De sempre he sentit parlar a casa, d’un oncle, en Josep M., que era molt bo treballant la fusta, i que a estones lliures havia fet unes bitlles catalanes. Ja temps abans havia fet uns esquís amb què lliscava per les costes del poble, en temps de neu. Però aquesta és una altra història, tornem a les bitlles.
L’oncle aprofitant les bones fustes que hi havia a casa, per fer els carros, va decidir fer un joc de bitlles. La fusta triada va ser l’alzina. A les nits feia anar el torn i anava donant forma a les 6 bitlles i als 3 bitllots (els tacs de fusta que es llencen per fer caure les bitlles). Eren unes bitlles de formes senzilles i uns bitllots sense mànec, com es feia originàriament.
Bitlles catalanes
Tots els diumenges i festius, després de missa i a vegades a les tardes, rengleres de gent s’ajuntaven a baix al riu, davant de Cal Moretes, per seguir el joc. 40, 50 o més persones, seguien les partides i s’hi jugaven els quartos. L’oncle, per una petita quantitat, plantava les bitlles i quan un jugador feia “bitlla” i guanyava la tirada, també l’hi donaven algun cèntim.
Un dia l’agutzil, el vell Tòfol, va confiscar les bitlles i les va portar a l’ajuntament; l’alcalde era el Salla. Passats uns dies els hi van tornar; però la cosa es començava a tòrcer. Les partides es van reprendre; però ja no es jugava al riu, ara es jugava al terreny que hi havia al molí de les monges, on hi ha el Casal. Tot plegat quedava una mica més “amagat”. Finalment un dia van saltar totes les alarmes; això que la gent s’hi jugues els diners, no va agradar gaire a algú que manava molt. El batlle?, el rector?, la guàrdia civil?… a saber. El cas és que van anar a trobar al carreter, el meu avi i pare d’en Josep M.: “Aquell joc “diabòlic” s’havia d’acabar”. L’endemà l’avi va cremar bitlles i bitllots.
El joc va durar de 1943 a 1947 aprox. Una curta història.
Josep M. Minguell Llorens
Incloem a continuació informació referent al joc de les bitlles, de llibre Jocs populars tradicionals a la Comarca de l’Urgell, de Francesca Bardají.
