En aquesta entrada, completem i ampliem la informació de l’article MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A LA CARRETERA DE GUIMERÀ

Si pensem en línies defensives a la Vall del Corb, ràpidament ens vindrà al cap les construccions medievals, com la Torre de Guaita de Guimerà, que es troben al llarg de la frontera que recorria les nostres terres d’est a oest, separant els comtats catalans de les terres sarraïnes.

Parlem avui d’una altra línia defensiva que creuava també la Vall del Corb, ara però, de nord a sud i molt més propera en el temps.

Si veniu de Tàrrega cap a Guimerà per carretera, segur que heu vist una petita construcció, dominant un revolt a mà esquerra. Estem davant d’un dels components d’aquesta línia defensiva, un búnquer de l’època de la Guerra Civil.

Com és, doncs, que trobem aquesta construcció al mig de la Vall del Corb?

L’any 1938 l’exèrcit franquista va iniciar una gran ofensiva al front d’Aragó, arribant a ocupar Lleida. El front es va estabilitzar, durant uns mesos a terres catalanes al llarg de l’Ebre, el Segre, el Noguera-Pallaresa arribant fins als Pirineus.

El Ministeri de Defensa de la República va elaborar un pla de defensa a la rereguarda basat en sis línies successives (L-1 a la L-6) pensades per contenir l’avanç de les tropes franquistes, amb un conjunt de fortificacions, refugis, búnquers per metralladores, camins coberts i trinxeres.

D’aquest ambiciós pla, només van arribar a ser una realitat les dues primeres, la L-1 i L-2. Aquesta darrera s’estenia des de La Seu d’Urgell fins a Tarragona i era la immediata a la rereguarda. El maig de 1938 van començar les obres de fortificació, amb nombroses construccions a la vall del Corb.

El centre de la L-2, estava molt reforçat i va resistir mentre que els extrems nord i sud van ser àmpliament superats, fent que molts dels atrinxerats a les defenses de la L-2 quedessin encerclats i s’haguessin de retirar sense poder defensar les posicions.

Veiem a continuació el Mapa de Catalunya amb les línies defensives ja construïdes (L-1 i L-2) en traç continu, i les projectades (L-3 fins a L-6), en traç discontinu, que mai no arribarien a ser una realitat.

Estem davant d’un dels mapes històrics claus que ens permeten explicar, conèixer o descobrir el passat de Catalunya.
Poc es devien imaginar els constructors de la torre de guaita Castell de Guimerà (del que tenim la primera referència històrica l’any 1038) com a punt de vigilància construït a la frontera amb l’Islam, que just nou segles després, l’any 1938, Guimerà i la Vall del Corb serien una vegada més terra de frontera i de trinxera, en un nou conflicte bèl·lic.

Jordi Sender i Beleta

Josep Robrenyo i Tort (Barcelona 1780 – Mar de les Antilles 1838).

Prolífic autor teatral amb un gran nombre de sainets costumistes, politics i patriòtics. Home partidari de la causa liberal i molt popular en la seva època.

El Padre Carnot en Guimerà fou un sainet polític escrit el 1835.

Diverses publicacions de l’obra:

1835 Impremta Benito Espona. Barcelona

1842 Tarragona 29 d’octubre. Edició consultable a la Biblioteca de Catalunya

1855 Jose Robreño. Obras poéticas. Barcelona

2004 Josep Robrenyo. Teatre català II. Arola editors. Tarragona

A la primera pàgina de l’obra ja se’ns fa un apunt de situació: “El teatro representa el interior de un castillo antiguo”

Dins el llibre “El camí de les tenebres. El coronel Niubó i la primera

guerra carlina” de Felip Gallart i Vicent Lladonosa, dits autors ens parlen de Robrenyo i el seu sainet en aquests termes:

“El Padre Carnot en Guimerà, és una obra clarament panfletària de propaganda liberal i anticarlina. Es tractava d’agafar un episodi concret, en aquest cas el setge de Guimerà i ridiculitzar els carlins sense miraments. L’obra es desenvolupa dins el castell de Guimerà el 19 de setembre de 1835 en ple bombardeig de les forces del coronel Niubó. Dels afusellats salvatgement a l’obra de teatre no se’n consignava ni una paraula”.

Estrenada amb gran èxit al Teatre de la Santa Creu de Barcelona els 14 i 18 d’octubre i els 19, 22 i 29 de novembre de 1835. Se’n coneix representacions al Teatre Principal, també de Barcelona, els 4 i 5 de juny de 1855.

Dins l’obra en Rosset diu que no són ells, els carlins, els que estan assetjats, ja que està convençut que catorze mil homes de Carles V estan venint cap a Guimerà i que les tropes de la reina seran vençudes i degollades.

