aigües prenyades de fúria rabiosa que s’ho empassen com la gola d’un monstre mitològic, mentre la gent fuig esfereïda.

Avui podem imaginar-ho tot contemplant la petita làpida de pedra posada en la paret, damunt de la font de la placeta del Rossich, per a deixar constància de l’alçada fins a la que van arribar les aigües.

Les rubines sempre m’han impressionat. La remor de l’aigua, els remolins que forma, la força que manifesta arrossegant arbres, animals i pedres, i el color terròs, rogenc, només trencat per petites onades d’escuma, són una d’aquelles imatges que porto en mi des de la infantesa, de quantes vegades he baixat a la carretera per a veure un riu desconegut que comença per endur-se la palanca, i, a poc a poc, omple tots els arcs del pont. Els dies de rubina la mare ens parlava de la de Santa Tecla, i recordava que l’aigua va arribar fins a l’estable de casa, i que un dels nostres repadrins va aconseguir treure el ruc nedant.

Josep Corbella i Duch

 

Una petita història sobre els pergamins reials i el mercat Medieval de Guimerà. Tot va començar al saber que hi havia una caixa forta encastada a l’antic ajuntament de Guimerà, fora de servei i sense saber els secrets que s’hi guardaven…

Amb motiu de les campanyes de recerca escolar Missió rescat, fets que es varen seguir a Guimerà del 1966 al 1981, es motivaren importants troballes arqueològiques, també a la vall del Corb, amb jaciments prehistòrics i descobertes en els camps de la història, de l’art, i molt especialment, sobre el patrimoni cultural. Es motivà també, en el Grup de Recerca Escolar, la necessitat de saber que guardava l’arxiu de l’Ajuntament de Guimerà.

Podem parlar d’una petita i gran història sobre els secrets que ben guardats, es podien trobar en una caixa forta, ben encastada, gairebé amagada, sense clau i fora de servei, a l’antic Ajuntament de Guimerà i que no era operativa per les activitats ordinàries de la vida municipal.

Les primeres preguntes anaven dirigides per buscar la petita clau que ens permetria saber què hi havia en aquella caixa. El secretari va poder obrir la caixa forta. Amb molta sorpresa observàrem, enmig de diversos papers, lligalls, manuscrits… alguns documents ben conservats, entre els que hi havia dos pergamins ben plegats. Volíem saber quina relació podien tenir amb la història de Guimerà.

A pesar que havien perdut els segells lacrats, encara s’hi mostraven les seves marques; Podien ser dos pergamins reials? Calia fer observar si els dos portaven signatures i senyals d’autenticitat i eren privilegis reials. Dies després foren mostrats i presentats a tècnics arxivístics de Tàrrega i de Lleida. Finalment l’1 de març de 1970 es confirmaren els continguts dels mateixos a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Es tracta de 2 dos pergamins originals i fins aleshores desconeguts que justament relaten els decrets sobre els privilegis de tenir mercat setmanal i d’organitzar les fires anuals.

El 18 de juliol de 1294 el rei Jaume II havia atorgat a Guimerà el privilegi de Mercat setmanal cada dimecres i de Fira anual. Aquest pergamí, però, no es trobava a la caixa forta de Guimerà.

Quin eren, doncs, els documents que es van trobar a la caixa forta de l’ajuntament de Guimerà?

El primer pergamí trobat, provinent de la cancelleria d’Alfons IV «El Magnànim», concedit a Sogorbe 22 d’abril de 1417, està escrit en lletra humanística de la cancelleria. Ocupa un sol foli, i no ha figurat catalogat en els escrits aplegats i conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Porta signatura autògrafa del rei “RexAlfonsus” i està escrit per una sola mà. Es concedeix el canvi del Mercat al dimarts, per a evitar problemes ocasionats per la coincidència amb la veïna població de Verdú.

El segon document, signat el 19 de gener de 1526 a Toledo, també fins ara inèdit, està escrit amb lletra pertanyent al registre de la cancelleria de l’emperador Carles I. Està escrit en un sol foli i té 18 línies. Porta firma autògrafa del rei “Yo el, Rey”. Els segells han estat posats en diversos tipus de ceres. Confirma els mateixos privilegis i el canvi de dia al dimarts.

Podem dir que aquesta troballa va ser la llavor del que anys més tard va suposar la recuperació del Mercat Medieval per part de la gent de Guimerà i del que aquest any 2014 en celebrem la seva XXa edició. Però aquesta és una altra història…

 Joan Duch i Mas

Unes fotografies com a única, però irrefutable prova d’un viatge que semblava que mai no es va fer… cent anys després hem investigat per aclarir el misteri que envolta el pas per Guimerà d’un dels arquitectes més importants del modernisme català.

Lluís Domènech i Montaner, és un dels grans arquitectes del modernisme català, autor d’obres com ara l’Hospital de Sant Pau o el Palau de la Música Catalana a Barcelona.

Va portar a terme una intensa activitat acadèmica a l’Escola d’Arquitectura. En Lluís Domènech i Montaner va fer nombrosos viatges per Catalunya en ferrocarril, tartana, carro… seguint sobre el terreny la petjada del Romànic, on reconeixia les arrels de la nació catalana. Aquest era, fins aquell moment, el gran desconegut de l’art català.

El seu deixeble Puig i Cadafalch se li avançà i publicà l’obra L’Arquitectura Romànica a Catalunya i Lluís Domènech i Montaner deixà de banda aquesta tasca. El recull dels seus viatges, incloses les seves anotacions, dibuixos i fotografies, no es publicaran fins a l’any 2006 en el llibre Viatges per l’Arquitectura Romànica d’Enric Granell i Antoni Ramon, que es pot considerar el primer catàleg del romànic català.

