admin

Aquestes paraules, pronunciades a la Plaça Major per un alt càrrec del Ministerio de Educación y Ciencia, van suposar l’impuls definitiu per acabar declarant com a Conjunt Històric-Artístic el nucli medieval de Guimerà.

Una tarda d’un Guimerà molt tranquil va rebre una visita d’un grup de polítics de Madrid, acompanyats de les autoritats de Lleida i de Joan Salat, alcalde de Cervera. Foren rebuts pel senyor alcalde Ramon Segura i regidors de l’Ajuntament, que els van acompanyar per descobrir el nucli antic de Guimerà.

L’objectiu del grup provinent de Presidència del Govern de la capital, era l’observació de les zones de la Segarra deprimida, i per extensió Guimerà, de fort caràcter segarrenc encara que pertanyent a la comarca de l’Urgell (vegeu l’article 1931, LA CONSULTA).

Al voltant de la plaça Major, en sortir del museu als baixos de la Casa de la Vila (actual Cort del Batlle), després d’haver seguit tot l’itinerari previst pels carrers del nucli medieval de Guimerà, l’església gòtica i les restes del castell, es formaren diversos grups de comentaris.

Entre les diverses converses, durant la ruta i en les breus parades, se sentiren certes expressions que mostraven el grau de sorpresa i admiració dels visitants: comentaris i elogis respecte a les estructures del nucli antic de Guimerà.

Fou aleshores quan es van sentir i repetir en el grup que portava la veu dels visitants: “SI ESTE PUEBLO ESTUVIERA CERCA DE MADRID… SERIA…” bé, aquí no tenim les paraules precises, només podem especular: “seria una joia… Seria un centre turístic…”.

Al final de la visita i entre els petits grups dels ambaixadors un personatge el més jove, que parlava català era Santiago Rius Civera, qui es va interessar i preguntar per si s’havia iniciat algun expedient d’incoació per ser declarat Conjunt Històric-Artístic, tot precisant: “¿està solicitado y tienen el número del expediente?”

La resposta del Sr. Alcalde, que ja portava preparat el nombre de l’expedient de la secretaria municipal, va ser molt ràpida. Ja feia alguns anys s’havia enviat un complert dossier recomanat i aconsellat per autoritats de turisme de Lleida, amb textos i fotografies. Amb tot, l’expedient estava ben parat i tot era un silenci administratiu.

El senyor Rius Civera va guardar molt bé aquella nota, i no va quedar precisament oblidada.

El grup va marxar de Guimerà molt satisfets dels possibles recursos turístics que tenia el poble. Als acompanyants del Sr. Alcalde els van sorprendre i admirar la seva sinceritat, mentre comentaven amb els de Lleida, les impressions dels polítics de la capital.

Passat un temps, una carta i una telefonada. La carta escrita el dia 18 de juny de 1975, va arribar amb una inesperada sorpresa, tant per la rapidesa, com pel contingut textual: “Me alegra poderle comunicar que en el próximo Consejo de Ministros va el expediente de declaración de conjunto histórico-artístico a favor del casco antiguo de Guimerà”. Estava signada per Santiago Rius Civera.

El fet es va oficialitzar dies després en la seva publicació al B.O.E. del 10 de juliol de 1975.

Passat més d’un any, Guimerà va rebre un primer projecte, amb el suport corresponent, per fer la recuperació del centre històric al voltant de la plaça Major, per ser CONJUNT HISTÒRIC ARTÍSTIC. Serà l’any 1976, quan els paletes de poble van ser informats del projecte per fer-lo entre tots. Les obres de restauració de la plaça Major, consta que foren projectades i realitzades per l’arquitecte Guillem Sáez Aragonés.

Joan Duch i Mas

Si aneu a l’Església de Santa Maria, podreu admirar el magnífic Retaule de Guimerà de Ramon de Mur, joia del Gòtic Català d’Estil Internacional. Us costarà de creure que esteu davant d’una rèplica i potser mai no us imaginaríeu que esteu veient una fotografia digital enganxada tal com si fos una gran calcomania.

Tot va arrencar l’any 2003, buscant la manera de poder fer una reproducció, amb la qualitat requerida, del retaule de Guimerà de Ramon de Mur. Volíem assegurar que una persona experimenti les mateixes sensacions davant l’obra reproduïda que enfront l’original (actualment exposat al Museu Episcopal de Vic). Per això cal reproduir fidelment la imatge, el volum i la textura.

Després d’analitzar diverses alternatives que no ens van satisfer, vam identificar finalment la tecnologia que ens permetria obtenir el resultat desitjat (el Papelgel) i les empreses líders en els seus camps amb les que havíem de posar-nos a treballar (HP, Arsus Paper, Nub 3D…).

