M’agradaria parlar una mica de les festes nadalenques, sí de les entranyables festes de Nadal, quan totes les famílies s’apleguen al voltant d’una taula per gaudir de pau, harmonia i germanor.

Teòricament s’inicien amb l’encesa de l’enllumenat públic. De fet, això cada cop es fa més aviat. En l’actualitat a finals de novembre ja veus la ciutat guarnida amb llumetes de colors. Estàs desorientat, perquè encara falta més d’un mes per a les festes. Malgrat la crisi econòmica que afecta tothom, la il·luminació dels carrers continua sent tan esplèndida com sempre. Serà qüestió de màgia?

Per a mi comencen amb el sorteig de la loteria. Una rifa que sempre veus com toca als altres i tu mai rasques bola. T’has de conformar mirant la disbauxa dels agraciats per la tele. Contra més joia veus, més decebut et sents. Llavors, seguint la tradició, fas l’arbre i poses el Betlem en un racó de la sala d’estar. Si algun escèptic i/o incrèdul et preguntés què es celebra, li diries que Santa Claus és una mena de superheroi vellet vestit de roig que arriba de Lapònia en un trineu carregat de regals estirat per rens que volen. De segur que et respondria si t’has begut l’enteniment o si t’has passat amb els licors del dinar.

En aquestes dates t’enfrontes al llistat de regals que demanen la dona, els fill i els nebots, que no entenen pas de crisi… Si en deuen estar tips el Papà Noel i els seus col·legues els Reis Mags, sempre treballant per satisfer les il·lusions de grans i petits, encara que només sigui una vegada a l’any, però que té la virtut d’acabar d’escurar-te les butxaques.

Arriba el dia de la vigília de Nadal i t’afanyes a col·locar el mitjó més gran que trobes a la xemeneia o ben a prop de l’arbre, sabent que a tu no et tocarà res. Bé, potser els guants o la bufanda de rigor, dels quals en tens el calaix ple i no saps que fer-ne si regalar-los o portar un stock al mercadillo.

Al capvespre, seguint la costum, et dirigeixes a casa dels sogres.

En passejar pels carrers plens de gom a gom contemples gent de tota mena vinguda d’arreu. L’esperit nadalenc s’observa també als aparadors de les botigues atapeïdes de roba interior de blonda roja o negra. I el pitjor de tot: en aquestes dates s’atura la lliga i no hi ha pas futbol. Just ara que el teu equip va líder i estàs gaudint com un boig. Al cap i a la fi, el futbol és un joc innocent que uns juguen amb els peus i d’altres senten amb el cor. Un esport apassionant que esdevé font d’emocions i felicitat per a la gent, donat que a l’hora dels partits, els afeccionats s’obliden dels problemes quotidians per celebrar les victòries o patir les derrotes.

Un cop allí, tot i la teva condició d’invitat, se’t fa pencar com si fossis l’amfitrió. Et toca tallar el pernil, pelar les gambes, preparar el torrons… Et veus enmig d’una munió de gent: els sogres, els cinc cunyats i els respectius cònjuges amb els seus fills en un pis de cent metres quadrats. Abusant de la confiança te’n fas un fart de treballar mentre tothom s’atipa de polvorons i cervesa. Però tu te n’has de privar perquè saps que et toca conduir. En lloc de fruir de la solitud del teu sofà, et veus obligat a suportar el desgavell dels agosarats nebots. Són nens, què els has de dir! Beneïts! Menys mal que per sopar t’ha tocat lluny de l’àrea infantil. Després de l’àpat, per amenitzar la vetllada, t‘has d’empassar la mala llet i resignar-te a escoltar el repertori de nadales apreses a corre-cuita a l’escola i un concert de xiulets. Santa paciència! De bona gana els enviaries a fer punyetes. Finalment quan arriba Papà Noel, torna la gresca. Nova dosi de rialles ara amb l’afegit del xivarri produït per les joguines.

L’endemà, dia de Nadal, repasses tot el llistat d’excuses acumulades durant els anys. Cap d’elles et serveix. Busques aliats. Mires el cel confiant que un improvisat xàfec o una sobtada nevada t’impedeixi complir amb els deures familiars. En va. La climatologia no està al teu costat. Fins i tot el teu fill adolescent està d’acord perquè enllà esdevé el mestre de cerimònies de la festa, és l’encarregat de divertir la canalla. Llavors, davant la insistència de la teva dona, tornes a claudicar. Així que bon profit i cap a casa dels sogres. A dinar la típica sopa de galets i el pollastre farcit preparat amb antelació. Torrons, vi, cava i licors a dojo, però tu ni tastar-los no sigui que els Mossos t’aturin en tornar a casa i et facin bufar.

