UNA COLLA DE VALENTS

Un grup de joves, ucraïnesos i russos, que s’havien fet amics per Internet, estaven decidits a aconseguir-ho.

Tot havia començat, amb talls de llum a les ciutats ucraïneses, dia sí, dia no, estaven molt molestos. Ja va ser massa quan es van quedar sense corrent elèctric per dies. Ni compartir bones estones podien. I, al damunt ni sortir al carrer, era massa perillós.

A un d’ells, Sacha, se li va acudir, que podrien aportar el seu granet de sorra. Ho diria als seus amics, Yulia, Nastasia, Egor, Nikolau i Vasil, i alhora, aquests ho dirien als seus.

Tots es trobaven igual, uns, immersos en guerres, i els altres, amb familiars en el front, que romanien ferits o ja morts. Van acceptar, i a partir d’aquest moment, navegaven quan tenien ocasió per Internet, fora de dia o de nit, ultimant els detalls del pla.

Serà molt arriscat, heu d’estar ben segurs -els deia Sacha.

Igual resulta, ¿oi? Si no ho provem, mai ho sabrem -responien.

Van arrancar amb els preparatius, això sí, procurant no ser descoberts. El que més els amoïnava era com hi anirien. Van trobar la solució, recorrerien a alguns germans; aquests, malgrat estar en contra, van accedir a ajudar-los, ─ què podien fer, si es negaven, ho farien igual ─

Quan va estar tot llest, i com, marxaven dies fora, ho van dir a casa, a aquests, els va semblar bé, ja ho havien fet altres vegades.

Es van acomiadar de tothom, van sortir de les seves respectives ciutats, per trobar-se en un punt intermedi.

Sabeu que correrem perills, molts; ens podem fer mal, fins i tot no tornar. Encara sou a temps de fer-vos enrere -els va recalcar de nou.

Ningú ho va fer. Ho farien, costés el que costés. Tots pensaven igual: què més donava, si vivien amb horrors constants, i gairebé com animals i mancats de tot?

Tots junts van marxar carregats amb les motxilles fins a l’os del moll, cap al punt assenyalat, amb ell al capdavant.

Preparats per a fer-la molt grossa? -va preguntar.

Farem que es recordin de nosaltres -responien.

Aneu amb molt de compte -va afegir.

Van salvar tots els obstacles que trobaven pel camí: bombes arreu; soldats per esquivar, obviar cadàvers arreu i…; fins a arribar a la serralada, on van muntar el campament i on van observar els moviments dels enemics.

Va, desmuntem-ho tot, i preparem-nos -va dir-los.

Van passar dies, un dia, Sacha, mirant amb els prismàtics, va veure que hi havia un recés en el combat. Ara és la nostra, va pensar.

Ràpid, accioneu els aparells, i dirigiu-los cap a ells! -va cridar.

Després d’obeir l’ordre, els xicots van anar baixant pel pendent.

A baix, al pla, començaven a adonar-se de l’aparent perill que corrien.

Venen cap aquí, venen cap aquí! -cridaven nerviosos.

Cos a terra, cos a terra! -va ordenar un cap, són drons.

Hi van ser ràpid, per sort, només sobrevolaven per sobre d’ells, ja es podien aixecar tranquils. Alhora, un so fragorós que sorgia, i una resplendor que provenia del pujol, els va enlluernar, fins al punt d’haver de tancar els ulls. Atemorits, exclamaven:

─ Déu ens ve a salvar, Déu ens ve a salvar!

Amb aquest enrenou, com vols que sigui Déu.

És Nadal i per Nadal succeeixen miracles.

Ho van deixar estar i es van refregar els ulls, no fos cas que fora un miratge. Però no, no era un miratge, era una colla de criatures plantades davant d’ells.

Si només són nens -exclamaven.

Si tenen més de tretze  i quinze anys, ja és tot -deien, sorpresos.

Es van adonar de, com anaven disfressats, partint-se de riure. Ara ja entenien el perquè del fenomen viscut.

S’havien fet vestits de camuflatge; portaven penjades llaunes i més llaunes en el coll; llaunes que penjaven de polseres i que feien sonar a tot drap.

Caram, quanta llauna!!! En raó ens han encegat amb tanta brillantor.

Tenien raó, el sol s’havia aixecat matiner, i els seus raigs de llum havien il·luminat la muntanya…, i a ells.

Tots van estar d’acord, imaginació no els faltava. De sobte, la sorpresa final.

Fixeu-vos, porten drons a la mà.

Que carallots! ─ Han sigut ells.

Que potser ens espiàveu? Perquè, s’ha de ser beneït per a venir fins aquí.

Quan tot va estar en el seu lloc, els  comandaments d’ambdós bàndols, es van dirigir a ells.

Es pot saber que feu aquí?, no és un lloc per a vosaltres -van preguntar.

La resposta seva va ser desplegar uns cartells que portaven escrits amb les dues llengües. Quan els altres, ho van veure, van comprendre què els havia portat fins allà.

Sou uns valents, sou molt valents! -van exclamar.

I allà mateix, van ser victorejats. S’hi van quedar una bona estona, van aconseguir una llarga treva, i un compromís important per part dels dos bàndols.

Farem arribar la vostra gesta als mandataris de tot arreu, no està a les nostres mans fer que la situació canviï.

Contents per a la fita assolida, van fer mitja volta per tornar a casa, cantant al so d’una marxa militar que s’havien empescat, i deixant als combatents en el camp de batalla que, encara clamaven Déu.

Van tornar per on havien vingut, i es van trobar que, tots els pares s’hi havien reunit, els esperaven amb ganes de donar-los una bona reprimenda. En veure’ls, de seguida…

Mireu com veniu, sembleu uns dropos, gairebé no se us reconeix.

On us havíeu ficat tants dies fora?

Però, ells, també volien dir la seva.

Per què ens heu tafanejat els nostres portàtils?

A vosaltres què us sembla?

Es van dirigir als germans enfadats.

Per què els hi heu dit?

Ens hi hem vist obligats, en vista, de què trigàveu massa.

Ja donaven per fet, que entendrien el patiment dels majors.

Ells estaven tan esgotats que ni s’havien fixat que encara portaven els vestits de camuflatge, volien anar-se’n, però, encara havien d’aguantar, perquè els pares no havien acabat.

─ És una ximpleria el que heu fet, sabeu?

I si no haguéssiu tornat?

Però, hem tornat, ¿oi?  

Davant d’aquesta resposta, els pares van callar per a felicitar-los. Van reconèixer la seva valentia.

─ No teníeu por? -van preguntar.

Por nosaltres?

Ni sabien si n’havien tingut.

I, es pot saber què hi heu anat a fer?

Per tota resposta, van desplegar els ja ruïnosos rètols, deixant atònits els pares.

Alguns, encara xiuxiuejaven:

Amb raó hem trobat la nevera buida, seran sapastres!

Les famílies una vegada tranquil·les, van retornar a casa, però, els xavals, no es van lliurar, allà els va caure el pèl.

Aquest fet va córrer com la pólvora, alguna cosa canviaria ben aviat. Si més no, aquella joventut havia portat un raig d’esperança a la humanitat.

Ells ja es pronunciaven en contra de les guerres. Cap, ni una, de por! Només volien la pau.

Rosa  Ventura Cutrina. NADAL 2022

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.