MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (III). L’ESGLÉSIA I EL CASTELL

Continuem la sèrie dedicada la “història gràfica” de Guimerà, amb aquesta petita ruta per la part alta del poble, al voltant de l’església i el castell.

En aquesta ocasió podrem veure el castell abans de la restauració, amb la torre esberlada i les restes de la paret nord encara dempeus. La reconstrucció “virtual” de l’interior de l’església mostra com podria haver estat el seu interior a partir del s. XV, amb el retaule de Ramon de Mur instal·lat darrere l’altar, “en una paret llisa molt alta i emmarcada, amb l’arc ogival corresponent a la nau. Tot fa pensar que el recinte podria tenir un finestral o rosassa en la part alta” (GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR, pàg. 63).

1 – Plaça de l’església

 

2 – L’església

 

3 – El retaule

 

4 – Portal d’Évol

 

5 – Castell

 

6 – Castell

 

7 – Torre de guaita

 

8 – Teulades

Hem afegit al final d’aquesta galeria, un retall de la fotogràfica més antiga que es conserva de Guimerà, de l’any 1885. S’hi poden veure les restes del castell, ja malmès després dels fets de la Primera Guerra Carlina. Però amb diferències notables respecte a l’estat actual. La torre, encara sencera i també “la que podria ser part de la façana del castell que mirava al poble i que podria tenir algunes restes gòtiques en alguna finestra i uns aparents contraforts de la paret feta amb treballats carreus” (EL CASTELL DE GUIMERÀ, pàg. 186). A partir d’aquesta fotografia, el Joan Duch va fer l’esbós que incloem també. Fent un exercici d’imaginació podem visualitzar la grandiositat del castell de Guimerà abans de la seva destrucció.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA CORT DEL BATLLE, EL MUSEU DE GUIMERÀ

El museu de Guimerà es coneix com La Cort del Batlle des que es va inaugurar l’11 d’agost de 2006 en els actes d’obertura del XII Mercat Medieval, museu que des d’aleshores ha tingut una notable activitat cultural.

La determinació de donar-li aquest nom es va prendre en una reunió de l’associació la primavera d’aquell any, uns mesos abans de la seva inauguració. Així, entre altres acords, es va proposar i anomenar el museu com La Cort del Batlle, nom que posava a la llum el valor històric de la institució i de la casa que l’acollia.

La raó d’aquesta designació es fonamenta en la història de la casa. Des de l’edat mitjana i fins a començaments de segle XIX la part baixa de l’edifici era la seu de la Cort del Batlle, el lloc on el batlle com a representant del senyor feudal exercia les seves funcions. La part superior però, era de la Universitat de Guimerà, institució predecessora de l’ajuntament. Allí la universitat celebrava les seves reunions i consells on es debatien les qüestions i els problemes que afectaven la vila i es prenien els acords per a resoldre’ls.

L’evolució històrica de l’edifici en els segles XIX i XX s’explica en funció de les obres i reformes que s’hi van fer. La desamortització va suposar que la casa passés a mans dels majors propietaris de la vila i aquests la varen cedir per a que fos la seu de l’ajuntament. Cap a finals de segle XIX l’edifici presentava un estat deplorable segons es constata en una reunió feta el 31 de juliol de 1881 entre l’ajuntament i els majors contribuents de la vila. En aquesta s’acordava refer totalment la casa donat el seu estat precari i condicionar-la amb les dependències que precisava l’ajuntament i el jutjat municipal. L’acta municipal d’aquell dia diu que les obres s’havien de sufragar amb el producte de la venda del castell “arruïnat” i l’arrendament dels camins comunals i fems. Acabades les obres la part superior de la casa es va destinar a ajuntament i jutjat municipal, i els baixos a escorxador.

A començaments dels anys setanta del segle XX es va rehabilitar de nou l’edifici i el seu entorn recuperant els porxos, les antigues carnisseries i l’antic escorxador. Però no és fins a començaments dels anys noranta, moment que es projecta la rehabilitació de cal Salla com a nou edifici municipal i la construcció del nou escorxador, quan es planteja per primera vegada que l’antic ajuntament sigui el futur museu del poble. Els primers passos per fer-ho realitat es fan l’any 1994 encara que la veritable gestació del museu s’inicia l’any 2004 tal com es pot resseguir en aquesta altra història  2006, el museu de Guimerà.

 

Imatge i logotip del museu (arxiu guimera.info)

La finalitat d’aquesta història és donar a conèixer la institució de la Cort del Batlle de Guimerà, com estava organitzada, de qui depenia, quines eren les seves funcions i el llegat que ha perdurat fins a dia d’avui.

Per arribar a entendre la institució de la Cort del Batlle és necessari conèixer que eren els batlles i quines eren les seves funcions. Avui en dia encara s’acostuma a anomenar erròniament batlles els actuals alcaldes amb la idea que aquest era el títol que ostentava el càrrec abans de la Nova Planta imposada per Felip V el 1716. La realitat però és ben diferent, el batlle era un ofici públic d’origen medieval de caire senyorial que va perviure amb la Nova Planta i va coexistir amb la figura de l’alcalde fins a l’abolició del feudalisme a partir de les Corts de Cadis. Era el representant del senyor a la vila, l’encarregat de vetllar i gestionar el seu patrimoni i alhora administrar la justícia en el seu nom. D’altra part, la batllia era el territori on tenia potestat d’actuar el batlle. Si bé el seu àmbit sovint era local no era part de l’organització municipal sinó que es situava enfront d’ella formant part del poder senyorial.

En l’Antic Règim les atribucions del batlle abraçaven l’àmbit legislatiu, executiu i judicial. Podia dictar bans o disposicions dins la seva jurisdicció territorial, amb penes als infractors, que ell mateix jutjava i feia executar. Alhora era el que vetllava pel cobrament dels drets econòmics i feudals del senyor (censos, delmes, primícies, mals usos, i joves entre altres). El batlle també era l’encarregat de la concessió dels monopolis senyorials locals com la taverna, el forn de pa, l’hostal o la ferreria. En l’àmbit judicial sabem que en l’edat moderna es feia càrrec de les causes civils i que a partir de la segona meitat del segle XVII tenia la potestat fins i tot de penar amb assots els casos de robatori de fruits o el travessar i malmetre un camp sembrat aliè. L’execució d’aquestes penes es solia fer a la plaça pública en un costell o pal on es lligava al condemnat, fet que servia de vergonya i escarni del penat i exemple per a la resta de la població.