Que lluny de la realitat! Són els isabelins que reben reforços de tropes i canons, i amb això comença la desfeta del castell.

Dins aquest estat de guerra, s’hi mostren les converses de les tropes carlistes dins el castell, ja veuen que les coses no acabaran bé per ells, i veiem les  malifetes del Pare Carnot, un mossèn de falses doctrines,  que en aquesta obra teatral acabarà rebent el seu càstig.

En els següents enllaços trobareu les edicions  de 1842 i 1855

Josep M. Minguell Llorens

Guimerà no és pas un punt de referència d’esdeveniments que van tenir lloc durant la Guerra Civil, però aquells temps convulsos hi han deixat algunes petjades, com la pèrdua de les campanes, i/o de les imatges de l’església, cremades a la plaça del davant que, encara avui, mostra esberlat el seu empedrat per efecte de les altes temperatures suportades.

Avui els testimonis més importants d’aquells tems el podem trobar a la carretera, començant pel pont.

El pont que veiem avui és relativament nou. Si us hi fixeu, al cantó dret de la banda de dalt (est), la que està davant de cal Silvestre i de cal Milio, hi ha un quadre petit, fet amb el mateix ciment de l’obra, una mica enfosquit pel pas del temps i de les rubinades, que emmarca el número 1943.

Aquest nombre correspon a l’any de la inauguració del pont pel qual avui transiten vehicles i persones.

L’anterior, que veiem en alguna fotografia antiga, de pedra, ample i robust, no tenia baranes, i anava perpendicularment, d’una banda, a l’alta del riu, estava situat una mica més avall. Podem dir, que immediatament després del que tenim ara. Si ens hi fixem, podem veure els murs que li servien de suport, tant al cap de vall del carrer Sant Jordi com abans del començament del passeig que hi ha a l’altre costat.

Podem dir que la ubicació del nou pont ha millorat el trànsit atès que ha suprimit l’angle de gairebé 90 graus que formava la carretera tant a un costat com a l’altre.

El vell pont fou víctima d’una acció defensiva en el context de la retirada de l’exèrcit, a les acaballes de la Guerra Civil per a evitar o entorpir el pas de les forces enemigues, que avui podem qualificar d’inútil, atès que algunes persones que ho van veure (Sebastià de cal Ponet, Mariano de ca la Carme), m’han explicat que l’exèrcit franquista no va tenir cap obstacle per a traspassar el riu una mica més amunt, i tornar a la carretera, més o menys, on ara hi ha cal Quintana.

La voladura del vell pont perdura en la retina dels qui ho van veure, i recorden que fins i tot una gran pedra va ser llençada pels aires fins a quedar dipositada sota el castell, a sobre del carrer de l’Estudi.

Malgrat que no he pogut recollir dates concretes, cal suposar que la voladura del pot va tenir lloc entre el mes de desembre i la primera quinzena de gener de 1939, atès que una vegada trencat el front Seròs, i consolidat el cap de pont de Balaguer, a la primavera de 1938, al desembre del mateix any comença l’ofensiva de Catalunya (que no es va aturar ni per a celebrar, mínimament, les Festes de Nadal, malgrat les gestions de la Santa Seu) dintre de la qual anotem la caiguda de les Borges i d’Artesa de Segre el 5 de gener de 1939, de Bellpuig, el dia 9, i, d’Anglesola i Tàrrega el dia 15.

En aquells dies de boira i pluja, una altra columna venint des de Montblanc, ocupa Santa Coloma de Queralt, el 14 de gener de 1939.

Per a completar la imatge de la guerra, diguem que una vegada trencat el front del Segre, els exèrcits franquistes tenien l’objectiu de convergir a Igualada per a continuar l’ofensiva cap a Barcelona que va ser presa el 26 de gener de 1939.

El pont actual va ser executat per disposició la Prefectura d’Obres Públiques de Tarragona de 1942 i, com hem dit, inaugurat el 1943 (ara fa 80 anys), però en desconeixem la data.

Malgrat les recerques que hem fet als llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà de 1943, no hi consta cap referència al pont nou, ni a la seva inauguració.

En aquell temps era alcalde el Sr. Josep Civit i Minguella, de cal Salla.

Segurament no hi ha referències al nou pont a l’Ajuntament de Guimerà perquè és una obra dissenyada i executada per organismes de l’Administració perifèrica de l’Estat amb seu a Tarragona, i amb això es compliria una antiga norma de que cada província construeix la carretera fins al darrer poble, però no més enllà, i per això l’Administració lleidatana acabava a Guimerà.