Encabat la clàssica partideta al Monopoly. Per sort totes les cadenes de la tele donen pel·lícules infantils i es pot tenir controlada la mainada.

El dia de Sant Esteve, després dels canelons, fas càbales meditant on anar per Cap d’Any. París, Roma o Viena són destins excel·lents. Tot cofoi et dirigeixes cap a l’agència de viatges, però en conèixer el preu te n’adones que la teva economia no està per llençar coets i una vegada més t’has de conformar en romandre a caseta. De sobte, com si no volgués, la dona deixa caure la idea de tornar a casa dels seus pares per reunir-se de bell nou amb la seva família. És clar, en primera instància et negues rotundament. Però les coses no pinten gens bé. S’anuncia bronca. Si no vas, la dona et mata. O pitjor encara, s’empipa i et fa passar la mà per la paret durant una bona temporada. Mal assumpte això de treure de polleguera a la parenta. No tens més remei que acceptar amb un somriure i acabes murmurant amb ironia:

-Sí, reina, anirem a casa dels teus pares.

Així que per Cap d’Any no tens altre remei que enfilar cap a casa dels sogres. Quin tràngol!

Aleshores tens una idea genial. Vet aquí la singular revenja. Per fugir de l’infern, sense dir res a ningú t’inscrius a la Sant Silvestre de Barcelona, també anomenada Cursa dels Nassos. Al menys estaràs unes hores tranquil, lluny del guirigall que originen aquells petits monstres.

En resum, jo personalment n’estic tip de festes. Us confesso que tot i l’obligació d’haver de tornar a treballar, estic exultant d’alegria perquè s’ha acabat el Nadal. Visca la monotonia i la plàcida rutina!

© Ramon González Reverter

L’Andreu Gilabert era un home que no havia tingut gaire sort a la vida. Com si al néixer cada persona rebés un número per merèixer certa quantitat de gràcies al llarg dels anys i en la ruleta de la fortuna ell s’hagués quedat sense participacions. La qüestió és que des de ben jovenet res li sortia bé. A més a més, malauradament els seus pares van morir en un accident de tràfic. De cop tots els seus projectes de futur se’n van anar en orris. En provenir d’una família humil, va haver de deixar els estudis per incorporar-se aviat al món laboral. Va buscar una feina adient a les seves possibilitats. Però fou acomiadat d’una rera l’altra per diferents motius. Era una calamitat.

Tampoc en el camp sentimental havia estat massa afortunat. S’havia enamorat algunes vegades i, fins i tot, va festejar amb un parell de xicotes però sempre en resultava escaldat. Semblava que les dones fugien del seu costat. L’abandonaven sense contemplacions, frustrades per una relació poc reeixida i força depriment. Als quaranta anys podia considerar-se un beneit i un fracassat.

El seu somni era viatjar, però donada la seva minsa economia, només podia inscriure’s en les sortides que de tant en tant organitzava el centre excursionista local. Així fou com l’Andreu s’afegí al grup que poc abans de Nadal marxava un cap de setmana al Parc Natural del Montseny.

Després de coronar el Turó de l’Home, mentre baixava per la vall de Santa Fe cap a la casa de colònies on estaven allotjats, envaït de l’esperit dels buscadors de bolets, va rebutjar l’oportunitat d’anar amb els companys. I sortint-se de l’itinerari previst, s’endinsà al bosc, per fruir de la solitud en aquell paratge tan bucòlic, un espai protegit de singular bellesa. S’engrescà passejant per una sendera forestal de la riera de Gualba, on gaudir de la pau més absoluta, lluny del soroll de la civilització. Només sentia la refiladissa dels passerells i rossinyols. Va aspirar la fragància de l’aire pur dels pins i sense dubtar va decidir baixar per un pendent rocallós. Poc després arribava a un cingle profund. Tenia el pas barrat. Envoltat d’exuberant vegetació, va descobrir un estret passadís lateral i va continuar xino-xano entre falgueres i romegueres. Una sargantana esverada, que prenia el sol tebi del desembre, es va amagar a corre-cuita sota un tronc podrit. Per un instant, l’Andreu va pensar que s’havia perdut i que calia tornar enrere.