A l’edat moderna el batlle feia acte de presència en els consells de la Universitat de Guimerà en representació del senyor jurisdiccional. El control senyorial sobre la universitat s’accentua a partir de l’any 1610 amb l’obligació d’enregistrar de mà d’un notari les deliberacions dels consells en un llibre de resolucions.

En la vessant judicial el batlle de Guimerà dirimia les causes civils i criminals de la jurisdicció del seu senyoriu i ho feia els dimarts i divendres segons consta en els capbreus del segle XVII i XVIII. En aquell temps el senyor de Guimerà tenia el domini i exercia la jurisdicció sobre la vila i terme de Guimerà i les quadres de Vallsanta i Ferran. Per exercir el control sobre aquests territoris podia nomenar més d’un batlle davant la necessitat de tenir cura de la seva jurisdicció. Exemple d’aquest fet el trobem en el capbreu de 1608 on es posa de manifest que Gaspar Galceran de Castre-Pinós, comte de Guimerà, tenia a disposició tres batlles que vetllaven pels seus interessos: Jaume Ferrer, a la vila i terme de Guimerà, Joan Vendrell, a la quadra de Vallsanta, i Pere Canela, a la quadra de Ferran.

El senyor jurisdiccional escollia els batlles de forma arbitrària entre els vilatans i en funció dels seus propis interessos, i els podia nomenar i destituir segons la seva conveniència. A Guimerà aquest privilegi era potestat dels barons, els vescomtes o els comtes en funció de l’època que ens trobem.

L’estructura de la institució estava ben definida. El batlle tenia a la seva disposició una cort, cúria o tribunal propi integrat per un seguit d’oficials de menor rang que es coneixia com la cort del batlle. Estava formada pel sotsbatlle, el nunci, l’escrivà de la cort, el procurador fiscal i un assessor extern.

En primer lloc hi havia el sotsbatlle o lloctinent que substituïa al batlle en cas d’absència o malaltia i actuava també en determinades causes, com per exemple en els danys produïts per ramats en terres de tercers. Sota d’aquest oficial estava el nunci o corredor públic jurat, que feia les crides en els llocs acostumats i entregava les citacions i manaments. També era l’encarregat d’executar les resolucions judicials, tant si es tractava d’embargaments de béns i subhastes públiques com de penes de presó o càstigs corporals. L’escrivà de la cort, que alhora era el notari públic de la vila, era l’encarregat d’escriure els llibres de la batllia i redactar els comunicats. Un altre oficial era el procurador fiscal, que efectuava l’acusació pública en els judicis. En última instància hi havia la figura de l’assessor, un doctor en drets civil i canònic, generalment resident a Barcelona, que es personava a la vila quan era requerit.

 

En els baixos de l’antic ajuntament es trobava la Cort del Batlle, lloc on el batlle administrava justícia en nom del senyor jurisdiccional.Imatge de la casa als anys cinquanta del segle passat (arxiu guimera.info).

 

De la institució de la Cort del Batlle ens ha arribat un llegat digne de conèixer i valorar. A banda d’haver-se preservat la casa on el batlle va exercir les seves funcions, el que és avui el museu de Guimerà, som hereus d’un valuós llegat documental que dona testimoni de l’activitat de la institució en els segles que va existir.

La documentació senyorial de Guimerà que ens ha arribat fins als nostres dies es troba bàsicament en el fons d’Híxar, a l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. A més, una part singular de la documentació de la Cort del Batlle va aparèixer barrejada entre la del fons de l’Ajuntament de Guimerà que avui es conserva a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell. Entre aquesta documentació destaca el registre més antic del fons de la Batllia de Guimerà, el Llibre de la Cort del Batlle (1581-1586), manuscrit que l’any 2020 l’Arxiu Comarcal de l’Urgell va procedir a la seva restauració un cop valorada la seva singularitat i l’important valor històric pel patrimoni documental de Guimerà.

 

El llibre de la Cort del Batlle, un cop restaurat (Arxiu Comarcal de l’Urgell)

 

El llibre de la Cort del Batlle (1581-1586) va ser restaurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya de la mà de Rita Udina, reconeguda especialista en conservació i restauració. Ara l’Arxiu Comarcal de l’Urgell l’ha digitalitzat, fet que facilitarà la consulta pública i la preservació del document per a la posteritat.

Fruit de l’estudi de la documentació conservada de Guimerà hem pogut documentar un bon nombre de batlles i sotsbatlles des del segle XV al XIX, que són part de la llarga història de la institució i que ara us relacionem.

 

Relació de Batlles i sotsbatlles de la vila i terme de Guimerà (segles XV-XIX)

Anys    Batlles     Sotsbatlles
1436 Pere Giner
1463 Joan Corbella
1559 Joan Domènech
1581-1585 Joan Pellicer
1585-1590 Bartomeu Ferrer
1593 Jaume Roche
1608-1609 Jaume Ferrer
1611-1612 Onofre Domènech
1616 i 1624 Montserrat Arbó
1630-1631 Bernat Roig
1685-1686 Josep Capdevila
1695 Josep Capdevila
1697 Marc Roig
1712 Magí Minguell
1721 Pere Minguell
1729-1730 Joan Padró / Josep Prat Josep Pont
1736-1738 Marcos Armengol Miquel Orrich
1747-1748 Miquel Domènec Jaume Ruet
1749-1750 Francesc Minguell Francesc Roig
1762 Francesc Rosich
1770 Francesc Minguell
1771 Antoni Minguella
1773 Miquel Busquets
1780-1781 Jaume Rouchet
1781-1782 Joan Batista Roselló Joan Soler
1783 Francesc Castañé
1783-1784 Magí Boleda
1785-1786 Joan Nicasi
1787-1788 Josep Codina
1789-1790 Francesc Minguell
1791-1792 Joan Batista Roselló Miquel Ruet
1793-1794 Josep Sans
1795-1796 Antoni Minguell
1797-1798 Joan Nicasi Pau Porta
1799-1800 Manuel Poblet Miquel Ruet
1801-1802 Josep Sans
1801-1802 Antoni Minguell Arnaldo Josep Fabregat Rosa
1803-1804 Antoni Minguell
1805 Josep Sans
1808 Francesc Rosich
1811 Josep Roselló
1814 Francesc Rosich

 

En aquesta història, doncs, hem volgut posar en valor la institució de la Cort del Batlle de Guimerà, una institució del tot desconeguda. Una història que és una petita mostra de les moltes pàgines del passat de Guimerà i que resten per descobrir.