Uns metres damunt de la carretera, anant cap a Tàrrega, després de baixar la costa del convent, a la dreta, hi ha un búnquer, que és un altre testimoni de la Guerra Civil.

Aquest búnquer forma part de la línia de fortificacions establerta a partir de la primavera de 1938 per a contenir, i rebutjar, els exèrcits rebels.

Es van dissenyar dues línies de fortificacions, conegudes com a L-1 i L-2, la primera des d’Artesa de Segre a les Borges, i la segona més cap a l’est.

Cal pensar que el búnquer esmentat correspon a la L-2, atès que testimonis orals ens han tramès que a partir de 1938 estaven reclosos a l’església de Guimerà alguns presoners que, cada dia eren traslladats als entorns de la Bovera per a treballar en la construcció de fortificacions.

Sembla que la gent de Guimerà es relacionava amb els presoners, i, d’alguna manera els ajudava portant-los-hi menjar. Per altra banda, recordo haver vist a les escales de l’altar major de l’església uns senyals, gravats a pic, o escarpa, que recorden la seva estada.

No tinc detalls concrets. Però cal dir que la zona de Guimerà estava defensada pel V Cos d’Exèrcit de la República que comandava el general Enrique Lister, i, tenint en compte les dades sobre l’avenç dels rebels, sembla que la Vall del Corb, i Guimerà, van ser ocupades per tropes italianes agrupades sota les sigles de CTV (Corpo di Truppe Voluntarie), comandades pel general Gastone Gambara.

La línia de fortificacions baixava des de la Bovera al riu, prop del qual queda el búnquer que veiem damunt de la carretera. Avui podem dir que ha tingut la mateixa utilitat que la voladura del pont, atès que tampoc va servir per a barrar el pas als exèrcits rebels. Malgrat això, consta que el coronel Mizzian, que comandava tropes rebels procedents del Marroc, es referia en termes elogiosos a la ubicació i solidesa de les fortificacions construïdes per l’exèrcit de la República que va trobar per les terres de ponent de Catalunya.

En una propera entrada en aquest bloc, cobrirem més en detall com s’integrava el búnquer de la carretera dins les línies defensives republicanes.

Josep Corbella i Duch

Notes.-

Agraeixo especialment la informació donada pel Sebastià del Ponet i el Mariano de ca la Carme.

També la recerca feta per Miquel Àngel Farré a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell on es guarden els llibres d’actes de l’Ajuntament de Guimerà.

A Wikipedia, posant al cercador “ofensiva de Catalunya”, hi ha informació molt detallada, entre la qual, el treball de Carles López Rovira, “Conquesta de Catalunya: Diari d’Operacions de l’Exèrcit del Nord” (desembre 1938-febrer 1939), presentada a la UAB l’any 2010.

El setembre del 2015 (caram, com passa el temps!) en Roger Rosich publicava en aquest blog l’article JUEUS a GUIMERÀ?, on parlava de la possible existència d’una petita comunitat, i un call jueu a la població. També es feia esment a la intenció d’avançar en l’estudi del passat jueu de les nostres contrades, així com amb la voluntat d’intentar donar projecció al relat d’una zona en la qual durant l’edat mitjana van viure petites comunitats jueves.

Doncs bé, aquest esforç ha tingut la seva recompensa i l’any 2021 es va poder confirmar l’existència d’un call jueu al Guimerà medieval.

Reproduïm a continuació l’article-entrevista publicat per l’Associació Amics dels Calls de Catalunya, que fa referència a aquest descobriment.

---

Un petit Call a Guimerà?

Gràcies a la incansable tasca de Roser Rosich per a la memòria històrica del seu poble, i amb la col·laboració de l’historiador i hebraista Manuel Forcano, vam confirmar durant el 2021 l’existència del call jueu al Guimerà medieval. Avui tenim l’honor d’entrevistar en Roger Rosich.

Aquest call medieval català ha estat reconegut durant el 2021 gràcies a la investigació d’en Roger Rosich i la documentació obtinguda principalment de l’arxiu parroquial de Verdú. Amb tota la informació aconseguida i traspassada a l’hebraista i historiador Manuel Forcano, hem confirmat l’existència d’aquest call fins al punt que ha modificat el seu “Atles d’història dels jueus de Catalunya” per a identificar Guimerà com a tal en la seva 2ª edició. La presència dels jueus guimerencs està documentada del 1265 al 1484, en destaquen Astruc Sullam el qual en un parell de cartes dirigides a Mossé Natan, per ser una autoritat de l’època i un famós mitjancer, reclama el cobrament d’un préstec. Sullam Astruc (fill de l’anterior), Xemuel Saporta, Astruc Levi, Xemuel Adre, Itskhaq Iossef i la seva esposa Or i el mestre físic en medicina Itskhaq Caracosa. A l’hora de situar sobre el mapa aquest call començaríem pel carrer Maimò, tant per nomenclatura com per arquitectura. Pujaríem pel carrer la Goleta i anant a donar la volta per Cal Tous aniríem baixant fins a la placeta del Molí i el carrer Cacau; zona ben propera a la Plaça Major, centre de vida de la Guimerà medieval. Guimerà ha fet un primer pas en aquesta travessa per la memòria històrica, continuarem indagant i esperem ben aviat portar-vos més detalls. Mentrestant us animem a atansar-vos a la vila i gaudir del seu passat i present!