A partir d’aquell moment es va iniciar un llarg procés per aconseguir les autoritzacions (de la Parròquia de Guimerà, de l’Arquebisbat de Tarragona, del Delegat Diocesà pel Patrimoni Artístic, Documental i l’Art Sacre i finalment del Museu Episcopal de Vic) i el finançament necessaris (gràcies al mecenatge de particulars que de forma anònima van fer possible aquest projecte).

El projecte es va completar el 28 d’abril de 2007, amb l’acte i signatura del contracte de donació del retaule a la Parròquia.

Podem dir amb orgull que vam ser els primers a combinar les tecnologies digitals més innovadores en la reproducció artística. Dos anys després, vam presentar el projecte a la conferència de tecnologies d’impressió digital més important en l’àmbit mundial, que va tenir lloc a Louisville, Kentucky (EUA), on va generar força expectació i va ser triat com el projecte més destacat de l’apartat ”Qualitat d’impressió”.

Com es va realitzar, doncs, aquesta rèplica? Per què parlem d’una gran calcomania? El procés seguit, consta bàsicament de 4 etapes:

1) Digitalització. Es mesura la realitat física tridimensional del retaule mitjançant un escàner sense contacte (triangulació per llum blanca estructurada). S’obté un fitxer d’alta resolució a 10,000 punts/cm². Es realitzen múltiples fotografies frontals i laterals de cada taula, per a capturar-ne la totalitat de la imatge.

2) Mecanitzat. Es reprodueix el volum amb tots els detalls de cada taula amb tècniques de fabricació assistida per ordinador de mecanitzat directe en una màquina de fresat. Cada taula necessita 4 passades amb diferents calibres de fresa per a rebaixar un bloc de DM de 50 mm de gruix, durant més de 30 hores.

3) Impressió. Es manipulen les imatges per a garantir la correcta reproducció del color i adaptar-les a la superfície irregular on s’aplicaran. S’imprimeixen en una impressora digital d’injecció de tinta de gran format utilitzant tintes pigmentades d’alta resistència a la llum UV i l’atac químic de l’aire, garantides per més de 100 anys en interiors.

4) Aplicació. S’encolen les fotografies per la cara impresa. El ‘paper’ especial utilitzat, es torna elàstic i permet encaixar la imatge en la seva posició exacta, com si es tractés d’una gran calcomania. Un cop transferida la tinta, es retira aquest material i finalment es protegeix el conjunt amb una laca especial incolora.

La tecnologia emprada en aquest projecte obra la possibilitat al fet que obres d’art de gran vàlua puguin tornar a ser admirades als seus llocs d’origen, on avui no hi són per no poder-ne garantir les adequades condicions de seguretat i conservació.

Jordi Sender i Beleta

Després que el 2 d’agost el Corb hagi portat una nova rovina, i tots hàgim recordat la que va baixar la nit de Sant Tecla del 1874, hem recuperat l’article publicat pel Josep Corbella al respecte en el seu bloc.

Veieu l’arribada de la rovina del 2 d’agost de 2014 en el blog Guimerà Recorda, del Josep M. Minguell de Cal Carreter en aquest enllaç

Aquests dies es desperta a l’interior del meu imaginari personal el record de la rubina del dia Santa Tecla, de 1874, tantes vegades explicada a casa pels padrins, que va afectar tota la vall del riu Corb, com també els rius Sió, Ondara i Set, a Lleida, i el Francolí a Tarragona, deixant un rastre de mort i de destrucció al seu pas (hom calcula que van morir 370 persones i que van quedar malmeses 700 cases).

Les fortes pluges van començar cap a la una de la nit del 22 al 23 de setembre de 1874. Van durar fins a les 6 del matí. Els núvols deixaven caure 350 litres/metre quadrat, i els rius van créixer desmesuradament, sortint de mare i arrossegant tot allò que se’ls posava al seu pas, ponts, conreus, cases, bestiar i persones.

A Guimerà, el meu poble, la rubina causava 33 mort i enderrocava 96 cases. A Tàrrega, la crescuda de l’Ondara deixava 150 morts, i 250 edificis malmesos. A les Borges Blanques van morir 14 persones. Aquestes xifres, per si soles, expliquen que encara avui es mantingui molt viva en la memòria de la gent.

Abans de seguir endavant potser cal aclarir que el mot “rubina” no és pas d’ús general, i segons on el pronunciem ens caldrà donar explicacions suplementàries per a fer-nos entendre. Malgrat això, el trobem definit a la Gran Enciclopèdia Catalana, edició de novembre de 1978, com a “fang, brossa que deixa una riuada a les voreres del riu. I, seguidament, hi figura “rubinada”, definit com a “riuada sobtada produïda per una forta pluja”.

Per això penso que seria més correcte parlar de la Rubinada de Santa Tecla, però el poble l’ha batejat com a “Rubina”, i crec que no és bo anar contra el llenguatge popular, que, al capdavall, és el que val.

