Deixant de banda El Cadiraire, a qui vam dedicar un comentari en aquest bloc d’històries de la història de Guimerà, sembla adient fer un petit repàs a la memòria per a recordar persones i oficis que, amb el temps, i els canvis socials, han desaparegut del poble. La seva contemplació ens tramet la imatge d’un poble tancat, autosuficient en els serveis a les persones, que generava i mantenia en el teixit urbà els que resultaven imprescindibles per a garantir el normal funcionament de les activitats agràries i les necessitats de les persones.
En aquest exercici de memòria, i sense seguir cap ordre preestablert, ni cap mena de preferència, hi trobem:
La Marcel·lina. Una dona més aviat gran, vestida amb robes negres, o fosques, que anava de casa en casa venen arengades i pesca sala.
Com a tal era dels pocs oficis ambulants que hi havia al poble. I, si ens ho mirem ara, sembla tenir un cert tuf de clandestinitat. Però hi era.
El Carreter. A la part més amagada del carrer de la Capella, davant del carrer del Cacau. El darrer de la saga familiar va ser en Josep Maria, que va morir solter. Avui un dels seus descendents manté un bloc molt notable amb imatges i documents de Guimerà.
No era pas fuster, ni ferrer. Només feia carros. Recordo els treballs que feia juntament amb els ferrers per a posar el cèrcol a les rodes dels carros, ja fossin nous, o quan es “donaven tirants” (que venia a ser una mena de reciclatge). Llavors es feia una mena de foguera circular a la llera del riu, tancada amb llaunes, dintre la qual s’escalfaven els cèrcols de les rodes, fins que començaven a quedar roents. Llavors, amb força, i amb manya, calia treure’ls del foc i encaixar-los a les rodes que esperaven quietes, al costat, damunt uns pilons. Costava fer l’encaix, i l’aire s’omplia d’una olor intensa de fusta cremada. Finalment, el carreter i el ferrer tiraven aigua a tot el cèrcol de la roda caminant frenèticament al seu entorn amb galledes i pots. Llavors, per un instant, tot s’omplia de fum. La roda queda tanca i estrebada, i ja podia transitar per carrers i camins.
El Ferrer. Jo en vaig conèixer dos amb aquest ofici. A ca la Doreta, i a cal Ventura el Manescal (si ens fixem amb el nom, sembla que la casa tindria l’origen en un manescal, nom amb el qual també es designa el veterinari, i a qui té cura dels cavalls).
Ca la Doreta, és la primera casa que hi ha a la banda esquerra, pujant, de la costa del Barri, després del carrer de Jussà i del desaparegut Portal de la Font. Encara avui es caracteritza pel picador i passamà de forja, rematats per uns caps de gossos (o de llops), que, amb la boca oberta, mostren amenaçadorament, les dents i la llengua.
Cal Ventura era davant mateix del riu, després de cal Fuster, i abans de passar el Cobert del Coix. La casa tenia, i té, sortida per la banda de dalt, a la Placeta del Rossich.
La gent portava al ferrer les relles a “lluciar”, que consistia a donar-los-hi novament la forma tallant i penetrant, després de passar-les per la foganya, per a posar el ferro ben vermell, aplanar la punta a cops de martell, i refredar-la sobtadament en una mica d’aigua negrosa que tenien.
Els ferrers, vestits amb roba fosca i davantal de cuiro, treballaven tots els objectes de ferro, i també es dedicaven a ferrar els animals, cosa que requeria certa destresa, especialment per a retallar o rebaixar les ungles, o “cascos” de les potes de mules, matxos i cavalls (d’aquest n’hi havia pocs), i deixar-les igualades, evitant deixar l’animal amb una pota més llarga que l’altra. Després calia clavar les ferradures amb claus (claus de ferrar), seguint una trajectòria en diagonal, cosa que permetia reblar la punta damunt el mateix casco.
El Baster. El Mariano de Cal Cargol, al carrer de les Piques, davant del riu, abans d’enfilar el carrer de la Reforma, i prop del que va ser convent, escola i sala parroquial, feia de baster i de barber. I és que calia reparar i confeccionar els guarniments dels animals que amb els homes treballaven el camp, i arrossegaven els carros: el collar, els recolants, les brides, el bast (també anomenat, sello), la sofra, les albardes, els tirants, etc.
Encara avui, desdibuixat pel temps, a la façana de la casa es pot llegir “guarnicioneria”, un rètol bastant incomprensible, si tenim en compte que a Guimerà el castellà mai ha estat la llengua de relació entre la gent. Ara és un signe d’una altra època.
També vaig conèixer un altre baster, el Paquero, que venia de Vallfogona, i tenia una botiga a la costa del Barri, pujant a l’esquerra, després de la carnisseria del Mota.
Finalment, diguem que el Mariano del Cargol també feia de Matalasser. Anava per les cases que el demanaven. Baixava els matalassos de llana al carrer, els desfeia damunt unes borrasses, i, amb dos bastons de vímet es dedicava a estovar i ventilar la llana, planxada i compactada després de molts i molts anys de suportar el pes dels que hi dormien a sobre. Finalment, tornava a omplir la funda del matalàs, i el cosia seguint els forats prèviament establerts.
