Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959)

Destacat etnòleg, folklorista i escriptor català, amb un immens llegat,  més de 400 llibres, i amb una obra cabdal “El costumari català”.  Amades és un referent, un puntal de la cultura catalana.

Joan Amades al carrer de la Capella

Un dia d’agost, Joan Amades i Joan Tomàs, van visitar Guimerà.

Una visita emmarcada dins de l’anomenada “Missió 53”; era una de les 66 missions que Rafael Patxot i l’Orfeó Català van encarregar a més d’una trentena de personalitats amb experiència i capacitat musical, literària i folklòrica suficients per portar a terme l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Es tractava a més de cançons, d’aplegar danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs i instruments musicals.

Tan immens treball es va produir entre 1922 i 1936;  amb un fons total de més de 40.000 documents obtinguts, entre els quals més de 5.000 fotografies.

Joan Amades transcrivint i Joan Tomàs al darrere. (Balaguer, 1929)

23 missions va fer Joan Tomàs, mestre i gran coneixedor del món musical català, en 11 d’aquestes va anar-hi acompanyat d’Amades i la seva inseparable màquina d’escriure. Cal dir que el cançoner popular de Joan Amades, no seria sense les transcripcions del seu amic Tomàs. A les missions acostumaven a anar dues persones, una amb coneixements musicals i l’altre amb coneixements literaris.

El viatge/missió que avui ens ocupa va ser la número 53.

Va començar el 19 de juliol i va acabar l’11 de setembre de l’any 1932, resseguint multitud de poblacions de la frontera catalana d’Aragó, la ribera del Segre, les Garrigues i la Baixa Segarra. Sta. Coloma de Queralt, Vallfogona de Riucorb, Guimerà, Ciutadilla, Verdú, Nalec, St. Martí de Maldà, Belianes per citar alguns dels més propers, fins a Mequinensa, Fraga, Benavarri i molts d’altres.

El resultat, 548 cançons, anotacions i documents diversos entre els quals més de 200 fotografies de les dites comarques. Encara que hi trobem fotografies dels pobles i monuments, el gruix d’imatges són de persones, de la gent dels pobles, els “informadors” de les tradicions, dels costums, de les cançons, la gent que oferia la seva saviesa cantaire, els seus records.

El dia triat per visitar Guimerà va ser el 29 d’agost de 1932. En tenim coneixement i anotacions del fet, i una imatge d’una d’aquestes persones que van parlar i cantar per Amades i Tomàs.

Gabriel Rosell

Tot seguit, les paraules que va anotar Joan Amades de la seva estada a Guimerà.

Volum XV de Materials. Memòries de Missions de recerca.  Pàgs. 153 i 154.

L’endemà 29 anem a Guimerà. El senyor vicari, que és músic, va interessar-se en gran manera pel nostre afer, però ens digué que ell mai havia no sentit cantar res popular i que dubtava de l’èxit que puguem obtenir. Amb tot, es disposa a acompanyar-nos a les cases on vivia gent vella i on al seu criteri podia ésser més fàcil trobar cantaires. Emprenguérem una llarga peregrinació per la població, molt típica i pintoresca, plena de bonics i escaients racons. Després de molt voltar per drets i costeruts carrers i de visitar unes quantes cases, vàrem anar a parar a una reunió de dones que feinejaven al carrer. No cal dir que, en demanar-los cançons, la cosa esclatà en rialles, però aviat caigué l’afer en terreny seriós i s’esforçaren per servir-nos, però res en poguérem treure.

Ens varen ponderar com a gran cantaire el vell Biel. L’anaren a cercar al corral. Ens rebé molt bé i ens digué que en tot un dia no podríem apuntar tot el que ell ens cantaria, però resulta que sols sabia rondenyes en mal castellà, decadents i sense cap valor. Intentà cantar altres cançons, però no en recordava la tornada. Li apuntàrem tan sols el text d’una interessant variant d’Els romeus de Montserrat, de la qual no sabia la tornada. Una seva neboda s’esforçà per cantar-nos quelcom, però les escasses cançons que amb molt d’esforç aconseguí recordar eren de tornades ja conegudes, per la qual cosa res de profit en vàrem poder treure. El bon home es diu Gabriel Rossell, fill de Llorac i veí de Guimerà, on es dedica a tractar en bestiar i vendre carn.

Tres de les tretze fotografies que van fer Joan Amades i Joan Tomàs al poble. La totalitat de les imatges, les 13 fotografies, les trobareu al blog GUIMERÀ RECORDA.

Portal de Ponent.

Creu de terme.

Cal Minguella.

La totalitat de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya es propietat de l’Abadia de Montserrat, consta de 21 Volums sota el nom de Materials; publicats gràcies a la tasca del Pare Massot.

Consultable a gencat.cat i a la Biblioteca de Catalunya.

 

Josep M. Minguell Llorens

El passat mes d’abril, gairebé 200 persones de l’equip rodatge de la segona temporada de la sèrie de televisió nord-americana “Dr. Death“, que s’estrenarà cap a finals d’any, van desembarcar a Guimerà.

L’acció, però, no se situa a Guimerà sinó a la Toscana. En paraules del cap de localitzacions del rodatge “Estàvem buscant un poble que se suposa que és la Toscana. Aquest és fenomenal perquè està molt verge, encara. No hi ha elements moderns i és molt tranquil”. En fi, un poble de pel·lícula.

En aquesta entrada del blog ens preguntem si Guimerà realment s’assembla als pobles de la Toscana. La resposta la trobareu en aquest recull d’imatges on comparem Guimerà amb diferents pobles d’aquesta regió italiana.

Jutgeu vosaltres mateixos!

Bé, que en penseu, doncs? Fins i tot vaig trobar les “versions” de La Bovera i Vallsanta situades a la Toscana.

També trobem paisatges prou semblants.

Ara bé, per molt que he buscat, no he trobat res que s’assembli als Aubalços i les Escorones, dos elements realment únics i diferenciadors de Guimerà!

 

Afegim a continuació l’enllaç a la notícia de l’hemeroteca, que inclou també un recull de fotografies del dia de les filmacions:

Guimerà a la sèrie Doctor Dead

 

Jordi Sender i Beleta

Recordem que la vila de Guimerà, encara manté les portes tancades de l’església gòtica.

Avui, el poble de Guimerà, està obligat a tenir les portes tancades de l’església gòtica de Santa Maria, deixant sense poder admirar els retaules de Ramon de Mur, segle XV i el de Josep Maria Jujol del segle XX, són avui els testimonis callats per poder ser observats, visitats i admirats i haurien de tenir, per possibles perills de manteniment, les portes obertes.