Parlem ara amb el protagonista d’aquesta excepcional troballa.

Roger, guimeranenc. Què et porta a endinsar-te en la possible vessant jueva de la història del teu poble?

Sempre m’ha interessat la història del meu poble i especialment l’etapa medieval, la gran època creadora del Guimerà actual; alhora una de les primeres feines que vaig tenir, de ben jovenet, va ser la de guia turístic del poble. Ben aviat vaig veure i creure que hi havia diferents punts que junts podien fer un dibuix: una possible comunitat jueva al Guimerà medieval. Era un tema del qual no s’havia fet recerca i del qual els llibres d’història del poble no en parlaven. Era gairebé sols una teoria meva des de fa més de 10 anys.

Quin va ser l’element que et va fer creure realment que la teva hipòtesi tenia uns fonaments sòlids?

No en va ser un de sol. Per una banda, vaig anar llegint coses sobre la comunitat jueva catalana a l’edat mitjana. Per una altra a poblacions com Tàrrega es va anar parlant més i més del seu important passat jueu. Després em vaig fixar en una pedra a un carrer del poble que semblava tenir una inscripció en quelcom que ben bé podia ser hebreu i finalment vaig descobrir que existien unes cartes d’un financer jueu targarí que feien menció a uns deutes contrets a la vila de Guimerà.

Quins principals obstacles t’has trobat?

El principal obstacle va ser, i podríem dir que continua sent, corroborar que els punts fan realment un dibuix. Comptàvem amb alguns elements arquitectònics molt evidents, un nom de carrer evidentíssim (Maimó), teníem la capacitat de viure al poble gràcies al comerç en el mercat setmanal del qual la vila tenia dret. Les fonts documentals ja eren quelcom més complex. Potser feia falta que les evidències ho fossin més. Sembla com si s’esperés trobar una sinagoga amagada amb un cartell de neons on hi posés “sinagoga”… Un altre obstacle podríem dir que és la falta de voluntat en recuperar parts de la nostra història i promoure-la.

Ens ha arribat a les nostres oïdes que durant una edició del Mercat Medieval, vas representar un obra sobre com devia haver estat el final dels darrers jueus que visqueren a Guimerà. Quines reaccions va generar? Què en van opinar els guimeranencs?

Sí. Era una obra titulada “L’estrella i la creu” i explicava públicament per primera vegada la meva teoria. Durant més d’una desena d’anys he escrit les obres teatrals que es representaven a la llera del riu Corb per tal d’explicar diferents moments rellevants de la història del poble. En aquella obra s’hi explicava com podien haver viscut al poble uns jueus a través d’una darrera família jueva (inventada). Crec que no va generar una reacció explícita. Em van fer preguntes sobre si allò era realment veritat, si realment havien viscut jueus al poble. Potser, fins i tot, hi va haver un cert escepticisme amb el tema.

Ara, amb la ja provada existència de call de Guimerà i mirant enrere, què has trobat a faltar en la teva recerca? Què recomanaries a qui està intrigat pel llegat del seu poble?

He trobat a faltar, i trobo a faltar, el suport d’institucions supra-municipals en qüestions com aquestes. I també voluntat de fer recerca i ajudar a un poble molt petit i amb pocs recursos a poder explicar la seva llarga i densa història. I recomanaria perseverança i organització. Perseverança en la voluntat d’investigar, explicar i divulgar. I organització perquè diversos braços i diversos ulls sempre poden més que uns de sols. I en casos de pobles petits, com Guimerà, un mai es pot dedicar exclusivament a temes com aquests. Jo no m’he dedicat professionalment a la recerca històrica, ho he fet com una passió personal a estones, però es pot buscar ajuda i professionals que puguin aportar el seu granet de sorra.

 

Gràcies, Roger!

Guimera.info

Aquest mes toca publicar l’entrada número 100. A la vegada, el blog fa 9 anys. Aprofitant aquests números rodons hem decidit que el blog d’històries sigui avui el protagonista. Un bon moment per a recordar tota la feina feta.