De sobte va escoltar una remor aguda. Decidí tafanejar aquell estrany enrenou. A mesura que s’apropava caminant amb cautela sobre la catifa de fullaraca, va escoltar amb més claredat el rebombori de veus cantarines i rialleres. Es va obrir pas entre els matolls fins a un congost on hi havia una bassa d’aigua que regalimava de la paret de roca. Aleshores, d’amagatotis, va contemplar bocabadat l’espectacle més fantàstic que mai hom hauria pogut imaginar. Un grup de sis dones joves vestides amb gases transparents jugaven xisclant d’alegria en aquell toll d’aigua, malgrat la temperatura més aviat freda. De cop i volta una nimfa, rossa i d’extraordinària bellesa, el va descobrir ocult entre les branques d’un arboç i, amb un somriure de complicitat, li va fer un gest per a que s’apropés. Com que no tenia res a perdre, l’Andreu es va acostar neguitós amb passes vacil·lants.

-Hola! Em dic Maragda… i elles són les meves amigues, unes fades anomenades Dones d’Aigua.

-Pensava que només éreu una llegenda del Montseny –va respondre l’Andreu un xic amoïnat.

-Una llegenda? Sí, això és el que creu gairebé tothom. Pesen que som un mite, personatges nascuts de les tradicions populars… Tanmateix, ja ens va bé així. Només alguns afortunats tenen la sort de veure’ns.

Per a la seva sorpresa una dotzena de mans el van arrossegar cap a la gresca, una mena de joc d’empaitar-se i esquitxar-se. I sense saber com es va quedar amb una peça de seda a la mà. Els pits de la Maragda van quedar al descobert. Nus i ferms. El xivarri es va apaivagar de cop.

-Si us plau –li pregà la nimfa-, torna’m la roba i a canvi et donaré un canut de canya. Serà el meu regal de Nadal. No un tros de fusta qualsevol, sinó un estri màgic on viuen una colla de minairons, uns éssers diminuts també anomenats diablorins, que només parlen en monosíl·labs per a no perdre temps. El repòs és el seu pitjor mal. Necessiten moure’s i reviscolen en tenir activitat, ja que el treball és el seu únic aliment. Aquests follets són capaços d’enllestir una feina en un tres i no res perquè són incansables i insaciables… Però atenció, si obres la tapa i no els manes res, t’escanyaran… Així doncs, ara vols tornar-me la roba?

-És clar! –va dir entregant la subtil penyora a la seva propietària.

Escèptic, l’Andreu va guardar el canut de canya com un record. No va dir res a ningú del que li havia succeït. Convenia ser prudent. Tan bon punt va arribar a casa es va tancar a la seva habitació a pany i forrellat per analitzar les opcions. La Dona d’Aigua podia haver-lo enganyat o bé estar tocada del bolet. En canvi en cas de ser veritat tot allò, s’obria un ventall de possibilitats. Però calia estar preparat. Era precís tenir rumiada la forma de fer pencar als minairons, perquè tenien fama de treballadors, però també de perillosos si se’ls molestava sense motiu i ell no volia morir estrangulat per aquells malandrins. Estava disposat a treure’n profit, però quina feina els encarregaria? Al poble s’havia produït un boom immobiliari. Es construïa per tot arreu. Com que tenia un camp d’ametllers i garrofers podria…

Va esperar a que es fes de nit. Al capvespre no va poder resistir més temps la seva curiositat. Va treure la canya de la motxilla i de seguida va notar que es bellugava una mica, com si tingués vida pròpia. En quant va desenroscar la tapa, la seva incredulitat va desaparèixer de cop. Del canut va sortir un eixam de minairons. Eren centenars, potser milers. Volaven al seu voltant a una velocitat de vertigen, impossible de seguir a simple vista. Aviat es van agrupar i van preguntar alhora:

-Què farem? Què direm?

-A partir d’aquesta nit construireu una urbanització. Tinc els terrenys i vull ser l’amo d’un complex residencial de luxe, amb jardí i piscina i tot.

Així fou el primer encontre amb aquells galifardeus. Cada vesprada, en amagar-se el sol, l’Andreu els manava fil per randa la feina que havien de fer. Mentre la gent dormia tranquil·lament, els minairons treballaven de valent, s’afanyaven traginant material, carregant maons i pujant parets. A l’alba els ordenava entrar de bell nou al canut per descansar i els follets s’introduïen enllà com si els xuclés un remolí de riu. Després l’Andreu enroscava la tapa i tenia tot el dia per rumiar el que els manaria la nit següent. Un negoci rodó. L’Andreu va convertir-se en un constructor d’èxit. Es va transformar en una persona important, en un triomfador.

La vida li somreia. Però encara no era un home feliç. Per a que la seva felicitat fos completa calia ser solidari, compartir la seva fortuna amb la gent, perquè si havia aconseguit tants calés, si tenia les butxaques plenes era gràcies a la frenètica activitat dels minairons.