 

Antoni Gaudí                                               Josep Maria Jujol

Recordem, que es podia llegir aquesta pregunta formulada per Maria Garganté Lloses, historiadora, doctora en geografia i història de l’art, per la Universitat de Barcelona – 2003- , tutora de la  Universitat de Cervera i vinculada amb Sanahuja de Segarra i que va deixar escrita i publicada una pregunta molt concreta a contestar:

Què tenen avui, en comú Guimerà i Palma, a Mallorca?

Primer de tot, cal recordar pels conceptes encardinats, la vila medieval de Guimerà, era i és, una parròquia de l’arquebisbat de Tarragona des de l’any 1214 i encara avui les peces del retaule original de Ramon de Mur són al Museu diocesà de Vic.

L’any 2021 una exposició a Barcelona sobre Gaudí al Museu Nacional d’Art de Catalunya estava present i exposat el sagrari de Guimerà, obra de Josep Maria Jujol, mostra d’una obra modernista, dissenyada, pintada i decorada pel mateix arquitecte Jujol, obra integral complerta en un taller de Tarragona l’any 1944.

Sagrari de Santa Maria de Guimerà, obra de Josep Maria Jujol

 

Consta que un altre sagrari que estava a l’altar major de l’església de la Colònia Güell, també obrat i projectat per Jujol, fou desmuntat el 1936. L’actual  sagrari és de Peter Hardem.

Entre els 650 objectes que s’hi podien trobar exposats en la dita mostra i motiu d’homenatge a Gaudí, era present una de les millors obres, ja sigui per la seva integritat de colors mostrats per detalls de plena policromia amb el revolucionari estil, fet i dissenyat per JUJOL, observat amb la creació de daurats i colorit propi, pintat per l’arquitecte.

Seguirem l’obra del citat con a binomi format per Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol que arribaren a Palma (Mallorca) amb les noves aportacions socials i artístiques del Modernisme.

Què va passar a Mallorca?

 

Després de certs fets artístics i socials aportats a la Seu de Palma amb la presència de Gaudí i Jujol, que fou tot un moviment artístic, social i arquitectònic del modernisme europeu i molt importat a Catalunya especialment liderat per Gaudí a Barcelona i pel que fa a Jujol, serà també a Lleida molt significades les obres del retaule tridimensional de Guimerà (1945) en plens aires del ja citat Modernisme i molt valorat a Catalunya.

Podem seguir  certs fets, ja sigui per desenvolupar treballs sobre les relacions mostrades entre el professor i l’alumne i molt especialment en les obres de la catedral de Mallorca.

Així doncs, podem parlar del “Binomi Cultural” que va poder oferir la possibilitat d’entrar en aquells espais on es parlarà i practicarà sobre el nou estil del Modernisme, fets que marcaran els trets referencials de l’art i l’arquitectura a noves i futures generacions.

Cal citar a l’historiador Leonardo Fernández, que tot valorant els importants fets d’arquitectes, dissenyadors, escultors i pintors de l’art modernista, caldria poder concretar al títol de la publicació “El binomi Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol (21-10-2018) per descobrir les seves característiques”.

Amb el temps, podem dir que el binomi format per Gaudí i Jujol va preparar, formar i encaminar als capdavanters del modernisme a Catalunya, on es formaren els arquitectes del futur.

Les trobades de personalitats ompliran les pàgines de l’art en una bona part del segle XX, permeten preguntar de com i quan es van iniciar les col·laboracions ja com arquitectes.

Ens referirem a la història: Tenim dades en la que Josep Maria Jujol començà a col·laborar amb Antoni Gaudí i que algunes datacions apunten en moments entre 1903-1904, però la majoria es pot creure que foren durant el 1906.

Si partim, doncs, de 1906 com la data certa resulta que en aquells moments Gaudí tenia 54 anys i Jujol 27, un bon contrast  generacional i que foren experiències i estils que determinaren una història de vida i amb avenços en diferents branques de l’art i sobretot en l’arquitectura.

Totalment format l’equip  seran més de quatre anys per observar com Gaudí i Jujol obren nous camins a l’Arquitectura, pintura i altres variacions artístiques.

Del citat autor i llibre: “Cabe decir que Jujol mantenia, ciertamente, una clara relación de discípulo ejecutor durante cuatro años en los que forma parte del equipo de Gaudí, éste último ya era más que solvente en reconocimiento y prestigio mientras que Jujol, 27 años menor, era un joven arquitecto desconocido y entusiasta que sentia una profunda admiración por el maestro, però tambien tenia un talento especial, así como una mentalidad diferente si se quiere más, desinhibida, intuïtiva y expontánea lo que determino siendo un elemento diferenciador y un argumento más que válido para obtener todo el margen de libertad creativa, tal y como queda demostrado en sus aportes a la obra de Gaudí y tanto más a los trabajos que desde entonces realitzarà como arquitecto independiente”.

Amb tot ho podem resumir i comentar amb els tres més característics de Gaudí i Jujol, ja format com un cert binomi amb molta personalitat i que podem dictar i on podem llegir i de forma resumida sobre Gaudí: “En su juventud era descrito como una persona arrogante y empeñada en el éxito professional, de carácter perfeccionista e incisivo, pero que con el tiempo i la profunda observancia de su fé religiosa, devino en moderación sin perder el talante severo, autoexigente y vertical en su profesión.”

Ara observem com es presentava i mostrava el perfil de Jujol.

Totalment, molt diferenciat renovador i genial, llegim uns trets de la seva biografia:

“Por su parte Jujol se describe  como un ser humilde, que en general vivió una vida austera, pese a sus extraordinarias cualidades artísitcas.

Destaca también al hecho  cuanto de que sus clientes fueron mucho más modestos y de pequeñas provincias a diferencia de Gaudí, que sin menoscabo de su genialidad, tuvo la oportunidad de ser convidado por clientes de renombre, entre los que se cuentan altas autoridades del clero, o grandes empresarios de la urbe.”

Avui tot citant a Ignasi De Solá-Morales al llibre: “Jujol 1991”. Las intervencions jujolianas en la obra de Gaudí en algunos casos no són fáciles de identificar. Pero al identificarlas es evidente que aportan al racionamismo experimental de Gaudí, una especial imaginación decorativa y pictòrica provocando incluso el período más gozosamente colorista y más libremente ornamental de la producción gaudinina.