Anem a pams, com va arrencar aquesta idea? En Joan Duch era coneixedor de diverses històries de Guimerà, molt interessants i alhora poc conegudes: com es va salvar Vallsanta de la demolició, el nadó abandonat a les portes del poble en l’època medieval, qui era la comtessa de Guimerà a principis del s. XXI, etc. Vam estar parlat, allà pel 2013, de com ho podíem compartir i de les converses, va sorgir la idea del format blog fent-lo accessible a través d’Internet.

Aquesta proposta està totalment alineada amb la raó de ser de la nostra associació:

Donar a conèixer GUIMERÀ i la Vall del Corb i el seu patrimoni historicoartístic mitjançant Internet.

Vam anar madurant aquesta idea, i ajuntant les propostes del Joan amb d’altres que vam anar recopilant vam veure que podríem fer un recull d’entre 10 i 20 entrades, que amb una periodicitat mensual, venia a ser entre 1 i 2 anys. Més que suficient.

Bé, la realitat és que portem ja 9 anys de vida del bloc, on hem publicat un article cada mes de forma quasi ininterrompuda. L’únic parèntesi remarcable va ser l’any 2021, on ens vam aturar uns 6 mesos per a poder centrar-nos en la publicació del llibre del blog, que ja comentarem més tard. Hem arribat a les 100 històries, i en tenim encara una quantitat generosa en llista d’espera.

Quan vam arrencar, previ a la primera entrada, vam fer una declaració d’intencions que vam publicar el desembre del 2013. Vam dir:

“Benvinguts a aquest blog on repassarem petites i grans històries de la història de Guimerà. Curiositats, anècdotes, grans esdeveniments, tot hi cap. Això si, sempre tractat de forma amena amb l’objectiu de fer-vos passar una bona estona i que serveixi de reclam per qui més tard vulgui aprofundir en algun d’aquests temes. Cada mes publicarem una nova entrada. Potser unes us seran ja conegudes, d’altres tota una sorpresa. Esperem que sigui del vostre gust.”

Podem dir que hem sobrepassat amb escreix aquests objectius inicials. Tal com ens va proposar, hem tractat temes molt diversos: fets històrics, vivències personals, temes esotèrics, llegendaris, reals; hem parlat la de gent i dels llocs directament relacionats amb Guimerà. Hem cobert també un ampli espectre temporal. Algunes històries es remunten diversos mil·lennis abans de Crist (2n MIL·LENNI aC, PETRÒGLIFS A LA VALL), també l’època romana (44-45, LA VIA ROMANA), la medieval (1294, EL MERCAT MEDIEVAL) , les guerres carlines (1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ) … Fins a afers molt més recents durant el segle XX i XXI (1967, “¿TIENEN PERMISO DE DERRIBO?”),  fins i tot ens hem atrevit amb alguna especulació sobre el futur (2060, GUIMERÀ RESIDENCIAL?).

El bloc va saltar l’any 2021 de la xarxa al món físic. De nou va ser el Joan Duch qui va empènyer força per a passar d’internet al paper imprès. Feia temps que ens venia comentant que fora bo de fer un llibre de butxaca amb una selecció de les històries més interessants. Ja teníem experiència en l’edició de llibres, I precisament això és el que ens frenava, coneixedors de la complexitat i inversió inicial necessària per a poder moure un projecte d’aquest mena. Per això la idea estava al calaix, encara que el Joan ja s’encarregava de tant en tant de recordar-nos que havíem de fer-ne l’edició. No vam veure llum al final del túnel fins que vam trobar l’opció d’Amazon, ja que permet publicar sense necessitat de cap inversió inicial. Podeu comprar el llibre al Museu de Guimerà, també a les botigues del poble i també per Internet en aquest ENLLAÇ.

Tot plegat, un munt d’hores de dedicació i una feina sostinguda durant força anys. Això si, amb alts i baixos. De tant en tant ens entra l’angoixa, quan sembla que les històries de Guimerà s’estan acabant. Fins ara, sempre que ens hem trobat en aquesta situació ens n’hem sortit i trobem noves històries per continuar alimentant el blog. És per això, que, una vegada més, fem una crida a tots aquells que tingueu històries a compartir que puguin ser d’interès general, perquè us poseu en contacte amb nosaltres a través de MAIL

No vull acabar aquesta entrada sense dedicar un record al Xavier Pedra. El seu dibuix de la torre de Guimerà és la imatge que vam triar per la capçalera d’aquest blog.

Jordi Sender i Beleta

Com cada tarda, després de bicicleta, piscina i futbol o dels jocs al riu o al castell arribava el descans, el berenar.