D’aleshores ençà, enfervorit de l’esperit nadalenc, es va dedicar a la filantropia, repartint caliu de germanor arreu i ajudant econòmicament els més necessitats. Aquell fou el Nadal més feliç de la història local, perquè tothom va obtenir alguna cosa que desitjava. La ventura i la joia van cobrir les llars com una capa de neu… I així l’Andreu va esdevenir la persona més respectada i estimada del poble.

© Ramon González Reverter

      

Finalment i gràcies a la gestió personal del Joan R. , veí de Guimerà , i mitjancer habitual en tota mena de gestions d’immobles, de forma excepcional els van llogar només per aquells dies del Nadal, Cap d’Any i Reis, una casa quasi cantonera amb la plaça major, arrecerada sota els porxos de l’antic Ajuntament, convertit ara en Casal de Cultura, i en el que segons els van explicar s’havien fet obres d’arranjament i millora; semblava que també al darrera hi havia en aquesta ocasió l’associació www.guimera.info, el Jordi estava encuriosit per conèixer algun dels membres d’aquesta entitat, que donava una tant evident impressió de dinamisme i eficàcia .

El Jordi i la Rosa, voltaven els 50 anys, eren els prototipus de les parelles triomfadores, tots dos treballaven fora de casa, tots dos tenien projectes endegats, i justament aquest tipus de vida que tothom els envejava, primer de forma quasi imperceptible i darrerament amb contundent evidencia, els anava allunyat, fonia la seva relació, amb la mateixa velocitat que el sol del mati, feia esvair les boires o fonia la gebrada de la Vall del Corb. Aquest projecte de passar un Nadal, junts i sols, – insistentment suggerit per les seves filles – venia a ser el darrer intent de redreçar la seva relació.

La casa del Josep, així els van dir que s’anomenava el propietari, amic del Joan. R, que gentilment havia accedit a llogar-la, estava més que bé, i la seva ubicació al vell mig de Guimerà, li sumava encara l’encant de sentir-se literalment ” de poble”, tenien el forn al costat, i la botiga de queviures, on els hi van recomanar les seves botifarres, particularment la negra amb pinyons, que segons semblava, s’exportava fins i tot a Austràlia.

Pels àpats grossos, dinar i/o sopar, tenien l’Hostal Sant Jordi a Guimerà, una immillorable oferta a Vallfogona de Riucorb, fins i tot amb un establiment termal en funcionament, i el que qualificava tothom del súmmum del súmmum, l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, a Santa Coloma de Queralt, els van parlar de més llocs – duien una llarga llista – el Drac dels Omellons, l’Hostal del Carme a l’antiga carretera nacional II abans de Tàrrega, tot venint de Lleida, … la relació era llarga, caldria gestionar bé el temps per gaudir de tot.

Arribàvem a Guimerà el diumenge 23 a darrera hora de la tarda, feia un fred intens i la boira estava enganxada al llit del riu Corb, el Joan R, els va donar la clau, i els va comentar que trobarien la calefacció en marxa , la casa calenta , alguns queviures, pa , vi, aigua i altres begudes a la cuina. El Joan R. era un home eficient d’això no en podien dubtar, oi ?

Van fer-se una amanida, pa amb tomàquet i entre els embotits van provar la famosa botifarra negra amb pinyons, que certament mereixia i amb escreix els elogis que se li feien; se’n n’endurien unes quantes en tornar a casa; del vi del país, calia fer-ne també l’elogi, i del pa, i …. tenien la sensació típica de la gent de ciutat, o certament tot era més bo que a Barcelona ?.

El sopar va ser – una vegada mes – el creuament de dos educats monòlegs, l’un parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l’altre escoltava, i acte seguit, l’altre parlava de la seva feina, dels seus projectes, i l’un l’escoltava també; de projectes en comú – per al dos – era del tot evident que no n’hi havia cap; el Jordi i la Rosa, s’havien acostumat a conviure junts, i encara ho feien més per comoditat que per altra cosa, quan a les seves relacions de parella, feia , ….. quan feia ? , cap dels dos recordava la darrera ocasió, i tampoc sentien aquella pulsió sexual, que malgrat els anys, fa que les parelles desitgin tenir-se l’un a l’altre.

Desprès del sopar, ben abrigats, van sortir a fer una passejada per Guimerà, van passar per davant de la Capella de Sant Esteve, fent camí cal al Portal d’Orient, l’església de Santa Maria, van pujar fins a les restes del Castell, i van comprovar com la boira, canviava d’espessor, intensa en la part més propera al llit del riu, i lleu, boirina com a màxim, en aquella alçaria, van tornar a endinsar-se en la boira, fins al Portal de Tàrrega, i des d’allà de nou, fins a la Placa Major, i la casa del Josep.