Miquel Àngel Farré Targa



Comparteix la publicació:

QUAN UN QUADRE ENS PARLA

Títol: “Ruinas”

Aquarel·la de 49 x 63.

Autor: Ceferí Olivé Cabré (Reus 1907 – Barcelona 1995)

 

Algunes notes sobre el pintor i la seva obra:

La pintura “Ruinas”, fou posada a subhasta a Madrid el mes de juny del 2016, a un preu de sortida de 300 €, quedà deserta i el seu propietari retirar l’obra.

Per raons de confidencialitat ha estat impossible saber-ne el nom i on es troba actualment aquesta aquarel·la.

Ceferí Olivé signava les seves obres amb el seu nom i a sota hi posava la data en números romans. Malauradament en aquesta imatge hi veien la signatura, però la data surt retallada, només s’intueix.

Què ens està dient aquest quadre? Què és aquesta corriola? És ben sabut que a Guimerà sempre ha calgut pedra. Potser aquesta politja va ser posada per aquest menester, potser va ser un treball puntual i breu.

El pintor es va trobar en aquell moment oportú, i afortunadament ens ha arribat a nosaltres aquest testimoni del fet. A vegades on no hi arriba una fotografia, hi arriba una pintura. Podem ben dir que el quadre ens parla.

Aquesta petita construcció, possiblement, era un element de fortificació del castell.

Quedava integrada dins la paret posterior de l’antic cementiri; on en l’actualitat aparquen els cotxes, al costat del Portal del Nord o d’Évol.

Ceferí Olivé Cabré, un dels grans aquarel·listes. va venir diverses vegades a Guimerà i se’n coneixen dos quadres més fets al poble. Un d’ells amb data de 1986; el pintor tenia 79 anys.

Els trobareu al blog “Guimerà Recorda” (LINK)

Josep M. Minguell Llorens



Comparteix la publicació:

MOSSÈN ANTONIO PEDRÓ MINGUELLA, FILL DE GUIMERÀ

Mossèn Antonio Pedró Minguella

Aquesta és la història d’un mossèn fill de Guimerà, la seva casa pairal era “Cal Bellering” i va ser assasinat el dia 19 d’agost de 1936 a la carretera d’Arbeca a Belianes, pel sol fet de ser capellà.

Text del llibre: “En Tarragona beatificación de 522 mártires” de Francesc Basco Gracia, pàgina de la 219 a la 222


Antonio Pedró Minguella, presbítero

Natural de Guimerà (Lleida), Bautizado el día 26 de marzo de 1874. Ordenado el día 19 de diciembre de 1896. Ejerció su ministerio sacerdotal en Sant Antoni de Valls, Albi, Vilanova de Prades, y como párroco de Arbeca. Martirizado el día 19 de agosto de 1936, en Belianes (prov. Lleida). Tenia 62 años de edad y llevaba 40 años de vida religiosa.

Hijo legítimo de los consortes Francisco Pedró, propietario, y Josefa Minguella, naturales y vecinos de esta villa. Nació el 22 de marzo de 1874 en la villa de Guimerà (Lleida); fue bautizado solemnemente el 26 del mismo mes y año en la pila bautismal de la iglesia parroquial de Santa María, de la misma población, por el vicario Lorenzo Gras. Le fueron impuestos los nombres de Antonio, Francisco, José. Fueron sus abuelos paternos Antonio y Antonia Roig; los maternos, José y Antonia Pedros. Actuaron como padrinos el abuelo paterno y María Porta de Pedró, natural de Torroja y vecina de Sants (Barcelona), a quienes el oficiante recordó el parentesco espiritual que habían contraído y la obligación que tenían de enseñar al bautizado la doctrina cristiana. Fue confirmado en la iglesia parroquial de Guimerà el día 16 de noviembre de 1876, por monseñor Constantino Bonet.

Cursó estudios en el colegio de los Padres Escolapios de Tárrega (Urgell, prov. de Lleida); terminó el bachillerato en 1889; ingreso en el seminario de Tarragona en septiembre del mismo año. Destaco por su piedad y aplicación en el estudio.

Fue ordenado sacerdote el 19 de diciembre de 1896, según consta en la página 81 del Libro II de ordenaciones sacerdotales del arzobispado de Tarragona.

En 1924 tomó posesión como cura párroco de Arbeca (prov. de Lleida), archidiócesis de Tarragona, donde se distinguió por su celo en el ornato y la restauración del templo, en el que realizó obras de gran envergadura, ya que, por haber hecho movimiento las paredes, el templo amenazaba ruina; se había derrumbado el primer tramo de la bóveda, arrastrando consigo el coro y otras dependencias. Mostró un gran celo en la predicación y en el confesionario. Destacó en la práctica de las obras de caridad, en buscar asilo para los ancianos desamparados y en la enseñanza de la catequesis a niños y adultos. También ejerció su ministerio sacerdotal en las parroquias de Sant Antoni de Valls, Albi y Vilanova de Prades.

BUSCANDO REFUGIO. – Mosén Antonio Pedró tuvo que pasar por la dolorosa prueba de no encontrar quien le acogiese y le proporcionase refugio u hospitalidad en la casa familiar o en un lugar donde poder esconderse. Los vecinos más pobres del pueblo le acogieron en una casita muy reducida. Hacia el 25 de julio de 1936, en auge la persecución religiosa, se refugió en la casa de los sacristanes, Jaime Dalmau Romeu y su esposa, Antonia Tasies Sans, que vivían con sus dos hijos de corta edad, José María y Alberto, de 12 y 9 años, respectivamente. En esta casa se refugió, también, Engracia, hermana del sacerdote. Permaneció en este refugio hasta el 19 de agosto del mismo año. El rezo del breviario, el rosario y otras prácticas piadosas le ocupaban casi todo el día.