Coca o llonguet amb oli i sucre i un bocinet de xocolata.

Tot jugant, també, trobàvem el moment de menjar un grapat d’ametlles tendres o quatre grans de raïm; però l’àpat no era complet si no es tancava amb el cigarret de vidalbí.

Si els homes feien el seu cigarret de picadura o el seu caliquenyo, nosaltres també volíem sentir-nos “homenets”.

Fumar tabac de veritat, no era gaire a l’abast dels nens i també t’hi jugaves un bon mastegot del pare.

Clematis vitalba, es planta verinosa.

És una liana enfiladissa, també coneguda com a “planta de les llagues”. La fulla tendra, xafada i aplicada sobre la pell, fa sortir butllofes i nafres. Els captaires en feien ús, per despertar la compassió i recaptar, així, alguna almoina.

 

 

 

Quan els tronquets s’assequen perden toxicitat i gràcies a la seva xarxa de vasos porosos, cremen i deixen passar el fum amb facilitat.

El nostre vidalbí (així conegut a Guimerà), es planta autòctona dels països catalans i coneguda amb diferents noms, vidalba, ridorta, vidiella…

Fumar vidalbí és cosa coneguda, de ben antic, arreu del país.

Per la canalla era tot un ritu iniciàtic d’adolescència, una trapelleria, en “l’art” de fumar.

I com ens picava la llengua!!!!

Josep M. Minguell Llorens

Heus ací una petita història del col·legi de les Monges de Guimerà.

Es tracta d’un edifici situat a l’interior d’una travessia del carrer les Piques número 15, en aquesta parcel·la hi havia un molí d’oli de cal Armengol que rebia l’aigua de la bassa del Molí. L’herència va caure a cal Sebastià Llort.

Bassa del Molí 1890-1900

Escut i data de 1830 a la façana actual del Casal

Carrer les Piques

Entre la família Armengol i la família Sebastià Llort, la propietat d’aquest edifici va  anar a parar a l’església,  en part amb la condició de celebrar, anualment, la missa de Sant Antoni de Pàdua el 13 de juny de manera gratuïta.

Anterior a 1910, dins d’aquesta parcel·la, es va construir un edifici que serviria per fer-hi una escola regida per les germanes Ntra. Sra. de la Consolació, fundada el 1858 per Santa Maria Rosa Molas i Vallvé (Reus 1815-1876)

L’ensenyança era per nens i nenes entre 3 i 14 anys, l’escola depenia  de la casa Mare de les germanes de la Consolació situada a Tortosa

Aquest edifici tenia tres plantes i una terrassa. El que actualment és l’escenari, era un pati que donava sota de la plaça del Molí i al carrer  del Cacao.

A l’entrada hi havia una porta amb vidres glaçats, a l’interior de la planta baixa una capelleta (oratori) amb un petit altar, la porta d’entrada a l’oratori era ovalada feta de fusta molt ben treballada.

Tot just a l’entrada de la porta del carrer i a mà esquerra, hi començava l’escala que pujava a l’escola, que era a la primera planta.

La primera planta era una sala gran que estaria situada on ara hi ha les llotges mitjançant un sostre, allí hi havia les diferents aules per a nens i nenes. A l’entrada d’aquest pis hi havia un moble d’un metre i mig d’ample per un metre i mig d’alt on hi havia 5 varetes i a cada una d’elles unes 40 boles de colors que es podien desplaçar i servia per aprendre a comptar.

A la segona planta hi vivien les germanes que feien de mestres (5 aproximadament), i a sobre hi havia una terrassa gran.

Només es recorda el nom de tres germanes, sor Teresa, sor Socorro i sor Maria Cinta que probablement, aquesta, seria la Mare superiora.

Al carrer, abans d’entrar a l’escola a mà esquerra hi havia un pati descobert anomenat pati del molí  que comunicava amb la part del darrere de l’edifici on ara hi ha l’escenari,  aquest  pati tenia forma de L

La  part del davant, el pati quedava tancat per una paret i una reixa de ferro, la part del darrere  per una paret que donava al carrer del Cacao.

Paret de darrere del Casal

Sor Teresa es va casar en començar la guerra el 1936, no va ser l’única perquè amb la guerra es van quedar sense res i van haver de buscar-se la vida.

En plena guerra civil (primavera de 1937) un jove de Guimerà, que es deia Francesc Minguell Minguella anomenat “Ceset de ca la Milia“, estava en una base militar a la població de Mora de Rubielos, província de Terol, allí casualment i amb gran sorpresa va trobar una germana monja, que havia tingut de mestra quan ell anava al col·legi de les monges, però en aquest cas vestida de paisà.