En arribar desprès del comentari – obligat – de la bellesa del poble, i del seu estat de conservació, se’n van anar a dormir, estaven tant cansats ,sempre estaven tant cansats!

El dia 24 van decidir que esmorzarien a casa i dinarien fora, algú els havia parlat del Monestir de Vallbona de les Monges, de la seva magnificència, i per damunt de tot, de la pau que desprenia el lloc i el poble; els havien recomanat particularment assistir a les complertes cap a les 21,00 del vespre.

El Jordi va decidir trucar a Vallbona de les Monges, i la Gna. Frederica, la hostalera, els va dir que no acostumaven a donar només sopar, però en donar-los com a referència el nom de l’amic de Castellar del Vallès, es va avenir i els va comentar que calia que fossin puntuals a les 20,00 hores.

El dia va transcórrer de forma plàcida, el poblets de la Vall del Corb, Maldà, Sant Martí de Maldà, El Vilet, Nalec, Ciutadilla, Vallfogona, Llorach i Raurich de camí cap a Santa Coloma de Queralt, van consumir el mati, la tarda desprès dels dinar, per descomptat amb els entremesos de la casa a l’Hostal Colomí, es va consumir passejant per Santa Coloma de Queralt, visitant les fonts, el castell, la plaça, l’església, Bell-lloc ; arribar puntualment a Vallbona de les Monges a les 20,00, va ser una odissea, estava clar que coneixen poc o gens, la Catalunya real, el Forat Negre, com en el deien els de la Tribuna de www.guimera.info !

El sopar de Vallbona va ser senzill, però digne , les monges per la seva edat, havien deixat la tasca de cuinar a una empresa de catering, i això , alhora que les permetia dedicar-se a la vida contemplativa, aportava una col·laboració, tot i que minsa, a les finances del monestir.

El prec abans de començar a sopar, els va sorprendre de forma agradable: Que Déu i Pare Omnipotent, per sa Divina paraula, beneeixi aquesta taula, i a tots nosaltres, Amen ! , alguns comensals, com ells mateixos, feia anys, potser en algun cas no ho havien fet mai, això de beneir la taula, com s’havien oblidat – també – de donar gràcies pels ben rebuts !

El prec de complertes mereix una especial explicació, la comunitat agreix al bon Déu, els dons rebuts, i demana, literalment , una nit serena, desprès i un cop l’església a les fosques, un canó de llum ressalta la imatge de la Mare de Déu del Claustre, dempeus les monges, amb una harmonia que només la pràctica diària pot assolir, canten a la mare de Déu, i ho fan de tal manera, que el Jordi i la Rosa, es van sentir el borrissol del cos, de l’emoció intima que els va trasbalsar el cor. A la sortida van anar fins al cafè del poble, i ambdós es van prendre un cafè molt i molt carregat, aquella era la nit del Nadal i calia estar desperts !

De tornada a Guimerà, es van preparar per assistir a la missa del Gall que es faria a l’església de Santa Maria, el lloc – exalçat per la recent col·locació de la copia del Retaule del mestre Mur , tasca en la que també hi ha la ma de l’associació www.guimera.info – es d’una singular bellesa, la feina d’en Jujol, damunt la pedra més que centenària, les voltes modernistes criden a la pietat, la celebració va ser molt festiva i participada, i desprès de la missa, el mossèn els va convidar a prendre torrons i cava a la rectoria.

Si va ser cosa del cava, o de les emocions que s’havien anat acumulant durant el dia, no en saben donar raó, però el Jordi i la Rosa, van tenir el temps just, per arribar a casa, de qualsevol manera treure’s la roba i sentir-se com no recordaven ja, l’un l’amor de l’altre !. Es van adormir abraçats i nus !

Al mati de Nadal, rebien la visita de les seves filles, la Meritxell i l’Ona, amb les seves parelles, van fer una llarga passejada per Guimerà, donava tota la impressió de que es coneixen el poble des de feia anys i anys, però el cert era que el Jordi i la Rosa, s’havien mirat i llegit curosament el llibre Guimerà i el Mercat Medieval, del que desprès van regalar també juntament amb sengles botifarres blanques de perol , i negres amb pinyons , un exemplar a cadascuna de les filles.

El dinar el van fer a l’Hostal Sant Jordi, sopa de galets i carn d’olla, menja típica de Nadal, que val a dir-ho estava per llepar-se’n el dits !

Les filles van marxar a la tarda, amb la satisfacció de intuir que l’estada a Guimerà que tant i tant havien recomanat als pares, estava donant els resultats previstos.