Caldria ampliar la nota sobre La Catedral de Palma (Mallorca), doncs s´hi fa constar que: “Entre Gaudí i el cabildo de la localidad que termino por interrumpir abruptamente la participación de ambos en la obra, Jujol estuvo a cargo de la decoración de un tramo de la silleria del coro de las paredes laterales del presbitério y otras piezas del interior, ventanes y fachadas.

Tenim aquest relat d’uns fets i que es poden valorar, mesurar i comentar, aquest testimoni del citat membre del cabildo, que va deixar escrit i que la seva redacció podria facilitar el comentari d’uns fets cabdals a la història de la catedral, important patrimoni artístic i religiós de Palma (Mallorca).

Entre moltes coses podem descriure alguns dels punts comentats del citat canonge, del primers problemes sobre uns pots de pintura… doncs sembla ser que Jujol “Estaba metiendo pintura, no con bote, però si con una brocha que a veces chorreaba”, sense comentaris, sembla que fou tot un espectacle per certs treballs observats pel canonge i fidels.

Les obres quedaren sense acabar i que al seu moment ho podrem comentar per la seva importància per descobrir, passats uns anys amb l’arribada de Jujol a Guimerà, quan en 1945 ja hi tindrem el retaule tridimensional implantat per Josep Maria Jujol, a l’església gòtica de Santa Maria de Guimerà i quedaran en els records aquells mals moments.

Fou tot una bona parada de reflexions i de certs motius de l’acomiadament dels arquitectes i tot deixant l’obra per acabar.

L’art del modernisme, a pesar de tot, seguirà endavant i Jujol esperarà la seva arribada, molt ben rebuda i celebrada quan el gener de 1945 obrirà les seves portes al retaule tridimensional de Guimerà.

Com a complement de l’article “Que tenen en comú Guimerà i la Catedral de Mallorca” caldrà fer una extensa explicació sobre el Binomi Antonio Gaudí, Josep Maria Jujol i la Catedral de Mallorca que es podrà seguir mitjançant els enllacós adjunts, sobre els diferents temes relacionats en aquest esdeveniment històric.

TEXTOS HISTÒRICS, RECORDAR RAMON DE MUR A GUIMERÀ

ELS RETAULES HISTÒRICS I DESCOBERTS. GAUDÍ, JUJOL, MALLORCA. JUJOL UN MÓN OBERT A L’ART, LA SEVA OBRA

SIMBIOSIS ENTRE L’ART GÒTIC I EL MODERNISME. DEFINICIÓ DEL MODERNISME

JUJOL I EL MODERNISME, NOTES, CITES. GAUDÍ I JUJOL A LA CATEDRAL DE MALLORCA, PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XX. PROBLEMES ENTRE EL BINOMI GAUDÍ, JUJOL I EL BISBE DE MALLORCA

 

Joan Duch i Mas

Francesc Xavier Busquets i Pagès

Continuem la sèrie dedicada la “història gràfica” de Guimerà, amb aquesta petita ruta per la part alta del poble, al voltant de l’església i el castell.

En aquesta ocasió podrem veure el castell abans de la restauració, amb la torre esberlada i les restes de la paret nord encara dempeus. La reconstrucció “virtual” de l’interior de l’església mostra com podria haver estat el seu interior a partir del s. XV, amb el retaule de Ramon de Mur instal·lat darrere l’altar, “en una paret llisa molt alta i emmarcada, amb l’arc ogival corresponent a la nau. Tot fa pensar que el recinte podria tenir un finestral o rosassa en la part alta” (GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR, pàg. 63).

1 – Plaça de l’església

 

2 – L’església

 

3 – El retaule

 

4 – Portal d’Évol

 

5 – Castell

 

6 – Castell

 

7 – Torre de guaita

 

8 – Teulades

Hem afegit al final d’aquesta galeria, un retall de la fotogràfica més antiga que es conserva de Guimerà, de l’any 1885. S’hi poden veure les restes del castell, ja malmès després dels fets de la Primera Guerra Carlina. Però amb diferències notables respecte a l’estat actual. La torre, encara sencera i també “la que podria ser part de la façana del castell que mirava al poble i que podria tenir algunes restes gòtiques en alguna finestra i uns aparents contraforts de la paret feta amb treballats carreus” (EL CASTELL DE GUIMERÀ, pàg. 186). A partir d’aquesta fotografia, el Joan Duch va fer l’esbós que incloem també. Fent un exercici d’imaginació podem visualitzar la grandiositat del castell de Guimerà abans de la seva destrucció.

 

Jordi Sender i Beleta

El museu de Guimerà es coneix com La Cort del Batlle des que es va inaugurar l’11 d’agost de 2006 en els actes d’obertura del XII Mercat Medieval, museu que des d’aleshores ha tingut una notable activitat cultural.

La determinació de donar-li aquest nom es va prendre en una reunió de l’associació la primavera d’aquell any, uns mesos abans de la seva inauguració. Així, entre altres acords, es va proposar i anomenar el museu com La Cort del Batlle, nom que posava a la llum el valor històric de la institució i de la casa que l’acollia.

La raó d’aquesta designació es fonamenta en la història de la casa. Des de l’edat mitjana i fins a començaments de segle XIX la part baixa de l’edifici era la seu de la Cort del Batlle, el lloc on el batlle com a representant del senyor feudal exercia les seves funcions. La part superior però, era de la Universitat de Guimerà, institució predecessora de l’ajuntament. Allí la universitat celebrava les seves reunions i consells on es debatien les qüestions i els problemes que afectaven la vila i es prenien els acords per a resoldre’ls.

L’evolució històrica de l’edifici en els segles XIX i XX s’explica en funció de les obres i reformes que s’hi van fer. La desamortització va suposar que la casa passés a mans dels majors propietaris de la vila i aquests la varen cedir per a que fos la seu de l’ajuntament. Cap a finals de segle XIX l’edifici presentava un estat deplorable segons es constata en una reunió feta el 31 de juliol de 1881 entre l’ajuntament i els majors contribuents de la vila. En aquesta s’acordava refer totalment la casa donat el seu estat precari i condicionar-la amb les dependències que precisava l’ajuntament i el jutjat municipal. L’acta municipal d’aquell dia diu que les obres s’havien de sufragar amb el producte de la venda del castell “arruïnat” i l’arrendament dels camins comunals i fems. Acabades les obres la part superior de la casa es va destinar a ajuntament i jutjat municipal, i els baixos a escorxador.

