Guimerà no és pas un punt de referència d’esdeveniments que van tenir lloc durant la Guerra Civil, però aquells temps convulsos hi han deixat algunes petjades, com la pèrdua de les campanes, i/o de les imatges de l’església, cremades a la plaça del davant que, encara avui, mostra esberlat el seu empedrat per efecte de les altes temperatures suportades.
Avui els testimonis més importants d’aquells tems el podem trobar a la carretera, començant pel pont.
El pont que veiem avui és relativament nou. Si us hi fixeu, al cantó dret de la banda de dalt (est), la que està davant de cal Silvestre i de cal Milio, hi ha un quadre petit, fet amb el mateix ciment de l’obra, una mica enfosquit pel pas del temps i de les rubinades, que emmarca el número 1943.
Aquest nombre correspon a l’any de la inauguració del pont pel qual avui transiten vehicles i persones.
L’anterior, que veiem en alguna fotografia antiga, de pedra, ample i robust, no tenia baranes, i anava perpendicularment, d’una banda, a l’alta del riu, estava situat una mica més avall. Podem dir, que immediatament després del que tenim ara. Si ens hi fixem, podem veure els murs que li servien de suport, tant al cap de vall del carrer Sant Jordi com abans del començament del passeig que hi ha a l’altre costat.
Podem dir que la ubicació del nou pont ha millorat el trànsit atès que ha suprimit l’angle de gairebé 90 graus que formava la carretera tant a un costat com a l’altre.
El vell pont fou víctima d’una acció defensiva en el context de la retirada de l’exèrcit, a les acaballes de la Guerra Civil per a evitar o entorpir el pas de les forces enemigues, que avui podem qualificar d’inútil, atès que algunes persones que ho van veure (Sebastià de cal Ponet, Mariano de ca la Carme), m’han explicat que l’exèrcit franquista no va tenir cap obstacle per a traspassar el riu una mica més amunt, i tornar a la carretera, més o menys, on ara hi ha cal Quintana.
La voladura del vell pont perdura en la retina dels qui ho van veure, i recorden que fins i tot una gran pedra va ser llençada pels aires fins a quedar dipositada sota el castell, a sobre del carrer de l’Estudi.
Malgrat que no he pogut recollir dates concretes, cal suposar que la voladura del pot va tenir lloc entre el mes de desembre i la primera quinzena de gener de 1939, atès que una vegada trencat el front Seròs, i consolidat el cap de pont de Balaguer, a la primavera de 1938, al desembre del mateix any comença l’ofensiva de Catalunya (que no es va aturar ni per a celebrar, mínimament, les Festes de Nadal, malgrat les gestions de la Santa Seu) dintre de la qual anotem la caiguda de les Borges i d’Artesa de Segre el 5 de gener de 1939, de Bellpuig, el dia 9, i, d’Anglesola i Tàrrega el dia 15.
En aquells dies de boira i pluja, una altra columna venint des de Montblanc, ocupa Santa Coloma de Queralt, el 14 de gener de 1939.
Per a completar la imatge de la guerra, diguem que una vegada trencat el front del Segre, els exèrcits franquistes tenien l’objectiu de convergir a Igualada per a continuar l’ofensiva cap a Barcelona que va ser presa el 26 de gener de 1939.
El pont actual va ser executat per disposició la Prefectura d’Obres Públiques de Tarragona de 1942 i, com hem dit, inaugurat el 1943 (ara fa 80 anys), però en desconeixem la data.
Malgrat les recerques que hem fet als llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà de 1943, no hi consta cap referència al pont nou, ni a la seva inauguració.
En aquell temps era alcalde el Sr. Josep Civit i Minguella, de cal Salla.
Segurament no hi ha referències al nou pont a l’Ajuntament de Guimerà perquè és una obra dissenyada i executada per organismes de l’Administració perifèrica de l’Estat amb seu a Tarragona, i amb això es compliria una antiga norma de que cada província construeix la carretera fins al darrer poble, però no més enllà, i per això l’Administració lleidatana acabava a Guimerà.
Uns metres damunt de la carretera, anant cap a Tàrrega, després de baixar la costa del convent, a la dreta, hi ha un búnquer, que és un altre testimoni de la Guerra Civil.
Aquest búnquer forma part de la línia de fortificacions establerta a partir de la primavera de 1938 per a contenir, i rebutjar, els exèrcits rebels.
Es van dissenyar dues línies de fortificacions, conegudes com a L-1 i L-2, la primera des d’Artesa de Segre a les Borges, i la segona més cap a l’est.
Cal pensar que el búnquer esmentat correspon a la L-2, atès que testimonis orals ens han tramès que a partir de 1938 estaven reclosos a l’església de Guimerà alguns presoners que, cada dia eren traslladats als entorns de la Bovera per a treballar en la construcció de fortificacions.
Sembla que la gent de Guimerà es relacionava amb els presoners, i, d’alguna manera els ajudava portant-los-hi menjar. Per altra banda, recordo haver vist a les escales de l’altar major de l’església uns senyals, gravats a pic, o escarpa, que recorden la seva estada.
No tinc detalls concrets. Però cal dir que la zona de Guimerà estava defensada pel V Cos d’Exèrcit de la República que comandava el general Enrique Lister, i, tenint en compte les dades sobre l’avenç dels rebels, sembla que la Vall del Corb, i Guimerà, van ser ocupades per tropes italianes agrupades sota les sigles de CTV (Corpo di Truppe Voluntarie), comandades pel general Gastone Gambara.
La línia de fortificacions baixava des de la Bovera al riu, prop del qual queda el búnquer que veiem damunt de la carretera. Avui podem dir que ha tingut la mateixa utilitat que la voladura del pont, atès que tampoc va servir per a barrar el pas als exèrcits rebels. Malgrat això, consta que el coronel Mizzian, que comandava tropes rebels procedents del Marroc, es referia en termes elogiosos a la ubicació i solidesa de les fortificacions construïdes per l’exèrcit de la República que va trobar per les terres de ponent de Catalunya.
En una propera entrada en aquest bloc, cobrirem més en detall com s’integrava el búnquer de la carretera dins les línies defensives republicanes.
Josep Corbella i Duch
Notes.-
Agraeixo especialment la informació donada pel Sebastià del Ponet i el Mariano de ca la Carme.
També la recerca feta per Miquel Àngel Farré a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell on es guarden els llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà.
A Wikipedia, posant al cercador “ofensiva de Catalunya”, hi ha informació molt detallada, entre la qual, el treball de Carles López Rovira, “Conquesta de Catalunya: Diari d’Operacions de l’Exèrcit del Nord” (desembre 1938-febrer 1939), presentada a la UAB l’any 2010.
Molt bona aquesta historia
Una història que posa de manifest la importància de les comunicacions en temps de guerra i de postguerra . El control de la carretera i la destrucció del pont vell durant la guerra civil, i la posterior construcció del pont nou l’any 1943 en són un bon exemple. Molt ben lligada la història Josep! Gràcies per l’aportació!