El Jordi i la Rosa, no van sortir de casa del Josep, fins al mati del dijous dia 27, tenien moltes carícies adormides dins del seu cor !

Pel que sabem, avui el Jordi i la Rosa, no fan mai plans l’un sense l’altre, en diuen als seus amics, l’efecte Guimerà, perquè deu ser amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

P/D Aquesta parella van enviar-nos un e.mail a bustia@guimera.blog i ambdós son avui col·laboradors de www.guimera.info, la Rosa per cert, és la primera dona que forma part de l’Associació, tenim però l’esperança que no serà la darrera, oi ?

La vida, de vegades, ens ofereix la troballa d’un raig de sol enmig de l’obaga, d’un tresor sobtat que ens canvia totes les percepcions. Mai no és tard per estar en pau amb els nostres pensaments. Mai no és tard per deixar que ens perfumin les roses de la tendresa. Un cop aprenem a robar-li temps al temps, a aquells instants que manteníem segrestats al puny clos, ho veiem tot amb uns ulls diferents i ens sentim més compromesos i comprensius. Perdem les pors als obstacles i lamentem les immesurables hores esmerçades en el gaudi personal. Som verament capaços de valorar que hem tingut la nostra oportunitat, no solament d’oferir alè de vida i nous batecs a un cor cansat, sinó de pensar-nos i retrobar-nos, de sentir l’avidesa de fer moltes més coses de les que hem fet, de regalar amor i d’enriquir-nos amb la més dolça recompensa.

Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal.

Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar  ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi.

Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la  Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre. Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10  propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions. L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè. Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó.

L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè,  i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile. La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria  mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.  La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país !

El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori – en realitat el regim  passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació -.

A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare,  entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat. La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna. Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès.

Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement.

Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica.

El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a  l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el  Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!!

Els anys passen volant,  el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional. Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes.

A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha  vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà !

Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !!

Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard,  – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc. La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego.

La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig,  amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons,  fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament.

Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ?

Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ?

ANTONIO MORA VERGÉSCastellar del Vallès ( 8/12/2003)

A la matinada varen avivar el foc de la escalfapanxes.La llenya seca d’alzina que el foc va cremant produeix, de tant en tant, un seguit d’espetecs acompanyats d’un sortidor d’espurnes que embogides, surten voleiant de entre les flames.Amb el llum apagat, assegut damunt d’un vell escambell i veure i escoltar aquest festival del foc dansaire davant la llar, resulta ser, a més de gratificant, un espectacle extraordinàriament relaxant.Per la petita i centenària finestra de la masia es veu despuntar el dia i a mesura que clareja es nota com el fred es fa més viu.Des del festejador es poden distingir clarament les congestes que en la darrera nevada el tor ha acumulat en els baixants i el mantell blanc que encara rau en les obagues.També des de aquí, es veuen milers de nítides i brillants pampallugues que els primers raigs de sol escampen en xocar contra els petits cristalls blancs de la intensa gebrada que enfarina totalment els camps a la vessant més solana.Al fons, asclada amb el tascó, espera amuntegada sota el cobert un munt de llenya.Al interior, encara il•luminat per la rogenca llum bellugadissa del foc, al fons de la estada i damunt d’una petita posella es veu un pessebre; amb molsa i suro han construït les muntanyes i els prats; amb palets, pedres i plata han simulat el rierol; pintades a mà figures de fang completen el bestia i els personatges de l’obra.En una lleixa amagada arran de la xemeneia hi ha prous llepolies i joguines a fi de que el tió pugui cagar per tots.Per el pis de dalt comencen a escoltar-se les primeres corredisses de la canalla més gran que intenten despertar els mes xics.Recolzat en una cantonada de la llar hi ha un dels protagonistes del dia, un gran tió que arribada l’hora serà estirat arran del foc a llepar del caliu i tapat desprès amb unes tovalles velles quedarà disposat per rebre les garrotades il•lusionades de la mainada mentre en mig d’un guirigall entonaran el caga tió.Desprès tots entaulats cruspirem un bon àpat: escudella i carn d’olla, capó farcit, neules i torrons, cava i vi del país.Tots som responsables de conservar la nostra cultura i les tradicions que ens han estat heretades i de saber-les transmetre als nostres descendents a fi de que la nostra cultura contribueixi a enriquir el món, o si més no, a que no es perdin a casa nostra.Bones festes.© J. Lluís Cusidó i Ciuraneta21-desembre del 2008

Havia estat un dia molt rúfol, el sol restà amagat tot el dia i el cel era com de plom.

Feia molt fred, la tarda estava prenyada de neu, tant sols li feia falta un petit sospir per començar a escampar el fruit de l’hivern.