A començaments dels anys setanta del segle XX es va rehabilitar de nou l’edifici i el seu entorn recuperant els porxos, les antigues carnisseries i l’antic escorxador. Però no és fins a començaments dels anys noranta, moment que es projecta la rehabilitació de cal Salla com a nou edifici municipal i la construcció del nou escorxador, quan es planteja per primera vegada que l’antic ajuntament sigui el futur museu del poble. Els primers passos per fer-ho realitat es fan l’any 1994 encara que la veritable gestació del museu s’inicia l’any 2004 tal com es pot resseguir en aquesta altra història  2006, el museu de Guimerà.

 

Imatge i logotip del museu (arxiu guimera.info)

La finalitat d’aquesta història és donar a conèixer la institució de la Cort del Batlle de Guimerà, com estava organitzada, de qui depenia, quines eren les seves funcions i el llegat que ha perdurat fins a dia d’avui.

Per arribar a entendre la institució de la Cort del Batlle és necessari conèixer que eren els batlles i quines eren les seves funcions. Avui en dia encara s’acostuma a anomenar erròniament batlles els actuals alcaldes amb la idea que aquest era el títol que ostentava el càrrec abans de la Nova Planta imposada per Felip V el 1716. La realitat però és ben diferent, el batlle era un ofici públic d’origen medieval de caire senyorial que va perviure amb la Nova Planta i va coexistir amb la figura de l’alcalde fins a l’abolició del feudalisme a partir de les Corts de Cadis. Era el representant del senyor a la vila, l’encarregat de vetllar i gestionar el seu patrimoni i alhora administrar la justícia en el seu nom. D’altra part, la batllia era el territori on tenia potestat d’actuar el batlle. Si bé el seu àmbit sovint era local no era part de l’organització municipal sinó que es situava enfront d’ella formant part del poder senyorial.

En l’Antic Règim les atribucions del batlle abraçaven l’àmbit legislatiu, executiu i judicial. Podia dictar bans o disposicions dins la seva jurisdicció territorial, amb penes als infractors, que ell mateix jutjava i feia executar. Alhora era el que vetllava pel cobrament dels drets econòmics i feudals del senyor (censos, delmes, primícies, mals usos, i joves entre altres). El batlle també era l’encarregat de la concessió dels monopolis senyorials locals com la taverna, el forn de pa, l’hostal o la ferreria. En l’àmbit judicial sabem que en l’edat moderna es feia càrrec de les causes civils i que a partir de la segona meitat del segle XVII tenia la potestat fins i tot de penar amb assots els casos de robatori de fruits o el travessar i malmetre un camp sembrat aliè. L’execució d’aquestes penes es solia fer a la plaça pública en un costell o pal on es lligava al condemnat, fet que servia de vergonya i escarni del penat i exemple per a la resta de la població.

A l’edat moderna el batlle feia acte de presència en els consells de la Universitat de Guimerà en representació del senyor jurisdiccional. El control senyorial sobre la universitat s’accentua a partir de l’any 1610 amb l’obligació d’enregistrar de mà d’un notari les deliberacions dels consells en un llibre de resolucions.

En la vessant judicial el batlle de Guimerà dirimia les causes civils i criminals de la jurisdicció del seu senyoriu i ho feia els dimarts i divendres segons consta en els capbreus del segle XVII i XVIII. En aquell temps el senyor de Guimerà tenia el domini i exercia la jurisdicció sobre la vila i terme de Guimerà i les quadres de Vallsanta i Ferran. Per exercir el control sobre aquests territoris podia nomenar més d’un batlle davant la necessitat de tenir cura de la seva jurisdicció. Exemple d’aquest fet el trobem en el capbreu de 1608 on es posa de manifest que Gaspar Galceran de Castre-Pinós, comte de Guimerà, tenia a disposició tres batlles que vetllaven pels seus interessos: Jaume Ferrer, a la vila i terme de Guimerà, Joan Vendrell, a la quadra de Vallsanta, i Pere Canela, a la quadra de Ferran.

El senyor jurisdiccional escollia els batlles de forma arbitrària entre els vilatans i en funció dels seus propis interessos, i els podia nomenar i destituir segons la seva conveniència. A Guimerà aquest privilegi era potestat dels barons, els vescomtes o els comtes en funció de l’època que ens trobem.

L’estructura de la institució estava ben definida. El batlle tenia a la seva disposició una cort, cúria o tribunal propi integrat per un seguit d’oficials de menor rang que es coneixia com la cort del batlle. Estava formada pel sotsbatlle, el nunci, l’escrivà de la cort, el procurador fiscal i un assessor extern.

En primer lloc hi havia el sotsbatlle o lloctinent que substituïa al batlle en cas d’absència o malaltia i actuava també en determinades causes, com per exemple en els danys produïts per ramats en terres de tercers. Sota d’aquest oficial estava el nunci o corredor públic jurat, que feia les crides en els llocs acostumats i entregava les citacions i manaments. També era l’encarregat d’executar les resolucions judicials, tant si es tractava d’embargaments de béns i subhastes públiques com de penes de presó o càstigs corporals. L’escrivà de la cort, que alhora era el notari públic de la vila, era l’encarregat d’escriure els llibres de la batllia i redactar els comunicats. Un altre oficial era el procurador fiscal, que efectuava l’acusació pública en els judicis. En última instància hi havia la figura de l’assessor, un doctor en drets civil i canònic, generalment resident a Barcelona, que es personava a la vila quan era requerit.

 

En els baixos de l’antic ajuntament es trobava la Cort del Batlle, lloc on el batlle administrava justícia en nom del senyor jurisdiccional.Imatge de la casa als anys cinquanta del segle passat (arxiu guimera.info).

 

De la institució de la Cort del Batlle ens ha arribat un llegat digne de conèixer i valorar. A banda d’haver-se preservat la casa on el batlle va exercir les seves funcions, el que és avui el museu de Guimerà, som hereus d’un valuós llegat documental que dona testimoni de l’activitat de la institució en els segles que va existir.

La documentació senyorial de Guimerà que ens ha arribat fins als nostres dies es troba bàsicament en el fons d’Híxar, a l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. A més, una part singular de la documentació de la Cort del Batlle va aparèixer barrejada entre la del fons de l’Ajuntament de Guimerà que avui es conserva a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell. Entre aquesta documentació destaca el registre més antic del fons de la Batllia de Guimerà, el Llibre de la Cort del Batlle (1581-1586), manuscrit que l’any 2020 l’Arxiu Comarcal de l’Urgell va procedir a la seva restauració un cop valorada la seva singularitat i l’important valor històric pel patrimoni documental de Guimerà.