ANTE EL COMITÉ LOCAL. – Un empleado del comité local se presentó en casa de los sacristanes y comunicó a Antonia Tasies que se presentara inmediatamente ante el comité. Ella obedeció al instante, y el que hacía las veces de juez, le dijo: “Tú sabes donde está el cura párroco; nosotros también lo sabemos. Di al cura párroco que se presente en el ayuntamiento ante el comité; él ya sabe por qué”. La señora Antonia regresó a casa y transmitió a la hermana del sacerdote lo que le habían dicho, la cual lo hizo saber a su hermano. Mosén Pedró Minguella se presentó ante el comité solo, sin permitir que le acompañara nadie. Al poco rato regresaba a casa.

FUSILADO EN BELIANES. – Hacia las dos de la madrugada del día 19 de agosto de 1936, fue requerido de nuevo por un miliciano para que se presentara de nuevo ante el comité. Se despidió de todos diciendo “Si no ens veiem més, al cel ens veurem. Amb Déu siau”. En el ayuntamiento los del comité convinieron que, por cierta cantidad de dinero, le respetaría la vida. Una vez hubieron cobrado la cantidad convenida, le obligaron a subir a un camión que se dirigió a Belianes (Urgell, prov. de Lleida) y recorridos poco más de dos kilómetros, le asesinaron sólo por el hecho de ser sacerdote, y lo enterraron a unos ocho o diez metros de la carretera. La gente que transitaba por aquel paraje observó que salía un pie de una persona de la superficie de la tierra. Daba la impresión de que el cuerpo había sido enterrado a poca profundidad u que la tierra había sido escarbada por algún perro. Algunos comentaban, incluso, que pudo haber sido enterrado vivo.

En septiembre de 1937, el Ayuntamiento de Belianes lo hizo desenterrar depositando sus restos mortales en el cementerio de la población. El cadáver fue identificado por su elevada estatura, por sus botas y vestido y por el crucifijo que llevaba en el pecho. El 14 de septiembre de 1960, sus restos mortales fueron inhumados definitivamente en la iglesia parroquial de Arbeca, con motivo de la fiesta de la santa Cruz.

CERTIFICADO DE DEFUNCIÓN. – El cura ecónomo de la parroquia de San Jaime Apóstol de Belianes (Lleida), mosén Pablo Mercadé, certifica que el sacerdote Antonio Pedró Minguella, hijo de Francisco y Josefa, de 62 años de edad, natural de Guimerà, fue asesinado el 19 de agosto de 1936, dentro del término de la parroquia que regenta, durante la pasada persecución religiosa. Se inscribe en el registro a petición del Vicario general del arzobispado de Tarragona, el 22 de febrero de 1956.

TESTIGOS DE SU VIDA Y MARTIRIO. – Antonio Queralt Torrent, Jaime Dalmau Romeu, Antonia Tasies Sans, Rosa Abelló Moyá, Luis Quintana Argilés, Francisco Vidal Ximenes, G. Roset Rubinat, Lorenzo Rubio Guillaumet, José Maria Abelló Moyá, S. Sans Moyá, Domingo Cornud Francesch

FERVOROSO HOMENAJE. –  El 14 de septiembre  de 1960, la villa de Arbeca rindió un fervoroso homenaje al que fue su párroco estimado, asesinado el 19 de agosto de 1936. Había tomado posesión de la parroquia de Sant Jaume el Mayor de Arbeca el día 18 de noviembre de 1924. Se distinguió en todo momento por su celo pastoral. Fue asesinado en la carretera de Arbeca a Belianes, a dos kilómetros de esta última población y enterrado en un campo, justo a la misma carretera.

El día 13 de octubre de 1937, sus restos mortales fueron trasladados al cementerio de Belianes, siendo depositados en una fosa sin ataúd, donde estuvieron hasta el indicado día 14, en que fueros trasladados solemnemente hasta la iglesia parroquial de Arbeca, cuyos destinos espirituales rigió por espacio de doce años.

Para efectuar el traslado, se personaron en el cementerio de Belianes mosén Ramón Quintana, juez del Sacro tribunal tarraconense de las Causas de Beatificación y el vice-presidente, Joaquin Donato, de los Hermanos de las Escuelas Cristianas, así como autoridades y personal competente de ambas poblaciones. Abierta la fosa e identificados los restos, fueron colocados en una arqueta de nogal y trasladados a la iglesia de Belianes. Por la tarde, salieron en procesión-entierro y trasladados a Arbeca donde fueron recibidos clamorosamente.

La villa presentaba sus balcones y ventanas engalanados con colgaduras blancas y crespones negros. Numerosos sacerdotes, cofradías, asociaciones religiosas de distintas parroquias recibieron con emoción los restos del venerable párroco. La arqueta con sus restos mortales fue llevada a hombros por cuatro sacerdotes, mientras el clero entonaba el responso “Miserere” recorriendo las calles de la villa en medio de un impresionante silencio. A continuación, se celebró un solemne funeral, que estuvo presidido por mosén Lluís Robinat, hijo de Arbeca y párroco de la iglesia de San Juan Bautista de Tarragona. Finalizada la ceremonia, los miembros del Sacro Tribunal lacraron y sellaron la arqueta que recibió sepultura en el crucero de la iglesia, frente a las gradas del presbiterio, cubierta por una lápida de mármol con la inscripción: “Hic jacet Servus Dei Rvdus. Antonius Pedro Minguella, rector humus paroeciae, qui pro Chisti nomine martyrium subiit Die 19.08.1936”


Església de Sant Jaume d’Arbeca

Francesc Xavier Busquets Pagès



Comparteix la publicació:

FORTIFICACIONS MODERNES A LA VALL DEL CORB

En aquesta entrada, completem i ampliem la informació de l’article MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A LA CARRETERA DE GUIMERÀ

Si pensem en línies defensives a la Vall del Corb, ràpidament ens vindrà al cap les construccions medievals, com la Torre de Guaita de Guimerà, que es troben al llarg de la frontera que recorria les nostres terres d’est a oest, separant els comtats catalans de les terres sarraïnes.