Verdaderament era un dia de Nadal, si no hagués estat que era la vigília, el dia 24.

Una nena estava passejant per l’avinguda principal del poble, quan es va aturar davant d’un aparador, guarnit amb tota mena de motius nadalencs, eren les festes de Nadal i calia cridar l’atenció del públic retardat en les últimes compres.

L’amo de la tenda, va posar un cartell al vidre de l’aparador, tot envoltat d’escuma blanca, que deia CADELLS DE GOS A LA VENDA.

La nena esperà un moment que apareguessin els cadells a l’aparador, però passats uns minuts i veient que el venedor no els hi posava, entrà decidida a preguntar.

Què podria veure els cadells?

Naturalment, contestà l’amo de la botiga.

Però abans voldria saber quan valen, digué la nena.

Depèn, n’hi ha que valen 40 € i n’ha de 50 €, segons el color del pèl.

La nena es regirà les butxaques de l’abric i va treure 5 €, que es mirà amb cara trista i ulls entelats.

El botiguer, amb un somrís a la boca, va xiular i 5 cadells de gos “Labrador”, van sortir, l’un darrera l’altre, mentre un sisè, es va quedar endarrerit.

Els ulls de la nena es van engrandir i van lluir amb la intensitat d’un sol de mig dia del mes d’agost.

Al botiguer, també se li van il·luminar els ulls veient l’alegria de la nena.És Nadal, es va dir, per justificar aquella petita guspira de foc que tenia als ulls.

La nena, va deixar de mirar als cadells que tenia al voltant dels peus i que li llepaven les sabates, per mirar al sisè, que coixejant, se li acostava lentament.

Què li passa a aquest cadell?, va dir amb veu entretallada.

El venedor li ho va explicar, en el moment de néixer, el veterinari va veure que tenia el maluc trencat i que no es curaria, coixejaria sempre.

La nena es va emocionar i va dir.

Aquest, és el gosset que vull, i el vull comprar.

L’amo de la botiga se la va mirar tendrament, ara ja no eren guspires el que tenia als ulls, eren unes petites gotes que li lliscaven galtes avall.

Mira, si és aquest el que vols, i com que és Nadal, te’l regalo.

La nena es va posar trista i molts disgustada li va contestar.

No!, jo no vull que me’l regali, ni tant sols per ser Nadal l’acceptaria, perquè estic segura que val tant com els altres i jo vull pagar per ell el preu complert. Per ser Nadal el que si li acceptaria, i donat que tant sols tinc 5 €, que me’l deixés pagar a terminis, li dono els 5 € que tinc i cada mes, passaré a pagar-li 5 €, que és la paga que em dóna el meu pare per a les meves despeses, fins a completar el preu de cost.

L’amo de la botiga, encara va insistir en regalar-li.

No veus que aquest cadell mai podrà córrer, mai podrà saltar, mai podrà jugar com els altres, mai…

Mentre l’amo li estava fent aquestes reflexions, la nena s’ajup, s’aixeca el camal dret dels pantalons i li ensenya la cama, cruelment mutilada i envoltada per un horrible aparell metàl·lic, i mirant-se al botiguer li diu.

Bé, jo tampoc puc córrer molt i el cadell necessita algú que l’estimi, i jo em crec capaç de fer-lo feliç.

L’amo, ara ja amb els ulls negats de llàgrimes i amb un somrís de felicitat als llavis, li diu.

Tant sols desitjo que cada un d’aquests cadells tinguin un amo com tu, perquè a la vida, no importa qui ets i com ets, sinó que t’estimin incondicionalment, perquè un bon amic, és el que arriba quan els altres ja han marxat.

La nena, molt contenta, agafa el cadell i li diu a l’orella.A partir d’ara, seràs el meu amic, i el teu nom serà NADAL, perquè ha estat avui que t’he vist, m’he enamorat de tu i ja t’estimo.

L’amo de la tenda, agafa a la nena de la mà, que té el cadell en braços i li diu.Bé, no has volgut que te’l regalés, i respecto la teva decisió, però ara que ja tinc el primer pagament, vull que m’acompanyis.

On?, preguntà la nena.Ja ho veuràs, vine.

Surten de la botiga, a la cantonada l’església del poble és oberta, entren i agafats de la mà es dirigeixen cap a l’altar major, on hi ha el pessebre.

L’home s’acosta al nen Jesús, i deixa als seus peus els 5 € que li ha donat la nena, tot dient-li.

Cada més, quan em portis els 5 €, m’acompanyaràs a deixar-los als peus del nen Jesús, perquè ell els faci arribar a qui més els necessiti.