 

El llibre de la Cort del Batlle, un cop restaurat (Arxiu Comarcal de l’Urgell)

 

El llibre de la Cort del Batlle (1581-1586) va ser restaurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya de la mà de Rita Udina, reconeguda especialista en conservació i restauració. Ara l’Arxiu Comarcal de l’Urgell l’ha digitalitzat, fet que facilitarà la consulta pública i la preservació del document per a la posteritat.

Fruit de l’estudi de la documentació conservada de Guimerà hem pogut documentar un bon nombre de batlles i sotsbatlles des del segle XV al XIX, que són part de la llarga història de la institució i que ara us relacionem.

 

Relació de Batlles i sotsbatlles de la vila i terme de Guimerà (segles XV-XIX)

Anys	Batlles	Sotsbatlles
1436	Pere Giner
1463	Joan Corbella
1559	Joan Domènech
1581-1585	Joan Pellicer
1585-1590	Bartomeu Ferrer
1593	Jaume Roche
1608-1609	Jaume Ferrer
1611-1612	Onofre Domènech
1616 i 1624	Montserrat Arbó

1630-1631	Bernat Roig
1685-1686	Josep Capdevila
1695	Josep Capdevila
1697	Marc Roig
1712	Magí Minguell
1721	Pere Minguell
1729-1730	Joan Padró / Josep Prat	Josep Pont
1736-1738	Marcos Armengol	Miquel Orrich
1747-1748	Miquel Domènec	Jaume Ruet
1749-1750	Francesc Minguell	Francesc Roig

1762	Francesc Rosich
1770	Francesc Minguell
1771	Antoni Minguella
1773	Miquel Busquets
1780-1781	Jaume Rouchet
1781-1782	Joan Batista Roselló	Joan Soler
1783	Francesc Castañé
1783-1784	Magí Boleda
1785-1786	Joan Nicasi
1787-1788	Josep Codina

1789-1790	Francesc Minguell
1791-1792	Joan Batista Roselló	Miquel Ruet
1793-1794	Josep Sans
1795-1796	Antoni Minguell
1797-1798	Joan Nicasi	Pau Porta
1799-1800	Manuel Poblet	Miquel Ruet
1801-1802	Josep Sans
1801-1802	Antoni Minguell Arnaldo	Josep Fabregat Rosa
1803-1804	Antoni Minguell
1805	Josep Sans

1808	Francesc Rosich
1811	Josep Roselló
1814	Francesc Rosich

 

En aquesta història, doncs, hem volgut posar en valor la institució de la Cort del Batlle de Guimerà, una institució del tot desconeguda. Una història que és una petita mostra de les moltes pàgines del passat de Guimerà i que resten per descobrir.

Miquel Àngel Farré Targa

Títol: “Ruinas”

Aquarel·la de 49 x 63.

Autor: Ceferí Olivé Cabré (Reus 1907 – Barcelona 1995)

 

Algunes notes sobre el pintor i la seva obra:

La pintura “Ruinas”, fou posada a subhasta a Madrid el mes de juny del 2016, a un preu de sortida de 300 €, quedà deserta i el seu propietari retirar l’obra.

Per raons de confidencialitat ha estat impossible saber-ne el nom i on es troba actualment aquesta aquarel·la.

Ceferí Olivé signava les seves obres amb el seu nom i a sota hi posava la data en números romans. Malauradament en aquesta imatge hi veien la signatura, però la data surt retallada, només s’intueix.

Què ens està dient aquest quadre? Què és aquesta corriola? És ben sabut que a Guimerà sempre ha calgut pedra. Potser aquesta politja va ser posada per aquest menester, potser va ser un treball puntual i breu.

El pintor es va trobar en aquell moment oportú, i afortunadament ens ha arribat a nosaltres aquest testimoni del fet. A vegades on no hi arriba una fotografia, hi arriba una pintura. Podem ben dir que el quadre ens parla.

Aquesta petita construcció, possiblement, era un element de fortificació del castell.

Quedava integrada dins la paret posterior de l’antic cementiri; on en l’actualitat aparquen els cotxes, al costat del Portal del Nord o d’Évol.

Ceferí Olivé Cabré, un dels grans aquarel·listes. va venir diverses vegades a Guimerà i se’n coneixen dos quadres més fets al poble. Un d’ells amb data de 1986; el pintor tenia 79 anys.

Els trobareu al blog “Guimerà Recorda” (LINK)

Josep M. Minguell Llorens

Mossèn Antonio Pedró Minguella

Aquesta és la història d’un mossèn fill de Guimerà, la seva casa pairal era “Cal Bellering” i va ser assasinat el dia 19 d’agost de 1936 a la carretera d’Arbeca a Belianes, pel sol fet de ser capellà.

Text del llibre: “En Tarragona beatificación de 522 mártires” de Francesc Basco Gracia, pàgina de la 219 a la 222

---

Antonio Pedró Minguella, presbítero

Natural de Guimerà (Lleida), Bautizado el día 26 de marzo de 1874. Ordenado el día 19 de diciembre de 1896. Ejerció su ministerio sacerdotal en Sant Antoni de Valls, Albi, Vilanova de Prades, y como párroco de Arbeca. Martirizado el día 19 de agosto de 1936, en Belianes (prov. Lleida). Tenia 62 años de edad y llevaba 40 años de vida religiosa.

Hijo legítimo de los consortes Francisco Pedró, propietario, y Josefa Minguella, naturales y vecinos de esta villa. Nació el 22 de marzo de 1874 en la villa de Guimerà (Lleida); fue bautizado solemnemente el 26 del mismo mes y año en la pila bautismal de la iglesia parroquial de Santa María, de la misma población, por el vicario Lorenzo Gras. Le fueron impuestos los nombres de Antonio, Francisco, José. Fueron sus abuelos paternos Antonio y Antonia Roig; los maternos, José y Antonia Pedros. Actuaron como padrinos el abuelo paterno y María Porta de Pedró, natural de Torroja y vecina de Sants (Barcelona), a quienes el oficiante recordó el parentesco espiritual que habían contraído y la obligación que tenían de enseñar al bautizado la doctrina cristiana. Fue confirmado en la iglesia parroquial de Guimerà el día 16 de noviembre de 1876, por monseñor Constantino Bonet.