Parlem avui d’una altra línia defensiva que creuava també la Vall del Corb, ara però, de nord a sud i molt més propera en el temps.

Si veniu de Tàrrega cap a Guimerà per carretera, segur que heu vist una petita construcció, dominant un revolt a mà esquerra. Estem davant d’un dels components d’aquesta línia defensiva, un búnquer de l’època de la Guerra Civil.

Com és, doncs, que trobem aquesta construcció al mig de la Vall del Corb?

L’any 1938 l’exèrcit franquista va iniciar una gran ofensiva al front d’Aragó, arribant a ocupar Lleida. El front es va estabilitzar, durant uns mesos a terres catalanes al llarg de l’Ebre, el Segre, el Noguera-Pallaresa arribant fins als Pirineus.

El Ministeri de Defensa de la República va elaborar un pla de defensa a la rereguarda basat en sis línies successives (L-1 a la L-6) pensades per contenir l’avanç de les tropes franquistes, amb un conjunt de fortificacions, refugis, búnquers per metralladores, camins coberts i trinxeres.

D’aquest ambiciós pla, només van arribar a ser una realitat les dues primeres, la L-1 i L-2. Aquesta darrera s’estenia des de La Seu d’Urgell fins a Tarragona i era la immediata a la rereguarda. El maig de 1938 van començar les obres de fortificació, amb nombroses construccions a la vall del Corb.

El centre de la L-2, estava molt reforçat i va resistir mentre que els extrems nord i sud van ser àmpliament superats, fent que molts dels atrinxerats a les defenses de la L-2 quedessin encerclats i s’haguessin de retirar sense poder defensar les posicions.

Veiem a continuació el Mapa de Catalunya amb les línies defensives ja construïdes (L-1 i L-2) en traç continu, i les projectades (L-3 fins a L-6), en traç discontinu, que mai no arribarien a ser una realitat.

Estem davant d’un dels mapes històrics claus que ens permeten explicar, conèixer o descobrir el passat de Catalunya.
Poc es devien imaginar els constructors de la torre de guaita Castell de Guimerà (del que tenim la primera referència històrica l’any 1038) com a punt de vigilància construït a la frontera amb l’Islam, que just nou segles després, l’any 1938, Guimerà i la Vall del Corb serien una vegada més terra de frontera i de trinxera, en un nou conflicte bèl·lic.

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

EL PADRE CARNOT EN GUIMERÀ. UN SAINET EN TEMPS DE GUERRA

Josep Robrenyo i Tort (Barcelona 1780 – Mar de les Antilles 1838).

Prolífic autor teatral amb un gran nombre de sainets costumistes, politics i patriòtics. Home partidari de la causa liberal i molt popular en la seva època.

El Padre Carnot en Guimerà fou un sainet polític escrit el 1835.

Diverses publicacions de l’obra:

1835 Impremta Benito Espona. Barcelona

1842 Tarragona 29 d’octubre. Edició consultable a la Biblioteca de Catalunya

1855 Jose Robreño. Obras poéticas. Barcelona

2004 Josep Robrenyo. Teatre català II. Arola editors. Tarragona

A la primera pàgina de l’obra ja se’ns fa un apunt de situació: “El teatro representa el interior de un castillo antiguo”

Dins el llibre “El camí de les tenebres. El coronel Niubó i la primera

guerra carlina” de Felip Gallart i Vicent Lladonosa, dits autors ens parlen de Robrenyo i el seu sainet en aquests termes:

“El Padre Carnot en Guimerà, és una obra clarament panfletària de propaganda liberal i anticarlina. Es tractava d’agafar un episodi concret, en aquest cas el setge de Guimerà i ridiculitzar els carlins sense miraments. L’obra es desenvolupa dins el castell de Guimerà el 19 de setembre de 1835 en ple bombardeig de les forces del coronel Niubó. Dels afusellats salvatgement a l’obra de teatre no se’n consignava ni una paraula”.

Estrenada amb gran èxit al Teatre de la Santa Creu de Barcelona els 14 i 18 d’octubre i els 19, 22 i 29 de novembre de 1835. Se’n coneix representacions al Teatre Principal, també de Barcelona, els 4 i 5 de juny de 1855.

Dins l’obra en Rosset diu que no són ells, els carlins, els que estan assetjats, ja que està convençut que catorze mil homes de Carles V estan venint cap a Guimerà i que les tropes de la reina seran vençudes i degollades.

Que lluny de la realitat! Són els isabelins que reben reforços de tropes i canons, i amb això comença la desfeta del castell.

Dins aquest estat de guerra, s’hi mostren les converses de les tropes carlistes dins el castell, ja veuen que les coses no acabaran bé per ells, i veiem les  malifetes del Pare Carnot, un mossèn de falses doctrines,  que en aquesta obra teatral acabarà rebent el seu càstig.

En els següents enllaços trobareu les edicions  de 1842 i 1855

Josep M. Minguell Llorens



Comparteix la publicació:

MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A LA CARRETERA DE GUIMERÀ

Guimerà no és pas un punt de referència d’esdeveniments que van tenir lloc durant la Guerra Civil, però aquells temps convulsos hi han deixat algunes petjades, com la pèrdua de les campanes, i/o de les imatges de l’església, cremades a la plaça del davant que, encara avui, mostra esberlat el seu empedrat per efecte de les altes temperatures suportades.

Avui els testimonis més importants d’aquells tems el podem trobar a la carretera, començant pel pont.

El pont que veiem avui és relativament nou. Si us hi fixeu, al cantó dret de la banda de dalt (est), la que està davant de cal Silvestre i de cal Milio, hi ha un quadre petit, fet amb el mateix ciment de l’obra, una mica enfosquit pel pas del temps i de les rubinades, que emmarca el número 1943.

Aquest nombre correspon a l’any de la inauguració del pont pel qual avui transiten vehicles i persones.