Diuen que el riu s’endú sempre allò que li han pres, i el Corb, amb el seu posat quiet i tranquil portava molts anys esperant per a recuperar l’espai que Guimerà li havia pres urbanitzant el seu marge dret. La pluja de la nit de Sant Tecla és el motiu extern i aparent que tenim els mortals per a explicar la rubina. La veritat només la sap el riu, i va marxar aigües avall voltada de fang, de troncs, i de mil objectes diversos convertits en joguines de l’aigua.

Sigui com sigui, a Guimerà, la rubina, que es va endur les cases del carrer de les Piques i el Portal de la Font, modificava per sempre la fisonomia urbana del poble. L’embranzida de la massa d’aigua va tirar pel dret a l’hora de passar l’ample revolt dibuixat des del Molí de l’Ermengol fins al pont, i el riu, incapaç de subjectar-se a la llera, com quan els moderns pilots de fórmula u no poden seguir el traçat del circuit, salta la riba i entra impetuosament a la placeta del Rossich, que es converteix en una bassa, i tot seguit, empenyent les cases del costat, i tira avall, cap al Raval, per a tornar amb força el camí de sempre, passant al costat de les restes del convent de Vallsanta i per sota de Ciutadilla, que s’ho mira des del seu castell. I avall, avall, fent sentir la singular remor sorda de les aigües prenyades de fúria rabiosa que s’ho empassen com la gola d’un monstre mitològic, mentre la gent fuig esfereïda.

Avui podem imaginar-ho tot contemplant la petita làpida de pedra posada en la paret, damunt de la font de la placeta del Rossich, per a deixar constància de l’alçada fins a la que van arribar les aigües.

Les rubines sempre m’han impressionat. La remor de l’aigua, els remolins que forma, la força que manifesta arrossegant arbres, animals i pedres, i el color terròs, rogenc, només trencat per petites onades d’escuma, són una d’aquelles imatges que porto en mi des de la infantesa, de quantes vegades he baixat a la carretera per a veure un riu desconegut que comença per endur-se la palanca, i, a poc a poc, omple tots els arcs del pont. Els dies de rubina la mare ens parlava de la de Santa Tecla, i recordava que l’aigua va arribar fins a l’estable de casa, i que un dels nostres repadrins va aconseguir treure el ruc nedant.

Josep Corbella i Duch

 

Una petita història sobre els pergamins reials i el mercat Medieval de Guimerà. Tot va començar al saber que hi havia una caixa forta encastada a l’antic ajuntament de Guimerà, fora de servei i sense saber els secrets que s’hi guardaven…

Amb motiu de les campanyes de recerca escolar Missió rescat, fets que es varen seguir a Guimerà del 1966 al 1981, es motivaren importants troballes arqueològiques, també a la vall del Corb, amb jaciments prehistòrics i descobertes en els camps de la història, de l’art, i molt especialment, sobre el patrimoni cultural. Es motivà també, en el Grup de Recerca Escolar, la necessitat de saber que guardava l’arxiu de l’Ajuntament de Guimerà.

Podem parlar d’una petita i gran història sobre els secrets que ben guardats, es podien trobar en una caixa forta, ben encastada, gairebé amagada, sense clau i fora de servei, a l’antic Ajuntament de Guimerà i que no era operativa per les activitats ordinàries de la vida municipal.

Les primeres preguntes anaven dirigides per buscar la petita clau que ens permetria saber què hi havia en aquella caixa. El secretari va poder obrir la caixa forta. Amb molta sorpresa observàrem, enmig de diversos papers, lligalls, manuscrits… alguns documents ben conservats, entre els que hi havia dos pergamins ben plegats. Volíem saber quina relació podien tenir amb la història de Guimerà.

A pesar que havien perdut els segells lacrats, encara s’hi mostraven les seves marques; Podien ser dos pergamins reials? Calia fer observar si els dos portaven signatures i senyals d’autenticitat i eren privilegis reials. Dies després foren mostrats i presentats a tècnics arxivístics de Tàrrega i de Lleida. Finalment l’1 de març de 1970 es confirmaren els continguts dels mateixos a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Es tracta de 2 dos pergamins originals i fins aleshores desconeguts que justament relaten els decrets sobre els privilegis de tenir mercat setmanal i d’organitzar les fires anuals.

El 18 de juliol de 1294 el rei Jaume II havia atorgat a Guimerà el privilegi de Mercat setmanal cada dimecres i de Fira anual. Aquest pergamí, però, no es trobava a la caixa forta de Guimerà.

Quin eren, doncs, els documents que es van trobar a la caixa forta de l’ajuntament de Guimerà?

El primer pergamí trobat, provinent de la cancelleria d’Alfons IV «El Magnànim», concedit a Sogorbe 22 d’abril de 1417, està escrit en lletra humanística de la cancelleria. Ocupa un sol foli, i no ha figurat catalogat en els escrits aplegats i conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Porta signatura autògrafa del rei “RexAlfonsus” i està escrit per una sola mà. Es concedeix el canvi del Mercat al dimarts, per a evitar problemes ocasionats per la coincidència amb la veïna població de Verdú.