Cursó estudios en el colegio de los Padres Escolapios de Tárrega (Urgell, prov. de Lleida); terminó el bachillerato en 1889; ingreso en el seminario de Tarragona en septiembre del mismo año. Destaco por su piedad y aplicación en el estudio.

Fue ordenado sacerdote el 19 de diciembre de 1896, según consta en la página 81 del Libro II de ordenaciones sacerdotales del arzobispado de Tarragona.

En 1924 tomó posesión como cura párroco de Arbeca (prov. de Lleida), archidiócesis de Tarragona, donde se distinguió por su celo en el ornato y la restauración del templo, en el que realizó obras de gran envergadura, ya que, por haber hecho movimiento las paredes, el templo amenazaba ruina; se había derrumbado el primer tramo de la bóveda, arrastrando consigo el coro y otras dependencias. Mostró un gran celo en la predicación y en el confesionario. Destacó en la práctica de las obras de caridad, en buscar asilo para los ancianos desamparados y en la enseñanza de la catequesis a niños y adultos. También ejerció su ministerio sacerdotal en las parroquias de Sant Antoni de Valls, Albi y Vilanova de Prades.

BUSCANDO REFUGIO. – Mosén Antonio Pedró tuvo que pasar por la dolorosa prueba de no encontrar quien le acogiese y le proporcionase refugio u hospitalidad en la casa familiar o en un lugar donde poder esconderse. Los vecinos más pobres del pueblo le acogieron en una casita muy reducida. Hacia el 25 de julio de 1936, en auge la persecución religiosa, se refugió en la casa de los sacristanes, Jaime Dalmau Romeu y su esposa, Antonia Tasies Sans, que vivían con sus dos hijos de corta edad, José María y Alberto, de 12 y 9 años, respectivamente. En esta casa se refugió, también, Engracia, hermana del sacerdote. Permaneció en este refugio hasta el 19 de agosto del mismo año. El rezo del breviario, el rosario y otras prácticas piadosas le ocupaban casi todo el día.

ANTE EL COMITÉ LOCAL. – Un empleado del comité local se presentó en casa de los sacristanes y comunicó a Antonia Tasies que se presentara inmediatamente ante el comité. Ella obedeció al instante, y el que hacía las veces de juez, le dijo: “Tú sabes donde está el cura párroco; nosotros también lo sabemos. Di al cura párroco que se presente en el ayuntamiento ante el comité; él ya sabe por qué”. La señora Antonia regresó a casa y transmitió a la hermana del sacerdote lo que le habían dicho, la cual lo hizo saber a su hermano. Mosén Pedró Minguella se presentó ante el comité solo, sin permitir que le acompañara nadie. Al poco rato regresaba a casa.

FUSILADO EN BELIANES. – Hacia las dos de la madrugada del día 19 de agosto de 1936, fue requerido de nuevo por un miliciano para que se presentara de nuevo ante el comité. Se despidió de todos diciendo “Si no ens veiem més, al cel ens veurem. Amb Déu siau”. En el ayuntamiento los del comité convinieron que, por cierta cantidad de dinero, le respetaría la vida. Una vez hubieron cobrado la cantidad convenida, le obligaron a subir a un camión que se dirigió a Belianes (Urgell, prov. de Lleida) y recorridos poco más de dos kilómetros, le asesinaron sólo por el hecho de ser sacerdote, y lo enterraron a unos ocho o diez metros de la carretera. La gente que transitaba por aquel paraje observó que salía un pie de una persona de la superficie de la tierra. Daba la impresión de que el cuerpo había sido enterrado a poca profundidad u que la tierra había sido escarbada por algún perro. Algunos comentaban, incluso, que pudo haber sido enterrado vivo.

En septiembre de 1937, el Ayuntamiento de Belianes lo hizo desenterrar depositando sus restos mortales en el cementerio de la población. El cadáver fue identificado por su elevada estatura, por sus botas y vestido y por el crucifijo que llevaba en el pecho. El 14 de septiembre de 1960, sus restos mortales fueron inhumados definitivamente en la iglesia parroquial de Arbeca, con motivo de la fiesta de la santa Cruz.

CERTIFICADO DE DEFUNCIÓN. – El cura ecónomo de la parroquia de San Jaime Apóstol de Belianes (Lleida), mosén Pablo Mercadé, certifica que el sacerdote Antonio Pedró Minguella, hijo de Francisco y Josefa, de 62 años de edad, natural de Guimerà, fue asesinado el 19 de agosto de 1936, dentro del término de la parroquia que regenta, durante la pasada persecución religiosa. Se inscribe en el registro a petición del Vicario general del arzobispado de Tarragona, el 22 de febrero de 1956.

TESTIGOS DE SU VIDA Y MARTIRIO. – Antonio Queralt Torrent, Jaime Dalmau Romeu, Antonia Tasies Sans, Rosa Abelló Moyá, Luis Quintana Argilés, Francisco Vidal Ximenes, G. Roset Rubinat, Lorenzo Rubio Guillaumet, José Maria Abelló Moyá, S. Sans Moyá, Domingo Cornud Francesch

FERVOROSO HOMENAJE. –  El 14 de septiembre  de 1960, la villa de Arbeca rindió un fervoroso homenaje al que fue su párroco estimado, asesinado el 19 de agosto de 1936. Había tomado posesión de la parroquia de Sant Jaume el Mayor de Arbeca el día 18 de noviembre de 1924. Se distinguió en todo momento por su celo pastoral. Fue asesinado en la carretera de Arbeca a Belianes, a dos kilómetros de esta última población y enterrado en un campo, justo a la misma carretera.

El día 13 de octubre de 1937, sus restos mortales fueron trasladados al cementerio de Belianes, siendo depositados en una fosa sin ataúd, donde estuvieron hasta el indicado día 14, en que fueros trasladados solemnemente hasta la iglesia parroquial de Arbeca, cuyos destinos espirituales rigió por espacio de doce años.

Para efectuar el traslado, se personaron en el cementerio de Belianes mosén Ramón Quintana, juez del Sacro tribunal tarraconense de las Causas de Beatificación y el vice-presidente, Joaquin Donato, de los Hermanos de las Escuelas Cristianas, así como autoridades y personal competente de ambas poblaciones. Abierta la fosa e identificados los restos, fueron colocados en una arqueta de nogal y trasladados a la iglesia de Belianes. Por la tarde, salieron en procesión-entierro y trasladados a Arbeca donde fueron recibidos clamorosamente.