Passada la gerra aquest edifici ja no va servir per fer ensenyança, va  passar a ser l’Acció Catòlica o Sala Parroquial on  la primera planta (no la planta baixa) servia per fer-hi obres de teatre i cinema. Es recorda haver vist la pel·lícula de Maria Goretti i representacions d’obres de teatre com Fabiola, L’hereu Riera, El Divino Impaciente,  etc.  amb la particularitat de què l’obra havia de ser per a dones o homes de manera separada.

Cap al 1955-56 l’edifici va ser transformat completament i ampliat amb l’escenari actual per continuar sent, en aquest cas, Sala Parroquial President Rauet, amb una millor adaptació per fer teatre, cinema i actes recreatius.

Aquesta intervenció important es va fer  amb moltes hores de jova per part dels guimeranencs.

El 1982 el local va ser cedit al poble passant a dir-se Casal de Guimerà, tal com podem veure en aquesta nota de La Vanguardia.

La Vanguardia 14 de gener de 1982

Serveixi de record aquesta fotografia de nens i nenes que anaven a aquest col·legi acompanyats per  5 germanes.

Curs  1928- 1929

Malauradament no podem mostrar fotografies de l’interior de l’escola perquè no s’han trobat.

Cal agrair aquesta petita història a la Maria Roig de cal Florensa, Joan Busquets de cal Petrus, Miquel Moñart de ca la Sisca, Mariano Florensa de ca la Carme, Batista Minguell de cal Carreter, tots ells entre 95 i 98 anys, al dia d’avui (agost de 2022),  també a Ramon Florensa (Barbos) Josep Minguell (Milia) i Joan Torrents (Rauet) amb records més actuals.

Tots ells han fet un exercici de memòria per poder recordar aquests petits detalls que ens donen una idea de com va ser aquest emblemàtic  Col·legi de les Monges de Guimerà.

Entrades actuals del Casal de Guimerà

Cal dir que per les persones grans, encara avui, quan es parla d’algun acte que es fa al Casal de Guimerà diuen:   Ho fan allà a les Monges.

 

Molt atentament,

Francesc Xavier Busquets Pagès

Si volteu per l’eix comercial del carrer de Sants a Barcelona, enfront de l’edifici de Centre Cívic de les Cotxeres de Sants, en trobareu un altre molt més modest i que potser us sorprendrà que hagi aconseguit fugir de l’especulació immobiliària.

Es tracta del negoci familiar, Fotografia Daguerre. Si us hi apropeu, trobareu una placa que potser us sorprendrà encara més.

Qui era Martí Bonet Berenguer, nascut a Guimerà? Quina és la seva rellevància que el va fer mereixedor d’aquest reconeixement per part de l’Ajuntament de Barcelona?

Martí Bonet i Berenguer va néixer a Guimerà l’any 1882. En Miquel Àngel Farré ens ha passat les dades d’en Martí Bonet Berengué que consten a l’acta de naixement en el registre de naixements de 1882, que es conserva a l’ajuntament de Guimerà.

Data naixement: 15 de desembre de 1882
Pare: Josep Bonet i Rosich
Mare: Sebastiana Berengué i Bergadà

De ben petit la seva família es va traslladar a Terrassa l’any 1885, o va viure els anys d’infantesa. Més tard va estar a França, on aprengué l’ofici de fotògrafs. Aquesta era una pràctica habitual entre els professionals de la fotografia, anar a aprendre l’ofici al país d’on provenia aquesta invenció.

De tornada a Terrassa va regentar diferents negocis fotogràfics, primer al carrer de la Rutlla l’any 1908, dos anys més tard al carrer del Nord. Prop després, es va traslladar a Barcelona i l’any 1912 va obrir un nou negoci al carrer de Sants, la Galeria Fotogràfica M. Bonet. Finalment, acabant aquest periple, a principis de 1916 va obrir Fotografia Daguerre, al carrer de Sants cantonada amb Alcolea. Al costat de l’estació de trens. I d’aquí ja no es va moure.

Miquel Bonet era un apassionat que va estimar i gaudir de la fotografia, i va experimentar nous procediments fotogràfics. No es tractava només d’un mitjà de vida.

Fotografia Daguerre no era i no ha estat un estudi fotogràfic més. Un fet diferencial respecte la resta és el fet que es l’edifici on està ubicat es va dissenyar i construir amb el propòsit de ser un estudi de retrat. I també és remarcable que hagi arribat fins als nostres dies, ja que aquesta mena d’estudis són ja molt escassos.