El segon document, signat el 19 de gener de 1526 a Toledo, també fins ara inèdit, està escrit amb lletra pertanyent al registre de la cancelleria de l’emperador Carles I. Està escrit en un sol foli i té 18 línies. Porta firma autògrafa del rei “Yo el, Rey”. Els segells han estat posats en diversos tipus de ceres. Confirma els mateixos privilegis i el canvi de dia al dimarts.

Podem dir que aquesta troballa va ser la llavor del que anys més tard va suposar la recuperació del Mercat Medieval per part de la gent de Guimerà i del que aquest any 2014 en celebrem la seva XXa edició. Però aquesta és una altra història…

 Joan Duch i Mas

Unes fotografies com a única, però irrefutable prova d’un viatge que semblava que mai no es va fer… cent anys després hem investigat per aclarir el misteri que envolta el pas per Guimerà d’un dels arquitectes més importants del modernisme català.

Lluís Domènech i Montaner, és un dels grans arquitectes del modernisme català, autor d’obres com ara l’Hospital de Sant Pau o el Palau de la Música Catalana a Barcelona.

Va portar a terme una intensa activitat acadèmica a l’Escola d’Arquitectura. En Lluís Domènech i Montaner va fer nombrosos viatges per Catalunya en ferrocarril, tartana, carro… seguint sobre el terreny la petjada del Romànic, on reconeixia les arrels de la nació catalana. Aquest era, fins aquell moment, el gran desconegut de l’art català.

El seu deixeble Puig i Cadafalch se li avançà i publicà l’obra L’Arquitectura Romànica a Catalunya i Lluís Domènech i Montaner deixà de banda aquesta tasca. El recull dels seus viatges, incloses les seves anotacions, dibuixos i fotografies, no es publicaran fins a l’any 2006 en el llibre Viatges per l’Arquitectura Romànica d’Enric Granell i Antoni Ramon, que es pot considerar el primer catàleg del romànic català.

Una d’aquestes rutes passa per Montblanc, enfila cap a Ciutadilla, Verdú i Tàrrega, girant després cap a Santa coloma de Queralt. En Domènech i Montaner fa una descripció acurada del Castell de Ciutadilla. Tanmateix, la fotografia que il·lustra aquest punt, no és pas de Ciutadilla. És de Guimerà, del Portal d’Orient. Curiosament, es tria precisament també aquesta imatge per a il·lustrar l’exposició que efectua el MNAC on es rememoren aquests viatges.

D’on prové, doncs, la confusió? Els autors del llibre Viatges per l’Arquitectura Romànica ens van comentar que en el revers de la còpia dipositada a l’Arxiu Històric del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) hi ha escrita la paraula “Ciutadilla”. No queda clar si la lletra és de Lluís Domènech i Montaner o de Pere Domènech i Roura, el seu fill, que sovint escrivia en les fotos del pare.

No es fa cap referència a Guimerà en l’exposició del MNAC ni en el llibre recull del seu dietari. Queda clar, però, que sí que va venir a Guimerà, com així ho demostra la sèrie de fotografies que se’n conserven de la seva visita. Aquestes van ser adquirides pel Josep Ma Minguell de cal Carreter i provenien directament de l’arxiu personal de l’arquitecte noucentista Josep Ma Martino (Barcelona 1891-1957). Possiblement era un dels integrants de l’expedició que va visitar Guimerà. I posats a especular, per l’edat que devia tenir, podria ser el jove amb gorra de la darrera filera de seients?

Tal com indica la roba dels viatgers, i també el vehicle, un Mercedes Benz model de 1911/12, aquest viatge no es correspon amb els itineraris descrits al dietari del període 1893-1906. De fet, les anotacions manuscrites en el revers de les fotografies ens diuen la data exacta d’aquesta visita: 9 i 10 de juliol de 1914.

Podeu veure el conjunt de fotografies d’aquesta visita, que inclouen també imatges de Vallsanta i els carrers de l’Hospital i la Goleta, en aquest enllaç

Buscant la confirmació definitiva d’aquests fets, vam visitar l’Arxiu Històric del COAC per a consultar la documentació referent a Domènec i Montaner. Efectivament, en aquest arxiu, hem trobat una fitxa dedicada a Guimerà que inclou les fotografies de la visita, uns comentaris manuscrits pel que fa a les restes del Castell i també alguns croquis de diferents elements com la torre de guaita i escuts diversos.

Podem dir, doncs, que queda del tot provat que en Lluís Domènech i Montaner va incloure també Guimerà en els seus viatges de descoberta del Romànic català. Reproduïm a continuació i per primera vegada una mostra d’aquests “papers” de Guimerà.