La villa presentaba sus balcones y ventanas engalanados con colgaduras blancas y crespones negros. Numerosos sacerdotes, cofradías, asociaciones religiosas de distintas parroquias recibieron con emoción los restos del venerable párroco. La arqueta con sus restos mortales fue llevada a hombros por cuatro sacerdotes, mientras el clero entonaba el responso “Miserere” recorriendo las calles de la villa en medio de un impresionante silencio. A continuación, se celebró un solemne funeral, que estuvo presidido por mosén Lluís Robinat, hijo de Arbeca y párroco de la iglesia de San Juan Bautista de Tarragona. Finalizada la ceremonia, los miembros del Sacro Tribunal lacraron y sellaron la arqueta que recibió sepultura en el crucero de la iglesia, frente a las gradas del presbiterio, cubierta por una lápida de mármol con la inscripción: “Hic jacet Servus Dei Rvdus. Antonius Pedro Minguella, rector humus paroeciae, qui pro Chisti nomine martyrium subiit Die 19.08.1936”

Església de Sant Jaume d’Arbeca

Francesc Xavier Busquets Pagès

En aquesta entrada, completem i ampliem la informació de l’article MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A LA CARRETERA DE GUIMERÀ

Si pensem en línies defensives a la Vall del Corb, ràpidament ens vindrà al cap les construccions medievals, com la Torre de Guaita de Guimerà, que es troben al llarg de la frontera que recorria les nostres terres d’est a oest, separant els comtats catalans de les terres sarraïnes.

Parlem avui d’una altra línia defensiva que creuava també la Vall del Corb, ara però, de nord a sud i molt més propera en el temps.

Si veniu de Tàrrega cap a Guimerà per carretera, segur que heu vist una petita construcció, dominant un revolt a mà esquerra. Estem davant d’un dels components d’aquesta línia defensiva, un búnquer de l’època de la Guerra Civil.

Com és, doncs, que trobem aquesta construcció al mig de la Vall del Corb?

L’any 1938 l’exèrcit franquista va iniciar una gran ofensiva al front d’Aragó, arribant a ocupar Lleida. El front es va estabilitzar, durant uns mesos a terres catalanes al llarg de l’Ebre, el Segre, el Noguera-Pallaresa arribant fins als Pirineus.

El Ministeri de Defensa de la República va elaborar un pla de defensa a la rereguarda basat en sis línies successives (L-1 a la L-6) pensades per contenir l’avanç de les tropes franquistes, amb un conjunt de fortificacions, refugis, búnquers per metralladores, camins coberts i trinxeres.

D’aquest ambiciós pla, només van arribar a ser una realitat les dues primeres, la L-1 i L-2. Aquesta darrera s’estenia des de La Seu d’Urgell fins a Tarragona i era la immediata a la rereguarda. El maig de 1938 van començar les obres de fortificació, amb nombroses construccions a la vall del Corb.

El centre de la L-2, estava molt reforçat i va resistir mentre que els extrems nord i sud van ser àmpliament superats, fent que molts dels atrinxerats a les defenses de la L-2 quedessin encerclats i s’haguessin de retirar sense poder defensar les posicions.

Veiem a continuació el Mapa de Catalunya amb les línies defensives ja construïdes (L-1 i L-2) en traç continu, i les projectades (L-3 fins a L-6), en traç discontinu, que mai no arribarien a ser una realitat.

Estem davant d’un dels mapes històrics claus que ens permeten explicar, conèixer o descobrir el passat de Catalunya.
Poc es devien imaginar els constructors de la torre de guaita Castell de Guimerà (del que tenim la primera referència històrica l’any 1038) com a punt de vigilància construït a la frontera amb l’Islam, que just nou segles després, l’any 1938, Guimerà i la Vall del Corb serien una vegada més terra de frontera i de trinxera, en un nou conflicte bèl·lic.

Jordi Sender i Beleta

Josep Robrenyo i Tort (Barcelona 1780 – Mar de les Antilles 1838).

Prolífic autor teatral amb un gran nombre de sainets costumistes, politics i patriòtics. Home partidari de la causa liberal i molt popular en la seva època.

El Padre Carnot en Guimerà fou un sainet polític escrit el 1835.

Diverses publicacions de l’obra:

1835 Impremta Benito Espona. Barcelona

1842 Tarragona 29 d’octubre. Edició consultable a la Biblioteca de Catalunya

1855 Jose Robreño. Obras poéticas. Barcelona

2004 Josep Robrenyo. Teatre català II. Arola editors. Tarragona

A la primera pàgina de l’obra ja se’ns fa un apunt de situació: “El teatro representa el interior de un castillo antiguo”

Dins el llibre “El camí de les tenebres. El coronel Niubó i la primera

guerra carlina” de Felip Gallart i Vicent Lladonosa, dits autors ens parlen de Robrenyo i el seu sainet en aquests termes:

“El Padre Carnot en Guimerà, és una obra clarament panfletària de propaganda liberal i anticarlina. Es tractava d’agafar un episodi concret, en aquest cas el setge de Guimerà i ridiculitzar els carlins sense miraments. L’obra es desenvolupa dins el castell de Guimerà el 19 de setembre de 1835 en ple bombardeig de les forces del coronel Niubó. Dels afusellats salvatgement a l’obra de teatre no se’n consignava ni una paraula”.

Estrenada amb gran èxit al Teatre de la Santa Creu de Barcelona els 14 i 18 d’octubre i els 19, 22 i 29 de novembre de 1835. Se’n coneix representacions al Teatre Principal, també de Barcelona, els 4 i 5 de juny de 1855.

Dins l’obra en Rosset diu que no són ells, els carlins, els que estan assetjats, ja que està convençut que catorze mil homes de Carles V estan venint cap a Guimerà i que les tropes de la reina seran vençudes i degollades.

Que lluny de la realitat! Són els isabelins que reben reforços de tropes i canons, i amb això comença la desfeta del castell.

Dins aquest estat de guerra, s’hi mostren les converses de les tropes carlistes dins el castell, ja veuen que les coses no acabaran bé per ells, i veiem les  malifetes del Pare Carnot, un mossèn de falses doctrines,  que en aquesta obra teatral acabarà rebent el seu càstig.

En els següents enllaços trobareu les edicions  de 1842 i 1855

Josep M. Minguell Llorens

Guimerà no és pas un punt de referència d’esdeveniments que van tenir lloc durant la Guerra Civil, però aquells temps convulsos hi han deixat algunes petjades, com la pèrdua de les campanes, i/o de les imatges de l’església, cremades a la plaça del davant que, encara avui, mostra esberlat el seu empedrat per efecte de les altes temperatures suportades.