Una d’aquestes rutes passa per Montblanc, enfila cap a Ciutadilla, Verdú i Tàrrega, girant després cap a Santa coloma de Queralt. En Domènech i Montaner fa una descripció acurada del Castell de Ciutadilla. Tanmateix, la fotografia que il·lustra aquest punt, no és pas de Ciutadilla. És de Guimerà, del Portal d’Orient. Curiosament, es tria precisament també aquesta imatge per a il·lustrar l’exposició que efectua el MNAC on es rememoren aquests viatges.

D’on prové, doncs, la confusió? Els autors del llibre Viatges per l’Arquitectura Romànica ens van comentar que en el revers de la còpia dipositada a l’Arxiu Històric del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) hi ha escrita la paraula “Ciutadilla”. No queda clar si la lletra és de Lluís Domènech i Montaner o de Pere Domènech i Roura, el seu fill, que sovint escrivia en les fotos del pare.

No es fa cap referència a Guimerà en l’exposició del MNAC ni en el llibre recull del seu dietari. Queda clar, però, que sí que va venir a Guimerà, com així ho demostra la sèrie de fotografies que se’n conserven de la seva visita. Aquestes van ser adquirides pel Josep Ma Minguell de cal Carreter i provenien directament de l’arxiu personal de l’arquitecte noucentista Josep Ma Martino (Barcelona 1891-1957). Possiblement era un dels integrants de l’expedició que va visitar Guimerà. I posats a especular, per l’edat que devia tenir, podria ser el jove amb gorra de la darrera filera de seients?

Tal com indica la roba dels viatgers, i també el vehicle, un Mercedes Benz model de 1911/12, aquest viatge no es correspon amb els itineraris descrits al dietari del període 1893-1906. De fet, les anotacions manuscrites en el revers de les fotografies ens diuen la data exacta d’aquesta visita: 9 i 10 de juliol de 1914.

Podeu veure el conjunt de fotografies d’aquesta visita, que inclouen també imatges de Vallsanta i els carrers de l’Hospital i la Goleta, en aquest enllaç

Buscant la confirmació definitiva d’aquests fets, vam visitar l’Arxiu Històric del COAC per a consultar la documentació referent a Domènec i Montaner. Efectivament, en aquest arxiu, hem trobat una fitxa dedicada a Guimerà que inclou les fotografies de la visita, uns comentaris manuscrits pel que fa a les restes del Castell i també alguns croquis de diferents elements com la torre de guaita i escuts diversos.

Podem dir, doncs, que queda del tot provat que en Lluís Domènech i Montaner va incloure també Guimerà en els seus viatges de descoberta del Romànic català. Reproduïm a continuació i per primera vegada una mostra d’aquests “papers” de Guimerà.

Josep M^a Minguell i Llorens, Jordi Sender i Beleta

Ara que hi ha data i pregunta per a fer la consulta que haurà de decidir el futur de Catalunya, cal recordar que aquesta no és la primera vegada que es fa un exercici d’aquesta mena amb l’objectiu de redefinir el model territorial. I tampoc és la primera vegada que una consulta inclou diverses preguntes. A vegades sembla que tot ja està inventat…  

Guimerà està situat allà on es troben l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà, tres comarques de trets ben diferenciats. Aquesta ubicació privilegiada ha estat causa, alhora, de certa inestabilitat pel que fa a la seva adscripció comarcal. Al llarg de les diferents divisions comarcals, que se n’han fet moltes durant els darrers segles (primeres formalitzacions a finals del S. XVI i diferents propostes els anys 1864, 1896, 1897, 1907, 1919…), Guimerà ha anat alternant la seva pertinença a l’Urgell i a la Segarra.

Així arribem a l’any 1931, quan el conseller de cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, proposà la creació de la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya. En van formar part noms il·lustres com Pau Vila, Josep Iglésies, Pere Blasi, Miquel Santaló i Antoni Rovira i Virgili.

La feina no va ser gens fàcil, amb discrepàncies de criteri i personals entre els ponents.

Dins les activitats d’aquesta ponència, cap a finals de 1,931 s’adreçà una enquesta a tots els ajuntaments de Catalunya. Cap a finals de març de 1,932 ja es tenien els resultats. En aquest cas la consulta contenia la següent pregunta:

A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? Guimerà, com gairebé la totalitat dels pobles de la vall de Corb, va respondre “La Segarra”.

La consulta, però, no acabava aquí. Es feia una segona pregunta (que era doble al seu torn):

A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat? Guimerà com la resta de pobles riu avall va respondre “Tàrrega”.

El resultat de tots aquests estudis es va traduir en l’informe sobre la divisió territorial de l’any 1933 i la seva posterior implantació l‘any 1936, ja durant la Guerra Civil. Si fins aleshores s’havia donat més pes a la comarca natural i històrica, Pau Vila va fer un gir i va passar a donar prioritat als factors socials.

Per aquesta raó, Guimerà tot i el seu sentiment de pertànyer a la Segarra, va passar a formar part de l’Urgell. I és que de vegades, les preguntes dobles tenen trampa.

Més tard, en plena administració franquista, l’any 1,965 es fa una nova proposta de divisió comarcal que curiosament s’aproxima més al sentiment de pertinença comarcal. Guimerà quedaria integrat, una altra vegada, dins la Segarra.

Com podem veure en aquesta fotografia que ens ha cedit Teresa Ros, veiem Guimerà integrat dins la Ruta de la Segarra.

 

Però com no hi ha res inamovible, amb la restauració de la democràcia i la Generalitat, s’aprova una nova reordenació territorial el 1,987 i Guimerà retorna definitivament a l’Urgell.

De moment…

Jordi Sender i Beleta