Josep M^a Minguell i Llorens, Jordi Sender i Beleta

Ara que hi ha data i pregunta per a fer la consulta que haurà de decidir el futur de Catalunya, cal recordar que aquesta no és la primera vegada que es fa un exercici d’aquesta mena amb l’objectiu de redefinir el model territorial. I tampoc és la primera vegada que una consulta inclou diverses preguntes. A vegades sembla que tot ja està inventat…  

Guimerà està situat allà on es troben l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà, tres comarques de trets ben diferenciats. Aquesta ubicació privilegiada ha estat causa, alhora, de certa inestabilitat pel que fa a la seva adscripció comarcal. Al llarg de les diferents divisions comarcals, que se n’han fet moltes durant els darrers segles (primeres formalitzacions a finals del S. XVI i diferents propostes els anys 1864, 1896, 1897, 1907, 1919…), Guimerà ha anat alternant la seva pertinença a l’Urgell i a la Segarra.

Així arribem a l’any 1931, quan el conseller de cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, proposà la creació de la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya. En van formar part noms il·lustres com Pau Vila, Josep Iglésies, Pere Blasi, Miquel Santaló i Antoni Rovira i Virgili.

La feina no va ser gens fàcil, amb discrepàncies de criteri i personals entre els ponents.

Dins les activitats d’aquesta ponència, cap a finals de 1,931 s’adreçà una enquesta a tots els ajuntaments de Catalunya. Cap a finals de març de 1,932 ja es tenien els resultats. En aquest cas la consulta contenia la següent pregunta:

A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? Guimerà, com gairebé la totalitat dels pobles de la vall de Corb, va respondre “La Segarra”.

La consulta, però, no acabava aquí. Es feia una segona pregunta (que era doble al seu torn):

A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat? Guimerà com la resta de pobles riu avall va respondre “Tàrrega”.

El resultat de tots aquests estudis es va traduir en l’informe sobre la divisió territorial de l’any 1933 i la seva posterior implantació l‘any 1936, ja durant la Guerra Civil. Si fins aleshores s’havia donat més pes a la comarca natural i històrica, Pau Vila va fer un gir i va passar a donar prioritat als factors socials.

Per aquesta raó, Guimerà tot i el seu sentiment de pertànyer a la Segarra, va passar a formar part de l’Urgell. I és que de vegades, les preguntes dobles tenen trampa.

Més tard, en plena administració franquista, l’any 1,965 es fa una nova proposta de divisió comarcal que curiosament s’aproxima més al sentiment de pertinença comarcal. Guimerà quedaria integrat, una altra vegada, dins la Segarra.

Com podem veure en aquesta fotografia que ens ha cedit Teresa Ros, veiem Guimerà integrat dins la Ruta de la Segarra.

 

Però com no hi ha res inamovible, amb la restauració de la democràcia i la Generalitat, s’aprova una nova reordenació territorial el 1,987 i Guimerà retorna definitivament a l’Urgell.

De moment…

Jordi Sender i Beleta

La bruixa és una dona amb poders sobrenaturals que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques, gràcies a un pacte amb el dimoni. Durant l’edat mitjana, es van alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats. Bruixes n’hi hagueren, també, a Guimerà.

A l’esquerra del Camí de la Bovera, després d’un petit revolt. Damunt la carretera, i mirant el convent de Vallsanta, entre els pins de fulla verda i soques recargolades que aguanten el pendent de la muntanya, emergeix la Roca del Bergadà, plana i clivellada per la pluja, el vent i el fred.

Hom diria que és el palmell de la mà d’un gegant que dorm soterrat des que el pare Zeus va imposar la seva hegemonia. Potser sí que és part d’un gegant mitològic sepultat en el fons de la terra, i la petja vermella que mostra en un dels extrems només una petita mostra deixada pel foc de l’infern.

Però hi ha que explica que aquesta taca vermella és el senyal deixat per un llamp despenjat del cel un dia fosc de sorollosa tempesta.

I, us diré més encara, sobre la vermellor de l’esquena de la Roca del Bergadà. Un home vell, que ja és mort, em contava una tarda d’hivern que el color més vermell de la Roca és el punt exacte on posa el setial del dimoni quan es fa present a la nit i es reuneix amb les bruixes que l’odoren ballant i repetint lletanies que ell no coneixia.

 

Bruixes. Guimerà ha estat terra de bruixes que es reunien a la Roca del Bergadà, aquells dies estranys que plou i fa sol, i les nits màgiques de lluna plena.

Qui no ha sentit parlar de la mort de nadons al seu bressol, o al llit de la mare, sense cap altra explicació que el mal desitjat per aquella envejosa, erma d’entranyes, que vivia en una casa atrotina d’un carrer que no passa??? O del bestiar del corral d’aquelles cases que va morir després que l’amo li negava un ou a la mateixa vella??? O dels sembrats que naixien petits i desnerits mentre els del voltant pujaven ufanosos??

