Sempre recordaré aquella primera trobada casual, a la primavera de 1966, el dia que vaig conèixer a Avel.li Artís Gener, “Tisner”, que estava de visita per Guimerà. Estava pintant prop de la font de la Carrertera, tot mirant de cara a la vila medieval de Guimerà.
Em vaig apropar a observar la seva pintura i vaig observar la seva alegria i deli en cada una de les pinzellades. Li vaig preguntar si ja coneixia el poble; em va mirar i em va dir: “Inclús en somnis, estant a Mèxic se m’apareixia en imatges i pensava en l’estampa del poble de Guimerà”.
Durant la Guerra Civil espanyola es va allistar com a voluntari a l’exèrcit republicà. Em va explicar que estan en l’Hospital Militar de Vallfogona de Riucorb, sempre que podia baixava a Guimerà, són pocs kilòmetres, passejava pels seus carrers i observava les seves cases amb ambient medieval i descobria l’artístic poble.
El mateix Tísner en fa referència al seu llibre de memòries Viure i Veure.
En Tísner rep l’encàrrec de revisar les recomanacions dels nous reclutes amb la idea clavada al cap que allò que necessiten són combatents i no «enxufats»:
—La base d’incorporació de la 27 Divisió és a Vallfogona de Riucorb, entre Tàrrega i Santa Coloma de no sé què.
—De Queralt.
—Exacte! Estic segur que ara no se’n diu Santa Coloma.
—És clar: deu ser Camarada Colometa de la Conca!
—Coneixes tot allò?
—Una mica. De passada. Al costat de Vallfogona, un pic abans d’arribar-hi, hi ha un poble que em subjuga, dit Guimerà. Hi he anat diverses vegades i el somnio amb recurrència.
—Ara el podràs somniar despert. Perquè volem que vagis a Vallfogona i hi muntis una oficina, que actuarà de sedàs. Hi farem passar tota la gent que ve destinada a la nostra Divisió i duu recomanacions.
Un cop acabat el conflicte, es va exiliar a Mèxic amb altres catalans com ara el seu cunyat, Pere Calders. Torna a Catalunya 25 anys després. “Durant el meu exili a Mèxic em vaig prometre que una de les primeres visites que faria en tornar a Catalunya seria a Guimerà”, va dir. I així va complir la seva promesa, fent la primera visita en motocicleta.
Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts, però va exercir una pila d’oficis. Va fer d’escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic de publicitat i corrector, a més a més de ser escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa de no-ficció i va morir el dia 7 de maig del 2000 a Barcelona a l’edat de 87 anys a causa d’un atac de cor.
Participà en la campanya dels anys 80 de La Norma, una nena amb peto blau que incitava per primera vegada als catalans a utilitzar amb normalitat la nostra llengua. Els dibuixos eren de Lluís Juste de Nin, i els guions de les vinyetes, d’en “Tísner”.
Al marge de la seva activitat literària, Avel·lí Artís-Gener va ser també un lluitador incansable per les llibertats de Catalunya, per la democràcia i el progrés. Home nacionalista i d’esquerres, es va involucrar en política i el 1982 va ser candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra i la seva política va ser sempre defensar la Independència de la Nació Catalana.
A Catalunya, participa en l’Assemblea de Catalunya, engega la recuperació del Centre Català del PEN, del qual és el primer secretari general, i col·labora en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser president del 1990 al 1994, per després passar a ser-ne soci d’honor. El retorn el va fer reprendre el contacte amb el món del periodisme amb una secció fixa al diari Tele-Exprés, per més endavant tenir una secció fixa de mots encreuats al diari La Vanguardia.
Per si no fos prou, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara l’AVUI, el Diario Mercantil, L’Opinió, La Publicitat, Papitu, L’Esquetlla de la Torratxa, El Be Negre, Canigó, Quaderns de l’Exili i Tele-Exprés”.
Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta
Molt emotives les paraules d’un senyor tant important per Catalunya adreçades
cap a Guimerà i molt bones les fotos.
Jordi, amb les entrades d’aquest bloc tens material per un llibre.
Magnífic article, com sempre molt ben treballat pel Jordi, bevent de la font inesgotable que es el Joan Duch, sempre tan atent a tot el que a nivell cultural i artístic passava i passa al voltant de Guimerà.
Son tantes les històries de la història de Guimerà!
Pasqual
Comentari molt ben treballat i fotos molt interessnts, que ens donen la imatge que tenia Guimerà anys enrera, i així la podem comparar amb l’actual,i veure els canvis.
Felicitats.
j. corbella i duch