L’anterior, que veiem en alguna fotografia antiga, de pedra, ample i robust, no tenia baranes, i anava perpendicularment, d’una banda, a l’alta del riu, estava situat una mica més avall. Podem dir, que immediatament després del que tenim ara. Si ens hi fixem, podem veure els murs que li servien de suport, tant al cap de vall del carrer Sant Jordi com abans del començament del passeig que hi ha a l’altre costat.

Podem dir que la ubicació del nou pont ha millorat el trànsit atès que ha suprimit l’angle de gairebé 90 graus que formava la carretera tant a un costat com a l’altre.

El vell pont fou víctima d’una acció defensiva en el context de la retirada de l’exèrcit, a les acaballes de la Guerra Civil per a evitar o entorpir el pas de les forces enemigues, que avui podem qualificar d’inútil, atès que algunes persones que ho van veure (Sebastià de cal Ponet, Mariano de ca la Carme), m’han explicat que l’exèrcit franquista no va tenir cap obstacle per a traspassar el riu una mica més amunt, i tornar a la carretera, més o menys, on ara hi ha cal Quintana.

La voladura del vell pont perdura en la retina dels qui ho van veure, i recorden que fins i tot una gran pedra va ser llençada pels aires fins a quedar dipositada sota el castell, a sobre del carrer de l’Estudi.

Malgrat que no he pogut recollir dates concretes, cal suposar que la voladura del pot va tenir lloc entre el mes de desembre i la primera quinzena de gener de 1939, atès que una vegada trencat el front Seròs, i consolidat el cap de pont de Balaguer, a la primavera de 1938, al desembre del mateix any comença l’ofensiva de Catalunya (que no es va aturar ni per a celebrar, mínimament, les Festes de Nadal, malgrat les gestions de la Santa Seu) dintre de la qual anotem la caiguda de les Borges i d’Artesa de Segre el 5 de gener de 1939, de Bellpuig, el dia 9, i, d’Anglesola i Tàrrega el dia 15.

En aquells dies de boira i pluja, una altra columna venint des de Montblanc, ocupa Santa Coloma de Queralt, el 14 de gener de 1939.

Per a completar la imatge de la guerra, diguem que una vegada trencat el front del Segre, els exèrcits franquistes tenien l’objectiu de convergir a Igualada per a continuar l’ofensiva cap a Barcelona que va ser presa el 26 de gener de 1939.

El pont actual va ser executat per disposició la Prefectura d’Obres Públiques de Tarragona de 1942 i, com hem dit, inaugurat el 1943 (ara fa 80 anys), però en desconeixem la data.

Malgrat les recerques que hem fet als llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà de 1943, no hi consta cap referència al pont nou, ni a la seva inauguració.

En aquell temps era alcalde el Sr. Josep Civit i Minguella, de cal Salla.

Segurament no hi ha referències al nou pont a l’Ajuntament de Guimerà perquè és una obra dissenyada i executada per organismes de l’Administració perifèrica de l’Estat amb seu a Tarragona, i amb això es compliria una antiga norma de que cada província construeix la carretera fins al darrer poble, però no més enllà, i per això l’Administració lleidatana acabava a Guimerà.

Uns metres damunt de la carretera, anant cap a Tàrrega, després de baixar la costa del convent, a la dreta, hi ha un búnquer, que és un altre testimoni de la Guerra Civil.

Aquest búnquer forma part de la línia de fortificacions establerta a partir de la primavera de 1938 per a contenir, i rebutjar, els exèrcits rebels.

Es van dissenyar dues línies de fortificacions, conegudes com a L-1 i L-2, la primera des d’Artesa de Segre a les Borges, i la segona més cap a l’est.

Cal pensar que el búnquer esmentat correspon a la L-2, atès que testimonis orals ens han tramès que a partir de 1938 estaven reclosos a l’església de Guimerà alguns presoners que, cada dia eren traslladats als entorns de la Bovera per a treballar en la construcció de fortificacions.

Sembla que la gent de Guimerà es relacionava amb els presoners, i, d’alguna manera els ajudava portant-los-hi menjar. Per altra banda, recordo haver vist a les escales de l’altar major de l’església uns senyals, gravats a pic, o escarpa, que recorden la seva estada.

No tinc detalls concrets. Però cal dir que la zona de Guimerà estava defensada pel V Cos d’Exèrcit de la República que comandava el general Enrique Lister, i, tenint en compte les dades sobre l’avenç dels rebels, sembla que la Vall del Corb, i Guimerà, van ser ocupades per tropes italianes agrupades sota les sigles de CTV (Corpo di Truppe Voluntarie), comandades pel general Gastone Gambara.

La línia de fortificacions baixava des de la Bovera al riu, prop del qual queda el búnquer que veiem damunt de la carretera. Avui podem dir que ha tingut la mateixa utilitat que la voladura del pont, atès que tampoc va servir per a barrar el pas als exèrcits rebels. Malgrat això, consta que el coronel Mizzian, que comandava tropes rebels procedents del Marroc, es referia en termes elogiosos a la ubicació i solidesa de les fortificacions construïdes per l’exèrcit de la República que va trobar per les terres de ponent de Catalunya.

En una propera entrada en aquest bloc, cobrirem més en detall com s’integrava el búnquer de la carretera dins les línies defensives republicanes.

Josep Corbella i Duch

Notes.-

Agraeixo especialment la informació donada pel Sebastià del Ponet i el Mariano de ca la Carme.

També la recerca feta per Miquel Àngel Farré a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell on es guarden els llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà.

A Wikipedia, posant al cercador “ofensiva de Catalunya”, hi ha informació molt detallada, entre la qual, el treball de Carles López Rovira, “Conquesta de Catalunya: Diari d’Operacions de l’Exèrcit del Nord” (desembre 1938-febrer 1939), presentada a la UAB l’any 2010.



Comparteix la publicació:

UN PETIT CALL A GUIMERÀ?

El setembre del 2015 (caram, com passa el temps!) en Roger Rosich publicava en aquest blog l’article JUEUS a GUIMERÀ?, on parlava de la possible existència d’una petita comunitat, i un call jueu a la població. També es feia esment a la intenció d’avançar en l’estudi del passat jueu de les nostres contrades, així com amb la voluntat d’intentar donar projecció al relat d’una zona en la qual durant l’edat mitjana van viure petites comunitats jueves.

