Acabo de passar la targeta de crèdit pel datàfon quan el dependent del supermercat em demana:
– Vol els cupons de la vaixella? Que en fa la col•lecció?
– No, gràcies, no la faig.
El dependent deixa passar un parell de segons, el temps just per decidir-se a fer-me una proposició caritativa:
– Si no els vol, li faria res de cedir-los a la senyora que va darrera seu? – i la senyora de monyo recollit al clatell, ulls d’un blau quasi transparent i aspecte d’àvia conte rondalles em somriu a tall d’agraïment avançat, perquè la resposta és òbvia.
– Oh, no, es clar, per descomptat – i, retornat el somriure, decideixo començar a omplir les bosses de la compra.
– Els enganxo a la cartilla, senyora Paquita? – fa el noi de la caixa sol•lícit. I posa fil a l’agulla abans de sentir el que tothom espera.
– Si us plau, que amb l’artrosi de les mans i el que costa de desenganxar-los de la base, demà encara hi seria, gràcies, noi.
– El, acaba de completar una línia de la cartilla, senyora Paquita! Això vol dir… que ja pot triar un dels plats de la vaixella! Què li sembla?
La venerable senyora ajunta les mans en senyal inequívoca d’alegria inesperada, incapaç de pronunciar un sol mot.
– Molt bé, me n’alegro molt! – faig jo quan estic a punt de marxar amb les bosses plenes.
– I, per l’import que ha pagat, no s’oblidi del rasca-rasca, senyora Paquita! Aquesta setmana els premis són fantàstics! – apunta el dependent.
– Oh, aleshores ja vull veure immediatament què m’ha tocat, hahaha! – i busca una moneda per desvetllar el que amaga el cartonet.
Una sonora exclamació de sorpresa em va fer aturar just quan creuava el llindar del supermercat.
– Una compra sencera, sense limitació d’articles, del tot gratuïta per a l’agraciada! Uau, això sí que és un bon premi! – crida el caixer engrescat.
– Sense limitació d’articles? Que s’han tornat tots bojos? – i a la senyora Paquita els talons no li toquen al terra de l’esverada que porta.
Alguna cosa em deia que això no acabaria així, de manera que em vaig passejar per la porta de sortida amb pas lent, descaradament lent, mirant de reüll els qui havia deixat enrere. Com hi ha món que s’ho valia, d’esperar més esdeveniments!
Una vegada entregat el tiquet de compra a la padrina, aquesta, d’esma, el repassa com cada vegada que toca carregar el rebost.
– Perdoni, què vol dir la frase al final del compte?
El noi agafa el full allargat i es fixa en la part baixa del mateix.
– Doncs està ben clar: com a clienta número mil d’aquesta setmana, pot triar la “delicatessen” de la zona gourmet que li vingui de gust a cost zero. Caram, quina xamba! No passa cada dia, eh?
Una peça de la vaixella, una compra gratuïta i ara un article car de gorra. La dona gran, embriagada pels cops de sort, diu el primer que li passa pel cap:
– Vinga, un número de loteria! Si avui no em toca, plego de jugar mai més! – i ja es treu el bitlleter per pagar a l’acte.
– Que en siguin dos! – crido tot corrent cap a la caixa. Després d’aquesta demostració simpàtica d’ésser humà amb allò que es diu “una flor al cul”, m’han vingut unes ganes terribles de ser també afortunada com la senyora Paquita. Que de cedir uns cupons a deixar escapar un premi milionari hi ha un bon tros, no fotem!