Són coses de bruixes, d’encantaments i de maleficis, que, en temps passats, i no tan passats, han succeït a Guimerà. I de les bruixes se’n parla poc, i en saben poques coses, i malgrat això, en poden explicar algunes.

Quan seguint llur camí circular la lluna es presenta plena i més enigmàtica que mai, eixint des de llevant amb una claror freda, i s’aixeca majestuosa trencant la negror de la nit, sense fer soroll, les bruixes surten de casa pels forats i les portes més discretes.

Són ombres que es mouen pels carrers silenciosos, entre oliveres, ametllers, pins i alzines que mai dormen mentre la marinada gronxa suaument, fins que arriben a la Roca del Bergadà.

Unes, poques, vénen des de Guimerà; altres, pugen de Ciutadilla, Nalec, Belianes i Rocafort, per on s’escola el Corb; n’hi ha que travessen plans i corbes després de sortir de Verdú i de pobles de la Plana d’Urgell; les més endarrerides baixen de Montornès, del Mas de Bondia, de la Cirera i dels llocs de la Segarra.

Quan la brillantor de la lluna comença a minvar, esbarrien ungüents misteriosos damunt la cara i del cos, i s’agenollen fent un cercle als peus del diable; després es desfermen en una dansa obscena mentre el rei dels inferns els insufla el seu malèfic poder per a enfrontar-se a la força virginal de la Bovera i a l’esperit santificador de Vallsanta.

Les més fervoroses s’ajeuen amb el dimoni fins a ser-ne posseïdes carnalment.

I, a trenc d’alba, abans que el sol llenci arreu la seva claror, el diable s’amaga per un forat de foc i de sofre. Després, les bruixes volen de mil maneres i tornen a casa seva sense que les vegi ningú.

D’aquestes històries ha passat temps, han passat anys i generacions. Han canviat costums, persones i cases, però la Roca del Bergadà continua al mateix lloc, i si una nit de lluna plena escolteu la remor del vent, si hi pareu ve l’orella, sentireu el brogit del vol d’una bruixa, talment com l’he sentit jo.

I és que Guimerà també és terra de bruixes malgrat que ningú les hagi vist.

Josep Corbella i Duch

Poc abans d’arribar a Guimerà des de ponent trobem les restes de l’antic Monestir Cistercenc de Vallsanta. I tot gràcies a un petit grup de veïns de Guimerà que van salvar aquest monument de la demolició en el (literalment) darrer instant, emprant només el poder de la paraula…  

Ens trobem al mes de juny de 1967. Recordem que en aquells dies, el punt fonamental i secret d’aquells anomenats FETS DE VALLSANTA, fou una trucada de J. Minguell, artista pintor amb taller a Guimerà. Avisava del coneixement d’una empresa de Tàrrega, que havent cobrat la meitat de la feina a fer, tindria com a objectiu no deixar pedra sobre pedra de les restes del monestir gòtic de Vallsanta. Ens consta, com a primer secret, que el pintor de Tàrrega, havia suggerit a un dels treballadors, que fessin molt terrabastall en arribar a les restes del monestir.

                       

Aquell matí del dia 12 de juny –dilluns-, arribaren els treballadors del grup contractat, amb les eines i materials necessaris, tot preparant-se per la tasca convinguda, i amb el toc d’atenció previst. També un petit grup de persones de Guimerà amb l’agutzil i un Guàrdia Civil de Ciutadilla. Tot just escoltats els sorolls –com si fos el senyal fixat- era l’hora d’evitar un atemptat contra l’art. Sense aparences manifestes, arribaren els dos grups de persones, uns a defensar les ruïnes i altres, amb la clara missió d’enderrocar tot el que estava dret i la recerca de les parts del monument edificat, molt especialment, les peces més buscades: els carreus ben treballats del segle XV.

Recordem molt bé, que després d’una breu inquisidora i simulada salutació, tingueren unes primeres, concretes, breus i ràpides paraules inventades, no preparades. Amb un gran silenci i certa atenció, es va fer la pregunta. Tal com està previst amb aquestes úniques circumstàncies -les paraules foren pronunciades en castellà i a peu dret- i amb una seriosa veu: “¿TIENEN EL PERMISO DE DERRIBO DEL MONUMENTO?”. Van quedar tan estorats que començaren a plegar els trastets.

Cal imaginar aquells moments inèdits i una mica tensos per part de tots. La trama estava, de moment, resolta i desmantellada. Tot seguit, van recollir els parpals, martells i escarpes, i tot d’una, amb les mans a la butxaca, la tràgica operació, de tot a terra, no va prosperar.

Fou la realitat freda d’unes piquetes, palanques, cordes i altres que estaven escampades a terra, com armes preparades per un atac, van rebre amb tota la tàctica i enèrgica possible manifestació de com parar tan vandàlica acció.