Un cop fora de l’església, l’amo de la botiga, s’ajup, li fa un petó al cadell i abraçant-se a la nena li fa un petó al front tot dient-li.

Que tingueu un feliç Nadal.

La nena es perd carrer avall, mentre la tarda comença a deixar caure els flocs de neu que du al seu ventre, com si fossin les llàgrimes dels àngels que feliçment canten

A VINT-I-CINC DE DESEMBRE, FUM, FUM, FUM…Joan Seus

Només en l’evangeli de Mateu 2,1 s’esmenta la presència “desprès que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del Rei Herodes “, dels qui son citat com “ uns savis d’Orient”.

Recull també l’evangelista ; Mateu. 2. 7, la malfiança i el recel d’aquestes persones vers la màxima autoritat dels jueus, quan son cridats en secret per demanar-los el moment exacte en que se’ls havia aparegut l’estrella, i reben de boca del mateix Herodes l’encàrrec següent :

Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant, i quan l’haureu trobat, feu-m‘ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Desprès de l’Adoració i del lliurament de les seves ofertes; Mateu 2,12, foren advertits en somnis que no anessin pas a veure a Herodes, i se’n tornaren al seu país per un altre camí.

També Josep, en aquesta ocasió per boca d’un àngel del Senyor, rep un missatge clar :

Lleva’t , pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda- fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per a matar-lo. Mateu 2,13

Els actuals Reis Mags acostumem a fer la gara-gara als Herodes de torn, i es molt corrent veure’ls escortats per agents de l’autoritat, i fins departir amigablement en festes i saraus, amb les anomenades “forces vives” del món polític i militar.

El mercantilisme, més que la tradició, han acabat confonent la imatge d’aquells savis d’Orient, que seguint l’estrella anaren fins a Betlem per adorar al Messies – només a Ell – , i assabentats que les circumstàncies del seu naixement eren indesitjades pels poders polítics, se’n tornen discretament al seu país d’origen.

La posterior matança de tots els nens de dos anys en avall, a Betlem i les seves rodalies, duta a terme per ordre d’Herodes; Mateu 2,16, desapareix d’aquest festival consumista , que s’instal·la en els aparadors de les nostres botigues des de darreries de novembre fins passada la diada de Reis.

Cada any perdem en aquestes festes nadalenques, una especial ocasió per reflexionar en família sobre un fet que en l’evangeli Jesús reitera en més ocasions ; no es pot servir a Déu i a les riqueses !

Hi ha un personatges concrets, el savis d’Orient, que ens conviden any rera any, a sumar-nos a l’adoració del Messies. No tenen val a dir-ho gaire èxit en la seva crida.

Tenim també, uns estereotips : El Reis d’Orient, que sumats al Noël de la Coca Cola , conviden tothom al consum i la disbauxa.

Ara com ara, el triomf dels estereotips és inqüestionable, oi ?

Els millors desitjos per Nadal, Any Nou ,…….

© Antonio Mora Vergés

Aquella nit era molt freda,jo estava arrecerat dins un portal.Em tapava amb unes quantes fullesm’entres mirava les llums de Nadal.

Vaig veure una parelleta que reienabraçant-se fort, fins fondre’s amb un.Vaig pensar que si em veien m’acollirieni corrent vaig sortir a la llum.Però nomes estaven per ellsi ni tant sols em varen mirar.Em van passar tant a propque em vaig tindre que apartarDesprès passà una velletaamb un bastó a la màVaig pensar, aquesta es la meva!i al davant mi vaig plantar.Desprès de moure la cuetai de esgarrapar amb fruïciól’únic que vaig aconseguirva ser un bon cop de bastó.Desesperat i mort de fredsense veure-hi cap solució,i encara que mort de gana,em vaig arraulir en el mateix racó..Tant trist i desanimat estavaque, esperant quedar-me adormit,una llàgrima em lliscà  per la galtamentre somicava tot ensopitUna nena que passava amb el seu paremirant les joguines dels aparadorsquant em va veure que plorava,em va agafar i m’abraçà molt fort.Va mirar als ulls del seu parei amb una mirada triomfalva dir amb una veu clara“ja tinc el regal de Nadal ”El seu pare va somriurei li va preguntarn’estàs segura filla?.Que desprès el tindràs que cuidar.La nena em premia tant fortque jo quasi no podia respirari amb molta resolució li contestàes clar que el vull cuidar !Ara visc en un palau:una caixa de fusta amb flocs,una nena que m’estima,i que em té a la vora del focI mentre la família sopa a la taulai la nena m’observa des de daltem miro el pessebre i a Jesús li donogracies per aquest Nadal.Lluís Domènech