I si parlem de la seva història, cal remarcar que ha tingut una trajectòria ininterrompuda de més d’un segle, en mans de tres generacions de la mateixa família. Això ha fet que hagi arribat als nostres dies conservant espais i equipament originals alhora que un extens arxiu fotogràfic de gran valor històric.

Queda clar que el Miquel Bonet, com a fundador de Fotografia Daguerre, es mereix el reconeixement atorgat des de l’Ajuntament de Barcelona.

Retrat familiar de Martí Bonet, amb Maria Busom i les seves filles (1932). Font: Arxiu Daguerre, extret del llibre L’ESTUDI FOTOGRAFIA DAGUERRE DE SANTS. DOCUMENTS DE FOTOGRAFIA

Fotografia Daguerre, en els seus inicis, extret del llibre L’ESTUDI FOTOGRAFIA DAGUERRE DE SANTS. DOCUMENTS DE FOTOGRAFIA

Hem extret bona part de la informació d’aquest article de 2 fonts que llistem a continuació I que enllacem, per si hi voleu accedir:

POMPEIA FOTOGRÀFICA. FOTOGRAFIA DAGUERRE, L’ARXIU ADORMIT DARRERE LES PARETS D’UN COMERÇ FAMILIAR de Susanna Muriel Ortiz

L’ESTUDI FOTOGRAFIA DAGUERRE DE SANTS. DOCUMENTS DE FOTOGRAFIA, de diversos autors

 

Jordi Sender i Beleta

Publiquem aquesta història que també podeu trobar a l’hemeroteca, ja que encaixa a la perfecció amb l’esperit d’aquest blog. I aprofitem per fer de nou una crida a tots aquells que tinguin alguna història referent a Guimerà que vulguin compartir, que es posin en contacte amb nosaltres a través del correu histories@guimera.info

En Joan Bonet i Martínez ens relata una història del seu avi i besavi relacionada amb els treballs de forja que varen realitzar per Guimerà, fruit del seu ofici de forjadors, i que avui encara els podem contemplar.

 

Josep Bonet i  Plensa

Josep Bonet i Plensa, tot i no ser nascut a Guimerà, com sí que ho era el seu pare (el meu besavi), va tenir sempre una molt estreta relació amb el poble de Guimerà. Va passar temporades al poble, en cases de familiars i, en ocasions, a una casa anomenada La Quadra. Sempre va estar molt agraït amb el poble, perquè de molt petit va perdre la seva mare i el poble de Guimerà sempre va ajudar a la família.

Com a mostra d’agraïment, aprofitant que era manyà, seguint les passes del seu pare, entre d’altres coses, va construir una làmpada de ferro forjat, que va fer donació a la parròquia i es pot veure penjada a la dreta de l’absis. Al pany de la porta del cementiri, també es pot veure una placa amb el seu nom i adreça de l’antic taller familiar.

Josep Bonet i Balcells

El meu besavi, Josep Bonet i Balcells, va néixer a Guimerà al 1873, a on va aprendre l’ofici de manyà. De jove, va marxar a Barcelona però va mantenir sempre una relació bona i estreta amb el municipi, la seva gent i la família.

Si no estic errat, els seus pares (i rebesavis meus) eren Josep Bonet i Bergadà i Antònia Balcells i Martí.

El seu fill Josep Bonet i Plensa (el meu avi), tot i nascut a Barcelona, va mantenir aquesta estreta relació amb el poble, fent estances i és qui va donar a la parròquia, la làmpada rodona, que hi ha penjada al costat dret de l’absis. També, el pany de les portes del cementiri, duen el seu nom i l’adreça del taller, que va fundar el meu besavi (de la imatge).

Desitjo que aquesta història us hagi agradat

Salutacions.

Joan Bonet i Martínez

Publiquem una segona entrada de la “història gràfica”, que no serà la darrera.

Aquesta vegada proposem una ruta circular pels voltants del riu Corb primer per la riba sud del riu, el camí dels diumenges, creuant el petit pont de ferro i fent el camí de tornada per la carretera.

De nou, el pas dels anys ha deixat canvis molt significatius, tant en el paisatge natural (mireu l’aigua que porta el riu!), el paisatge urbà (el ja desaparegut “pont vell”) i en els costums de la gent (netejant la roba al riu).

No perdeu, per tant, l’oportunitat de fer una passejada, mòbil en mà, i anar descobrint els petits o grans canvis que segur us sorprendran.

 

1 – El riu Corb entre els camps

 

2 – L’aparcament

 

3 – El pont vell

 

4 – Rentant roba al riu

 

5 – Les Escoles

 

6 – La carretera

 

7 – Cal Moretes

 

8 – Carrer de la Font

 

9 – El cobert de Cal Coix

 

Jordi Sender i Beleta