Doncs bé, aquest esforç ha tingut la seva recompensa i l’any 2021 es va poder confirmar l’existència d’un call jueu al Guimerà medieval.

Reproduïm a continuació l’article-entrevista publicat per l’Associació Amics dels Calls de Catalunya, que fa referència a aquest descobriment.


Un petit Call a Guimerà?

Gràcies a la incansable tasca de Roser Rosich per a la memòria històrica del seu poble, i amb la col·laboració de l’historiador i hebraista Manuel Forcano, vam confirmar durant el 2021 l’existència del call jueu al Guimerà medieval. Avui tenim l’honor d’entrevistar en Roger Rosich.

Aquest call medieval català ha estat reconegut durant el 2021 gràcies a la investigació d’en Roger Rosich i la documentació obtinguda principalment de l’arxiu parroquial de Verdú. Amb tota la informació aconseguida i traspassada a l’hebraista i historiador Manuel Forcano, hem confirmat l’existència d’aquest call fins al punt que ha modificat el seu “Atles d’història dels jueus de Catalunya” per a identificar Guimerà com a tal en la seva 2ª edició. La presència dels jueus guimerencs està documentada del 1265 al 1484, en destaquen Astruc Sullam el qual en un parell de cartes dirigides a Mossé Natan, per ser una autoritat de l’època i un famós mitjancer, reclama el cobrament d’un préstec. Sullam Astruc (fill de l’anterior), Xemuel Saporta, Astruc Levi, Xemuel Adre, Itskhaq Iossef i la seva esposa Or i el mestre físic en medicina Itskhaq Caracosa. A l’hora de situar sobre el mapa aquest call començaríem pel carrer Maimò, tant per nomenclatura com per arquitectura. Pujaríem pel carrer la Goleta i anant a donar la volta per Cal Tous aniríem baixant fins a la placeta del Molí i el carrer Cacau; zona ben propera a la Plaça Major, centre de vida de la Guimerà medieval. Guimerà ha fet un primer pas en aquesta travessa per la memòria històrica, continuarem indagant i esperem ben aviat portar-vos més detalls. Mentrestant us animem a atansar-vos a la vila i gaudir del seu passat i present!

Parlem ara amb el protagonista d’aquesta excepcional troballa.

Roger, guimeranenc. Què et porta a endinsar-te en la possible vessant jueva de la història del teu poble?

Sempre m’ha interessat la història del meu poble i especialment l’etapa medieval, la gran època creadora del Guimerà actual; alhora una de les primeres feines que vaig tenir, de ben jovenet, va ser la de guia turístic del poble. Ben aviat vaig veure i creure que hi havia diferents punts que junts podien fer un dibuix: una possible comunitat jueva al Guimerà medieval. Era un tema del qual no s’havia fet recerca i del qual els llibres d’història del poble no en parlaven. Era gairebé sols una teoria meva des de fa més de 10 anys.

Quin va ser l’element que et va fer creure realment que la teva hipòtesi tenia uns fonaments sòlids?

No en va ser un de sol. Per una banda, vaig anar llegint coses sobre la comunitat jueva catalana a l’edat mitjana. Per una altra a poblacions com Tàrrega es va anar parlant més i més del seu important passat jueu. Després em vaig fixar en una pedra a un carrer del poble que semblava tenir una inscripció en quelcom que ben bé podia ser hebreu i finalment vaig descobrir que existien unes cartes d’un financer jueu targarí que feien menció a uns deutes contrets a la vila de Guimerà.

Quins principals obstacles t’has trobat?

El principal obstacle va ser, i podríem dir que continua sent, corroborar que els punts fan realment un dibuix. Comptàvem amb alguns elements arquitectònics molt evidents, un nom de carrer evidentíssim (Maimó), teníem la capacitat de viure al poble gràcies al comerç en el mercat setmanal del qual la vila tenia dret. Les fonts documentals ja eren quelcom més complex. Potser feia falta que les evidències ho fossin més. Sembla com si s’esperés trobar una sinagoga amagada amb un cartell de neons on hi posés “sinagoga”… Un altre obstacle podríem dir que és la falta de voluntat en recuperar parts de la nostra història i promoure-la.

Ens ha arribat a les nostres oïdes que durant una edició del Mercat Medieval, vas representar un obra sobre com devia haver estat el final dels darrers jueus que visqueren a Guimerà. Quines reaccions va generar? Què en van opinar els guimeranencs?

Sí. Era una obra titulada “L’estrella i la creu” i explicava públicament per primera vegada la meva teoria. Durant més d’una desena d’anys he escrit les obres teatrals que es representaven a la llera del riu Corb per tal d’explicar diferents moments rellevants de la història del poble. En aquella obra s’hi explicava com podien haver viscut al poble uns jueus a través d’una darrera família jueva (inventada). Crec que no va generar una reacció explícita. Em van fer preguntes sobre si allò era realment veritat, si realment havien viscut jueus al poble. Potser, fins i tot, hi va haver un cert escepticisme amb el tema.

Ara, amb la ja provada existència de call de Guimerà i mirant enrere, què has trobat a faltar en la teva recerca? Què recomanaries a qui està intrigat pel llegat del seu poble?

He trobat a faltar, i trobo a faltar, el suport d’institucions supra-municipals en qüestions com aquestes. I també voluntat de fer recerca i ajudar a un poble molt petit i amb pocs recursos a poder explicar la seva llarga i densa història. I recomanaria perseverança i organització. Perseverança en la voluntat d’investigar, explicar i divulgar. I organització perquè diversos braços i diversos ulls sempre poden més que uns de sols. I en casos de pobles petits, com Guimerà, un mai es pot dedicar exclusivament a temes com aquests. Jo no m’he dedicat professionalment a la recerca històrica, ho he fet com una passió personal a estones, però es pot buscar ajuda i professionals que puguin aportar el seu granet de sorra.

 

Gràcies, Roger!

Guimera.info



Comparteix la publicació:

100 HISTÒRIES DE GUIMERÀ

Aquest mes toca publicar l’entrada número 100. A la vegada, el blog fa 9 anys. Aprofitant aquests números rodons hem decidit que el blog d’històries sigui avui el protagonista. Un bon moment per a recordar tota la feina feta.