Avui els testimonis més importants d’aquells tems el podem trobar a la carretera, començant pel pont.

El pont que veiem avui és relativament nou. Si us hi fixeu, al cantó dret de la banda de dalt (est), la que està davant de cal Silvestre i de cal Milio, hi ha un quadre petit, fet amb el mateix ciment de l’obra, una mica enfosquit pel pas del temps i de les rubinades, que emmarca el número 1943.

Aquest nombre correspon a l’any de la inauguració del pont pel qual avui transiten vehicles i persones.

L’anterior, que veiem en alguna fotografia antiga, de pedra, ample i robust, no tenia baranes, i anava perpendicularment, d’una banda, a l’alta del riu, estava situat una mica més avall. Podem dir, que immediatament després del que tenim ara. Si ens hi fixem, podem veure els murs que li servien de suport, tant al cap de vall del carrer Sant Jordi com abans del començament del passeig que hi ha a l’altre costat.

Podem dir que la ubicació del nou pont ha millorat el trànsit atès que ha suprimit l’angle de gairebé 90 graus que formava la carretera tant a un costat com a l’altre.

El vell pont fou víctima d’una acció defensiva en el context de la retirada de l’exèrcit, a les acaballes de la Guerra Civil per a evitar o entorpir el pas de les forces enemigues, que avui podem qualificar d’inútil, atès que algunes persones que ho van veure (Sebastià de cal Ponet, Mariano de ca la Carme), m’han explicat que l’exèrcit franquista no va tenir cap obstacle per a traspassar el riu una mica més amunt, i tornar a la carretera, més o menys, on ara hi ha cal Quintana.

La voladura del vell pont perdura en la retina dels qui ho van veure, i recorden que fins i tot una gran pedra va ser llençada pels aires fins a quedar dipositada sota el castell, a sobre del carrer de l’Estudi.

Malgrat que no he pogut recollir dates concretes, cal suposar que la voladura del pot va tenir lloc entre el mes de desembre i la primera quinzena de gener de 1939, atès que una vegada trencat el front Seròs, i consolidat el cap de pont de Balaguer, a la primavera de 1938, al desembre del mateix any comença l’ofensiva de Catalunya (que no es va aturar ni per a celebrar, mínimament, les Festes de Nadal, malgrat les gestions de la Santa Seu) dintre de la qual anotem la caiguda de les Borges i d’Artesa de Segre el 5 de gener de 1939, de Bellpuig, el dia 9, i, d’Anglesola i Tàrrega el dia 15.

En aquells dies de boira i pluja, una altra columna venint des de Montblanc, ocupa Santa Coloma de Queralt, el 14 de gener de 1939.

Per a completar la imatge de la guerra, diguem que una vegada trencat el front del Segre, els exèrcits franquistes tenien l’objectiu de convergir a Igualada per a continuar l’ofensiva cap a Barcelona que va ser presa el 26 de gener de 1939.

El pont actual va ser executat per disposició la Prefectura d’Obres Públiques de Tarragona de 1942 i, com hem dit, inaugurat el 1943 (ara fa 80 anys), però en desconeixem la data.

Malgrat les recerques que hem fet als llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà de 1943, no hi consta cap referència al pont nou, ni a la seva inauguració.

En aquell temps era alcalde el Sr. Josep Civit i Minguella, de cal Salla.

Segurament no hi ha referències al nou pont a l’Ajuntament de Guimerà perquè és una obra dissenyada i executada per organismes de l’Administració perifèrica de l’Estat amb seu a Tarragona, i amb això es compliria una antiga norma de que cada província construeix la carretera fins al darrer poble, però no més enllà, i per això l’Administració lleidatana acabava a Guimerà.

Uns metres damunt de la carretera, anant cap a Tàrrega, després de baixar la costa del convent, a la dreta, hi ha un búnquer, que és un altre testimoni de la Guerra Civil.

Aquest búnquer forma part de la línia de fortificacions establerta a partir de la primavera de 1938 per a contenir, i rebutjar, els exèrcits rebels.

Es van dissenyar dues línies de fortificacions, conegudes com a L-1 i L-2, la primera des d’Artesa de Segre a les Borges, i la segona més cap a l’est.

Cal pensar que el búnquer esmentat correspon a la L-2, atès que testimonis orals ens han tramès que a partir de 1938 estaven reclosos a l’església de Guimerà alguns presoners que, cada dia eren traslladats als entorns de la Bovera per a treballar en la construcció de fortificacions.

Sembla que la gent de Guimerà es relacionava amb els presoners, i, d’alguna manera els ajudava portant-los-hi menjar. Per altra banda, recordo haver vist a les escales de l’altar major de l’església uns senyals, gravats a pic, o escarpa, que recorden la seva estada.

No tinc detalls concrets. Però cal dir que la zona de Guimerà estava defensada pel V Cos d’Exèrcit de la República que comandava el general Enrique Lister, i, tenint en compte les dades sobre l’avenç dels rebels, sembla que la Vall del Corb, i Guimerà, van ser ocupades per tropes italianes agrupades sota les sigles de CTV (Corpo di Truppe Voluntarie), comandades pel general Gastone Gambara.

La línia de fortificacions baixava des de la Bovera al riu, prop del qual queda el búnquer que veiem damunt de la carretera. Avui podem dir que ha tingut la mateixa utilitat que la voladura del pont, atès que tampoc va servir per a barrar el pas als exèrcits rebels. Malgrat això, consta que el coronel Mizzian, que comandava tropes rebels procedents del Marroc, es referia en termes elogiosos a la ubicació i solidesa de les fortificacions construïdes per l’exèrcit de la República que va trobar per les terres de ponent de Catalunya.

En una propera entrada en aquest bloc, cobrirem més en detall com s’integrava el búnquer de la carretera dins les línies defensives republicanes.

Josep Corbella i Duch

Notes.-

Agraeixo especialment la informació donada pel Sebastià del Ponet i el Mariano de ca la Carme.

També la recerca feta per Miquel Àngel Farré a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell on es guarden els llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà.

A Wikipedia, posant al cercador “ofensiva de Catalunya”, hi ha informació molt detallada, entre la qual, el treball de Carles López Rovira, “Conquesta de Catalunya: Diari d’Operacions de l’Exèrcit del Nord” (desembre 1938-febrer 1939), presentada a la UAB l’any 2010.