La defensa va arribar a la veu a la premsa. I així, en el diari La Mañana del 14 de juny i en el seu editorial, destaca que el poble de Guimerà, s’havia unit com «Fuenteovejuna», per salvar, ara, el seu patrimoni arquitectònic: “Al mateix moment les autoritats locals impediren la demolició i demanaren ajuda als organismes oficials de Lleida i Madrid. Molt aviat arribaren els telegrames i ordres oportunes i es paralitzaren els primers intents d’enderrocament.” 

També a La Vanguardia, 15 de juny de 1967 s’hi certificava: “GUIMERÀ.Un monasterio del siglo XIII en estado ruinoso vendido por ciento cincuenta mil pesetas. La población de la villa se opone a que el nuevo propietario traslade de localidad las artísticas y venerables piedras.”

De forma més gràfica el diari Tele/Express mostrà unes caixes de fusta plenes de pedres, on deia: “contiene un monasterio”, amb una adreça incerta i no confessada.

L’any 2014, les restes continuen ben dretes, algunes consolidades i altres restaurades, com una clara mostra que Vallsanta encara té el color del pas del sol.

Joan Duch i Mas

Heu pujat mai a la torre de guaita de Guimerà? Us heu parat a pensar que se n’ha fet de la resta del castell? El pas del temps? L’abandó? L‘espoli? En part sí, però tot això arran d’uns fets molt concrets dels que aviat farà 200 anys. I que hi té a veure en tot això la Legió Estrangera Francesa?

El 14 de setembre de 1,835, com qualsevol altre nit dels darrers 800 anys, Guimerà dorm als peus del seu castell. Aquest és ara un edifici d’explotació agro-pecuària; abans havia estat torre de guaita, fortalesa militar i residència dels Senyors de Guimerà. El poble és aliè als fets que es precipitaran durant les pròximes hores i que suposaran l’inici de la fi del castell.

Són temps de guerra civil, la Primera Guerra Carlina.

L’endemà, una partida carlina de 463 homes comandada per en Rosset de Belianes es refugia al castell de Guimerà. Són les restes d’una força inicial de 1,500 homes que durant els darrers 17 dies han estat lluitant contra les forces governamentals per terres de l’Urgell, a la Vall del Corb.

Tot seguit, una columna de l’exèrcit governamental a les ordres del coronel Antoni de Niubó pren Guimerà, inclosa l’Església. En formen part un total de més de 1,600 soldats, incloses 4 companyies de la Legió Estrangera Francesa provinents d’Algèria (aquest mític cos on hi tenien cabuda criminals, aventurers i en general tots aquells que desitjaven abandonar el seu estil de vida, havia estat creat l’any 1,831 a Algèria i el juny de 1,835 desembarcà un total de més de 4,000 homes al port de Tarragona per a donar suport a Isabel II).

Es basteixen barricades, sota el foc enemic i es tallen tots els accessos per a impedir qualsevol ajut als assetjats. Les tropes es preparen per prendre el castell a l’assalt.

El 17 de setembre el comandant Rosset rebutja el requeriment de rendició, tot afirmant: “En contestación al oficio de V. que acabo de recibir digo: que he empuñado las armas en defensa del altar y el trono, y que por lo mismo derramaré cuanta sangre encierra mi corazón, antes que rendirme a unos hombres infames que hasta el presente no han guardado el honor militar y que si V. tiene a su mando 1.500 hombres, yo tengo 1.000 y sin el auxilio que dentro de poco llegará. Castillo de Guimerá, 17 de septiembre de 1.835”.

De nit, alguns carlins fugen aprofitant una escletxa en la muralla i el coneixement que tenen del terreny.

El 19 de setembre s’emplacen els canons provinents de Cervera al nord-est del castell, sota l’intercanvi de trets de fusell i esquivant les pedres que llancen els refugiats. A les 4 de la tarda retronen 14 trets de canó fent blanc a les muralles del castell. La fam, la desesperació i l’artilleria enemiga obliguen al comandant Rosset, a les 5 de la tarda, a hissar bandera blanca. La matinada del dia 20, Rosset i altres 33 soldats són afusellats contra les parets del castell, i 37 més, els següents dies en poblacions properes. 388 presoners són traslladats a Lleida i posteriorment deportats a Cuba.

Arran d’aquests fets, el bàndol carlí, com a represàlia, donà ordre d’afusellar a tot estranger que caigués les seves mans, i només uns 400 legionaris sobreviuran després de prop de 3 anys de guerra sense quarter.

El castell queda malmès sense remei. Comença un llarg procés de decadència i espoli que es perllongarà durant prop de 150 anys. En va quedar només la torre de guaita esberlada, una paret amb finestrals que mirava a Guimerà, una paret a la part nord i les parts fonamentades d‘unes torres cantoneres. Poc abans de la Guerra Civil es van fer caure les parets, aprofitant la pedra per construir les noves escoles.