Anem a pams, com va arrencar aquesta idea? En Joan Duch era coneixedor de diverses històries de Guimerà, molt interessants i alhora poc conegudes: com es va salvar Vallsanta de la demolició, el nadó abandonat a les portes del poble en l’època medieval, qui era la comtessa de Guimerà a principis del s. XXI, etc. Vam estar parlat, allà pel 2013, de com ho podíem compartir i de les converses, va sorgir la idea del format blog fent-lo accessible a través d’Internet.

Aquesta proposta està totalment alineada amb la raó de ser de la nostra associació:

Donar a conèixer GUIMERÀ i la Vall del Corb i el seu patrimoni historicoartístic mitjançant Internet.

Vam anar madurant aquesta idea, i ajuntant les propostes del Joan amb d’altres que vam anar recopilant vam veure que podríem fer un recull d’entre 10 i 20 entrades, que amb una periodicitat mensual, venia a ser entre 1 i 2 anys. Més que suficient.

Bé, la realitat és que portem ja 9 anys de vida del bloc, on hem publicat un article cada mes de forma quasi ininterrompuda. L’únic parèntesi remarcable va ser l’any 2021, on ens vam aturar uns 6 mesos per a poder centrar-nos en la publicació del llibre del blog, que ja comentarem més tard. Hem arribat a les 100 històries, i en tenim encara una quantitat generosa en llista d’espera.

Quan vam arrencar, previ a la primera entrada, vam fer una declaració d’intencions que vam publicar el desembre del 2013. Vam dir:

“Benvinguts a aquest blog on repassarem petites i grans històries de la història de Guimerà. Curiositats, anècdotes, grans esdeveniments, tot hi cap. Això si, sempre tractat de forma amena amb l’objectiu de fer-vos passar una bona estona i que serveixi de reclam per qui més tard vulgui aprofundir en algun d’aquests temes. Cada mes publicarem una nova entrada. Potser unes us seran ja conegudes, d’altres tota una sorpresa. Esperem que sigui del vostre gust.”

Podem dir que hem sobrepassat amb escreix aquests objectius inicials. Tal com ens va proposar, hem tractat temes molt diversos: fets històrics, vivències personals, temes esotèrics, llegendaris, reals; hem parlat la de gent i dels llocs directament relacionats amb Guimerà. Hem cobert també un ampli espectre temporal. Algunes històries es remunten diversos mil·lennis abans de Crist (2n MIL·LENNI aC, PETRÒGLIFS A LA VALL), també l’època romana (44-45, LA VIA ROMANA), la medieval (1294, EL MERCAT MEDIEVAL) , les guerres carlines (1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ) … Fins a afers molt més recents durant el segle XX i XXI (1967, “¿TIENEN PERMISO DE DERRIBO?”),  fins i tot ens hem atrevit amb alguna especulació sobre el futur (2060, GUIMERÀ RESIDENCIAL?).

El bloc va saltar l’any 2021 de la xarxa al món físic. De nou va ser el Joan Duch qui va empènyer força per a passar d’internet al paper imprès. Feia temps que ens venia comentant que fora bo de fer un llibre de butxaca amb una selecció de les històries més interessants. Ja teníem experiència en l’edició de llibres, I precisament això és el que ens frenava, coneixedors de la complexitat i inversió inicial necessària per a poder moure un projecte d’aquest mena. Per això la idea estava al calaix, encara que el Joan ja s’encarregava de tant en tant de recordar-nos que havíem de fer-ne l’edició. No vam veure llum al final del túnel fins que vam trobar l’opció d’Amazon, ja que permet publicar sense necessitat de cap inversió inicial. Podeu comprar el llibre al Museu de Guimerà, també a les botigues del poble i també per Internet en aquest ENLLAÇ.

Tot plegat, un munt d’hores de dedicació i una feina sostinguda durant força anys. Això si, amb alts i baixos. De tant en tant ens entra l’angoixa, quan sembla que les històries de Guimerà s’estan acabant. Fins ara, sempre que ens hem trobat en aquesta situació ens n’hem sortit i trobem noves històries per continuar alimentant el blog. És per això, que, una vegada més, fem una crida a tots aquells que tingueu històries a compartir que puguin ser d’interès general, perquè us poseu en contacte amb nosaltres a través de MAIL

No vull acabar aquesta entrada sense dedicar un record al Xavier Pedra. El seu dibuix de la torre de Guimerà és la imatge que vam triar per la capçalera d’aquest blog.

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

VIDALBÍ, EL TABAC DELS HOMENETS


Com cada tarda, després de bicicleta, piscina i futbol o dels jocs al riu o al castell arribava el descans, el berenar.

Coca o llonguet amb oli i sucre i un bocinet de xocolata.

Tot jugant, també, trobàvem el moment de menjar un grapat d’ametlles tendres o quatre grans de raïm; però l’àpat no era complet si no es tancava amb el cigarret de vidalbí.

Si els homes feien el seu cigarret de picadura o el seu caliquenyo, nosaltres també volíem sentir-nos “homenets”.

Fumar tabac de veritat, no era gaire a l’abast dels nens i també t’hi jugaves un bon mastegot del pare.

Clematis vitalba, es planta verinosa.

És una liana enfiladissa, també coneguda com a “planta de les llagues”. La fulla tendra, xafada i aplicada sobre la pell, fa sortir butllofes i nafres. Els captaires en feien ús, per despertar la compassió i recaptar, així, alguna almoina.

 

 

 

Quan els tronquets s’assequen perden toxicitat i gràcies a la seva xarxa de vasos porosos, cremen i deixen passar el fum amb facilitat.

El nostre vidalbí (així conegut a Guimerà), es planta autòctona dels països catalans i coneguda amb diferents noms, vidalba, ridorta, vidiella…

Fumar vidalbí és cosa coneguda, de ben antic, arreu del país.

Per la canalla era tot un ritu iniciàtic d’adolescència, una trapelleria, en “l’art” de fumar.

I com ens picava la llengua!!!!

Josep M. Minguell Llorens



Comparteix la publicació: