1914, LO REC DEL MOLINOU

El terme de Guimerà ha estat solcat per molts recs aprofitant l’aigua, sempre escassa, que porta el riu Corb. No és una cosa d’avui, ni d’ara. Des del temps de la reconquesta tenim ben documentats els aprofitaments de l’aigua del riu Corb, tal com ho ha explicat en diverses publicacions la Dra. Carolina Batet, professora de la UAB, de les que podem esmentar, com a més significativa, la que porta per títol “L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta”, PUV-UAB, 2006

Fent memòria, podem esmentar els Recs del Molinou, dels Alamanys, de Vallsanta, el de Quatre Ulls, i el de les Voltes (recordat, en la meva infantesa, pel molí de vent que senyorejava al Raval, entre la carretera i el riu).

Avui parlarem del Rec del Molinou perquè uns dies enrere, el Josep de cal Manseta em deixava veure (i copiar) un llibret, gastat pel temps i les humitats, editat a Tàrrega el 1918, que porta per títol “Ordenanzas de la Comunitat de Regantes de la Villa de Guimerá”, i que no és altra cosa que la constitució de la Comunitat de Regants del “Rec del Molinou” d’acord amb les normes de la, llavors vigent, Llei d’Aigües de 13 de juliol de 1879.

El llibret és una petita joia en si mateix, adornada per les petjades que li ha deixat el pas del temps.

La Comunitat de Regants del “Rec del Molinou”, fou constituïda el 15 de setembre de 1914, i aprovada per la Direcció General d’Obres Públiques el 23 de maig de 1917 (després de tres anys de tramitació burocràtica). Les Ordenances, que inclouen les de constitució de la Comunitat de Regants, juntament amb els Reglaments del Sindicat i del Jurat de Regs, consten signades per una Comissió formada per Josep Mª Llort, Josep Minguella, Josep Farré, Marc Boleda, i Antonio Ramon.

Les Ordenances regulen l’aprofitament de l’aigua que va des de la pressa (peixera) del riu, fins a la bassa situada dintre del poble, coneguda com La Bassa del Molí de la Vila (cal suposar que aquesta era la bassa que hi havia entra ca la Marina, i cal Tous, damunt del que avui anomenem “El Cacau”).

L’aigua del Rec del Molinou es transportava per una séquia que discorre al peu dels solans, en paral·lel al riu, marcant una línia, ben visible encara avui, que separa el secà del pendent dels solans, i la zona d’horts, amb alguna vinya, de damunt del riu.

La Comunitat disposa de l’aprofitament de tres (3) litres per segon de l’aigua del riu, propietat de l’Estat, que va destinada, realment, a tres recs diferents, el del Molinou, el Rec de Dalt, i el Rec de Baix, encara que, en realitat, i per costum, els hem vist sempre com un de sol.

El Rec es divideix en quatre (4) zones diferents:

  1. Des de la peixera a l’hort de “Cara Sech” (penso si hi ha un error, i que hauria de dir “Cal Sec”, o, “Casa Sec”), que és el més gran, i, segons les ordenances, inclou 104 hectàrees i 83 àrees.
  2. Des de l’hort de “Cara Sech” a l’estallador del “Potecari”, que inclou 98 hectàrees i 78 àrees.
  3. Des de l’estallador del “Potecari” a “Les Morenes”, que inclou 5 hectàrees i 14 àrees.
  4. Des de “Les Morenes” a la “Bassa de la Vila”, que inclou 2 Hectàrees i 26 àrres.

Es reconeix el dret d’ús de l’aigua per a regar totes les finques incloses en les zones esmentades, i també per a l’aprofitament de la força motriu per a dos molins fariners propietat dels hereus del Sr. Joan Llort, que aprofiten les aigües sobreres (hem vits abans que un membre de la Comissió era el Sr. Josep Mª Llort. Cal suposar que és un dels hereus dels molins).

Entre les normes que regulen la Comunitat, podem assenyalar que si els regants és retarden més de tres mesos en el pagament dels rebuts, perden el dret a l’ús de l’aigua.

La Comunitat escollirà el seu president entre els regants que tinguin els terrenys més grans. El Càrrec és honorífic i gratuït. També designa un secretari, que haurà de saber llegir i escriure, i el càrrec és retribuït.

Respecte de les obres, L’Ordenança obliga a descriure detalladament la peixera, l’alçada i dimensions, així com els canals, séquies i braçals, juntament amb les obres d’art (??), l’amplada dels marges i caixers. Ordena fer una neteja general anual de les séquies.
Preveu establir torns de rec per aprofitar l’aigua, i la construcció d’estalladors (boqueres) amb pales i comportes. També la formació d’una relació de les finques que reguen, amb indicació de la cabuda i dels llindars, juntament amb un plànol del rec (potser en alguna esgolfa de Guimerà guardi aquesta interessant documentació).

En el capítol de faltes i sancions, competència del Jurat de Regs, cal esmentar que prohibeix pasturar animals en caixers. Sanciona abeurar animals a les séquies, no assenyalar en la forma establerta la utilització de l’aigua, com també prendre l’aigua fora del torn establert, pescar, i rentar la roba (prohibició que no sempre s’ha respectat perquè hom recorda els safareigs que hi havia al rec dels Alamanys, al capdamunt del carrer Sant Jordi).

A la Junta General només hi poden intervenir els majors de 25 anys (recordem que les Ordenances són de 1914, i llavors hom era major d’edat als 23 anys. Tot i això sorprèn que es demani un plus d’edat i/o maduresa).

Tot repassant les Ordenances i Reglaments del Rec del Molinou, un recorda temps passats, quan totes (o la majoria) de cases del poble disposaven d’un hort, del que s’ocupaven, normalment, les dones de la casa, d’on sortien verdures del temps, patates, i, en alguns casos peres, pomes, albercocs i prunes que, més d’una vegada la canalla collia d’amagat al cap vespre.

Segurament, avui, només queden els horts més propers al poble, com els que hi ha davant les escoles, darrere de les cases del carrer Sant Jordi, i ja no sentim pregons anunciant el començament dels torns de rec, ni comunicant que tal dia es treballarà a jova per a neteja de la séquia del Molinou.

El Molí encara roman en peus, amb la bassa al darrere, avui seca i eixuta, al bell mig del recorregut de la séquia, ben visible des de la carretera, esperant que algú el recuperi per a servir de memòria viva per a les generacions futures. No baixa aigua per la séquia. Ha desaparegut el Molí de la Vila. Cada dia més vivim del record, mentre canaris i caderneres continuen afilant els cants dintre dels arbres que es mantenen al costat de l’antiga séquia.

Josep Corbella i Duch



Comparteix la publicació:

Feu un comentari