L’any 1,971 el Castell passa a ser propietat de la Diputació de Lleida i s’inicia el procés de recuperació.

Jordi Sender i Beleta, Josep Corbella i Duch

Voleu saber quina va ser la darrera batalla pel comtat de Guimerà? Potser us venen al cap imatges d’èpoques pretèrites, amb exèrcits lluitant per les planes de l’Urgell, sota el comandament de noms il·lustres com Castre, Pinós, Alemany… Res, però, més lluny de la realitat ja que estem parlant d’una mena de batalla molt diferent i molt més propera del que podríeu pensar.

No és pas d’ara que Guimerà és un poble desitjat i estimat.

Potser perquè se situa en un indret estratègic i arrecerat. Potser per la climatologia, o perquè viu prop del riu i del cel. Potser per mil motius que ara no ens posarem pas a buscar entre les boires d’hivern que van i venen. Però és cert. És ben cert, ja des dels més antics pobladors del castell, Guimerà ha estat un lloc estimat i desitjat.

I els comtes, des dels Alemany, aquells que amb una ala d’àliga a l’escut familiar manifestaven llur esperit aventurer i emprenedor, de generació amb generació s’han mostrat gelosos del comptat i del poble. I així, de família, amb família, sempre han posat el nom del poble i del comtat, al costat del seu propi.

Ja al segle XVI els comptes van perdre el costum de viure al castell, i van preferir les comoditats de la ciutat, les tertúlies a la vora del foc, i els balls en salons engalanats de vellut rodejats d’amics que els riuen les gràcies, i de dames enjoiades.

Però el comtat de Guimerà és un títol que muda i fa patxoca. Dona llustre a qui el porta, malgrat que el seu titular sigui posseïdor d’altres títols de noblesa. I vet aquí, que passa dels Alemany als Hijar, i del Hijar al Silva, i, quan ja som molt cap aquí, a mitjans del segle passat, dues rames de la família Silva pugnen per ostentar el títol de Comte de Guimerà.

Hi ha un punt en què tenim un comtat sense titular, i un poble que mira les runes d’un castell sense “amo”. I comença la lluita. Aquesta vegada no es vessen calderes d’oli bullent des dels merlets, ni es llancen sagetes des de les arpilleres, ni es lliuren combats damunt de cavalls engalanats i cuirassats. La lluita entre una noble senyora que col•lecciona títols de grandesa, i el descendent d’un noble valencià maridat amb la filla d’un llinatge hongarès, es lliura a base d’instàncies, arbres genealògics, i informes d’experts en els foscos passadissos del Ministerio de Justicia, i en els despatxos que guarden lligalls de documents ordenats i planxats.

És una batalla per un nom, però una batalla aferrissada la que es desferma el 1969 amb la mort de la Sra. Natalia de Silva i Cavero. Per una banda la Sra. Maria del Rosario Cayetana Fitz-James Stuart i Silva, i, per l’altra, el Sr. Carlos Caro Vázquez Guillamas i Silva. Els carrers del poble romanen silenciosos i amb poca llum, la carretera polsosa i amb clots. Els carros van i vénen dels trossos arrossegats per mules i matxos.

I allà lluny es desenvolupa una batalla. Vinga papers per aquí, i papers per allà, mentre del poble ningú en parla. Només del títol del comte.

Finalment, s’imposa el Sr. Carlos Caro Vázquez, solter, que viu entre Madrid i Sant Sebastià, i llavors s’imposa la màgia del poble i del nom, i el Sr. Caro, de la mateixa manera que molts dels que l’havien precedit en el títol, vol conèixer el poble, i el visita discretament dues vegades. Després, en el que hem de veure com un gest familiar que l’honora, en l’esquela que publica el diari ABC de l’u d’agost de 2004, es notifica públicament la mort a Madrid el dia 30 de juliol de 2004 del Comte de Guimerà, i el seu enterrament al cementiri de Polloe, de Sant Sebastià.

La mort del Sr. Carlos Caro, solter i sense descendència, permet a la Sra. Maria del Rosario Cayetana Fit-James Stuart accedir pacíficament al títol de Comtessa de Guimerà l’any 2007. Suposem que és una fita important per a una gran col•leccionista de títols com ha estat la Sra. Fit-James Stuart, que l’ha volgut conservar pocs de temps, fins al mes de març de l’any 2013, en què l’ha cedit al seu fill Alfonso, esdevenint així el XVII Comte de Guimerà.

De moment, no ens consta que la família Fit-James Stuart hagi visitat el poble. Potser perquè és massa costerut, o perquè del castell només en queda la torre, o perquè és en un indret tranquil i amagat. Vés a saber, de vegades un, després de sostenir una batalla important i difícil, està molt cansant, i ja no li queden ganes de res, ni d’assaborir la victòria.

Vés a saber. Els nobles viuen en un altre món.

Josep Corbella i Duch