PESSEBRES

Per Nadal, anem tan adelerats de taula en taula, que no ens aturem a pensar en el pessebre. En els pessebres de la nostra vida.

Aquell primer pessebre que, fent puntetes, just arribàvem amb la punta del nas a fer caure la molsa de les vores. Les nostres mans intentaven en va d’abastar aquell be allunyat del pastor, mentre els nostres ulls, a l’alçada dels ulls de les figures, no copsaven què passava en aquell racó de món en miniatura. Però sabíem , això sí, que hi havia un nen molt petitet. Vet aquí l’encant d’aquell pessebre. Quan a coll dels pares se’ns oferia a la vista tot aquell bé de Déu, ens abocàvem tot assenyalant amb el dit i dient “el nen”. Els petits, ja se sap, volen gent menuda. Santa innocència.

El temps passa i aquella estirada d’un pam ja ens permetia organitzar el món, si més no aquell trosset de món. Els arbres mudaven de lloc talment com si tinguessin peus; posàvem els bous a llaurar en mig dels matolls, els bens canviaven de pastura cada dia —com ha de ser— i les figures que anaven a la cova mai no se sabia si anaven o tornaven i ni tan sols si hi havien arribat. Només el pescador amb la seva inacabable paciència s’estava al seu lloc. Què se’n pot fer d’un pescador si el treus de la vora de l’aigua? I les figures de la cova? Aquestes no s’havien de tocar. Havien d’estar sempre allà, palplantades i embadalides contemplant el seu fill, tant si els adoradors se n’anaven o venien. Els pares, primmirats, ens ho repetien constantment. Sort que quan no ho veien els trèiem a estirar les cames. El mateix passava amb aquells Reis, que no els servia de res anar amb camell, ja que cada any els tocava ser els últims d’arribar a la cova. Sempre hi ha limitacions, fins i tot al paradís n’hi havia, i aquestes dues feien de bon respectar, lligades com anaven a les deposicions del tió i al tribut que ens havien de pagar els Reis per haver-nos portat bé. Quanta innocència.

Un parell de pams mes alts ja no teníem pessebre. Potser hi havia un pessebre a casa, però ja no era el nostre. Aquell infant que va néixer a la cova va venir a canviar el món, però la feina es va quedar per fer i ara ens n’havíem d’encarregar nosaltres. Ja en vàrem fondre de greix, intentant arreglar el món. Potser si que vam arreglar alguna cosa, però no es nota. Nosaltres hi vàrem posar l’esforç però els grans, que ho maneguen tot i que hi havien de posar la voluntat, ens van trair. Massa innocència.

De pams ja no n’hem crescut més, però d’anys n’han passat una pila. I hem fet pessebres pels nostres fills. Hem arreglat la molsa de les vores, hem fet un estany de paper de plata pel pescador i hem indicat, així per sobre, les normes elementals de la ramaderia i l’agricultura, als menuts. Malgrat els bons consells, els bous han llaurat al mig del roquissar i els bens haurien fet tornar boig al gos d’atura més ben ensinistrat. No ens hem oblidat d’advertir que les figures de la cova no s’han de moure i que els Reis s’han d’acostar poc a poc encara que faci baixada. Però el nen de la cova ja no ens l’hem mirat més; hem mirat el nostre fill, que encara és tan innocent.

Ara ja som grans. Som ja, d’aquells grans que fa temps no ens van deixar arreglar el món? Ara som figures en el nostre pessebre. Hi ha qui, com el pescador, resta immòbil tota la vida esperant que piquin, d’altres aniran sempre en ramat, i hi haurà algú que prendrà la iniciativa per fer de pastor. Però el camí de la cova quants el fan? Poderoses i invisibles mans mouen les figures al seu caprici fent anar el carro pel pedregar, i mentre hi ha qui el poc que té ho ofereix, d’altres fan rotllana al voltant d’una olla que sempre bull. Enmig d’aquest desori de vegades sentim clavada a l’esquena la mirada de l’àngel de la cova i ens regirem plantant-li cara prenent una llibreta per escut i brandant un llapis per espasa. On és aquella innocència?

Aquestes paraules escrites en to de broma potser faran somriure i potser algú les compartirà, com una ocurrència, fent sobretaula, mentre les bombolles del cava pessigollegen el paladar. Una trentena de ratlles no ens han d’aigualir la festa, però potser estarà bé reflexionar-hi breument i tal vegada un sentiment ens sotraguejarà en veure la feina que ens va quedar per fer i que ja no farem.

Han de passar encara molts nadals perquè puguem fer molts pessebres. Hem de muntar encara molts pessebres per que pugui ser de debò Nadal.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 – 27 de setembre de 1961)

 

El poema de Nadal

 

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

amb el pessebre de molsa i arboç,

ens fa pensar en unes ganes molt vives, ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,

coses que vinguin de dintre del cor.

 

Josep Raventós

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.