El Sabater. Només recordo que portava el cognom d’Alba, però no en recordo el nom. Tenia una malformació a les cames, i es movia amb dificultat. Era al carrer de la Reforma, pujant a mà dreta, abans de fer el revolt. La gent hi portava les sabates per a posar-hi mitges soles, i tapetes a les sabates de les dones.
El recordo assegut amb un davantal de cuiro sota la llum d’una bombeta, i rodejat de sabates per tot arreu. La botiga era plena d’una simfonia d’olors. Unes fortes i denses, altres intenses i penetrants que venien dels tints i de les coles que emprava.
El Sastre.- N’he conegut dos. El de cal Barri, a mitja costa del mateix nom, pujant a la dreta, que també feia de carter, i el de cal Carabasser, a la carretera, entre cal Moretes i cal Ganader, que també tenia entrada pel que avui és el carrer Jussà.
Ambdós feien vestits a mida, americanes, pantalons, abrics. I encomanar-lo era tota una cerimònia, atès que calia mirar i remirar el mostrari o les peces de roba, i també els models que sortien fotografiats a les revistes.
El Barber.- A més del Mariano del Cargol, també exercia de barber el Joanet del Sec, al carrer de la Capella, davant de casa meva. On hi havia la barberia, que també era perruqueria, per a homes.
Amb permís dels altres, podem dir que el Joan del Sec era el barber de Guimerà, i moltes coses més, atès que també exercia d’espardenyer, treballant ell mateix les soles a partir dels feixos de cànem. Era, a més, un gran caçador, i de jove, havia jugat a futbol, de porter, aconseguint un cert reconeixement en l’entorn. En realitat, el Joan del Sec, era de cal Gaig, i a cal Sec n’era el pubill.
Els homes anaven a afaitar-se els dissabtes, per a llevar-se de la cara les barbes negres i polsoses. Calia remullar-les a fons, i amb paciència, cosa que jo havia fet més d’una vegada, talment com si fos un aprenent de l’ofici. A l’hivern, damunt l’estufa sempre hi havia un pot d’aigua amb fulles d’eucaliptus per a mantenir la humitat i donar bona olor.
A més del Sec i Cargol, també va tenir una perruqueria durant un temps el pubill de cal Joanet de l’Anxica, o de cala Elena, que pel cas és el mateix, pare de l’Antonio Armengol, que sempre ha estat paleta (de qui ara no recordo el nom), i que era de cal Tram. La seva esposa també treballava com a perruquera de dones.
El Joanet de l’Anxica es dedicava a vendre caramels i dolços els diumenges, al cine, que portava en un cabàs.
Perruqueries de dones.- La perruqueria de cala Elena, de la que hem parlat abans, era la més nova. Jo tinc com anterior, i tradicional, la de la Matilde del Ponet, a la carretera, que després va continuar la seva filla Antònia, i que a part de ser un lloc on les dones parlaven en veu alta, es caracteritzava pel brunzit que sortia dels assecadors de les famoses “permanents”.
Cosidors.- En algunes cases, a les tardes, especialment a l’hivern, es reunien les noies per a cosir, brodar i marcar les robes que, a poc a poc, entraven formar part de llur aixovar, pensant en el dia que es casarien i anirien a una altra casa.
El cosidor més representatiu, per a mi, era el de cal Colom, a les Costetes, sota de ca l’Aixol, a mitja baixada del carrer que porta cap a cal Barbos i a la casa del Sr. Metge (que en la meva infància era el Sr. Lluis Diaz, un home alt i ferm, vestit sempre amb americana, corbata, i barret, procedent de Colombia, casat amb la Sra. Antònia, que era d’un poble de prop de Cervera, que ara no sé concretar).
Altres noies anaven a cala Modisteta (un nom molt expressiu), que tenien una merceria, amb tota mena de betes i fils, i, durant un temps, unes màquines que teixien.
Podríem parlar encara d’altres oficis i ocupacions, com ara el xollador de matxos, mules, cavalls i rucs, que no era de cal Xollador (malgrat el nom), de sinó de cal Bover (nom relacionat amb l’ermita de la Bovera, o amb l’ofici de bover encarregat de la pastura dels bous), si no recordo malament (no tinc prou clar que sigui aquesta casa, a la carretera, després de cal Jan i abans de cala Bovera), però no allargarem el text, ni posarem a prova la paciència dels lectors. Aquestes ratlles només volen ser un tast que serveixi per a desvetllar records, obert a totes les esmenes, rectificacions i ampliacions que hom vulgui fer, perquè un és conscient de les limitacions de la memòria, i de les ombres que va deixant el temps al seu pas.
Amb certa tristesa ens lamentem d’allò que ha desaparegut, però realment la tristor en ve perquè no hem sabut bastir, o perquè no hem sabut trobar coses millors, que de ben segur hi són.
Josep Corbella i Duch
